La Margarita, una amiga de la família, sempre em regalava llibres per l’aniversari. Els teus pares diuen que t’agrada molt llegir. Ells me’n compraven sovint, i quan arribava Sant Jordi era festa grossa i per Nadal el tió no se n’oblidava mai. M’ensenyaven catàlegs i em deixaven triar el llibre que em venia més de gust. I jo anava fent la primera biblioteca, de la qual avui queda un rastre difús. Molts d’aquells llibres van anar a parar a les golfes, fins que arribés la generació de l’estirp que els heretés. I la resta, els pares se’ls van endur a la biblioteca de l’escola on treballaven per donar-los llarga vida, que això del llinatge, bé, fins a cert punt i prou. M’agradava remenar la biblioteca de casa i agafar-los llibres, a vegades d’amagat i tot, franquejant la llei no escrita que les coses dels altres no es toquen i que aquells llibres encara no eren per a mi. Un dia vam començar a compartir lleixes, a l’esquerra els meus, i a la part de baix, els diccionaris i les enciclopèdies que de tant en tant obria per una pàgina a l’atzar a veure què m’hi trobava. Aquella biblioteca continua on era, amb més pes, però amb variacions prou lleugeres perquè la reconegui a qualsevol lloc.

A cada nova casa, caixes de llibres per desempaquetar. Hi ha els comptats de l’habitació del pis d’estudiants, els primers que profanes. I el rastre en el primer buit de la lleixa de casa. Hi ha el menjador esquifit i la selecció dels llibres més importants, que tots no hi caben, mentre els altres desgraciadets continuen intactes a l’habitació on fa massa temps que no entres, on et venien a tancar el llum, va, que demà hi ha escola. I un dia arriba la llibreria que et penses que és la de debò i hi plantes tots els llibres que fins aleshores t’havien acompanyat. I de mica en mica, anirà desordenant-se i els llibres s’hi aniran amuntegant, els vells amb els nous, amb el seu particular criteri d’ordenació, que si per autors, per gèneres, per llengua, per una mica de cada. Té, emporta’t aquest, que t’agradarà.

N’hi haurà unes quantes, de llibreries de debò, i a cada nova etapa, alguns llibres que es quedaran pel camí, el rastre dels uns en la vida dels altres. Les mudances cada vegada fan més mandra perquè cada vegada s’han de carregar més llibres. Aquest era teu o meu? No ho sé, queda-te’l tu, que t’agradava molt. I vas traginant-los allà on vas, perquè són tu, i t’expliquen. Els comprats, els trobats, els dedicats, els heretats. Cada llibre que has decidit que formi part de la teva biblioteca per tant com et va agradar, per les coses que hi vas aprendre, per tornar als subratllats de tant en tant, perquè va ser un regal, perquè és que no et pots morir sense haver-lo llegit, aquest. Podríem narrar la vida de cadascú resseguint-li la biblioteca.

Un grapat de llibres que et contextualitzen, que són uns quants àtoms de la teva intimitat, que endreces amb cura i acaben ocupant la paret més ampla de casa. Que són tan tu, que només tu decideixes quins llibres deixes i a qui. Que acaben fent solemne el moment de decidir si la teva biblioteca, aquesta que ha anat deixant bocinets pel camí i que s’ha nodrit també dels d’uns altres, deixa de ser teva i prou, i n’assumeixes les conseqüències, el compromís, les possibles immersions íntimes. Perquè en aquestes lleixes hi ha tot d’objectes, sí, que ocupen espai i pesen i s’omplen de pols. Però també hi ha tot això que hem dit, més enllà. O més endins. Endavant, tots els meus llibres són teus.

Si això fos un conte, una llibreria animada acabaria explicant una cosa així com: «M’acaben de posar unes portes noves, quines pessigolles. He sentit els nous amos dir que, així, els llibres no agafaran tanta pols. Encara els tenen en caixes de cartó. Ahir es van quedar plantats davant meu, l’un al costat de l’altre, observant-me mentre decidien com col·locar-los. Aquí els meus i aquí els teus, et va bé? Com, separats? Bé, no, parlem-ne, és clar… Gairebé es va agenollar per demanar-li si volia barrejar els llibres amb els seus. No havia tingut tants miraments quan va proposar-li de deixar de fer servir el preservatiu. Però si se li van aigualir els ulls i tot. Quants romanços. A veure si fan el fotut favor de posar-me els llibres a la falda d’una vegada, que fa fred. I que són un grapat de llibres i prou, coi.»

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb