D'esquerra a dreta: Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Cruells.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El Mas de Bernis, una casa rural a l’Aldea, al Delta de l’Ebre, acull un mes de juny de cada dos anys tres escriptors, que s’hi estan cinc dies, compartint casa rural i preparant, o no, un conte que forma part després d’un volum que publica Labreu, dins de la subcol·lecció Cicuta de Bernis. El 2015 va sortir el primer volum, La recerca del flamenc, amb Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó; el 2017 va aparèixer el segon, Cremen cels, amb Míriam Cano, Martí Sales i Antònia Vicens; i ara, el gener del 2020, arriba el tercer, La vastitud, amb Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Cruells.

Cada estada ha estat diferent en la manera com s’han organitzat els escriptors, que tenen llibertat absoluta a l’hora de triar tema. Però, tots els llibres mantenen quatre elements que els unifica: un pròleg del poeta Andreu Subirats, una foto inicial feta per l’escriptor Joan Vigó, les il·lustracions de coberta i interior obra de Núria Miret i el colofó, que sempre és el mateix: unes frases de l’artista Mariaelena Roqué invocant el compositor i músic Carles Santos.

La vastitud consta del conte ‘Un gran pas’ d’Albert Pijuan, que és el més llarg (setanta planes), ‘Lo riu’  de Lucia Pietrelli i ‘L’espècie invasora’ d’Adrià Pujol Cruells. Tots tres contes són molt diferents, però hi ha uns punts de contacte que els escriptors van pactar d’entrada: que aparegués la lluna, que hi hagués un mort, que sortís la polla d’aigua o algun element gastronòmic del delta.

I com es van organitzar aquells cinc dies? De maneres diferents, segons han explicat en conferència de premsa: mentre la Lucia Pietrelli va escriure el conte sencer durant els cinc dies d’estada al mas Bernis, l’Albert Pijuan només en va fer un esbós i es va dedicar a mirar documentals sobre l’arribada de l’home a la lluna, i l’Adrià Pujol va fer moltes coses (traduir, escriure tres articles…) però no va escriure ni una ratlla. Les impressions i idees després les va recordar. Sobretot les va treure de parlar amb la gent de la zona. I tots tres el que sí que van fer va ser caminar molt.

Adrià Pujol: Vull fer notar que la desconnexió que aconsegueixes fer amb aquesta proposta és brutal. Perquè aterres en un no-res i no tens cap mena de possibilitat de temptativa lúdica. Ni tan sols tens connexió. I hi ha molta molta calma.

Lucia Pietrelli: I són cinc dies on no tens cap obligació.

Adrià Pujol: Desacceleració total. Tanta, que després dels cinc dies, quan tornes a connectar-te, pateixes un xoc. I és una sensació que no pots sentir en la vida ordinària.

Albert Pijuan: Jo, quan vaig arribar al Mas Bernis, em trobava enmig de l’escriptura d’una novel·la sobre el turisme i se’m va superposar amb aquesta altra realitat i vaig treballar la idea de realitat versus simulació. Em va quedar una idea flotant: la imatge d’un arrossar que en realitat és una pantalla, que es posa un astronauta que és a la lluna.

—Albert, ja heu acabat la novel·la?

Albert Pijuan: Tot just la vaig acabar fa una setmana.

Descobrim més similituds entre els contes: el paisatge dels arrossars i també la violència soterrada que emana d’aquest paisatge.

Lucia Pietrelli: Em va impactar molt el paisatge. Era tant pla… Se’m va fer violent. Quan caminava trobava llocs que eren inquietants, que semblava que guardessin una cosa molt fosca, violenta. La meva història conta la violència del paisatge en una nena que es va fent gran. La innocència de la infantesa que de més gran es torna agressiva.

Adrià Pujol: Sense dir-nos-ho, tots hem anat a parar a la violència. La violència dels aborígens versus els estrangers, perquè quan entres en contacte amb l’oriünd, hi ha violència. En aquesta estada m’he sentit més barceloní que mai, sense ser-ho. És allò que es diu: un paisatge violent fa gent violenta, com un paisatge endurit fa gent endurida.

Albert Pijuan: I vam fer una escapada al cinema i vam veure John Wick!

Adrià Pujol: Allà tot és molt Far West.

Lucia Pietrelli: Res és com ho veus de lluny.

Adrià Pujol: Cert. I ja ens ho va explicar així el propietari del Mas Bernis, l’Albert Hernàndez, que és un oriünd assimilat: entre els joves la droga i l’atur, el maltractament del territori… Ens va fer un bon retrat sociològic i després ho vam constatar parlant amb el noi de la benzinera, les caixeres del supermercat… L’Albert és el protagonista del meu conte i és el paradigma dels homes d’aquesta terra: sorruts, violents.

Els escriptors Lucia Pietrelli, Albert Pijuan i Adrià Pujol Cruells.

L’Adrià Pujol també explica que ‘la vastitud’ del títol no és només el paisatge del delta, sinó que també conté la vastitud de l’escriptor davant d’una obra per fer.

Aquesta violència latent del paisatge i de la seva gent, la sensació de territori indomesticable, la mirada estranyada davant de tot això, va fer que els escriptors no es vinculessin d’una manera molt emocional amb el delta. Així, quan una part important va quedar soterrat durant la tempesta Glòria, no van quedar gaire afectats. Pujol ho va expressar així: ‘No vaig crear cap lligam afectiu amb l’Ebre. I pel que fa al Glòria, home, el delta es troba a dos metres per sota el nivell del mar. I els sediments no arribaran. l’Albert del Mas Bernis en aquest sentit expressava una resignació sàvia. I dic sàvia, perquè prové del coneixement. Ja ho deia: el delta és un lloc de futur incert.

Albert Pijuan: No deixa de ser curiós que una setmana abans que nosaltres arribéssim, es va incendiar tot. I una setmana abans que sortís el llibre, es va inundar tot i va desaparèixer mig delta.

Adrià Pujol: De fet, el meu conte és un homenatge al lloc i a la gent del delta, envaïts per espècies invasores, siguin el caragol poma o invasors especuladors o barcelonins que s’hi compren cases per quatre duros.

Albert Pijuan: El meu conte té a veure amb els cinquanta anys de l’arribada de l’home a la lluna, que l’any passat es commemorava i de les teories conspiratòries que em fascinen. Té tres personatges principals i una bona dosi d’humor.

Adrià Pujol: Normalment jo poso la trama al servei de l’estil. Però en aquest conte ho he volgut fer al revés: res de floritures si no tall. I m’ha sortit un aiguabarreig que se situa en una zona entre dos mons que no s’entenen, però que es toquen. I el que he escrit és un retrat violent, sense gens d’ironia, emmarcat en un gènere que no és el meu, el suspens. Per a mi aquest tema seria més propi de tractar-lo com un assaig, però l’he abordat a través del relat.

Tot i l’estranyesa, tot i la violència sentida, la calma i la planúria, aquest és un projecte lligat a aquest paisatge, descentralitzat, que fa del delta un territori literari, que juga a favor dels autors i a favor del lloc.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.