Les llengües “difícils”: reflexions sobre l’aprenentatge de l’urdú

  • El problema és que no és gaire plaent llegir en un idioma quan cal cercar quatre o cinc paraules per frase al diccionari per començar a entendre alguna cosa

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja fa deu anys que estudio l’urdú, la llengua oficial del Paquistan i la principal de la ciutat on viu la meva àvia, i tot just ara començo a tenir la sensació de fer-lo servir amb certa fluïdesa. El tempo d’aquest aprenentatge l’ha alentit el fet que m’he dedicat a estudiar moltes altres llengües, entre les quals la llengua de les meves arrels, el panjabi, però també el fet que l’urdú és una llengua difícil a la qual he aplicat estratègies caòtiques i un pèl naïfs. Si més no, espero que aquest article ajudi el lector a elaborar un pla d’atac més sistemàtic si decideix emprendre la tasca d’adquirir una llengua “difícil”.

Hi ha molts mites que corren sobre la dificultat de les llengües, i he trobat sovint que els parlants propaguen la idea que la seva és una de les més difícils del món de manera abstracta i universal, com si l’ONU hagués publicat una llista oficial de llengües complicades. Molts polonesos m’han dit que la seva llengua és la més difícil del món, amb l’excepció d’un paio begut que va afirmar que, com que sóc “àrab” (que no ho sóc), el polonès el dec trobar fàcil, perquè els polonesos originàriament vénen de la península aràbiga (no en vénen, per si calia dir-ho). Fins i tot m’han dit que l’holandès, una llengua estretament emparentada amb l’anglès, és la “segona llengua més difícil del món, després del xinès”, una afirmació que em deixa perplex.

Deixant de banda les creences populars, podem dir que la dificultat d’una llengua no és universal, sinó que depèn de la llengua de la qual partim. No s’han observat diferències quant a la rapidesa amb la qual els nens aprenen la seva llengua materna: si bé hi ha certa variació individual, no s’ha detectat cap tipus de variació per comunitat lingüística. Per contra, qualsevol adult ja té una llengua, cosa que fa que a vegades es transfereixin les estructures de la materna a la llengua meta. També hi influeix la quantitat de paraules compartides: si a un europeu aprendre el mandarí li pot semblar una tasca gegantina, per a un parlant del japonès o del vietnamita, llengües amb molts manlleus del xinès clàssic, el procés d’adquisició serà més ràpid.

L’urdú és una llengua indoeuropea i, per tant, està emparentat amb el català, així com amb la majoria de les llengües d’Europa. Són visibles unes mínimes semblances en els numerals (set, vuit i nou són saath, aath i nau), les parts del cos i el funcionament del subjuntiu. Però fa mil·lennis que l’urdú i el català es van separar del tronc comú, i des d’aleshores no han estat en contacte directe. Actualment, la distància estructural entre aquests dos parents lingüístics és considerable, i es fa palesa, per exemple, en l’ordre subjecte-objecte-verb de les frases (jo taronja menjo) de l’urdú.

La meva estratègia inicial, probablement apresa de comentaris i blocs d’internet, es va basar en una mena de mètode “natural”. Tenia l’actitud que la millor manera d’aprendre les paraules era per mitjà de l’ús real, és a dir, sobretot parlant i llegint. I sempre que podia parlava en panjabi i urdú, durant visites a Islamabad i també a Barcelona, en comerços gestionats per paquistanesos, utilitzant els pocs recursos lingüístics dels quals disposava. Això va funcionar fins a cert punt, i em va permetre consolidar el meu nivell de principiant. Però el codi que vaig acabar adquirint encara deixava molt a desitjar, amb buits de vocabulari pertot arreu i errors gramaticals a cada frase, per no parlar del nivell baixíssim de comprensió oral. I la comprensió és clau: quan la llengua meta té certa intel·ligibilitat mútua o lèxic compartit amb una llengua que ja domines, és possible aprendre moltes coses xampurrejant amb els nadius. En una visita a la Toscana, per exemple, vaig poder aprendre moltes paraules en italià sense haver-les estudiades, atès que entre el context i les semblances amb el català les frases eren fàcilment desxifrables.

Com omplim aquests buits de vocabulari si una comprensió oral baixa no ens permet aprendre paraules directament dels nadius? Una altra idea que vaig intentar posar en pràctica va ser la de la lectura anomenada “extensiva”, o de llegir molt en la llengua meta per plaer. El problema és que no és gaire plaent llegir en un idioma quan cal cercar quatre o cinc paraules per frase al diccionari per començar a entendre alguna cosa. I l’urdú representa un esforç considerable per a un occidental que el vulgui aprendre: si els hongaresos i bascos, amb les seves famoses llengües “difícils”, diuen politika de la política i demokrácia/demokrazia de la democràcia, en urdú tenim els manlleus de l’àrab opacs siyaasat i jumhuuriyat.

Aquí va caldre deixar de banda el mètode “natural” i fer l’impensable: memoritzar molts centenars de paraules de manera sistemàtica i conscient. En lloc de trobar plaer en la lectura, vaig crear una mena de joc lingüístic: cercava paraules noves activament, i així, lluny de descoratjar-me, m’entusiasmava trobar textos que contenien moltes paraules desconegudes. Fins i tot vaig estudiar les entrades del diccionari monolingüe d’urdú de cada paraula nova, afegint els mots que no coneixia de les definicions a les meves fitxes de memòria digitals.

És això el que m’ha permès, després de tants anys d’aplicar estratègies aleatòries, començar a entendre moltes coses en urdú i, ara sí, consumir contingut per plaer i sense estudiar de manera conscient. Últimament, miro una sèrie turca doblada en urdú, en què entenc el 99% dels diàlegs i molt poques vegades apunto paraules noves, i noto que per fi puc construir frases correctes en urdú de manera més o menys espontània. Això sí que representa cert sacrifici: si un company de feina em demana què en penso, de l’última sèrie nord-americana de Netflix que tothom mira, no en sabré dir res, perquè entre totes les llengües que estudio no tinc temps per mirar sèries en anglès.

Digueu-me obsessionat, però prefereixo continuar cultivant el meu coneixement d’aquesta llengua “difícil” (ara ja no tant). Difícil, insisteixo, de manera relativa: un parlant de persa o bengalí potser hauria tingut una experiència més semblant a la que vaig tenir amb l’italià. Com més distància lingüística, més important és un aprenentatge sistemàtic que enfoca allò que és diferent (sobretot el lèxic), sense abandonar del tot el contacte “natural” amb l’idioma. Si bé és cert que, fins i tot amb un bon sistema, aprendre una llengua molt diferent de la pròpia és un camí llarg, tampoc no cal vagar pel desert sense brúixola. Llarg no vol dir difícil, si es navega bé.

Saim Inayatullah

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes