L’agència Europa Press va publicar ahir una notícia que deia que, segons fonts del Tribunal Suprem espanyol, si el president Puigdemont posava els peus en territori de l’estat espanyol seria detingut. Concretament, assenyalava Europa Press, fonts del Suprem van dir: “Allò que puga dir el Tribunal Europeu de Justícia no influeix en la causa, perquè el dret espanyol no resta supeditat al dret europeu.”

És una gran notícia, perquè la setmana passada, quan el TJUE va denegar la sol·licitud de Puigdemont, Comín i Ponsatí perquè els fos retornada la plena immunitat, el tribunal superior de la UE va deixar clar, alhora –de fet, més clar que mai–, que les opinions d’Espanya sobre les euroordres i la immunitat dels diputats no tenen gens de valor.

Però per a entendre la importància d’aquesta situació, i per a entendre com és que l’independentisme guanya sempre, especialment al TJUE, cal mirar més enllà de Catalunya i observar què ho fa què s’haja originat una confluència d’interessos que té en l’europeisme un recurs comú ben oportú que uneix els polítics catalans i la justícia europea. I que ho explica tot.

Dues prèvies abans d’entrar-hi. La primera és que heu d’entendre que això no té res a veure amb la política, sinó amb la legalitat. És natural que el catalanisme desconfie dels polítics europeus, vist com s’han comportat fins ara. Però cal entendre que en aquest afer no parlem de política ni de polítics i que, per tant, això no és una qüestió de simpaties o d’antipaties ni resta subjecte a maniobres governamentals. Aquesta és una gran, enorme, diferència.

I la segona prèvia: la justícia espanyola és excèntrica a Europa i aquest és precisament el problema que té. La justícia europea és previsible i no va a mercè dels capricis polítics, dues característiques essencials que no té la justícia espanyola.

La clau és com s’ha construït Europa

El fons de l’afer està en la manera com s’ha construït l’actual Unió Europea.

Fins ara qualsevol procés d’unió d’estats es fonamentava o bé en unions dinàstiques o bé en guerres. La Unió Europa, tanmateix, assaja un model nou que ha estat d’una enorme eficàcia: l’homogeneïtzació de les lleis. És a dir que, a banda i banda de les fronteres interiors, les lleis siguen les mateixes.

La tesi era simplement brillant: si dos estats tenien les mateixes lleis, al capdavall eren una unió sense necessitat d’entrar a tocar els afers delicats. Per exemple: imagineu-vos que la Unió Europea hagués de decidir si és una monarquia o una república. Això faria impossible el procés d’unitat europea. L’homogeneïtzació de les lleis, en contrast amb això, iguala per baix les societats i evita així els problemes grossos que farien impossible el projecte.

Tanmateix, el Tribunal de Justícia de la UE ja fa dècades que va detectar una errada del sistema. Si les lleis a banda i banda de les fronteres interiors eren les mateixes però cada govern les aplicava de manera diferent, el projecte sencer queia com un castell de cartes. Per això, després de l’aprovació del tractat de Lisboa, el TJUE es va abocar a una autèntica croada europeista que explica la situació d’avui.

La nostra constitució és el Tractat de Lisboa

És important d’aturar-nos en aquest punt. Com s’ha vist en els casos de Polònia i Hongria i com el TJUE retreia l’altre dia a les autoritats espanyoles, la preeminència del dret europeu no està en qüestió. Per què? Entre més coses, perquè hi ha una constitució signada voluntàriament per tots els estats membres i que els obliga: el tractat de Lisboa. I perquè aquesta constitució ja no és simplement un acord internacional, sinó que se’n deriven drets i obligacions als estats, però també, per primera vegada, als ciutadans. Per entendre’ns, la constitució espanyola o la francesa han passat a ser estatuts d’autonomia –amplis i generosos, això sí, però subjectes sempre a la primacia d’una entitat superior, que és la Unió Europea i el seu dret.

I aquesta és la clau de tot plegat. El tractat de Lisboa estableix una unió d’estats i ciutadans i, en virtut d’això, tots els ciutadans europeus tenen uns mateixos drets que són indiscutibles i que els garanteix precisament el TJUE. Diguen què diguen les constitucions estatals i facen què vulguen fer les institucions estatals.

