Per què Llarena no pot cantar victòria amb Puigdemont?

  • Els focs d'artifici a Madrid fan impossible que Llarena no enviï unes noves euroordres, per més que el TJUE el tingui força lligat de mans

Josep Casulleras Nualart
05.07.2023 - 20:04
Actualització: 05.07.2023 - 20:33
VilaWeb

Pablo Llarena deu anar polint al Tribunal Suprem els serrells de les noves euroordres contra Carles Puigdemont i Toni Comín per enviar-les de manera imminent. Mentrestant a les seus de la majoria de partits espanyols i de mitjans de comunicació de Madrid celebren eufòrics la sentència del TGUE que confirma el suplicatori que els retirava la immunitat. La campanya espanyola del 23-J arrenca amb el “Puigdemont a la presó” que PP, PSOE i Vox branden indistintament, aliens a qualsevol respecte als procediments jurídics i, encara molt menys, als drets més fonamentals dels afectats. Però els espetecs dels focs artificials que retrunyen en l’ecosistema mediàtic i polític espanyol tapen, una vegada més, una realitat molt més complexa i que, analitzada en detall, fa veure la improbabilitat que hi hagi cap extradició dels eurodiputats a curt termini ni a mitjà termini, i, en canvi, fa pensar en vies raonablement fermes de defensa dels seus interessos i dels del milió llarg de ciutadans que els van votar. I tot plegat no pas amb actes de fe, sinó amb elements de fet que han de passar sobretot per la màxima instància judicial a Luxemburg, el TJUE.

Això partint, és clar, d’una realitat incontestable: una sentència desestimatòria de la demanda d’anul·lació del suplicatori que segurament cap dels afectats ni dels seus advocats no podia imaginar que fos tan negativa. Perquè en els prop de tres-cents paràgrafs que té no hi ha ni un element positiu sobre la defensa de la seva immunitat on es puguin aferrar. I tomba, un per un, tots els arguments que van incloure en la demanda per a demostrar que el suplicatori amb què els van retirar la immunitat fou irregular. Amb alguns passatges que resulten sorprenents, com la negació de la parcialitat evident del president de la Comissió d’Afers Jurídics, l’espanyol Adrián Vázquez, quan aquest, avui mateix, tractava de pallassos i de pàries Puigdemont, Comín i Ponsatí, menyspreant obertament la feina feta durant aquests anys de legislatura.

Els “comportaments” del neonazi búlgar i l’eurodiputat de Ciutadans

Un comportament que Vázquez va demostrar durant el temps de tramitació del suplicatori, amb preses de posició pública hostils als exiliats, en declaracions, articles a la premsa o entrevistes. Però els cinc jutges de la sala del TGUE que han dictat sentència el defensen; per més que constatin que el seu partit, Ciutadans, va dur a terme unes quantes iniciatives per impedir que es poguessin presentar a les eleccions europees i que, després, poguessin prendre possessió dels escons. “Aquestes iniciatives –diu el TGUE– no provenen pas del president de la Comissió d’Afers Jurídics, sinó del partit polític nacional al qual pertany, que no és qui va exercir l’acció popular en el procés penal de què es tracta.”

Qui va exercir l’acció popular en la causa contra el procés és Vox. I precisament el ponent del suplicatori, el diputat en qui, un cop examinada tota la documentació i totes les al·legacions, va recaure la responsabilitat de fer una proposta de manteniment o retirada de la immunitat, fou el neonazi búlgar Angel Dzhambazki, del mateix grup parlamentari que Vox a l’eurocambra. Però el tribunal diu que en aquest cas això tampoc no demostra parcialitat, perquè el supòsit de manca d’imparcialitat només es podria aplicar als eurodiputats de Vox, no pas a ell, que no és d’aquest partit. Però hi ha un vídeo en què es veu Dzhambazki participant en la taula presidencial d’un acte organitzat per Vox al Parlament Europeu contra l’independentisme català amb crits de “Puigdemont a la presó!”. Efectivament, és així, diu el TGUE, però disculpa l’eurodiputat d’extrema dreta perquè diu que en el vídeo no es veu pas que ell prengués la paraula.

La constatació de manca d’imparcialitat deguda del ponent o del president de la comissió parlamentària que tramitava el suplicatori n’hauria justificat la revocació. Però el TGUE ho evita, i en aquest punt amb uns arguments recaragolats, forçats. Mai en la història del Parlament Europeu no s’ha revocat un suplicatori aprovat prèviament, i aquests cinc jutges d’una sala del tribunal de primera instància de Luxemburg no han gosat fer-ho. La nova doctrina la fixa el TJUE, no pas ells. Per això han hagut de tombar tots els arguments que la defensa dels exiliats els havia anat exposant, com ara el de la motivació política que hi ha rere la voluntat de retirar-los la immunitat, allò que s’anomena fumus persecutionis i que justifica, per si sol, si és demostrable, que el suplicatori no es concedeixi.

Gonzalo Boye i els seus col·legues van inundar la Comissió d’Afers Jurídics, primer, i els jutges del TGUE, després, d’arguments i proves de la voluntat d’anul·lació de la vida política que movia en el fons la presentació d’aquest suplicatori. Però el TGUE els desestima tot afirmant que, com que els fets pels quals foren processats (i el moment en què foren processats) són força anteriors a l’adquisició de la condició d’eurodiputats, no hi pot haver una relació entre les acusacions que els fan i el procediment judicial pel qual hom els vol extradir amb una suposada voluntat de perjudicar la seva activitat com a europarlamentaris. I afegeix que el Parlament Europeu no pot qüestionar si les acusacions i els delictes que els atribueix la justícia espanyola són ben fonamentats.

Però hi ha moltes més proves de l’ànim de persecució política que motivava el suplicatori, argumentaven les defenses. El TGUE ve a dir que els criteris que hagi utilitzat el parlament (és a dir, el neonazi Dzhambazki, primer, i les majories parlamentàries conformades pels grups socialista, popular i liberal) per a avaluar-ho no es poden discutir. Perquè la normativa no fixa quins criteris s’han de seguir, i el tribunal dóna per bons els que s’apliquessin en aquest cas.

Els arguments del TGUE sobten tenint en compte els motius pels quals el Tribunal de Justícia de la UE els va concedir les mesures cautelars. L’enfocament d’una qüestió tan cabdal com la manca d’imparcialitat és molt diferent en un cas i en un altre. El vice-president del TJUE, el danès Lars Bay Larsen, va justificar la concessió de les cautelars, en part, perquè veia a primer cop d’ull un comportament discutible tant d’Adrián Vázquez com d’Angel Dzhambazki durant la tramitació del suplicatori, en referència a les manifestacions hostils de tots dos envers els eurodiputats exiliats. El TJUE afirmava el maig de l’any passat que aquests “comportaments” eren incontestables, que ni tan sols el Parlament Europeu els negava, per més que els volgués justificar. Però el TGUE avui els qualifica de “suposats”.

I el fet que el ponent pertanyi al grup de Vox era vist per Bay Larsen com un senyal d’alarma que calia tenir en compte. És clar que ell mateix deia que aquestes qüestions s’havien d’acabar resolent en la causa sobre el fons del litigi, i és això que ha fet el TGUE. Però el tractament diferent d’uns mateixos fets pot ser important quan hi ha oberta la via de recurs al TJUE. En aquella sentència de l’any passat, a més, el vice-president de l’alt tribunal europeu feia pesar més en la balança la immunitat parlamentària com un mecanisme de protecció dels drets dels electors de l’eurodiputat que en gaudeix. El TGUE avui nega que la suspensió de la immunitat pogués vulnerar aquest dret de representació, que en tot cas serien les decisions judicials que pogués prendre l’estat espanyol, però se’n renta les mans, i diu al Parlament Europeu que també se les pot rentar.

Precedents importants al TJUE, tensió entre interessos a Luxemburg

Els exiliats hauran de fer valer aquest element de tensió dins la judicatura europea entre la protecció de drets fonamentals recollits en els tractats i la voluntat de blindatge dels interessos dels estats i la ingerència d’aquests en totes les institucions europees. És un debat semblant al que va viure l’any passat d’una manera molt intensa el TJUE a propòsit de les pre-judicials de Pablo Llarena per a poder enviar més euroordres contra els exiliats. L’advocat general va presentar unes conclusions que donaven la raó a Llarena i que refusaven absolutament la possibilitat de denegar una euroordre per risc de vulneració de drets fonamentals com va fer Bèlgica amb Lluís Puig. La seva posició era compartida per una part dels magistrats de la gran sala del TJUE, on hi va haver un debat intens que es va acabar resolent amb una sentència, la del 31 de gener passat, que corregia d’una manera inèdita l’advocat general i sistematitzava la possibilitat de denegar euroordres en un cas anàleg al de l’exili català.

Dins el TJUE hi ha la tensió evident entre la necessitat de protegir els drets dels ciutadans i la de protegir els interessos dels estats. I aquest debat s’ha acabat resolent d’una manera diferent de com ho ha anat fent el TGUE en els casos que afecten els exiliats. Fou el cas de la denegació de cautelars a Puigdemont i Comín per part del TGUE perquè a començament del juliol del 2019 ocupessin els seus escons al començament de la legislatura; el desembre d’aquell any, el TJUE va corregir el TGUE i va dir que sí que els ho havien d’haver permès. I si el juliol del 2021 el TGUE els denegava la petició d’immunitat cautelar mentre es resolia aquesta causa del suplicatori, el TJUE va fer rectificar la decisió l’any següent.

Els precedents fan pensar que el recurs contra la sentència d’avui pot tenir, si més no, opcions de reeixir. I que la nova petició de mesures cautelars podria ser concedida. La decisió sobre les cautelars, això no obstant, trigarà uns quants mesos a arribar. La sentència, força més, i pot arribar amb la legislatura acabada, però amb la importància d’esdevenir un precedent.

I mentrestant restaran sense la immunitat que els correspon com a eurodiputats, exposats a les noves euroordres que pugui emetre Pablo Llarena. De fet, segons la sentència, tampoc no els protegeix la immunitat de desplaçament al lloc de reunió del Parlament Europeu. Tanmateix, Puigdemont ha afirmat que dilluns vinent serà a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg. Fins a quin punt les euroordres de Llarena podran tenir recorregut? Serà Bèlgica previsiblement que les entomarà, tant en el cas de Puigdemont i Comín com en el cas de Lluís Puig. Haurà de valorar si el suplicatori que avui el TGUE ha aprovat serveix per a tramitar les noves euroordres per malversació, o només era per a les velles euroordres per sedició i malversació que Llarena, amb el codi penal reformat, va retirar el gener d’enguany. I haurà de tenir en compte sobretot les consideracions recollides en la sentència del TJUE del 31 de gener, aquella en què es definia el grup objectivament identificable de persones que pot ser víctima d’un funcionament anòmal de la justícia. Serà la prova del cotó fluix.

Els focs artificials a Madrid fan impossible que Llarena i el Suprem no enviïn unes noves euroordres contra Puigdemont, Comín i Puig, per més que les armes jurídiques que tinguin els jutges espanyols siguin migrades per a reeixir i que la sentència del 31 de gener els lligui molt de mans. Però segurament assumiran el risc, perquè la persecució ad infinitum de l’enemic número u de la unitat d’Espanya s’ho val, al preu que sigui.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor