Un hórreo de Caces, el poble on viu Xuan Bello.

L’escriptor emblema de les lletres asturianes d’avui, Xuan Bello, ha passat per Barcelona per presentar el seu nou llibre, Incerta història de la veritat (Rata), traduït per Jordi Llavina. L’hem entrevistat, però abans no aparegui l’entrevista, ens plau d’atrapar la seva literatura reflexiva i el seu dir reproduint alguns fragments d’aquestes proses que tenen per sobre de tot la natura com a marc de referència. En el món literari de Xuan Bello, la natura exuberant, verdíssima i també delicada, és un tot essencial per on recolza i transiten els seus pensaments, els seus diàlegs amb altres autors de la literatura universal de tots els temps, el seu joc de contraris poètic, el paisatge humà de Paniceiros (lloc que conté la seva memòria familiar i del lloc), amb l’ànima col·lectiva o íntima que sempre hi és, i el seu cant al present.

Ja en la prosa que obre Incerta història de la veritat ens diu:

«Les paraules són arbres carregats de temps on fa niu l’ocellada de l’ésser. Canvien d’estació a estació, discorren eternes en la fugacitat de l’instant. […] Ocells, ànimes, arbres: «En aquella part del llibre de la meva memòria, abans de la qual no es podia llegir gaire cosa, hi ha un epígraf que diu Incipit vita nuova.» He obert un llibre molt estimat, a veure si té idea. Espero el llampec, el fulgor.»

I tot seguit el llibre avança amb idees com aquestes:

«En la terra humida, l’arrel secreta somia

dia rere dia, any rere any, resurrecció rere resurrecció.»

«El silenci: el meu cor era un palet de riu que, sense saber per què, feia un rabeig.»

«Tenir memòria vol dir dialogar amb qui vam ser.»

«…jo visc amarrat als records del XIX, el temps dels meus avantpassats, una època que no he viscut i que, tot i això, acomboia el ritme dels meus dies. La nova estètica! Sí, jo també vaig conrear les roses moridores de la modernitat…»

«Tinc quatre figueres, un hort petit, amics amb qui puc conversar i una infinitat de llibres per llegir. A més, m’acompanya l’amor i una filla que em fa veure cada dia el món amb una mirada nova. ¿Com puc malgastar tanta riquesa?»

«La pluja s’ha entranyat en la nostra ànima atlàntica, de manera que no és estrany que la diguem dins. […] La pluja, sí, és dins i fora, en el més íntim i en el que és públic, es confon amb la matèria de la nostra memòria.»

«…quan l’atzar ens posa davant les ruïnes d’alguna cosa nostra, un estremiment ens recorre l’ànima com un avís de futur […] Penso en totes les persones que esperen a les fronteres del sud una vida millor. Penso en la tenaç vocació de qui fuig de la desgràcia i espera darrere un filat sense témer les desgràcies. Sense papers: així es construeix el món i la història. […] On es coneix millor la importància de l’escalf és a la intempèrie.»

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb