Els atemptats de l’11-M a Madrid i del 17-A a Barcelona i Cambrils tenen algunes coincidències que són inusuals en altres atemptats a Europa i que van més enllà de la lògica mateixa de l’atemptat. És evident que tots dos són atemptats inspirats per grups gihadistes, que per desgràcia tots dos van causar una gran quantitat de morts, i que en tots dos casos es van fer servir vehicles com a essència de l’atemptat, en la línia dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York i Washington.

Aquestes són coincidències visibles en els atemptats d’aquest estil arreu del món, coincidències que fan evident l’existència d’un problema global que reclama una gran coordinació entre les forces de seguretat, però que sobretot reclama un enfocament polític que arrabasse als seus autors cap legitimitat per a cometre’ls. Els europeus no podem oblidar que determinades accions dels nostres governants no únicament no han contribuït gens a alleujar el problema sinó que l’han agreujat.

Més enllà de totes aquestes consideracions, però, en el cas dels atemptats de Madrid i Barcelona hi ha unes coincidències pròpies, úniques, que resulten inquietants.

En primer lloc, la utilització política. En tots dos casos, hi havia governs del PP a la Moncloa i en tots dos casos van provar de manipular els atemptats en benefici propi. En el cas de Madrid, amb aquell intent barroer d’adjudicar-los a ETA que tant de temps van aguantar els seus diaris amics. En el cas de Barcelona, obrint una guerra mediàtica contra els Mossos i el govern de la Generalitat per a fer-la servir contra el referèndum del primer d’octubre i la declaració d’independència.

No és normal, això. No és normal que davant un atemptat així de greu un govern reaccione telefonant a directors de diaris per enganyar-los, per exemple. Però tampoc no ho és que una part de la premsa reaccione als fets inventant-se una croada contra la policia que els va controlar i resoldre ràpidament. Molt més de pressa que en cap cas semblant a la resta del continent.

Tant en l’11-M com en el 17-A, s’han generat de manera artificial debats polítics amb la intenció de treure un benefici partidista a curt termini. Després volen donar lliçons i pretenen tenir autoritat moral, però no, no és normal això que ha fet el PP en els dos atemptats, i en el cas dels de Barcelona i Cambrils, amb el suport de bona part del bloc del 155.

I si això és inusual i inquietant, encara ho és més la presència en tots dos atemptats de persones vinculades a la policia espanyola. En el cas dels atemptats de Madrid, qui aconsegueix la dinamita és José Emilio Suárez Trashorras i qui la posa en mans dels autors de l’atemptat, Rafà Zouhier. I en el cas de Barcelona, qui organitza el grup és Abdelbaki es-Satti. I tots tres mantenien relacions amb els cossos de la policia espanyola.

En el cas de Trashorras i Zouhier, després d’anys de moltes discussions, avui poca gent nega que fossen col·laboradors policíacs. A més, durant el judici van tenir un paper clau –sobretot Trashorras– en l’intent de desviar cap a ETA una operació que era d’al-Qaida. Amb es-Satti mort, tot és molt més complicat d’entendre i d’explicar, però les visites de la policia espanyola tant a la presó de Castelló com a Ripoll i el tracte de favor que va impedir d’expulsar-lo del país deixen poc marge al debat, encara que hi haja molta gent interessada a mantenir-lo obert per generar dubtes. De la mateixa manera que es van mantenir artificialment obertes durant anys i anys discussions incomprensibles sobre els atemptats de Madrid. Finalment han quedat aclarides, però durant massa anys han servit per a fabricar estratègies polítiques que no eren legítimes, a la vista de la gravetat dels fets.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb