Les nostres germanes iranianes

Aquestes dones valentes que envien vídeos al món tallant-se els cabells amb les dents serrades, traient-se els vels i fent-los girar per sobre dels seus caps lliures, llançant-los a la foguera fent passes de ball, desconegudes que s’abracen al mig del carrer amb les cabelleres al vent

Núria Cadenes
28.09.2022 - 21:40
Actualització: 29.09.2022 - 08:37
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Voldria escriure sense ràbia, ordenar les dades i la cronologia, enumerar els fets i les raons i que no hi hagués llàgrimes sinó referències, testimonis, informes documentats, el pes dels esdeveniments i prou, tan gros tot que tot ho hauria de trasbalsar. Voldria escriure sense ràbia però no puc. Assassinen la gent. Ara, ho fan. Amb la impunitat que atorga l’uniforme, les ordres que es donen i que es compleixen. Als carrers, a les comissaries. Setanta-sis persones mortes en onze dies. Les Nacions Unides han confirmat això que explicaven els presents: que els uniformats armats al servei de l’estat iranià (que no vull dir-ne “forces de seguretat”: són una altra cosa i no precisament el sintagma que s’atorguen) disparaven foc real contra els manifestants. I gas lacrimogen. Balins d’acer. Canons d’aigua. Que disparaven a matar. A matar la gent. Perquè la gent protestava, protesta, contra aquella mort concreta, aquella mort-símbol, aquella mort-espurna. Sortir al carrer quan es fa fosc perquè així serà més difícil que les càmeres retinguin el teu rostre, sortir al carrer encara que sigui prohibit, precisament perquè és prohibit. Injustament prohibit. Això ha passat a l’Iran. No és la primera vegada. El 13 de setembre van detenir una noia que caminava pel carrer. Hi ha una cosa que es diu “policia de la moral” i que espia les dones perquè es tapin els cabells. Perquè és obligatori que es tapin els cabells. Els homes no cal, els homes com vulguin, però les dones s’han de tapar els cabells. I els colzes i els turmells, però sobretot els cabells. Aquesta obsessió amb els nostres cabells. Aquesta imposició. Perquè d’això es tracta: no pas de la creença o del desig o la decisió de cadascú de vestir-se com vulgui, sinó de la imposició per la força. La força de l’assenyalament i del bandejament de la comunitat o la força de la força, directament, la força de la policia que et deté perquè un ble dels teus cabells ha volgut prendre l’aire, una estona. Aquesta gosadia. Aquest crim inadmissible. Això li va passar a la Mahsa Amini, que aprofitava a Teheran la darrera setmana de vacances abans de començar a estudiar microbiologia. Tenia vint-i-dos anys quan la van aturar pel carrer perquè els “policies de la moral” van considerar que duia el mocador “mal posat”, que anava vestida de manera “impúdica”, i se la van endur detinguda per a una “classe de reeducació”. El germà, de disset anys, que anava amb ella, els va suplicar que no se l’emportessin. També li van pegar. Li van esquinçar la roba. El mateix dia 13 van treure la Mahsa Amini de la comissaria. En coma. Va ingressar a l’hospital, deia el comunicat oficial, “sense signes vitals”. El 16 de setembre en van certificar la mort. La família tan sols va poder veure el cos de la Mahsa quan els el van lliurar, tot embolicat, per a l’enterrament. Tot precintat llevat del cap i els peus. Les protestes es van escampar arreu. Especialment, d’entrada, a la part kurda de l’Iran, d’on era la Mahsa Amini. D’on era i on vivia abans que la mort violenta la convertís en un símbol, en l’esperó de la indignació, de la rebel·lió ciutadana que ha sotragat de nou el país i que hauria d’haver capgirat tota la Terra. Per simple sentit de la justícia. Per solidaritat amb aquestes dones valentes que envien vídeos al món tallant-se els cabells amb les dents serrades, traient-se els vels i fent-los girar per sobre dels seus caps lliures, llançant-los a la foguera fent passes de ball, desconegudes que s’abracen al mig del carrer amb les cabelleres al vent. Conscients del perill. Malgrat el perill. La fotografia que l’article acompanya no és de la Mahsa Amini sinó d’una altra jove. La Haneneh Kia. Vint-i-tres anys. Assassinada a Mowshar en una manifestació. Potser és una altra Mahsa. Divuit anys, la Mahsa Mogoi. Havia sortit a protestar a Isfahan, tres-cents quaranta quilòmetres al sud de Teheran. Contra la mort. Contra la injustícia. Pels drets civils bàsics. Pels drets que es neguen a les dones i, amb elles, a la societat sencera. La policia la va assassinar de dos trets al cap. És això, que passa. Això. El règim respon amb brutalitat característica. No és cap novetat. La repressió de les protestes del 2018, del 2019, va deixar centenars de morts. Els joves que surten avui als carrers de l’Iran, homes i dones braç a braç i esperonats pel ja n’hi ha prou, ho saben perfectament. Ho tenen present. Ho viuen. Però hi tornen. No sé si hi ha un moviment civil organitzat, o coordinat, o el que sigui. No sé si aquesta serà la definitiva o si no ho serà tampoc. Si ara el que compta és aquest acord nuclear que diu que Biden signarà amb la dictadura i que li injectarà una transfusió de diners per a mantenir-la una altra temporada. El fet, la qüestió clau, la constatació és que ja fa temps que la gent de l’Iran es mou. I que tard o d’hora acabarà reeixint. Aquella protesta preciosa amb els homes que es retrataven amb el mocador posat al costat de les seves amigues, les mares i germanes i mullers i nebodes i cosines i àvies amb els cabells lliures. Les manifestacions de fa tres anys. Les de l’altre dia. Tant de coratge del jovent que reclama futur. A l’Iran hi passen coses, sí. Dignitats. Les dones les encapçalen i interpel·len la humanitat sencera. Dones, vida, llibertat. Les xarxes van plenes dels gestos valents de les dones iranianes. I pot ser que algú es pregunti per què ballen, enmig de tant de dolor. Sí: per què ballen al carrer les dones, a l’Iran? Perquè ho tenen prohibit. Ballar, viure.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes