Mercè Martínez: ‘Quan van tornar a tancar els teatres, vaig demanar feina soldant plaques’

Des de dilluns, a Mercè Martínez li sona el despertador a les cinc del matí. Aquesta vegada no és per anar a cap rodatge. Veient el panorama al sector cultural, aquesta actriu consagrada ha decidit de trucar a la porta d’un altre sector. Ara treballa en una empresa d’electrònica soldant plaques. Era a l’atur des de l’11 de març i necessitava tenir ingressos. ‘No és que no tingui feina, és que no la puc fer.’ Al març havia d’estrenar T’estimo si he begut i ara hauria de ser dalt de l’escenari amb El Màgic d’Oz.

Però Mercè Martínez ho té clar: tornarà. El quan ara és la gran incògnita. Diu que no creu que sigui possible fins que no hi hagi un vaccí contra la covid-19. És molt crítica amb el govern de la Generalitat per haver tancat novament els teatres. Creu que això comportarà un mal irreparable per al sector. Diu que ara es relaciona cultura amb contagi i que per molt que s’hagin adoptat moltes mesures de seguretat, a la gent li costarà de tornar a anar al teatre.

—Tornem al març? Éreu a punt d’estrenar T’estimo si he begut quan van tancar els teatres.
—Si, érem a punt d’estrenar quan ens van donar la notícia que no calia que tornéssim més després d’haver fet l’assaig general de l’obra. Les productores en aquell moment ens van fer fora. Nosaltres no hem tingut cap ERTO ni res de tot això. Els qui teníem la sort de venir d’una feina hem anat gastant de l’atur que teníem.

—En aquell moment tampoc no us podíeu imaginar que tot això duraria tant…
—Tothom es pensava que no, però jo tenia força clar que sí, que seria llarg [riu]. Digueu-me ocell de mal averany, però per quinze dies no es tanca tot un país. Només es pren aquesta decisió per una cosa molt grossa. I és el que ha acabat passant. Tots ens ho temíem.

—Com heu viscut aquests mesos de confinament, veient que no entraven ingressos i que tot plegat s’allargava?
—Per sort, tenia una mica d’atur, però és clar, cada vegada veia que me’n quedava menys. A més, la meva parella és autònom i tampoc s’ho ha passat bé, aquests últims mesos.

—Vèieu la llum al final del túnel?
—Tenia una altra feina, que havíem de fer per al Festival Grec. Era El Màgic d’Oz dirigit per David Selvas i produït per la Brutal. I precisament, això va significar una mica de llum, perquè si bé no la vam estrenar finalment, sí que la vam assajar durant deu dies. Ens va semblar que es començava a activar una mica el sector. Però els teatres continuaven tancats. Molts no han reobert, ni quan ho podien fer, perquè segons amb quins aforaments no sortien els comptes. La gran majoria ha decidit de tancar fins al setembre. Què passarà llavors? Aquesta és la gran incògnita. En aquell moment, teníem esperances, pensàvem que potser no hi hauria rebrot i la calor mataria aquesta bestiola. Però amb aquesta pandèmia, no sabem mai què ens trobarem.

—Ha estat una setmana complicada, en aquest sentit. La Generalitat ha tornat a tancar tots els espais culturals. Això encara fa patir més de cara al futur?
—Sí. De fet, quan vaig saber que la Generalitat tornava a tancar als teatres, vaig decidir de fer una trucada i demanar feina fora del sector. M’he de buscar un pla B si veig que tots els esforços que ha fet el sector per a oferir cultura d’una forma segura no han servit per res. No serveixen de res totes les mesures que s’han pres? No, el primer que van decidir va ser tancar la cultura. Equiparant, així, la cultura amb el contagi. Hauran de canviar molt les coses perquè ens tinguin en consideració els pròxims mesos. En certa manera, ens tenen com un cap de turc. No saben què fer en aquests moments de pandèmia i fan veure que fan alguna cosa. Qui genera menys ingressos? Aquests? Doncs tanquem-los! Sempre llepem els mateixos.

—Dilluns vau començar una altra feina.
—Sí. No puc esperar al setembre a veure què passa i per on bufa el vent. Potser llavors serà massa tard. Jo ara he trobat una oportunitat i l’he agafada. Els actors estem acostumats a viure amb aquesta incertesa. De fet, som una de les professions més ben preparades per a les crisis. Sempre estem en crisi. És una feina molt inestable. Per tant, estem acostumats a ajudar-nos molt dels estalvis que tenim i de poder anar cobrant de l’atur. Sempre anem trampejant. Hi ha un moment que sembla que no tens res i de cop apareix una feina. Encara sort. Fa vint anys que treballo en aquesta professió i sempre ho he pogut gestionar així. Què passa? Ara el panorama és molt diferent. No és que no tingui feina, que la tinc, és que no la puc fer. No depèn de mi ni del que jo faci, s’escapa del meu control. Quan vaig veure que em quedava sense atur, vaig tirar pel dret i al setembre, si puc, ja tornaré al teatre. On he entrat a treballar em diuen que en tinc, com a mínim, per a cinc mesos. Segurament, si puc, els pròxims mesos ho faré tot, perquè com que no sé què passarà l’any que ve… De fet, no sé què passarà la setmana que ve.

