Les Galápagos: una benzinera secreta sorprenent per als narcotraficants

  • Les illes, famoses fins ara per la fauna, han esdevingut una peça clau del narcotràfic mundial, amb la impotència de les autoritats de l'Equador

VilaWeb
L'aeroport José de Villamil a l'illa d'Isabela, on un avió fantasma va aterrar i després va desaparèixer. (Fotografia de Carolyn Van Houten/The Washington Post)
The Washington Post
15.01.2024 - 21:40
Actualització: 15.01.2024 - 21:42

Isabela, Equador. Charles Darwin la va descriure com la més desolada de les Illes Galápagos, un indret quasi extraterrestre ple de tortugues gegants i iguanes marines que no es troben enlloc més al món, on la fumera s’escapava dels cràters volcànics i la lava fluïa de color negre. Avui en dia, més de 100.000 turistes visiten les platges de sorra blanca d’Isabela. Aquells que arriben per aire aterren a l’aeroport José de Villamil, una pista envoltada de brossa. De dia, les instal·lacions són ateses per un únic treballador. De nit, tot queda a les fosques. No hi ha càmeres de seguretat, ni llums, ni ningú vigilant l’entrada d’una de les reserves més protegides de la Terra.

Va ser aquí, just després d’un capvespre de començament del 2021, que el treballador de l’aeroport, de 53 anys, va sentir un soroll: el xiuxiueig d’un petit avió que aterrava a la pista sense haver estat anunciat.

Pres del pànic, va pujar a la moto i va anar a la comissaria de policia. Però quan les autoritats van arribar al lloc, el Cessna Conquest II havia estat abandonat. Qui el pilotava havia fugit, i havia deixat enrere vuit contenidors de carburant, cinc dels quals plens. Des del principi, les autoritats van sospitar de traficants de drogues. Aquesta història misteriosa obre els ulls a l’amenaça criminal creixent per a les Illes Galápagos, que són involucrades en el boom del tràfic de drogues que consumeix gran part de Llatinoamèrica.

L’augment de la demanda mundial de cocaïna és darrere de l’esclat de la violència a l’Equador. Les organitzacions criminals internacionals col·laboren amb bandes locals per traslladar la droga d’Amèrica del Sud als Estats Units i Europa. I, per fer el viatge, els traficants necessiten benzina. De manera que han convertit les Galápagos en el punt on omplir el dipòsit. Una benzinera secreta del Pacífic.

A Isabela, el treballador de l’aeroport solitari temia que els càrtels hi haguessin arribat. El Cessna va ser remolcat al costat de la pista i allà va quedar. Un matí, dos mesos més tard, quan l’home va arribar a l’aeroport, s’hi va trobar una altra sorpresa. “Vaig anar a rentar-me la cara i vaig quedar tot sorprès”, va explicar després a les autoritats. L’avió fantasma havia desaparegut.

Després de l’aterratge de l’avioneta, l’administrador de l’aeroport estava aterrit i va demanar a la policia de vigilar l’avió durant la nit. Però el departament de policia de vint membres d’Isabela li va dir que no tenia la capacitat de fer-ho i que el cas ara era en mans dels fiscals d’una altra illa.

Però la seva por era justificada. Els oficials d’intel·ligència militar van concloure que l’avioneta havia vingut de Mèxic i que un any abans havia viatjat de l’Equador a Mèxic amb un número d’identificació diferent, un vol ara sota investigació per presumptes activitats de tràfic de drogues.

A més, poc després de l’arribada de l’avió el gener del 2021, el cap de la policia d’Isabela va dir als fiscals que tenia raons per a creure que hi havia gent a l’illa que volia robar l’avió, segons una nota citada als documents judicials. El major William Albán Durán va demanar més agents per a vigilar l’aparell. I també els va demanar que moguessin els bidons de benzina que havien deixat al costat.

Però les autoritats no van moure mai els bidons, i la policia gairebé no va revisar mai l’avió, segons que explica l’administrador de l’aeroport.

La patrulla de policia d’Illa Darwin. (Fotografia de Carolyn Van Houten/The Washington Post.)

El març del 2021, dos mesos després de l’arribada del Cessna, la policia d’Isabela es va reunir en un restaurant a la vora de l’aigua a Puerto Villamil per celebrar l’aniversari d’Albán. Fotos en documents judicials mostren quinze homes alçant copes de vi.

Un veí ha explicat a The Post que va veure els agents bevent fins ben entrada la nit. I les autoritats creuen que, en algun moment d’aquell dia, l’avió va desaparèixer.

Mesos més tard, els fiscals van acusar Albán i cinc agents de policia més d’associació il·lícita per la seva suposada connexió amb la desaparició de l’avió i l’intent de tapar-ho. El jutge Ramón Abad Gallardo els va acusar de retirar proves i informes sobre el cas i de no retirar els dipòsits de gasolina de l’aeroport. “Si la benzina no hagués estat a l’avió o a prop, no l’haurien recuperat”, va dir Gallardo.

Els agents són pendents de judici. Albán no ha respost a la sol·licitud de comentari de The Post. Però la investigació sobre l’arribada misteriosa de l’avió i la sortida igualment estranya continua oberta.

De fet, l’octubre del 2022, els investigadors van informar que la manca de seguretat a l’aeroport d’Isabela el convertia en un lloc ideal per a “narcoavions”.

Segons un informe d’intel·ligència obtingut per The Washington Post, els investigadors sospiten que una companyia aèria local i un empresari poderós de les Galápagos tenen lligams amb el tràfic de drogues i també amb el tràfic de fauna.

Mesos després de la desaparició de l’avió, explica l’administrador de l’aeroport, un home va aturar-s’hi amb una oferta. L’home, a qui l’administrador va reconèixer com a resident de l’illa, li va oferir 100.000 dòlars en canvi d’accés a la pista. No va dir com es faria servir, però va insinuar que havia fet més acords similars.

L’administrador sospitava d’un antic company de l’aeroport i, quan va rebutjar l’oferta, l’home li va dir: “El teu company estava disposat a assumir aquests tipus de riscs.”

L’endemà, un altre home va anar a l’aeroport. Aquesta vegada era un desconegut, un home que tenia accent colombià. I va pujar l’oferta: 250.000 dòlars si els deixava fer servir la pista. Més del que podria guanyar en deu anys treballant a l’aeroport.

“No vull, no vull”, diu que va respondre l’administrador.

“I doncs, quants diners vols?”, li va preguntar l’home.

“La meva vida no té preu”, va respondre l’administrador, que va informar-ne la policia.

Però ell veu veïns que, de sobte, troben diners per a obrir un nou hotel, per a comprar una nova embarcació o fer-se una casa. I sempre pensa en els homes que el van visitar i les seves ofertes. Que confirmen allò que fa temps que sospitava: Isabela està inundada de diners de les drogues i les autoritats no fan res.

“Tothom ho sap. Aquí, és un secret a la vista de tots”, diu.

El lucratiu negoci del contraban de benzina

La ubicació de l’Equador, atrapat entre Colòmbia i el Perú, els dos principals productors de cocaïna del món, l’ha convertit durant molt de temps en un punt de trànsit per als traficants que mouen les drogues. Les autoritats van intensificar les patrulles militars i ara, per evitar-les, molts traficants fan una ruta més tortuosa, una que fa un cercle just al sud i a l’oest de les Galápagos. En diuen la “ruta del desert”. Amb vaixells ràpids o submarins, els traficants poden viatjar fins a catorze dies sense atracar.

Durant anys, els pescadors artesans d’aquí han rebut subvencions del govern, i ara molts aprofiten la gasolina subvencionada per participar en el lucratiu negoci del contraban. En comptes d’usar la benzina de baix cost, adquirida legalment, per a pescar, molts guarden el seu subministrament per als traficants.

“Em van oferir entre 6.000 dòlars i 7.000 per un viatge”, explica un pescador. L’home, d’uns quaranta anys, parla en condicions d’anonimat per explicar la seva experiència en el contraban de benzina. Amb un telèfon satèl·lit i seguint coordenades GPS, diu que es va trobar amb quatre homes emmascarats en un vaixell ràpid. Dos conduïen i dos vigilaven la cocaïna, armats.

“Molta gent s’ha fet milionària amb això”, explica l’home. Els oficials de la marina diuen que els contrabandistes de benzina poden guanyar fins a 30.000 dòlars per treball.

Pablo Ramírez, que fins el novembre va encapçalar les tasques d’antinarcòtics de la policia nacional, explica que la ruta de contraban del Pacífic és la més difícil de controlar per a les autoritats. Ramírez, que abans havia estat al capdavant del sistema penitenciari del país, va ser un dels vint caps de seguretat i jutges d’alt nivell detinguts al desembre per suposades activitats criminals en benefici d’un traficant de drogues empresonat. Ell nega les acusacions; encara no ha estat encausat formalment.

Entrevistes amb desenes de dirigents locals, oficials d’intel·ligència, residents, activistes i pescadors revelen un arxipèlag com més va més capturat pel tràfic de drogues. Descriuen un lloc on tothom coneix tothom, on els pescadors es fan rics aparentment de la nit al dia, i on una economia local dolaritzada i basada en el diner en efectiu crea les condicions ideals per a l’emblanquiment de diners. Als aeroports i ports, particularment a Isabela, hi ha poques mesures de seguretat, si n’hi ha cap. No hi ha càmeres de seguretat, ni oficials de la marina que supervisin qui surt o arriba de nit. Els treballadors dels ports al continent equatorià diuen que els contenidors que es dirigeixen a les illes rarament es comproven per contraban.

Durant anys, els habitants de les illes han trobat paquets de cocaïna a les platges. Però a Isabela, una illa d’uns 3.000 habitants, molts tenen por de denunciar les seves descobertes. “Aquí a les illes, tothom és família”, diu Rivas. “Hi ha moltes coses que la gent amaga. Podrien saber qui hi està involucrat, però no diran mai res.”

Hilda Moscoso Espinoza, una mare que ha lluitat durant anys contra l’addicció a la cocaïna del seu fill, fotografiada a la seva granja (fotografia: Carolyn Van Houten / The Washington Post).

Hilda Moscoso Espinoza va néixer i créixer a Isabela. Durant les dècades de 1940 i 1950, l’illa va ser una colònia penitenciària i el seu pare va ser un dels últims responsables de la presó. Ella recorda el temps abans dels turistes, quan al poble no hi havia sinó un centenar d’habitants i feien menjars en comú.

Ara aquesta dona de cinquanta-vuit anys diu que veu com les drogues han afectat la comunitat. Un membre de la família ha lluitat durant anys contra l’addicció a la cocaïna i més drogues.

Moscoso ha suplicat als funcionaris locals que estableixin un centre de rehabilitació o psiquiàtric per abordar l’ús creixent de drogues a l’illa. “De mica en mica, les drogues van prenent el control de l’illa –va dir–. I no hi ha cap ajuda.”

 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any