L’última por

Ens hem educat com a lliurepensadors. No estàvem preparats per a la repressió. La part més amarga de tot plegat és quan sospitem que una part de l’enemic som nosaltres mateixos.

Em ve al cap la cita de Biko: ‘L’eina més poderosa en mans de l’opressor és la mentalitat de l’oprimit.’

De fa molt temps no puc deixar de pensar-hi: ‘Per què ens ho deixem fer tot això?’ ‘És responsabilitat nostra no deixar-nos maltractar!’ Des que s’ha accentuat la repressió m’acompanya un sentiment de pèrdua de respecte per a mi mateixa.

Crec que en tinc la resposta: l’última por que hem de vèncer el dia que tornem a ser presos de la indignació és la de desobeir les obligacions diàries. Subratllo la paraula ‘obligacions’ perquè és concepte clau en el marc mental que ens cal superar.

Vet aquí el patró que ens paralitza:
1. Ens indignem. Sentim ràbia i un gran malestar.
2. Sortim al carrer. Comprovem que molta altra gent està indignada com nosaltres. ‘Bé! En som molts!’
3. Expressem la nostra ràbia, cridem consignes, compartim la indignació. Som una multitud, ens sentim forts. Aquesta vegada va de debò, ‘ni un pas enrere!’ ‘no tenim por!’
4. Tornem a casa. Cal reprendre forces, sopar, una dutxa. Demà serà un altre dia i sabem què caldria fer: caldria deixar de banda qualsevol obligació i prioritzar convertir la nostra indignació en una acció definitiva. ‘Fins que no hi hagi garantia que encarrilem l’objectiu, no tornem a casa!’ Per fer això tan sols cal confiar en els altres i en nosaltres mateixos.

PERÒ:
Si el mestre té por de deixar les famílies desateses,
Si el professor té por de deixar de fer els exàmens de nivell programats de fa temps per aquell dia i que són essencials per a l’organització dels grups,
Si els estudiants tenen por de saltar l’examen de nivell per no quedar despenjats,
Si el dentista té por d’anul·lar les visites,
Si el pacient té por de saltar la visita amb el metge no fos cas que s’hagués d’esperar mesos per a una reprogramació,
Si qui és nou a la feina té por de causar una mala impressió,
Si qui ja és gat vell té por de no ser seguit per la resta,
Si el comerciant té por de perdre el calaix del dia, o de la setmana,
Si el camioner té por de no lliurar la mercaderia a temps…
SI NO SOM CAPAÇOS DE TRENCAR LA RUTINA QUE ENS EMPRESONA, ESTEM PERDUTS.

Vivim en un país amb un clima temperat. Això ens priva d’experiències que ens faria bé imaginar: una gran nevada que ens aïlla durant dies, un gran aiguat dels que s’emporten ponts, una ventada d’aquelles que et deixa dies sense electricitat, un terratrèmol dels que ensorren edificis.

És aquest gran terratrèmol que hem de saber crear entre tots. Si un d’aquests fenòmens s’esdevingués, hi hauria desgràcies personals. Per sort, si nosaltres el causéssim, a ningú no se l’enduria la riuada, ni hi hauria morts de fred, ni desapareguts sota la runa. Res de tot això. Per què, doncs, tenim tanta por de deixar els nostres quefers durant uns dies? Volem crear un daltabaix però tenim por de ser víctimes temporals del caos? Quin pervers sentit del deure ens impedeix de fer allò que sabem que cal fer?

Tan terrible és si durant uns dies no podem transitar? Si no podem abastir-nos? Si no podem portar la canalla a l’escola? Si no anem a treballar? Potser la nostra indignació no és prou forta per a alterar el funcionament normal de les coses uns dies? Per a posar el nostre quefer diari en parèntesi temporalment?

Quina importància té de perdre una part del sou quan ens hi va poder tenir la clau de l’economia del país?
Quina importància té abdicar de la falsa seguretat que ens proporciona la rutina quan ens hi van els nostres drets més bàsics, la nostra sobirania política, el nostre futur i el dels qui ens seguiran?
Com pensem de guanyar-nos el respecte dels altres països si no som capaços de respectar-nos nosaltres mateixos?

Cal prendre consciència d’aquesta nostra feblesa.
Cal que ens preparem mentalment i ajudem els altres a fer-ho.
Aquesta és l’última por que ens cal superar.