Aquesta setmana tots hem parlat, hem hagut de parlar, del judici a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N. Però m’ha cridat l’atenció alguna gent que ha fet mans i mànigues per traure’l de context, per a presentar-lo com un fet susceptible d’aplicar-hi una mirada quirúrgica puntual, com despullant-lo de tota càrrega ideològica. Pretenien dir-nos que això passava, el judici, només perquè hi havia un fet delictiu concret que calia castigar, com si tot plegat fos ben neutral. Però la realitat és ben distinta.

Mireu-ne el context. En una sola sessió del senat espanyol, aquesta setmana, la vice-presidenta del govern es va enganxar furiosa amb el senador Estradé, negant-li els drets democràtics més elementals; i la presa de possessió del senador d’Esquerra Republicana Robert Masih, d’origen indi, va servir per a desfermar una riuada de racisme que va xopar diaris i diariets, ràdios, televisions i més objectes. Fins i tot hi hagué qui s’atreví a dir que el català del nou senador era un ‘mal espanyol’.

Mentrestant, a les Corts Valencianes el mateix Partit Popular va organitzar un numeret febril exigint que el parlament diferenciàs oficialment entre ‘català’ i ‘valencià’. En aquesta tesi ignorant es va quedar tan sol que ni Ciutadans no el va seguir, però va fer entrar a la tribuna del públic un grup d’ultres que es van dedicar a insultar i amenaçar els diputats.

El judici davant el TSJC no era pas l’únic que mereixia la nostra atenció. A Madrid, al Tribunal d’Ordre Públic (o com es diga ara) jutjaven el raper mallorquí Valtònyc, acusat d’haver dit que el rei d’Espanya, l’anterior, és un mafiós. ‘Mafiós’ no sé si és la paraula, però ara que fins i tot ens expliquen que l’estat li pagava les cases de barrets, discreció seria el mínim que els podríem demanar a ells. Però no.

Però no, perquè no en saben. Ahir el mateix tribunal embargava 246.000 euros dels comptes de l’Assemblea Nacional Catalana, acusant-la d’haver recollit dades de milers de persones amb finalitats polítiques. Hauria pogut investigar qui va filtrar a un grup unionista les dades de tots els pensionistes de Catalunya per tal que els poguessen enviar amenaces abans del 27-S. Però això no ho faran. Òmnium sembla que rebrà una multa igual ben aviat.

I mentrestant ahir també sabíem que l’estat es queda els diners que Europa dóna al corredor mediterrani i els fa servir per construir un túnel a Madrid, entre Chamartín i Atocha, mentre resulta que entre Castelló i Tarragona estem obligats a anar per una via única prehistòrica. Això la setmana que també se sabia que hi ha més del doble de viatgers entre València i Barcelona que no entre València i Madrid, malgrat que el primer és un viatge infernal i el segon, un privilegi insultant. La desviació de fons l’explicava, ni més ni menys, Josep Vicent Boira, secretari valencià d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, una de les persones que més ha lluitat per dignificar les infrastructures del nostre país.

Podríem afegir-hi encara les declaracions de Bono, les imatges trucades de les televisions espanyoles, escarrassant-se a ensenyar la menor quantitat de gent possible dilluns al matí, les portades de l’ABC, els titulars de La Razón anunciant ja la sentència del judici o els insults reiterats de columnistes d’El País i més mitjans semblants. Però crec que amb la col·lecció que he desplegat ja n’hi ha prou.

Aquest conjunt de coses, tot això que ha passat aquesta setmana, és el problema. No és tan solament una qüestió d’un judici trucat que no s’hauria d’haver fet mai. És molt més que això. L’estat espanyol cada dia és més agressiu amb els qui no són espanyols tal com ells voldrien que ho fossen. I ho dic d’aquesta manera tan rara precisament per a remarcar que no és que siga agressiu amb els independentistes. És que ho és amb tothom. Ells, ells, tenen un projecte segons el qual una part de l’estat ha d’acceptar amb resignació la submissió a una altra. Deuen pensar que aquest és un model justificat per la història, encara pel dret de conquesta o per algun esotèric dret diví. Però la realitat és que amb això ens expulsen del seu projecte cada dia una miqueta més. I no sé si mai seran capaços d’entendre-ho.