25.04.2023 - 21:40
La commemoració ahir del Vint-i-cinc d’Abril ha fet que rebés una correspondència extra, pel comentari final del meu editorial. Ahir feia més de tres-cents anys que les tropes borbòniques entraven al nostre país i posaven fi, amb l’ús de la força, als nostres estats independents, concretament, i el 1707 al Regne de València. I amb això començava una llarga ocupació, de la qual encara no ens hem desfet. Però alhora, com un subscriptor d’Alcoi em va recordar ahir en un correu fantàstic, començava també la llarga resistència. I si l’ocupació no és cosa de ser celebrada, la resistència, la capacitat d’aguantar el pas dels segles, sí que es mereix una celebració, un record, una presa de consciència.
En la concepció moderna de les paraules, les nacions, i més en concret les nacions-estat, són un fenomen posterior a la batalla d’Almansa, i per això jo no sóc molt partidari de remuntar-me tan lluny per justificar el que som. Abans de la Revolució Francesa hi havia la identitat –és obvi, això– i existien els estats més o menys feudals que organitzaven la vida de la gent –val a dir que els estats catalans, entre els més moderns i “nacionals” de tot Europa. Però és complicat de comparar unes coses amb unes altres.
Ara, fent un colp d’ull al mapa, és una evidència indiscutible que moltes altres nacions o identitats nacionals –o estats– que existien fa tres-cents anys, fa dos-cents, fa cent o fa quatre dies, avui ja no hi són. I això posa en relleu, per tant, que la resistència nacional dels nostres, d’aquest poble, és significativa i prou singular.
Hi ha nacions, amb llengües i cultures, pràcticament desaparegudes. L’últim parlant del dàlmata, una llengua que de l’Adriàtic estant tenia un ressò poderós per l’activitat dels seus comerciants, va morir el 1898. L’últim parlant del livonià, al Bàltic, se’n va anar a l’altre món el 2009. I tots sabem quines dificultats passen nacions històricament tan potents com la nostra veïna occitana.
Ni tan sols el fet de tenir un estat i tenir un estat poderós i tenir un estat reconegut no et salva del perill de morir. Posem per cas, i ho tenim molt a prop, el Regne de les Dues Sicílies, que va existir entre el 1816 i el 1860. N’ha restat una vaga imatge en el meridionalisme italià, però poca cosa més. I això que, amb gairebé nou milions d’habitants, era una de les grans potències mediterrànies. O posem per cas Prússia, la gran Prússia que avui no podem assimilar, així com així, a Alemanya, com alguns volen. O mirem l’Estat Lliure d’Orange, ferotgement racista i per tant feliçment desaparegut, però que va tenir un paper determinant al con sud d’Àfrica mentre era independent, entre el 1854 i el 1902.
De fet, com més ens acostem a l’actualitat més casos trobem. Biafra va commoure el món als anys seixanta del segle XX i per desgràcia avui pràcticament és una nota a peu de pàgina en els llibres d’història. Les Moluques del Sud, la Trieste sobirana mateix, Tànger, Iugoslàvia, la Unió Soviètica, la Tripolitana, Carèlia o els solemnes imperis otomà i austro-hongarès van ser coses realment importants, artefactes notables de la política internacional. I, tanmateix, ara viuen només en el record o en la nostàlgia d’algú. Si Putin hagués guanyat fa un any l’“operació especial”, avui Ucraïna no existiria ni com a nació ni com a estat, car els russos sostenen que és una invenció.
Les nacions també poden morir, per tant. I, per tant, tal com em comentava l’amable subscriptor a què faig referència al començament d’aquest article, si constatem que això és així tenim raons per a celebrar la capacitat de resistir de la nació catalana. De resistir-ho tot i continuar endavant.
Estic segur que hi ha qui dirà que celebrar que no som morts és conformar-se amb molt poca cosa i caure molt avall. Crec que en aquest editorial cada dia celebre que som ben vius i, per tant, no crec que siga tan dolent ni dramàtic, per un dia, per un sol dia, de constatar que, efectivament, no ens han pogut matar per més que ho han provat.
I també estic cert que els més pessimistes argumentaran que aquests tres-cents anys no han estat tan dolents com dolenta és la situació actual. I que ara sí que s’acosta la fi de la nació. Bé, cadascú té el dret de gestionar la seua por com vulga. Però, del meu punt de vista, hi ha un grapat notable de moments més delicats que l’actual, més perillosos i difícils. Potser és perquè fa anys que estic acostumat a llegir rèquiems il·lustres a la llengua i a la nació, gent que ens canta les absoltes amb una seguretat immensa que no acaba de triomfar mai. I ja ho sé i reconec que la bilingüització ens situa en una situació incòmoda i difícil. Però recuperar la llengua és fàcil quan tens poder i la voluntat d’exercir-lo. I eixa és la clau de tot plegat: exercir el poder.
En definitiva, perquè és el poder, res més que el poder, allò que fa nàixer i fa morir les nacions i els estats. El poder d’aquells que et voldrien mort –els qui van entrar per Almansa fa tres-cents anys, en el nostre cas–, però també el poder propi, aquell que resisteix i fa possible el pas de les generacions, des de les mitològiques i remotes partides de Maulets fidels a l’arxiduc Carles als xiquets d’Urquinaona, contemporanis nostres. La nació, Renan –que no és un autor que m’entusiasme– escrivia que “una nació és un plebiscit de cada dia”. I una batalla de poders a través dels segles, afegiria jo avui. Ep!, si em doneu permís.
PS. Les campanyes electorals són sempre un període trist per al periodisme, perquè els polítics menteixen sense límits i fan grans promeses que se les emporta el vent. Pedro Sánchez ja no deu saber quants pisos ha promès a quanta gent, i us recomane que feu un colp d’ull a aquest notable embolic en què ha caigut Esquerra i que una investigació d’aquest diari ha destapat.
Tres-cents setze anys de la desfeta d’Almansa, on per no haver ni hi havia combatents valencians, i encara resistim. Mentre, el poder de l’altiplà no deixa de minvar. Davant mateix dels nostres ulls. Només ens ho hem d’acabar de creure.