Lana Bastašić: “Havia de decidir si volia viure a Barcelona o ser escriptora”

Entrevista a l'escriptora balcànica, que torna a les llibreries amb 'Dents de llet', un recull de relats que tenen com a tema central la infantesa

VilaWeb
Esperança Camps Barber
05.10.2022 - 21:40
Actualització: 05.10.2022 - 21:43

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Lana Bastašić (Zagreb, 1986) arriba a València un poc cansada. Pel compte d’Instagram comprovem que ha fet els honors i que ha menjat fideuà i fartons. Ve de Madrid, on ha començat la promoció de Dents de llet (Periscopi), el llibre de relats que esperaven aquells que van quedar enlluernats amb Atrapa la llebre. Fem l’entrevista a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, on ha de participar en un dels actes de l’Encontre d’Escriptors de la Mediterrània. I de València anirà a Barcelona, la seua ciutat, diu. Seua. Però la ciutat la va expulsar. “Vaig haver de triar entre viure a Barcelona o escriure.” Escriure és la seua passió, el seu objectiu, i allò que vol fer a la vida. Ara viu a Belgrad, on tot és molt més assequible. Comparteix pis amb la germana, però és a punt d’anar-se’n a Berlín a fer una residència d’un any. Això, diu, li permetrà d’escriure, que és el que li agrada. “No m’hauré de preocupar d’on viuré, ni què menjaré, ni si tindré prou diners.”

En aquesta entrevista, Lana Bastašić parla de literatura amb passió, però també de la guerra i com va viure, de Barcelona estant, els anys més durs de la repressió contra el procés. Ella va ser una de les cinquanta personalitats signants del manifest “Diàleg per Catalonia” impulsat per Òmnium Civil Rights, el gener del 2021, per a demanar la fi de la repressió, l’amnistia dels represaliats i el dret dels catalans de decidir el seu futur polític.

“Em va costar força temps escanyar el papa.” Així comença el primer conte de Dents de llet. Caram, és una frase nua, crua.
—Volia començar d’una manera en què quedessin a la vista tots els temes del llibre, que és la violència, que és que els nens no són petits àngels, que també tenen responsabilitat… Però també, simbòlicament, què fem amb els nostres pares, amb les nostres mares. En quin punt diem bé, ací acabes tu, i ací començo jo. També volia que aquest conte fes un cercle amb l’últim del llibre, que també té un pare mort. No vull dir-ne gaires coses, però fa una correcció i diu “jo no sóc com ell, sóc una persona diferent”. Crec que en els llibres la primera frase ja ha de portar al tema central.

Al llibre hi ha molta violència. Expressada de manera suau. No escriviu violència, però el lector llegeix violència. És una manera de protegir-vos?
—Els nens no pensen mai que això que fan és violència, perquè si això ho fan el pare o la mare, és bo, perquè el pare i la mare ho saben tot. Jo volia que els lectors sabessin més que el nen. El lector sap si una cosa està bé, però el nen no és dins aquest nivell de pensament. Seria una literatura dolenta si un nen de cinc o sis anys digués, “ara el meu pare fa un acte de violència”. Però hi ha una incomoditat, perquè el nen sent que alguna cosa no està bé encara que no té el llenguatge per a expressar-ho.

Què us du a parlar de la infantesa des de l’angle en què ho feu en aquest llibre?
—El meu interès per això va començar amb la novel·la [Atrapa la llebre], perquè en les parts de la infantesa vaig gaudir molt fent-la. Em vaig proposar de mirar les coses des del punt de vista més petit i més senzill. I vaig tenir aquesta obsessió de com és ser un ciutadà en un món que és dels altres, dels adults. No vaig pensar, “són nens”, sinó “són humans en un món en què no decideixen res”. I com és això? Això ha de ser molt dur. Tenen totes les emocions, tota la por que tenim nosaltres, senten amor, senten de tot, però tenen menys llenguatge per a expressar-ho. I crec que tot plegat provoca una certa incomoditat dins el cos i dins la ment. Vaig pensar que seria mel veure aquests moments durs, aquests moments formatius d’aquests nens protagonistes en el moment en què alguna cosa canvia, en què el camí es desvia. I aquest nen podria arribar a ser un monstre…

La generació dels meus pares és la que més ha patit, ha perdut tots els seus somnis i la seva vida

Allò que va fer canviar el camí és la guerra?
—Sí! Però això va fer canviar el camí de tots, dels nostres pares, dels nostres avis. I també va traumatitzar els pares nous. A mi m’interessa com aquest trauma es converteix en llenguatge, es converteix en la manera de parlar dels nens. En la manera de no tenir paciència… Aquest moment també pot ser només una frase que diu el teu pare o la teva mare. Pot ser alguna cosa que no diuen i haurien de dir. Alguna cosa que els adults pensen que no té importància i per als nens sí que en té i els queda gravat.

Aquests relats tenen un llenguatge aparentment planer. El lector s’empassa les frases com un caramel dolcet, però quan el mastega apareix el picant.
—El llenguatge de la ficció té més a veure amb els personatges que no amb mi. Diferencio entre la veu i l’estil. Jo puc tenir el meu estil, però la veu ha de ser la del conte, del personatge. Això és molt joycià i és una cosa que m’agrada molt de la literatura. Ací, com que tot són nens, no pots tenir un llenguatge gaire complex perquè no tindria sentit. Té molt més poder expressar la violència dins la família d’una manera molt senzilla que sobreexplicar-ho.

Els Balcans no apareixen al llibre de manera explícita, però hi són sempre, són un personatge sense el qual, potser, els contes no existirien.
—M’agrada molt això dels Balcans com un personatge, perquè a la novel·la hi havia un personatge com Bòsnia, i ara és com una mena de radiació que et queda. Ho dic simbòlicament. Després dels conflictes, després de les crisis –no cal que sigui la guerra, pot ser qualsevol mena de crisi del mite, de les idees, una crisi econòmica, el que sigui–, després de tot això, queda aquesta mena de radiació que influeix en tot. Aquestes coses que diuen als nens, que allà són coses normals, però que en realitat no s’haurien de dir als nens. Aquesta manera de parlar dels pares que ja han perdut la paciència. Jo no crec que ells siguin monstres o culpables, perquè abans hi havia uns altres pares, els seus pares… No cal trobar un culpable, sinó no repetir aquest model.

Els pares han perdut la paciència, i també l’esperança?
—Una mica, sí. Almenys, els pares d’aquest llibre. Ells també són víctimes. El lector té esperança que el nen o la nena en sortirà bé, malgrat tot, però amb els pares, no. La generació dels meus pares és la que ha patit més. Ells van perdre tots els seus somnis, les seves vides, quan tenien trenta anys o trena-cinc, com jo. I què fas després? Com ho fas bé? Què dius al teu fill si tu has vist com desapareixia un món i ara comences de zero?

Després d’haver viscut uns anys a Barcelona, de fer-hi amics i arrels, us heu establert a Belgrad. Per quin motiu?
—És estrany, perquè jo no he tornat a Belgrad o a Sèrbia, perquè no hi he viscut mai, però sí que he tornat a la llengua i als Balcans. El motiu és econòmic. Havia de decidir si volia viure a Barcelona o ser escriptora. Si vull viure a Barcelona, he de fer tres feines per arribar a final de mes i pagar el lloguer. Barcelona ha canviat moltíssim. S’ha tornat una ciutat molt cara, molt turística, i jo no arribava a final de mes. Aquesta és la veritat. Va ser la ruptura més difícil de la meva vida, rompre amb Barcelona, i encara no ho sé explicar. Quan torno a Barcelona, dic “és la meva ciutat!”, però jo no sóc l’única que ha hagut d’anar-se’n per qüestions econòmiques. Vaig pensar que si volia ser escriptora, ho havia de ser al cent per cent, i això puc fer-ho a Belgrad, perquè la meva germana hi viu i compartim pis i és tot molt més barat i puc dedicar-me només a la literatura. Tenia sentit tornar a la llengua, després de la novel·la, on vaig parlar d’anar-se’n de la llengua i anar-se’n d’un lloc i com no te’n vas mai d’un lloc. I en aquests moments, tenia sentit tornar a la literatura amb la meva llengua.

Tornar a la llengua, dieu, al serbocroat. Normalment, la llengua d’una persona és l’eina amb què pensa, amb què estima, amb què somnia… El fet de canviar-la us va fer canviar la manera d’escriure i de veure el món?
—Totalment. Jo vaig viure molts anys en anglès i en català, i vaig començar a somniar en anglès i a vegades en català dolent. I les coses canvien. I parlant una altra llengua, em vaig adonar de quanta violència hi ha dins la meva llengua. Les frases fetes, les bromes, algunes coses que es diuen als nens… Quan traduïa coses per a la meva parella, m’adonava de certes coses que diem. Frases fetes que dius i no te n’adones. Això em va fer pensar molt sobre quin paper té la llengua en la meva idea del món.

Ara que hi heu tornat, la veieu igual? L’enteneu d’una altra manera?
—Crec que l’entenc més bé, però aquest procés no s’acaba mai. He vist que la llengua va canviar aquells set anys. Havien aparegut paraules noves, i coses així. També m’interessa veure com fills d’immigrants aprenen unes coses, una llengua materna que pertany a uns anys passats, als anys dels pares. Quan tornen al país vint anys o trenta més tard, hi ha una llengua jove i ells parlen una llengua antiga. Això em sembla molt interessant. Com es preserva el món i la memòria dins la llengua dels immigrants.

Em feia por veure un rei que parlava de democràcia, vaig pensar, com s'ha arribat fins ací?

Manteniu gaires vincles amb la cultura catalana?
—Sí. Molts. Procuro viatjar a Barcelona una vegada o dues a l’any, i a l’escola Bloom, hi tinc molts amics i amigues escriptores, poetes. M’agrada llegir en català, escoltar música…

Al Principat vàreu viure l’efervescència del procés i de la repressió espanyola, i vàreu ser una de les cinquanta signants del manifest que demanava l’amnistia pels presos i el dret dels catalans de decidir el seu futur.
—Sempre dic que això és una cosa que s’hauria de preguntar als catalans. Una dona de Bòsnia no pot resoldre tot això, però jo em vaig sorprendre molt. Pensava, “mira, me n’he anat dels Balcans, de Bòsnia, i ara visc en un país europeu, modern, etc., però veig coses que em fan por”. Em feia por veure nazis de Madrid fent hails. Em feia una mica de por veure un rei parlant de democràcia. Coses d’aquestes. Em vaig sorprendre i vaig pensar, com s’ha arribat fins ací? Quina és la història? I vaig llegir una mica la història del Partit Popular, per exemple, i el seu vincle amb Franco. Jo sempre he estat en contra de la monarquia i em semblava absurd que un poble no pogués parlar. Ni tan sols és decidir, és començar a parlar. Ni tan sols això. Vaig parlar molt amb gent gran sobre les seves experiències. El primer instint que tenia jo és que el nacionalisme no m’agrada, perquè el que conec és el de la guerra dels Balcans, però ací vaig veure una altra cosa. Que no és “nosaltres som millors” o “nosaltres som bons perquè som catalans”. És només aquest dret de dir jo vull això o no vull això. I aquesta resposta de Madrid em va fer por. Vaig pensar que vivia en un país que encara tenia una manera de fer coses molt feixista. I això no em va agradar gens.

Heu dit que no volíeu parlar gaire d’Atrapa la llebre. Amb aquesta novel·la vàreu obtenir un èxit fulgurant i premis internacionals. Com ho vàreu viure?
—No m’ho esperava. Les dones escriptores dels Balcans ho tenim molt més difícil, no ens donen premis. El nostre premi més important, que té setanta-cinc anys d’antiguitat, només l’han aconseguit cinc dones. I com que no ens donen premis, no ens tradueixen, i així és molt difícil anar als festivals. Quan era a Barcelona volia existir com a escriptora, perquè era la meva ciutat, però ningú no parlava serbocroat. Vaig pensar que l’havia de traduir a l’anglès. I ho vaig fer, de nit, després de treballar, a vegades eren les onze de la nit.

I en anglès, la vàreu enviar a Periscopi?
—Va ser la primera editorial on vaig ensenyar el text, sí. Era la meva editorial preferida i vaig pensar que si deien que no, aniria a la segona. Però ells van dir que sí. I amb això em vaig adonar que havia de fer les coses jo mateixa, perquè si espero una ajuda del meu país, no arribarà mai, o arribarà quan tingui cinquanta anys. Ho he de fer jo sola. Em va sorprendre molt, l’èxit, i ara miro d’ajudar altres escriptores del meu país i dels països balcànics, perquè necessitem aquesta solidaritat, aquesta sororitat, perquè el sistema no ens ajuda gens.

A la novel·la parlàveu de la identitat. Sou una dona nascuda a Croàcia, de cultura sèrbia i criada a Bòsnia. Com us ha marcat, això?
—Aquesta és una història molt iugoslava. Tots ho som tot. Els meus avis eren de dues cultures diferents. Jo vaig néixer a Iugoslàvia i no importava. Teníem estats autònoms, però no importava si tenies els pares serbis i vivien a Zagreb, o si la meva àvia musulmana vivia a la part sèrbia de Bòsnia. Però de cop i volta, sí que va ser molt important qui eres, per posar-te dins una categoria. Aquesta és la diferència que veig entre Catalunya i el nacionalisme d’allà, perquè no és per construir res diferent, sinó per dir, “vosaltres, fora”. Aquesta és la diferència. Mai no he vist ningú a Catalunya dient, “els no catalans, fora de Catalunya”. Això va ser la identitat negativa.

Vàreu nàixer en un país que ara no existeix.
—És molt difícil per als meus pares i els meus avis, perquè ells tenien tota la vida en aquell país. Tenien feina, tenien seguretat social, coses que no es qüestionen mai. Era una bona vida. Per a ells, és un record que no els abandona mai. Sempre diuen, no, no, no, això abans era millor, abans tot era millor… Però per a la meva generació, la nostàlgia és una mena de paràlisi. Jo no recordo Iugoslàvia. Però en tinc les històries.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Per a la gent de la meua generació, la guerra dels Balcans, tan a finals del segle XX, va ser la primera que vam veure de prop, a Europa. Ara vivim la d’Ucraïna.
—A nosaltres no ens va sorprendre la guerra d’Ucraïna perquè sabem que això pot passar en qualsevol temps i en qualsevol moment. Aquesta és una lliçó que crec que Europa no ha après. No és una cosa que passa al tercer món. Comença amb coses petites, comença amb el llenguatge. Hi ha moltes persones privilegiades que pensen que a ells això no els pot passar. Jo crec que pot passar en qualsevol lloc, i per això hem de ser molt curosos amb el llenguatge i amb qüestions com la identitat de l’altre. La guerra és l’últim graó. Margaret Atwood té una frase que m’agrada molt que diu que la guerra passa allà on el llenguatge falla.

He decidit viure una vida en què no sé com serà el futur

Això és una càmera de fotografia analògica?
—Sí. És un regal. Fa dos o tres mesos vaig començar a fer fotografies amb rodet i m’agrada molt. No és hipster. És que m’agrada tenir un límit de fotos que puc fer. He de triar moments. I això m’agrada. Quan no tens límits em sembla que es perden coses per excés. I fer fotografies així és com fer un àlbum. La idea d’àlbum com una història que comença i que acaba l’hem perduda. També en la música. En gaudeixo molt. No tinc gaire talent, però com una cosa personal, sí. M’agrada tot l’art, però la música és molt important per a mi. Crec que el sentit de l’oïda és fonamental. I. això és una cosa molt joyciana, quan escric he de dir-ho tot en veu alta per sentir com sona.

Sou activa a Instagram.
—M’agrada, perquè tinc moltíssims amics que viuen a l’estranger. Tothom de la meva carrera se n’anà de Bòsnia, i això és una manera de mantenir el contacte amb els meus amics. És com un diari per a mi. No és art. També comparteixo llibres que llegeixo. Hi ha una comunitat lectora que m’agrada.

Com us veieu en el futur?
—No ho sé. He decidit viure una vida en què no sé com serà el futur. Crec que és més honest. No m’agrada aquesta cosa de la seguretat, perquè he viscut seguretats que van caure. Per ara, m’agrada viatjar, m’agrada aprendre idiomes. Ara aniré a Berlín un any i després d’això, a veure què passa. Hi aniré a fer una residència. Aquestes residències em donen temps per a no pensar si tinc diners, si tinc on viure, si tinc menjar i només m’he de dedicar a escriure.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes