La ultradreta europea s’ha sofisticat molt i prepara l’assalt al poder

  • El resultat de les eleccions a Suècia i les previsions electorals a Itàlia demostren que a Europa hi creix perillosament una nova extrema dreta, desmarcada dels clixés tronats del passat

Vicent Partal
15.09.2022 - 21:40
Actualització: 15.09.2022 - 23:07
VilaWeb
El líder de l'extrema dreta sueca, Jimmie Akesson , la nit electoral. (Fotografia de Maja Suslin)

Despús-ahir l’extrema dreta sueca, el partit Sverigedemokraterna, va obtenir el millor resultat de la seua història. Amb el 20,6% dels vots i 73 escons, els “Demòcrates suecs” foren el primer partit de la dreta, amb opcions de formar govern, i el segon del país –superat tan sols pels socialdemòcrates, amb 107 escons. A més, a escala local, l’Sverigedemokraterna va aconseguir la victòria en prop de quaranta circumscripcions –sobretot a Escània– i fa quatre anys només havien guanyat en dues.

Tot esperant el resultat de la setmana vinent a Itàlia, on totes les enquestes donen la victòria a l’extrema dreta dels Fratelli d’Italia, el bon resultat de l’Sverigedemokraterna és, ara per ara, el darrer toc d’atenció sobre l’impressionant creixement de l’extrema dreta a Europa. A França, Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Àustria, Estònia, Bèlgica, Romania, Espanya i més estats de la Unió, per no parlar dels casos tan especials d’Hongria i Polònia, l’extrema dreta ja ha deixat de ser un element exòtic de la vida pública i s’ha instal·lat al centre de tots els debats, per condicionar-los. Aquest 20% dels vots que aconsegueixen avui amb una facilitat esbalaïdora, els permet de fer i desfer governs en aquells països on no hi ha un cordó sanitari estricte dels demòcrates –que pràcticament ja no és enlloc. I, cosa pitjor, els permet de normalitzar i fer entrar en l’agenda política de tot arreu propostes i posicions que pocs anys enrere eren simplement impensables.

El cas de Suècia és paradigmàtic. Suècia no tan sols ha estat històricament el país emblemàtic de la socialdemocràcia i l’estat del benestar, sinó que les enquestes d’opinió indiquen constantment que és el país amb polítiques més desenvolupades en favor de la diversitat o de l’asil, per a posar dos exemples molt concrets. Què ha passat, doncs, perquè tan ràpidament s’hagi arribat a la situació actual?

Tots els analistes estan d’acord que de factors que expliquen l’augment de l’extrema dreta a Suècia n’hi ha uns quants. Però les enquestes d’opinió en fan emergir sobretot quatre: la crisi de la sanitat pública, la criminalitat, la crisi del sistema educatiu i la immigració. Tanmateix, durant la campanya, els grans debats han estat l’augment de la factura energètica i el preu de la benzina, precisament impulsats per l’extrema dreta. Això i la crisi evident, palpable pels electors, dels elements bàsics de l’estat del benestar suec, com ara la sanitat i les escoles. Igual que va passar a França i en tants altres països, en campanya l’extrema dreta amaga la cara xenòfoba i s’aprofita que l’esquerra ha abandonat les classes mitjanes i el seu confort diari per créixer i col·locar-se als primers llocs.

En relació amb això, a Suècia, com a la gran majoria de països europeus, l’ascens de l’extrema dreta té el punt de començ, documentable, en la crisi del 2008 i en la gestió que l’esquerra ha fet d’aquesta crisi i de les següents. Una gestió que ha anat sistemàticament contra els interessos de les classes populars. I per això, també a Suècia, el mapa dels vots de l’extrema dreta d’avui coincideix tant amb circumscripcions que tradicionalment eren molt d’esquerres.

I això és especialment preocupant perquè la nova extrema dreta europea és molt allunyada de la imatge d’aquella extrema dreta nostàlgica del feixisme, de formes retrògrades, antimoderna. Hi ha una part, marginal i molt sorollosa, que es manté encara en aquests paràmetres. Però, suavitzant la seua imatge pública, la retòrica i l’escenografia, la nova extrema dreta europea va aconseguint unes cotes de poder que altrament no podria imaginar. Mireu, si no, Itàlia: Giorgia Meloni té una cara molt agra quan parla en un míting de Vox a les eleccions andaluses, però en canvi ara, en la campanya electoral italiana, fa cara d’estadista quan assegura que ells seran la garantia per a l’estabilitat de l’euro, la Unió Europea i l’OTAN.

Així doncs, val més que els antifeixistes ens llevem del cap imatges i estereotips que han esdevingut clarament antiquats. La ultradreta europea es prepara per a l’assalt al poder i ha refinat i sofisticat moltíssim el discurs i l’estratègia, com demostren els resultats elecció rere elecció i país rere país. I l’esquerra europea, inclosa la nostra, i tots els demòcrates, ha d’entendre que no pot continuar per aquest camí de desatendre les qüestions fonamentals mentre s’entreté en conflictes esotèrics o debats fantasma. Uns debats que podien funcionar a l’hora d’acorralar l’antiga extrema dreta, però que avui es troben dissolts fàcilment davant uns polítics ultres que són solvents, que parlen bé i sense exabruptes, que van documentats, que saben presentar-se com a moderns i que per això mateix són molt més perillosos. Infinitament més perillosos.

 

PS. El periodisme té part de la seua essència en la continuïtat. Els diaris i les les redaccions són, o haurien de ser, una mena de riu etern on tots anem aprenent dels qui han viscut abans que nosaltres i transmetent allò que hem après als qui han començat a viure després. Des d’aquest desig els recomane especialment avui aquest article que Mercè Ibarz dedica a Francesc Espinet.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor