Les nacions desaparegudes, la capacitat d’aguantar

  • Les nacions no tan sols viuen, també moren. I fer una repassada entre els veïns diu moltes coses de la nostra

VilaWeb
Un mapa rus nou amb les fronteres d'Ucraïna ja modificades (fotografia: Serguei Ilnitski / EPA).

La commemoració ahir del Vint-i-cinc d’Abril ha fet que rebés una correspondència extra, pel comentari final del meu editorial. Ahir feia més de tres-cents anys que les tropes borbòniques entraven al nostre país i posaven fi, amb l’ús de la força, als nostres estats independents, concretament, i el 1707 al Regne de València. I amb això començava una llarga ocupació, de la qual encara no ens hem desfet. Però alhora, com un subscriptor d’Alcoi em va recordar ahir en un correu fantàstic, començava també la llarga resistència. I si l’ocupació no és cosa de ser celebrada, la resistència, la capacitat d’aguantar el pas dels segles, sí que es mereix una celebració, un record, una presa de consciència.

En la concepció moderna de les paraules, les nacions, i més en concret les nacions-estat, són un fenomen posterior a la batalla d’Almansa, i per això jo no sóc molt partidari de remuntar-me tan lluny per justificar el que som. Abans de la Revolució Francesa hi havia la identitat –és obvi, això– i existien els estats més o menys feudals que organitzaven la vida de la gent –val a dir que els estats catalans, entre els més moderns i “nacionals” de tot Europa. Però és complicat de comparar unes coses amb unes altres.

Ara, fent un colp d’ull al mapa, és una evidència indiscutible que moltes altres nacions o identitats nacionals –o estats– que existien fa tres-cents anys, fa dos-cents, fa cent o fa quatre dies, avui ja no hi són. I això posa en relleu, per tant, que la resistència nacional dels nostres, d’aquest poble, és significativa i prou singular.

Hi ha nacions, amb llengües i cultures, pràcticament desaparegudes. L’últim parlant del dàlmata, una llengua que de l’Adriàtic estant tenia un ressò poderós per l’activitat dels seus comerciants, va morir el 1898. L’últim parlant del livonià, al Bàltic, se’n va anar a l’altre món el 2009. I tots sabem quines dificultats passen nacions històricament tan potents com la nostra veïna occitana.

Ni tan sols el fet de tenir un estat i tenir un estat poderós i tenir un estat reconegut no et salva del perill de morir. Posem per cas, i ho tenim molt a prop, el Regne de les Dues Sicílies, que va existir entre el 1816 i el 1860. N’ha restat una vaga imatge en el meridionalisme italià, però poca cosa més. I això que, amb gairebé nou milions d’habitants, era una de les grans potències mediterrànies. O posem per cas Prússia, la gran Prússia que avui no podem assimilar, així com així, a Alemanya, com alguns volen. O mirem l’Estat Lliure d’Orange, ferotgement racista i per tant feliçment desaparegut, però que va tenir un paper determinant al con sud d’Àfrica mentre era independent, entre el 1854 i el 1902.

De fet, com més ens acostem a l’actualitat més casos trobem. Biafra va commoure el món als anys seixanta del segle XX i per desgràcia avui pràcticament és una nota a peu de pàgina en els llibres d’història. Les Moluques del Sud, la Trieste sobirana mateix, Tànger, Iugoslàvia, la Unió Soviètica, la Tripolitana, Carèlia o els solemnes imperis otomà i austro-hongarès van ser coses realment importants, artefactes notables de la política internacional. I, tanmateix, ara viuen només en el record o en la nostàlgia d’algú. Si Putin hagués guanyat fa un any l’“operació especial”, avui Ucraïna no existiria ni com a nació ni com a estat, car els russos sostenen que és una invenció.

Les nacions també poden morir, per tant. I, per tant, tal com em comentava l’amable subscriptor a què faig referència al començament d’aquest article, si constatem que això és així tenim raons per a celebrar la capacitat de resistir de la nació catalana. De resistir-ho tot i continuar endavant.

Estic segur que hi ha qui dirà que celebrar que no som morts és conformar-se amb molt poca cosa i caure molt avall. Crec que en aquest editorial cada dia celebre que som ben vius i, per tant, no crec que siga tan dolent ni dramàtic, per un dia, per un sol dia, de constatar que, efectivament, no ens han pogut matar per més que ho han provat.

I també estic cert que els més pessimistes argumentaran que aquests tres-cents anys no han estat tan dolents com dolenta és la situació actual. I que ara sí que s’acosta la fi de la nació. Bé, cadascú té el dret de gestionar la seua por com vulga. Però, del meu punt de vista, hi ha un grapat notable de moments més delicats que l’actual, més perillosos i difícils. Potser és perquè fa anys que estic acostumat a llegir rèquiems il·lustres a la llengua i a la nació, gent que ens canta les absoltes amb una seguretat immensa que no acaba de triomfar mai. I ja ho sé i reconec que la bilingüització ens situa en una situació incòmoda i difícil. Però recuperar la llengua és fàcil quan tens poder i la voluntat d’exercir-lo. I eixa és la clau de tot plegat: exercir el poder.

En definitiva, perquè és el poder, res més que el poder, allò que fa nàixer i fa morir les nacions i els estats. El poder d’aquells que et voldrien mort –els qui van entrar per Almansa fa tres-cents anys, en el nostre cas–, però també el poder propi, aquell que resisteix i fa possible el pas de les generacions, des de les mitològiques i remotes partides de Maulets fidels a l’arxiduc Carles als xiquets d’Urquinaona, contemporanis nostres. La nació, Renan –que no és un autor que m’entusiasme– escrivia que “una nació és un plebiscit de cada dia”. I una batalla de poders a través dels segles, afegiria jo avui. Ep!, si em doneu permís.

PS. Les campanyes electorals són sempre un període trist per al periodisme, perquè els polítics menteixen sense límits i fan grans promeses que se les emporta el vent. Pedro Sánchez ja no deu saber quants pisos ha promès a quanta gent, i us recomane que feu un colp d’ull a aquest notable embolic en què ha caigut Esquerra i que una investigació d’aquest diari ha destapat.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
25.04.2023  ·  22:11

Tres-cents setze anys de la desfeta d’Almansa, on per no haver ni hi havia combatents valencians, i encara resistim. Mentre, el poder de l’altiplà no deixa de minvar. Davant mateix dels nostres ulls. Només ens ho hem d’acabar de creure.

Antoni Soler
Antoni Soler
25.04.2023  ·  22:35

Si tots els valencians amb cognoms manifestament d’origen català fessin anar la seua llengua mare sense complexe haviat recuperariem el orgull i dignitat arrabassades

Inmaculada (Imma) Caboti
Inmaculada (Imma) Caboti
25.04.2023  ·  22:40

Tant Biafra com les Moluques del Sud són membres d’UNPO – Unrepresented Nations and People’s Organization – una entitat que divendres 21 i dissabte 22 va celebrar la seva Assemblea General precisament aquí a Barcelona. Ambdues delegacions van compartir la seva lluita per l’autodeterminació. És una veritable llàstima que no hi hagi hagut més interès per part dels mitjans. Si hagués estat així, potser aquestes i altres nacions sense estat que van fer acte de presència (una treintena) es coneixerien millor. Nosaltres som una nació sense estat i la nostra televisió pública no se’n va fer ni ressó de l’esdeveniment. La Conselleria d’Exteriors tampoc va fer acte de presència. És increïble que hi hagi un nivell d’interès tan baix. Fa vergonya, sincerament.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
25.04.2023  ·  22:58

Fins i tot persones tan preparades diuen “arxiduc Carles” i hi ha una avinguda a València i tot.
M’escarransit a dir que cal autocentrar-nos= Carles fou rei del regne de València perquè vingué al Cap-i-Casal a jurar els Furs, és a dir, la nostra Constitució, i tot seguit se’n puja a Barcelona a fer el mateix i esdevenir rei príncep o el que fóra del Principat.

Per tant, féu-li lloc en la comptabilitat, perquè nosaltres tenim una manera ajustada a la nostra nació, i no ens cal portar la comptabilitat del nostre enemic.

No em talle gens de demanar que per a la nostra supervivència ens cal destruir l’estat español, i si poguérem el francès també.

Estem en guerra de descolonització: o ells o nosaltres.
Ací no hi ha mitges tintes, ni cataplasmes com volia Ernest Lluch, Vicent Soler, Jordi Pujol, Antich, Albertí, etc. m´´es o menys federalistes.
Als altres: vaixell reixa, com fan i diuen a les Illes.

Ací cal tindre cadira a l’ONU i a Brussel·les i allà on tinga qualsevol altre estat normal a l’ús.

Josep Blesa i Morante (València)

Sr. Antoni Soler, ací i arreu de les nacions que s’independitzen som els criolls que hem nascuts fora de la gàbia colonial mental serem aquells que hem entrat a ella no a fer-la més ampla, sinó a rebentar-la. Els meus dos cognoms són ben castellans. I ací és on pateixen els racistes españols. Som fusta de la seua mateixa fusta qui els expulsarà a ells i llur estat. No em cal cap llinatge català. Ho faig pels meus fills, néts i els meus connacionals que viuen, treballen i s’estimen aquesta nació de les 7 planes de la mar Balear amb unes illes enfront i una meravellosa ciutat dita l’Alguer, una mica més enllà amb la seua acollidora gent.

Carles Roger
Carles Roger
25.04.2023  ·  23:03

Hi ha una dita que diu: “El record de la derrota ens obliga a la victoria.”

Jaume Riu
Jaume Riu
25.04.2023  ·  23:16

PS. Les campanyes electorals són sempre un periode trist…
ELS FALTEN ARGUMENTS CONSISTENTS
No compro productes ni serveis que “necessiten” fer publicitat agressiva i cara.
Us recomano fer l’experiència de comprovar ara mateix quins productes i serveis satisfan les vostres necessitats i expectatives personals sense haver de pagar la despesa important en publicitat que inclouen en el preu, i descobrireu entitats financeres cooperatives (p.e. Caixa d’Enginyers), operadors telefònics independents (p.e. Parlem i Vera) i molt comerç de proximitat.
Igualment, pel mateix motiu, no voto mai les candidatures polítiques que necessiten batre records i fer publicitat agressiva i cara, amb eslogans que no aporten res, o promeses que no es poden complir (p.e. aquell inefable “No a la OTAN” del PSOE, o la polèmica per la residència de gent gran a Santa Coloma de Gramenet si es vota ERC).
No m’interessen doncs ni els productes, ni els serveis, ni els partits polítics que necessiten fer campanyes agresives, perquè amb el seu comportament m’estan demostrant que els falten arguments consistents.

Frederic Varela
Frederic Varela
26.04.2023  ·  01:51

“Els països poden ser conquerits, ocupats, absorbits però posteriorment poden reviure. Va dir Rousseau: “És probable que se us mengin sencers, per això tindríeu d´assegurar-vos que no us digeriran”. No ser digerits, i com el Jonàs bíblic, sortir de la panxa de la balena, regirats però intactes.”
Norman Davies, del llibre: “Regnes desapareguts”

joan rovira
joan rovira
26.04.2023  ·  06:43

El meu ànim, Sr. director, per exposar un dia més de manera entenedora com d’ençà de la desfeta en mans de la Castella borbònica del Regne de València (1707) i, per abandó internacional, del Principat (1714) i les Illes (1715). Cada generació celebra la resistència i exerceix poder real.

Tant, que la resposta de la Castella borbònica en qualsevol de forma de govern -monarquia, república, dictadura, transició borbònica- li cal repetir adaptada a cada època l’agressió a les persones, l’espoli de les hisendes i el genocidi de la llengua per tal d’imposar el model colonial importat.

Per tant, destacaria. D’una banda, el patró de la terra (commemoració-celebració resistència-poder). I de l’altra, com interactua amb el patró agressor (repressió colonial) al llarg de les darreres tretze generacions. En tant que, al meu entendre, la dialèctica hegeliana porta a la confrontació i som més a prop d’alliberar-nos.

Primer, perquè el format colonial inhabilita a la Castella borbònica com a subjecte polític homologable. Segon, la ingerència internacional que va malmetre la situació existent a la Península d’Espanya bascula cap a un nou model i tercer; fonamental, la capacitat d’organitzar-se dels catalans està en sintonia amb els nous temps de canvi econòmic i social.

Carles Serra
Carles Serra
26.04.2023  ·  07:39

Gràcies Sra. Imma Caboti 22:40 per oferir-nos en els subcriptors una informació que segurament desconeixen una majoria de subcriptors.
Comentar sobre la responsable de gestions de l’exterior d’aquesta gestoria mal anomenada govern de Catalunya, aquesta Serret d”ER alçades que vol que li digui, és una elementa i vividora del partit ER/sistema al servei d’aquesta espaÑa que ens roba, ens reprimeix i fa el genocidi de la nostra cultura i llengua.
També gràcies Vicent per l’editorial.

Joan Sánchez
Joan Sánchez
26.04.2023  ·  07:43

De derrota en derrota fins a la victòria final

Pep Agulló
Pep Agulló
26.04.2023  ·  08:21

SOM

Encara som perquè hem resistit. No pas exercint el poder coercitiu, l’enfrontament militar. Massa vegades a la història, hem cercat la drecera inútil del diàleg amb l’enemic, i ells s’han cregut que era rendició del poble, quan només era la dels polítics de torn.

Encara estem sotmesos, però no pas vençuts perquè la nostra identitat és del tot contraposada a la seva. En la seva prepotencia castellana ens ignoren i això els incapacita per qualsevol assimilació mental que no sigui per la via de les armes…

L’1-O és el final d’una resistència de tres segles de replegament, potser hauríem de dir de replegament intel.ligent, no voluntari però profitós, que ens ha permès estar, avui, en condicions de contraatacar, que d’això es trata…

Anna Maria Izquierdo-Porrera
Anna Maria Izquierdo-Porrera
26.04.2023  ·  09:36

Com sempre Sr. Partal, m’heu fet pensar, que es d’agraïr en aquesta sopa de mediocritat periodistica.
Tantmateix, voldria fer un comentari. Com a metge li puc confirmar que diagnosticar la mort no és tant facil com semble a les películes.
Vaig tenir l’oportunitat de parlar aquest cap de setmana amb la representant de Maluques del Sud a l’assamblea general de la UNPO. No pot tornar a casa perqué està represaliada i la seva familia patiria les conseqüencies de la seva lluita per defensar els seus recursos naturals i la seva autodeterminació.
També hi era el representant de Biafra defensant el seu dret a l’autodeterminació.
Sí la resistencia defineix la vida d’una nació potser no hauriem de correr a donar-los per morts. Sobre tot quan l’interés del mon occidental acostuma a estar limitat al que passa al nostre voltant.
Gracies per la seva feina, i la del seu equip.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
26.04.2023  ·  09:43

Pedagogia. L’autoestima al poder. Independència per fer-la vida. RES NO MOR SI ABANS NO MOR ALS NOSTRES CORS.

Jaume Melquiades
Jaume Melquiades
26.04.2023  ·  10:21

hem bull la sang quant sento dir que ens volen morts ,son una mica tontets pero no idiotes del tot ,de que menjarien si ens arrassen del tot penseu-hi una miqueta si u plau .gracies i bon dia

NIL MALET
NIL MALET
26.04.2023  ·  10:28

Un apunt. Si la operació especial russa hagués reixit la nació ucrainesa haguera seguit existint. Com ho feu la nació polonesa sota ocupació nazi-soviètica o com ho fem els catalans sota ocupació espanyola. Una nació existeix mentre hi ha un conjunt notable de persones resoltes a defensar-ne la seva identitat i existència.

Antoni Cuadrench
Antoni Cuadrench
26.04.2023  ·  11:03

La batalla d’Almansa és només una de les pagines de la Guerra de Successió per controlar els recursos econòmics.
Els nobles, la cort dels reis, els benestants que vivien sense haver de treballar eren els amants de les lluites armades per subsistir còmodament i traspassar els bens de pares a fills.
A Almansa essencialment -com en totes les batalles- el que hi havia eren homes mercenaris disposats a tot per una paga i per tot allò que robaven; als morts els enterraven despullats.
Ara, hauran canviat les formes, però, el fons colonitzador dels recursos és encara el mateix.

Josep Navarro
Josep Navarro
26.04.2023  ·  12:31

Sempre pot hi haver un Renaixement. L’ exemple millor és Israel. L’ hebreu ja era un idioma quasi mort. Semblant al llatí que es llegia a les esglésies. Els idealistes de l’ hebreu, van considerar que era hora de que els nens l’ aprengueren. Hi ha una parella de sionistes, que no deixava als fills petits sortir al carrer. Ja que fora els nanos parlaven yidix, rus, polonès etc. Els nens sols parlaven amb els pares i amb el gat i gos. Aviat es sorprengueren que els nens parlaven l’ hebreu amb els animals. És una mica fort, però així ara el parlen milions de persones.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
26.04.2023  ·  12:31

Sr. Partal, veig més en perill la llengua i la cultura catalanes ara que durant la invasió borbònica o la dictadura del colpista Franco.

Per a mi, la base de la resiliència està en la supervivència de l’ús habitual de la llengua i la cultura pròpia de Catalunya, i aquest us estava més blindat anys enrere quan les noves tecnologies i els mitjans de comunicació no tenien la penetració al territori que tenen avui dia.
A qualsevol indret de la Catalunya més profunda (no compto Barcelona ni el cinturó roig espanyolitzat) tenim TVs, Internet, Youtubers, etc., etc., erosionant el català entre els nostres joves i amb la passivitat de les nostres administracions, especialment la Generalitat.

Quan no hi havia la guerra bruta de C’s contra la immersió lingüística, ja la Generalitat tolerava, amb molta deixadesa, que no es complís la immersió.
Ara la pressió és molt superior i la ER del Gran Botifler Oriol Junqueras no està fent res expeditiu pel català, ans sl contrari, només cal veure la negativa deriva espanyolitzadora de TV3 i CatRadio en mans del Goebbels Sergi Sol de la ER de Junqueras.

Catalunya i el català està més en perill que mai.

Berta Carulla
Berta Carulla
26.04.2023  ·  14:58

Les campanyes electorals, en aquesta claveguera anomenada españa, serveixen perquè una cosa tan polititzada com les Rodalies funcionin normalment. Ahir em flipava jo sola tant a l’anar com en tornar: a l’hora en punt. Oh, miracle. Quins collons.
Si l’independentisme guanya, la normalitat el dia següent seran retards de mitja hora en cada viatge, mínim. No entenc com encara no ha volat pels aires. Catalans a la feina. T’agafen ganes de votar sociaListes i tot. Als qui us abstindreu us desitjo tot el pitjor.

Roser Campi
Roser Campi
26.04.2023  ·  16:18

Hem après algunes coses. Que no podrem anar “de la llei a la llei” tranquil·lament. Que els temps del “Ni un paper a terra” s’han d’acabar. Que mai cap revolució s’ha fet sols amb somriures. Que quan un enemic ocupa el teu país i vol destruir la teva nació per quedar-se els teus recursos, cal defensar-te’n. I que un Estat, si volem construir-lo, s’ha de pensar com a tal. No com a esplai escolta.

Joan Aymà
Joan Aymà
26.04.2023  ·  16:33

M’ha agradat molt, moltes gràcies per posar perspectiva.

Hem quedo amb tres frases:

> no crec que siga tan dolent ni dramàtic, per un dia, per un sol dia, de constatar que, efectivament, no ens han pogut matar per més que ho han provat.

> hi ha un grapat notable de moments més delicats que l’actual, més perillosos i difícils.

> una batalla de poders a través dels segles

Salvador Molins
Salvador Molins
27.04.2023  ·  03:53

Perssistim!

Reafirmem cada dia el Primer d’Octubre, disposem-nos i preparem-nos permanentment per completar la DUI del 27 d’octubre de 2017.

Aquesta és, ara, la resistència que ens cal, sobretot els censats i inscrits al Consell de República i altres també que exercim de catalans lliures, empoderats i guardians dels vots per la llibertat de Catalunya d’aquell Octubre de 2017.

Visquem la Llengua, visquem la Nació sencera, visquem la ja incipient República Catalana Independent. Són indestriables!

La terra lliure, la llengua viva!
Les estelades al cel i al cor la llibertat!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes