Lluís Llach i el país de les persones lliures

  • Després de cinquanta-vuit anys de vida pública i testimoniable, jo m'hauria de creure ara que Lluís Llach no és capaç de pensar per ell mateix i que és tan sols un titella en mans d'altri? De debò?

Vicent Partal
29.05.2024 - 21:40
Actualització: 30.05.2024 - 07:34
VilaWeb

Aquests dies he guardat un silenci que volia ser discret sobre els fets que passen dins l’ANC. Ho he fet per respecte als lectors, perquè no hi tinc cap posició definida. Fa molts anys que seguesc molt de prop l’Assemblea i veig persones tòxiques, que he comprovat amb el temps que ho són, en les dues posicions que s’han anat configurant –a favor de Lluís Llach i en contra de Lluís Llach. De manera que em semblava millor callar i observar.

Però ahir el debat va pujar de to sobtadament, en el moment que es va posar en circulació que Lluís Llach no estava al corrent de les quotes de l’ANC, amb què es pretenia tacar-lo amb una aparença de manipulació i corrupció.

I en vista d’això crec que ara sí que hauria de dir-ne alguna cosa. Primer com a periodista i tot seguit com a ciutadà.

Com a periodista, vull cridar l’atenció sobre el fet que, d’acord amb el reglament actual de l’ANC, qualsevol persona que no estiga al corrent del pagament de les quotes pot votar si regularitza la situació abans de la votació. I, quant a presentar-se com a candidat, no hi ha cap condició llevat de ser acceptat per la comissió electoral. On és la notícia, doncs?

També voldria recordar que d’ençà de l’informe de la Comissió Hutchins –el 1947!– s’ha constatat que de vegades els diaris podem publicar notícies exactes en relació amb els fets, però falses per la substància o per la intencionalitat amb què són creades.

I ara com a ciutadà. Els catalans no som diferents de la resta dels europeus o dels mediterranis en general, ni som molt diferents de com érem nosaltres mateixos el 2016, el 2017. A tot arreu i en tot moment el funcionament binari del nostre cervell dificulta enormement el treball de grup: desconfiem de l’altre per sistema.

Quan les coses van bé ens traiem aquesta desconfiança perquè l’ímpetu col·lectiu embriaga. Però quan les coses van malament, com ara, ix la part pitjor de dins: el dubte sobre el qui tenim al costat, l’obsessió per trobar enemics i sacrificar-los, la cacera desconfiada del que considerem impur.

Això no té solució fàcil. Un canvi de to, una recuperació de la perspectiva de guanyar –que al final tot és qüestió d’això– sanaria automàticament l’ambient. Ho heu viscut tots, però sembla que no ho recordeu. Després del 9-N, el novembre del 2014, Artur Mas va fer un discurs i Oriol Junqueras un contradiscurs la setmana següent. Durant vuit mesos ningú no parlava amb ningú, tothom intoxicava i es dedicava a desgastar i no hi havia cap perspectiva d’avançar fins que, de sobte, va aparèixer Junts pel Sí i no solament es va acabar la baralla pública, sinó que Mas –Puigdemont, de fet– i Junqueras van treballar braç a braç durant els tres anys més fantàstics de la política catalana.

Recordar això ens hauria d’ajudar a entendre el moment en què vivim, que ara ja no sols afecta els partits, sinó fins i tot l’Assemblea i una persona del nivell i la importància de Lluís Llach.

Recordaré, perquè ningú no manipule les meues paraules, allò que he dit abans: que no tinc cap opinió formada ni definitiva sobre això que passa dins l’Assemblea.

Però sí que en tinc sobre Lluís Llach. Algunes de les coses que fa aquests dies no les entenc, però no puc compartir de cap manera aquesta cacera partidista contra ell basada en la idea que és un titella o que és manipulat per algú.

Lluís Llach i Grande té avui setanta-sis anys acabats de fer. I ha estat una referència musical, intel·lectual i política per a tres generacions de catalans, pel cap baix. Bona part de la seua vida és pública, la podem analitzar, rastrejar i explorar en discs, llibres, declaracions, accions sempre d’impacte. I, després d’aquests cinquanta-vuit anys de vida pública i testimoniable, jo m’hauria de creure ara que no és capaç de pensar per ell mateix i que és tan sols un titella en mans d’altri?  I que obeirà fidelment i acríticament aquest o aquell, si ens ha demostrat tantes vegades que l’obediència cega no fa per a ell?

Lluís Llach és –jo no tinc cap recança ni prevenció a dir-ho– una persona lliure. Envejablement lliure. Admirablement lliure. Com tantes, certament, que hi ha en aquest país fantàstic, plenes de talent, exigència, consciència i generositat, i sotmeses ara a la tortura diària de la desconfiança i la irritació permanents, del desgast malaltís, per part d’una massa de gent que converteix el seu dolor per no haver guanyat encara, encara, en una agressió continuada contra tot i contra tots que no afavoreix ningú més que Espanya.

L’Assemblea ja decidirà dissabte allò que haja de decidir i Lluís Llach, com sempre, farà allò que voldrà i allò que la seua consciència i raó li dicten. I ho farà dignament, en la presidència si guanya o allà on es pose. Prou, però, de fer-nos mal d’una manera tan inconscient i gratuïta, perdent les mínimes regles de l’equitat i el sentit comú i deixant-nos arrossegar pel negativisme, l’infantilisme i la grolleria. I prou de jugar amb foc sense saber que el foc crema –per dir-ho amb les paraules que va fer servir George Orwell quan li van demanar, passats els anys, què pensava de les batalletes, desgraciades i estúpides, que entretenien i dividien els nostres avis mentre Franco arrasava a plaer el país amb bombes i canons. Prou.

 

PS1. Avui, si no passa res, s’aprovarà la llei d’amnistia al congrés espanyol. En una mostra més de com van les coses, aquesta llei que afecta tan sols catalans i molt majoritàriament catalanoparlants no tindrà valor legal en la llengua dels amnistiats, sinó solament en espanyol, una altra bestiesa colonial. A VilaWeb, per això mateix, hem decidit de traduir-la al català i la teniu ací.

PS2. Catalunya Nord és un autèntic epicentre en aquestes eleccions de la batalla entre l’extrema dreta i els demòcrates. En parla Alexandre Solano, en aquest reportatge.

PS3. A diferència de la immensa majoria de la premsa d’aquest país, VilaWeb viu dels subscriptors. Però necessitem més ajuda per a continuar endavant. Ens podeu donar un colp de mà apuntant-vos a VilaWeb o fent-hi un donatiu únic?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any