Insistesc que, a l’hora d’entendre això, és cabdal saber que no parlem de simpaties polítiques ni d’interessos d’aquest estat o d’aquell. Tot això, ací, no val. Tan sols val l’aplicació del tractat de la mateixa manera en els vint-i-set estats, no pas en vint-i-sis. Espanya pot mirar de fer coses, que en fa, contra el tractat de Lisboa i els drets que aquest tractat afirma que tenim tots. Però quan allò que fa arriba al tribunal suprem europeu, el seu viatge s’acaba sempre.

L’europeisme és el fons comú

Com deia abans, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a partir del descobriment que no es podia tolerar que cada estat aplicàs les mateixes lleis de manera diferent, va esdevenir una espècie d’avantguarda revolucionària de l’europeisme, per xocant que puga semblar aquesta definició. I és en aquest punt que es provoca la confluència del nacionalisme català, de l’independentisme, amb els seus interessos. És una confluència europeista per totes dues parts, que en cap cas no és deliberada ni celebrada, però que és constant i coherent.

L’independentisme i la justícia europea simplement coincideixen en allò que volen aconseguir: posar Europa per damunt dels estats, en aquest cas gràcies a la preeminència del dret europeu sobre el dret estatal. No hi ha cap pacte ni n’hi haurà mai cap, no hi ha cap conxorxa, no hi ha gens d’entusiasme, no hi ha amistat ni simpatia. Simplement, els camins, tot i cercar finalitats diverses, són paral·lels; o són el mateix camí, vaja. I és això, exactament, que dóna una força enorme a l’independentisme, que l’exili ha sabut aplicar a favor de Catalunya del primer minut ençà.

La part negativa? Que és un camí lent i complicat i que cal encertar molt bé què es demana; i demanar allò que es pot demanar i no demanar allò que no es pot. Precisament pel rigor i la consistència de les seues posicions, no podem esperar que el TJUE responga favorablement a demandes que sobrepassen allò que hi ha dins la constitució, el tractat de Lisboa. I és per aquesta raó que els catalans hauríem d’assumir més clarament que som una minoria nacional, que tenim els nostres drets constitucionals conculcats sistemàticament d’ençà de la sentència de l’estatut i que, per tant, hem de reclamar a les autoritats que els faça respectar. Perquè el respecte a les minories sí que hi consta, i de manera destacada, a l’article 2: “La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories.”

Un darrer apunt, tan sols. Amb la constitució europea i els seus tribunals no es pot improvisar: cal saber molt bé què es fa en cada moment. I hi ha una cosa en tot aquest camí de quatre anys que a mi em tranquil·litza especialment: tot això que passa no podria passar si els exiliats no se n’haguessen anat hores abans que la justícia espanyola hagués dictat ordre de crida i cerca contra ells. I això indica que l’octubre del 2017 ells ja sabien molt bé que hi havia aquest camí i com calia avançar-hi. Per tant, totes les victòries posteriors, i les que encara no han arribat i arribaran, no tenen res ni d’improvisades ni de casuals, ni són fruit de la bona sort i prou. Són una gran lliçó de política i de rigor, la demostració que en aquest país nostre les coses es poden fer molt bé.

Només a VilaWeb

Us recomane avui l’entrevista que Esperança Camps fa a Pere Mayor, dirigent històric del nacionalisme valencià que fa poques hores que ha anunciat que abandonava el seu partit, l’antic Bloc Nacionalista Valencià, avui Més Compromís. És la primera que concedeix i diu coses que faran alçar celles. I també us recomane la crònica d’Odei A.-Etxearte sobre la votació del decret de renovables al Parlament de Catalunya i el gest, significatiu, que el president Aragonès va tenir amb els comuns.

Fa uns quants dies que us anunciava també que, en el context de la renovació i el creixement de VilaWeb, que culminarem a primers d’any, començaríem a publicar articles d’opinió de columnistes internacionals. I avui precisament s’estrena l’ex-primer ministre de Suècia i també ex-Alt Representant a Bòsnia, Carl Bildt, amb un article sobre les tensions militars a Ucraïna i Taiwan de què es parla tant aquestes darreres hores.

 

Per a fer millor i més influent VilaWeb necessitem més subscriptors. T’animes?

 

La fotografia

La República Dominicana va commemorar ahir l’anomenada “Independència efímera”. L’any 1821 José Núñez de Cáceres va proclamar la independència d’Espanya però va aquella proclamació va durar molt poc temps. Els espanyols van reprendre el control del país encara vint-i-dos anys més, fins a la independència definitiva. La fotografia del Panteó de la Pàtria és d’Orlando Barría.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.