Mares

"Assumir la meva condició de mare desastre va ser molt alliberador"

Carme Junyent
27.03.2022 - 10:31
Actualització: 27.03.2022 - 12:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dimarts passat TV3 va emetre el documental La Pilarín, una aproximació a la vida i obra de la Pilarín Bayès que, potser perquè hi intervenien els seus fills, va prendre tota una altra dimensió molt més enllà de la seva obra. La Pilarín es qüestionava a si mateixa com a mare i, encara que ho fes amb el seu humor i bonhomia habituals, al mateix temps que s’interpel·lava, ens interpel·lava tots i, especialment, totes. Les filles que tornaven a casa a altes hores, el fill que triava un camí professional ben allunyat del de la família. I una mare amb poc repertori culinari. En vista del resultat, la Pilarín pot passar com la mare fantàstica que segurament és i ha estat, però, en canvi, ella diu que no ha estat una bona mare. Però hi ha un detall interessant: no sembla que ho lamenti.

És inevitable pensar si un home, en circumstàncies semblants, es preguntaria si havia estat un bon pare. Ara, ben segur que ens diria que lamenta no haver estat prou per als fills. I malgrat tot, dubto molt que experimenti aquell sentiment de culpa que rosega les dones si tenen el mal costum de tenir una professió que volen conrear al mateix temps que la maternitat.

La meva mare va treballar sempre. De fet, en totes les generacions que puc mirar enrere, totes les meves avantpassades han treballat, de minyones, a la fàbrica o a pagès. No en trobo cap que s’hagi dedicat només als fills i a la llar. Sempre he pensat que un dels errors del feminisme dels setanta va ser la negació d’aquest fet. Plantejar “la incorporació de la dona al món laboral” com una reivindicació i ignorar, per tant, totes les dones que ja eren al món laboral. Això va fer del feminisme un moviment de classe que, quan va resoldre els problemes de la seva classe social, va deixar moltes dones “alliberades” sense molts serveis que han costat molt d’aconseguir. Aquesta, però, no és la qüestió, avui.

Les reflexions sobre la maternitat de la Pilarín em van fer pensar en la meva mare, en mi mateixa i en el sentiment de culpa que és tan habitual en les mares. M’hauria agradat poder parlar amb la meva mare d’aquestes coses, demanar-li si ella també se sentia culpable o pensava que no era una bona mare. Jo sempre he pensat que no, però no ho sé. Quan vaig ser mare, ella ja feia temps que s’havia mort i aquests pensaments no els vaig tenir fins que m’hi vaig trobar. Però sí que penso que vaig tenir la millor mare del món i el seu record sempre em fa pensar que a nosaltres no ens feien tant de cas i mira que macos que hem sortit. Perquè si hi ha un record que no tinc i ho agraeixo és el d’una mare patidora.

Quan jo vaig tenir fills ja sabia que hauria de pagar algun preu. El fet de ser mare soltera va posar una lupa sobre els meus fills, a veure per on els sortia el trauma. Per a això estava preparada, però no per a la culpa. Quan els meus fills eren molt petits –1 i 4 anys– vaig tenir una crisi brutal. Un cansament còsmic (després vaig saber que el que tenia era una anèmia que una medicina androcèntrica considerava com a normal i, per tant, sense tractament) i un malestar amb mi mateixa que no podia entendre. Per què, si tenia tot el que volia, em sentia tan malament? Com que no sabia com sortir-me’n, vaig fugir. Vaig anar a dos congressos seguits on, a part de les qüestions lingüístiques, em vaig dedicar a reflexionar sobre què em passava, per què em sentia tan malament. Vaig pensar en totes les coses que m’ajudarien a sortir-me’n i em vaig adonar que, la suma de totes aquestes coses, era la meva mare. I allà vaig assumir que jo no era una mare perfecta ni ho seria, que si el que necessitava era impossible de tenir, havia de viure fos com fos. I assumir la meva condició de mare desastre va ser molt alliberador. Vaig fer meu el lema “Surten com surten i fem el que podem” i encara ara podem riure de molts d’aquests desastres.

Si escric això és perquè crec que la Pilarín Bayès va fer un gran servei a totes les mares que se senten culpables. Les que se’n van a treballar abans que la canalla es llevi. Les que tornen a casa quan els nanos ja dormen. Les que van a la feina deixant a casa una criatura demanant-li que no marxi. Les que deixen els fills plorant a la llar d’infants. Les que han de deixar el nano a casa amb febre perquè han d’anar a treballar. Les que tenen poc repertori culinari. Les que compren roba que no s’hagi de planxar. Les que no renten els plats puntualment perquè prefereixen explicar un conte abans d’anar a dormir. Les que els porten al cinema a veure les pel·lícules que volen veure elles. Les que aplaudeixen un gol en pròpia porta perquè “un gol és un gol”. Les que tenen la nevera buida com la Pilarín. I fins i tot les que no tenen caldo a la nevera. Els vostres fills us estimen. Els nostres fills ens estimen. I estimen les nostres limitacions i els nostres defectes. Perquè, al capdavall, de què es queixarien si fóssim perfectes?

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes