El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

‘Crec que la vida m’ha donat una oportunitat per a continuar endavant.’ És una de les reflexions que Marta Aránega, auxiliar d’infermeria de l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona, pot fer ara, quan fa poc més d’una setmana que li han donat l’alta després d’haver superat la Covid-19, sent un dels més de 10.000 professionals sanitaris que s’han infectat des que va començar la pandèmia al país. Malgrat tenir quaranta-vuit anys i no haver tingut cap patologia respiratòria prèvia, Aránega va arribar a estar molt greu i va passar tres setmanes a l’UCI, dues de les quals completament sedada, amb una insuficiència renal i passant per una traqueotomia. Finalment, se n’ha sortit, i a hores d’ara ja és a casa, centrant els esforços en la rehabilitació física i esperant d’abraçar aviat la seva mare, a qui encara no ha vist per prevenció. Parlem amb ella sobre com s’ha gestionat la pandèmia des del punt de vista dels professionals de la sanitat i com va ser la seva estada a l’UCI i la seva recuperació. ‘Sóc aquí perquè quan em vaig despertar vaig lluitar’, assegura, convençuda que l’actitud és un factor important en aquesta mena de situacions.

Quan calculeu que us vau infectar?
—A principi de març. Era al començament de l’epidèmia, i per tant, no hi havia gaires casos de pacients amb coronavirus. De fet, a la planta on treballava no n’hi havia cap, però sí que n’hi havia a les altres plantes i a urgències. Anàvem amb l’uniforme que sempre portem i amb guants, amb el protocol normal. Vaig treballar dos dies amb un company que després va fer quarantena per haver estat en contacte amb un pacient positiu. Al cap d’uns dies, vaig començar a tenir malestar, febre que no marxava, pèrdua del gust i la gana… Vaig trucar dues vegades al 112 i al 061. Em van atendre, però encara espero que em tornin a trucar. El dia 19 vaig anar a les urgències de Vall d’Hebron i em van trobar l’oxigen en sang baix: a un 77%, quan el nivell normal és un 97%. Em van posar en un box, i com que van veure que amb les apnees empitjorava, el dia 21 em van pujar a l’UCI, i a partir d’aquí no recordo res… De fet, no vaig recordar ben bé tots els detalls del que havia passat fins vint-i-tres dies després, quan em van pujar a planta i vaig repassar les converses de WhatsApp en què explicava a la meva germana que em trobava malament i anava a urgències.

En aquesta primera etapa de reconeixement de símptomes i ingrés va anar tot força de pressa
—Quan vaig anar a urgències, vaig pensar que com a màxim m’ingressarien a planta. Però passar d’urgències a l’UCI… Llavors vaig estar un parell de setmanes o més sedada. Em van intubar, estava adormida i no m’assabentava de res. Es veu que remuntava, però que cada vegada que m’intentaven treure la sedació tornava a baixar l’oxigen en sang i m’havien de tornar a sedar. Llavors em van fer una traqueotomia, un foradet al coll amb la cànula perquè passi l’oxigen, i finalment em van despertar. Estava una mica confosa i desorientada perquè no sabia què havia passat, com havia arribat allà i com havia estat tants dies adormida. Per la finestra vaig reconèixer que era a l’edifici del Vall d’Hebron. Em vaig posar les mans al coll i em vaig espantar perquè no sabia què hi tenia. Intentava parlar, però la veu no em sortia. Somiava i anava despertant-me i no sabia què era realitat i que no…

'Quan em vaig despertar a l'UCI no sabia què havia passat ni com havia arribat allà'

Però vau anar prenent consciència.
—Al cap d’uns dies, em van dir que em treien la traqueotomia. En aquell moment, que ja era més conscient, em vaig dir: ‘Marta, tira endavant i lluita, que has de sortir d’aquí sigui com sigui.’ Quan me la van haver tret, vaig poder tornar a parlar. Em saltaven les llàgrimes i els sanitaris també ho van celebrar i em van animar. Quan les persones som autònomes en la vida diària no som conscients del que tenim. Quan ho perds i ho recuperes li dónes un valor… Em va passar quan vaig tornar a sentir-me la veu i vaig veure que podia tornar a parlar. I quan vaig sortir de l’UCI i vaig tornar a planta, que tenia un munt de missatges i molta gent havia preguntat per mi. També t’adones de com es preocupa per tu la gent que t’envolta.

I com va ser el moment de sortir de l’UCI?
—Estaven tots els sanitaris gairebé fent-me l’onada, donant-me ànims i felicitant-me. Jo movia els braços per no ser menys i tothom aplaudia. A planta em van donar la benvinguda i després vaig començar a aixecar-me del llit, a caminar amb l’ajuda d’un caminador… Jo m’anava repetint que havia de sortir d’allà i els sanitaris també m’animaven. Em veia a mi mateixa com l’avió que és a la pista de sortida a punt d’enlairar-se. Tenia l’avantatge que havia treballat anteriorment amb fisioterapeutes que m’havien explicat trucs per a recuperar-se més de pressa i aixecar-se de la cadira, i me’ls vaig poder aplicar.

De fet, normalment viviu aquestes coses des de la banda dels sanitaris, però aquesta vegada eréu a l’altre costat. Com ho heu viscut, això?
—En aquesta situació podia entendre tant un cantó com l’altre i intentava només molestar quan era necessari i col·laborar tant com podia, cosa que veus que els sanitaris agraeixen. Quan ets a l’UCI no tens absolutament res: ni telèfon mòbil, ni la teva roba… tampoc no et deixen tenir visites. Sempre veus les mateixes cares. Vaig intentar dir a una infermera que volia fer una trucada amb la meva germana, vocalitzant sense veu i amb una fulla on m’havien imprès l’abecedari. Ho vam aconseguir, ella m’anava enfocant amb el mòbil i va ser força emocionant, gairebé es va posar a plorar, fins i tot, ella… Va ser bonic. L’experiència a l’UCI, en general, va ser una mica dura i em vaig trobar una mica sola, però sempre hi havia una auxiliar o infermera que em preguntava com estava.

Com ha estat el després?
—Em van traslladar al Pere Virgili per fer rehabilitació física. Allà, hi havia una planta per a positius de Covid-19 i una altra per a recuperats. Però es van equivocar i em van enviar a la de positius… [Riu.] Finalment, em van posar a l’altra. Havia de recuperar massa corporal. He perdut dotze quilos, dos dels quals abans d’anar a urgències. Són setmanes que no menges i només prens sèrum… En plena rehabilitació també vaig notar com havia evolucionat l’epidèmia en general. Jo, que hi havia treballat al començament, quan havia de ser una cosa puntual, de sobte veia com s’havia disparat. A vegades m’horroritzo veient on hem arribat. No me’n vaig adonar, de l’evolució, perquè era adormida a l’UCI, i després ho vaig veure…

'A vegades m'horroritzo de veure on hem arribat'

Com esteu ara?
—Físicament estic bé i no ho estic. Anímicament, el cap el tinc a lloc i estic bé, acceptant el que m’ha passat. M’han comentat que hi ha persones que són més pessimistes, decauen i els és més difícil recuperar-se. La força de voluntat i l’actitud són importants. Quan estava adormida els metges es pensaven que no me’n sortiria… La meva germana ho va passar molt malament, i la meva mare també, resant tot el dia. M’emociono només d’explicar-ho! Sóc aquí perquè quan em vaig despertar vaig lluitar. No tothom té aquesta mentalitat. Jo crec que la vida m’ha donat una oportunitat per a continuar endavant. Si després de tot això he de morir-me d’un esternut, doncs em moriré d’un esternut… [Riu.] Pel que fa a la part física, també valores allò que has perdut temporalment, el fet de tornar a caminar i no perdre l’equilibri.

Encara no heu recuperat tota la forma física, però podeu sortir a passejar. Després del que heu passat i també com a sanitària, què penseu quan veieu acumulacions de gent al carrer o persones incomplint les normes?
—Jo surto amb la màscara i respectant les distàncies, tot i que ja he passat el coronavirus. Veient imatges com la del passeig Marítim, em pregunto com pot ser que la gent no sigui conscient del que passa. M’enfilo per les parets quan veig la gent sense màscara i sense res. Després d’haver passat el que he passat, veure que la gent no n’és conscient… Crec que si haguessin passat el mateix s’ho repensarien. Quan veig això m’agafa una mica de pànic i em fa por pensar que tornarem a estar com estàvem…

'Veient imatges com la del Passeig Marítim em pregunto com pot ser que la gent no sigui conscient del que passa'

Com valoreu la gestió de la pandèmia?
—Jo em vaig infectar al principi, i encara no es cuidava gaire la qüestió… Hi havia casos positius i es feia el protocol de la quarantena de catorze dies si n’havies estat en contacte. Jo era en una planta on no hi havia positius, que sapiguem, i per això no anava gaire protegida… Hi entrava sense màscara ni gorra, amb màscara normal i els guants. Però, és clar, n’hi ha prou que et toquis el nas… Els infermers, zeladors i auxiliars som personal sanitari molt exposat a agafar qualsevol cosa, per més protegits que estiguem, i encara més si no estem protegits de manera adient.

De fet, s’ha denunciat molt la falta de material.
—El coronavirus ens el vam trobar per sorpresa. I a l’hora de buscar material, no n’hi havia… Abans, jo era a l’Hospital Plató, i allà hi havia un box preparat per si entrava algun pacient a urgències amb la simptomatologia de la Covid-19. Si donava positiu, el derivaven a l’Hospital Clínic, preparat per a malalties infeccioses. El 5 de març vaig canviar d’hospital i el protocol era un pèl diferent, perquè cada hospital és un món, encara que també sabien que havien d’estar en contacte amb el Clínic. Era una cosa recent i potser la informació es donava quan ja ens havíem trobat el pacient positiu sense haver estat protegits… Amb malalties com la MARSA seguim uns protocols, però amb el coronavirus va ser més complicat perquè no el coneixíem i no sabíem si algú n’era portador perquè no li n’havien fet la prova. Fins que no hi havia resultats, si havies de fer seguiment a un pacient i no estaves protegit, et podies contagiar. La direcció d’infermeria, quan va veure que hi havia més persones que tenien el virus, va prendre mesures, però al principi estàvem més exposats. Suposo que jo vaig ser de les primeres a caure perquè estava més exposada.

'El tema del coronavirus ens el vam trobar per sorpresa'

Creieu que després de tot això es valorarà més la sanitat pública i la feina dels sanitaris?
—Ara mateix els sanitaris estem desbordats. Estem poc valorats i continua en vigor el 5% de retenció de la nòmina dels infermers que es va fer durant la crisi. És una llàstima. Tenint en compte la feina que fem i com ens exposem, estem molt abandonats. Tenim una feina en què no parem, tota l’estona d’una banda a una altra. Fem equip amb les infermeres i procurem que no falti res als pacients. És una feinada tot el que implica l’atenció al pacient: ajudar-lo a aixecar-se, posar-lo al llit, canviar-li el bolquer, fer-li la higiene, donar-li menjar, donar-li la medicació, tenir una atenció especialitzada per a cada persona… Tenim una càrrega de feina que ens fa arribar a casa baldats. Una vegada, el familiar d’un pacient em va dir: ‘Poc us paguen, amb les coses que arribeu a fer’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.