L’editorial Adesiara ha recuperat el volum Ombres entre tenebres, que el periodista republicà Manuel Valldeperes va novel·lar d’una manera vivíssima l’any 1940, sobre els camps de concentració francesos, que ell mateix va sofrir. Amb el seu ofici i la seva escriptura, Valldeperes ens narra el dia a dia d’aquells exiliats privats de llibertat i en condicions infrahumanes després de la desfeta del 1939. Va publicar aquesta obra per primera vegada i última fins ara a la Revista de Catalunya, l’any 1941, a l’Argentina. Va tenir, necessàriament, poc ressò davant les condicions del país i l’exili. I amb tot, segons que expliquen els estudiosos i curadors de l’obra, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet, que també signen la introducció, era una edició d’una gran qualitat i calia recuperar-la, perquè és la primera crònica novel·lada de l’exili. Llegiu-ne un fragment.

Ombres entre tenebres conté una trama novel·lesca, tot i que és molt prima. Es veu clarament, diuen els especialistes, que és una obra basada en fets autobiogràfics, una obra escrita per recordar uns fets, per no oblidar-los, perquè en quedés constància. El llibre brilla per la immediatesa, l’expressió de l’experiència directa. Amb un estil directe molt efectiu, escrit en forma de diàleg. La veu hi té una presència constant. I d’aquesta manera descobrim la quotidianitat de tants exiliats anònims confinats a Argelers, de com passaven les hores. Té un detallisme gairebé únic, i com que el relat es construeix en primera persona, crea un desassossec que t’atrapa. No pots deixar de llegir, explica Montserrat Bacardí.

No hi ha patetisme, però és un dir cru i despullat. Valldeperes va passar un any i mig a Argelers i en va sortir quan van obrir el camp. L’obra és singular per la immediatesa amb què fou escrita. Segons Francesc Foguet, ‘el llibre ajuda a entendre com va viure la gent anònima l’exili. I la indignació, plenament vigent, de la incapacitat d’Europa per tractar aquesta gent com a refugiats i no com a delinqüents. Ombres entre tenebres vol ser un homenatge a l’èpica d’aquesta gent anònima, des de la pulsió periodística, per preservar-ne la memòria. La història és protagonitzada per tres soldats que defensen primer la República a les trinxeres i després acaben al camp de concentració.’

Segons que han explicat els especialistes, Ombres entre tenebres de Manuel Valldeperes té tres mèrits: el primer, ja explicat, que és la primera crònica novel·la de l’exili, dels fets històrics. El segon, el valor d’haver estat escrita gairebé en el mateix moment que els fets succeïen, amb un ritme gairebé frenètic, molt dinàmic, perquè Valldeperes ho va escriure encara amb el trauma a sobre, en estat de xoc. I en aquest sentit és un text fluid, que explica la història dels exiliats maltractats, que no van viure cap exili d’or, d’una manera planera i quotidiana. I el tercer mèrit que té és que dóna a conèixer el personatge que el va escriure, Manuel Valldeperes, un periodista cultural avui oblidat completament que va tenir una importància durant la República i la guerra. Després de passar pels camps de concentració francesos, va exiliar-se a la República Dominicana, on es va quedar per sempre i va arribar a ser tota una institució cultural.

Valldeperes va militar a Acció Catalana i durant la guerra es va passar al PSUC. Va dirigir els darrers números de la revista Meridià. A diferència dels exiliats vinculats al món de la cultura, ell va passar pels camps de concentració, i després va anar a la República Dominicana, com més exiliats del món de la cultura: Agustí Bartra, Anna Murià, Joan Sales… Però a diferència d’ells, que tan sols van passar per aquest país per arribar a Mèxic, ell s’hi va quedar, i va ser l’únic que s’hi va quedar. Per què? És una incògnita. I aquí comença una segona història de Manuel Valldeperes, fosca, lligada al dictador Trujillo.

El fet és que al principi de l’exili, Valldeperes es feia amb els cercles d’exiliats, però de mica en mica  s’hi va anar desvinculat, segons que expliquen Bacardí i Foguet. Als anys cinquanta va començar a treballar de corrector al diari La Nación, fundat pel dictador Trujillo, i va acabar dirigint-lo. El periodista va fer un viratge ideològic radical i es va convertir en un intel·lectual orgànic del trujillisme. Un personatge complex, doncs, segons que sentencien els curadors del llibre. Ells també expliquen que en la història de Valldeperes hi ha molts forats perquè no es conserven els seus papers, el seu arxiu. Una tempesta tropical va destruir casa seva i tot allò que hi havia. Tanmateix, es conserven publicats els seus elogis a Trujillo. Per una altra banda, Valldeperes va ser un dels grans crítics d’art de la República Dominicana. La seva trajectòria literària no va continuar, exceptuant uns quants poemes escrits en espanyol.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]