—Quina és, exactament, aquesta nova feina?
—És una feina que ja havia fet amb anterioritat. Contràriament al que molta gent es pensa, els actors treballem molt, i quan no podem fer allò que ens agrada, fem altres coses. Quan vaig començar, treballava en una empresa d’electrònica. Soldava, muntava plaques, feia una mica de tot… Ara hi he tornat. Quan pensava a buscar qualsevol feina, em vaig recordar d’ells i els vaig trucar. Just en aquell moment tenien molta feina i em van dir que si ho volia, començava l’endemà.

—I com van aquests primers dies?
—Cansada, perquè matino molt, però bé. És una feina que tinc per la mà. De fet, amb qualsevol feina m’ho passo bé. Quan no estic bé és quan m’escalfo el cap sense fer res. Quan estàs sense feina, les despeses s’han de pagar igualment…

—El sector cultural va tancar abans que ningú.
—Sí, ja suposàvem que seríem els primers de tancar i els últims d’obrir. Així anem… Vam ser els primers a petar. Com sempre, som els primers a ser prescindibles. Durant el confinament, molta gent ens ha dit que sort en va tenir, de la cultura gratuïta que van cedir molts artistes per les xarxes. Va ser un salvavides per a molta gent. I dic un salvavides entre cometes, ara tampoc em vull equiparar amb un metge. Però vam fer suport emocional. Vam fer entreteniment en un moment molt complicat. Què faríem sense la cultura? Som imprescindibles.

—Va ser un error oferir tota aquesta cultura de franc?
—No crec que fos un error. En aquell moment ho vam sentir així. Tinc el bon costum de no penedir-me de res. Tots els que camins que prenc són per alguna cosa. Per tant, ara no em semblaria bé dir que és un error. Però sí que hem vist que hi ha gent molt poc empàtica i molt poc agraïda.

—L’altre dia fèieu un piulet dient que tot plegat era irreparable.
—Sí, ja ens han penjat l’etiqueta de contagiosos. Quanta gent creieu que anirà al teatre, ara? Després d’haver-nos penjat aquesta etiqueta, i per molt que digueu que és segur, la senyora que venia cada setmana al teatre no vindrà. L’Oriol Mitjà ja ha dit que era primordial tancar els escenaris que no fossin a l’aire lliure. El mal ja és fet i trigarem molt a recuperar-nos-en.

—I irreparable econòmicament?
—Per descomptat, però això afectarà tant la cultura com les botigues que no podran tornar a apujar mai més la persiana. És un confinament molt llarg. Nosaltres estem tancats des de l’11 de març. No hem pogut tornar a fer la nostra activitat. Tenim feina i no l’hem poguda fer. Com pot ser? Ara ja en fa molts mesos. En alguns casos han arribat a acords i han rebaixat les quotes, però la majoria de teatres continuen pagant el lloguer. Els creadors, els dramaturgs, els actors, tothom ha de deixar la seva habilitat artística i fer com jo, dedicar-se a una altra cosa. I no només nosaltres, els tècnics, els productors, els que fan escenografia, els de vestuari… Tanta i tanta gent que treballa en el món de l’espectacle. Es perdran moltes coses pel camí.

—Confieu a tornar aviat als escenaris?
—Crec que ara ja som en mans de la vacuna. M’agradaria molt estrenar al setembre T’estimo si has begut i al novembre El Màgic d’Oz. Ho espero. Però no tinc ni idea si podrà ser així.

—Trobeu a faltar pujar dalt l’escenari?
—Buf! Tinc un fill molt petit, que durant el confinament ha descobert les pantalles, com la majoria de criatures del país. Un dia vaig decidir de posar-li coses més interessants que el YouTube i vaig començar a posar-li teatre. El primer vídeo d’un musical em va emocionar. De fet, vaig anar al teatre de seguida que vaig poder. El fet d’estar en una platea asseguda va ser molt emocionat. És el que m’agrada fer, el que sempre he somiat. Fa vint anys que treballo en aquesta professió. A mi m’agrada ser dalt l’escenari. Si no ho pogués tornar a fer, em moriria de pena. Ara sé que ho tornaré a fer. I per això accepto la situació. És temporal. Tornaré a pujar a l’escenari quan pugui. Si no és aquest setembre, serà l’any que ve. Però confio que s’arreglaran les coses i hi tornaré.

—Encara que la tornada tampoc no serà fàcil…
—Aquest serà el drama. No sé si gaires productores podran suportar-ho.