25.11.2025 - 21:40
Aquesta tardor TV3 ha estrenat dues noves sèries, Vinagreta i La casa nostra, totes dues absents de la graella i només disponibles a la plataforma 3Cat. La primera és una continuació de la sèrie d’humor Vinagre de fa quinze anys. La segona, una nova sitcom catalana després d’anys d’absència d’aquest gènere a les produccions de la televisió nacional.
D’adolescent mirava Vinagre i és de les poques sèries que he vist més d’un cop. Amb els amics del col·le, a qui ja ens agradava imitar professors i famosos, en recreàvem els capítols a l’hora del pati. Amb quinze anys més a l’esquena, el tractament de la llengua que fa la nova Vinagreta ha envellit pitjor que l’humor. En un context d’alarma lingüística, amb tots els indicadors a la baixa, es podrien haver qüestionat la idoneïtat de reflectir certes actituds i usos lingüístics que a poc a poc hem anat acceptant com a lingüicides.
El 2010, la sèrie tenia la gràcia de fer parlar en català personatges que realistament no el farien servir, com les caixeres de súper Yeni i Eli o el vigilant de seguretat Larry. Introduir a Vinagreta com a personatge nou l’ajudant de cuina Morales amb la mateixa excusa és mandrós, no tant pel fet de ser un nou parlant de català com perquè l’humor se segueix basant, quinze anys després, en com de malament el parla. El 2025 és tan contradictori com contraproduent tenir la Beatrice Duodu de presentadora de notícies i a la vegada riure’s del fet que en Morales no sap què és el julivert.
Però allà on la sèrie ha envellit pitjor és en l’enfocament que fa de les ideologies lingüístiques dels personatges. Fer parlar en castellà en Noè i la Lídia, la parella de iaios empordanesos entranyables, és un tret al peu als esforços no només de la societat, sinó de la sèrie mateixa. Si dos vells empordanesos canvien al castellà amb qualsevol que passa per allà, quin sentit té que en Larry, en Morales, l’Eli o la Yeni facin servir el català? I el pitjor de tot és que l’excusa per a fer parlar en castellà en Noè i la Lídia és per continuar el mateix humor lingüístic que se’n riu de com de malament el parlen i de les catalanades que fan. La història del Morales, però al revés, i amb els parlants de la llengua subordinada canviant a la dominant fins i tot amb guiris. De la mateixa manera, han fet parlar en castellà en Marçal, l’etern actor de càsting, només per riure’s del fet que és d’algun poble de tradició xirucaire i que no el parla bé. La gràcia d’aquests personatges, justament, era que eren o bé massa esquerps per a cedir ni un pam als clients de la gelateria (els empordanesos), o massa genuïnament catalans per a passar-se al castellà (en Marçal). És una mica com quan aquell conseller d’Educació afirmava i problematitzava que als pobles els nens no parlen bé castellà, quan tothom sap que als barris del Larry, la Yeni i l’Eli ningú no parla català.
El 2010, la sèrie innovava en el panorama humorístic català tot trencant la norma de facto del Polònia que tots els personatges castellanoparlants havien de parlar en castellà (i els estrangers en català, cosa que va costar: recordeu quan Déu parlava castellà argentí?). El 2025, fer parlar en castellà els personatges catalanoparlants és apostar per un poti-poti bilingüista per la gracieta de riure’s dels accents. És fer humor mandrós i negligent amb el tractament de la situació sociolingüística actual del català a la ficció humorística de la nostra televisió nacional.
Una altra de les poques sèries que he vist més d’un cop és Plats bruts, més per insistència de TV3 amb reposicions infinites. La sèrie és un molt bon exemple de l’autocentrament nacional de què es parla durant la pacificació postprocés, així com d’una llengua genuïna i autèntica. En el cas de La casa nostra, la taula va coixa només per la primera pota.
La nova sitcom gasta un català treballat, amb unes tries més o menys qüestionables, però amb què la gent s’hi pot sentir identificat. Que les guiris estatunidenques del pis de dalt parlin català amb naturalitat, per exemple, és tot un encert i dins la lògica de la ficció es resol simplement i efectiva: el van estudiar al seu país i punt.
Els referents culturals dels personatges, però, són tan espanyols com carques i antics: compren vinils de Julio Iglesias, fan acudits amb en Paquirrín, esmenten el maestro Yoda quan les pel·lícules de la Guerra de les Galàxies estan doblades al català o, la pitjor espanyolada, volen que Espanya guanyi Eurovisió.
En un episodi, en Miquel comença a escriure per al “diari més llegit de Catalunya”, i els intents dels altres personatges d’endevinar quin és són, per aquest ordre, El País, El Periódico i La Vanguardia, com si fóssim al 2005 i VilaWeb o l’Ara no existissin.
Seguint amb en Miquel, en un episodi té problemes per a aparcar i acaba aparcant “molt lluny”, a la Jonquera i a Burgos; com tothom sap, els nous confins de la Catalunya pacificada segons el marc espanyol –encara que si hagués aparcat a Perpinyà, no hauria pogut pas tornar a Barcelona en tren.
En canvi, quan atraquen en Josep i la Rut pregunta si l’atracador era de fora, en Josep respon que sí, que “tenia accent aranès”. En l’imaginari tant de la sèrie com de la nova Catalunya pacificada, tothom sap que dir que “tenia accent de Burgos” hagués dut el guionista defensor del xarneguisme als tribunals, i per això s’ha hagut de rescatar els pobres aranesos de l’oblit i fer-los l’ase dels cops per mantenir la nova Pax Hispanica, igual que quan la Pilar Rahola bramava a TV3 contra l’autodeterminació aranesa.
Amb una sèrie antiga que desfà consensos lingüístics, i una sèrie nova amb una llengua cuidada però amb un marc mental espanyol, hom es pregunta qui està content amb aquestes estrenes. I jo em pregunto si estic mirant 3Cat o 2Cat, i si el fet que els noms coincideixin tant no era ja una cosa prevista de bon inici, i si realment això és casa meva i si ho tornarà a ser.
Albert Badosa Roldós és membres del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).
