Espinet, Godard, l’amor

Lliçons d’un professor d’història

Mercè Ibarz
15.09.2022 - 21:40
Actualització: 20.09.2022 - 07:50
VilaWeb
Francesc Espinet l'agost del 1965 (fotografia privada cedida per Julià de Jòdar).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Poc que li hauria desplagut saber que moriria hores abans, un dia i mig abans, que Godard, el de la revolució permanent, el de l’amor per sobre de totes les coses, l’amor a tot allò que cal conservar i reubicar en la marxa del món que vivim, com ell mateix ens va ensenyar a tants. Francesc Espinet proclamava l’amor sense fronteres teòriques ni vitals d’aquesta força crua que mou el cel i la terra: a la història, a la transmissió de coneixements, als amics, a les persones una per una, a la seva dona, a la família, a la Catalunya republicana per venir, als Països Catalans, a la cultura, a la història cultural, a l’estudi, a la bibliografia i a la recerca rigorosa, als dubtes que ens assetgen i ens enfonsen a voltes, a la literatura, al testimoni personal com a matèria imprescindible i paral·lela a la investigació documental de l’estudi de la història, al sentit crític, i no pararia de dir. Espinet era un poeta de l’amor, igual que Godard. Com a historiador l’un, com a cineasta l’altre.

És sabut que les lliçons no es donen, es reconeixen. Ni l’autoritat no s’exerceix sinó que només ho és quan l’altre la reconeix, i si no és així és que estem parlant de poder i domini i prou. De Francesc Espinet (1937-2022) en puc reconèixer unes quantes, de lliçons. La fundacional, una guia, l’hi vaig sentir dir, fora de classe, en la colleta d’alumnes moguts per l’afany de canvi de l’estat de coses, devia ser el 1973. Per a nosaltres era un inspirador mentre que ell (i tant, que ens volia inspirar) ens escoltava i parlava poc i feia veure que sols era un més: “Ep”, va dir, al replà d’un pis d’estudiants amb ascensor, “no ens podem carregar el passat cultural”. No va dir res més. El canvi de l’estat de coses, entesos, allò que del passat n’hem de fer miques, ni parlar-ne: no del passat cultural. Com fer-ho, era el que havíem d’aprendre.

L’Espinet era el nostre professor d’història a l’acabada de crear Facultat de Ciències de la Informació, a la UAB, universitat novíssima de la qual havia estat impulsor i un dels redactors del Manifest de Bellaterra, declaració que, ves, no té entrada a la Viquipèdia, té només això de la mateixa UAB, deixem-ho així. N’he estat conscient amb els anys més i més, de l’advertència, l’he feta meva: aquell dia i aquella frase m’han format, conformat, constituït en les direccions i camins que la vida m’ha posat al davant, en les meves professions i vocacions: com a periodista, com a escriptora, com a professora. He après que el passat cultural s’ha de recontextualitzar i ubicar d’una altra manera en el discurs sobre l’art i doncs en el discurs que pesa com una llosa inamovible d’interessos misògins, socials i polítics en la història cultural, més ben dit, en la historiografia de la cultura, de les cultures. En això estem, en si ho fem o ens hi neguem. La força de les coses, la força de la vida, va per aquest cantó, de recontextualitzar i reubicar el passat en tots els discursos canònics que els interessos del passat es resisteixen a posar al dia.

L’altra lliçó és que sense pencar no arribes enlloc, cosa que duia apresa de casa, però ara parlàvem de l’estudi. Formar part de la colleta per res del món et garantiria l’aprovat ni menys la bona nota si no estudiaves, no pas. L’estudi, que vol dir bibliografia. Les llistes bibliogràfiques de l’Espinet eren llegendàries i atabaladores. Ens costava entendre que eren per sempre, per treballar tota la vida, no que ens ho haguéssim de llegir tot per passar curs. Dedicava la primera classe a comentar-la. He seguit l’exemple en les meves classes, i he dit sovint, quan l’ocasió hi convidava, entre amics o en qualsevol altre paisatge, i als alumnes cada curs, que a la universitat vaig aprendre dues coses fonamentals: 1) que no ho sé tot, 2) que hi ha llocs i objectes que t’expliquen allò que no saps del tema a tractar: biblioteques i llibres. Aquest segle hi podem afegir, com ell que per descomptat ha fet amb escreix, tants arxius en línia i les bones viquipèdies, sent conscients que les xarxes són ben útils quan saps què busques i saps, i aquesta és la cosa, discriminar les pàgines fiables d’aquelles que no són de fiar, descartables d’immediat, sense entretenir-s’hi. Entrenar l’ull i el camí que va del cor al cap, que el cor t’ho diu a primera vista.

Una tercera lliçó, que com les altres no és sols acadèmica i prou sinó una lliçó de vida i de treball, fou relativa a la investigació i redacció i presentació formal d’una tesi de doctorat, que llavors jo emprenia. També l’he traslladat als alumnes, des dels primers treballs de curs fins als doctorats i màsters: la literatura acadèmica no existeix, no hi ha una única literatura acadèmica, és tan versàtil com qualsevol altra literatura, però hi ha regles (ben sensates): escriu com vulguis però que es faci entendre el raonament i el procés, que vol dir: l’única regla és referenciar, necessàriament, tot allò, qualsevol idea o frase, que has extret dels altres investigadors (de la bibliografia, videografia, el que sigui) fiables, perquè, així, allò que no ve referenciat quedarà clar que és allò que tu aportes a la investigació, al millor coneixement del tema i a la transmissió de coneixements, i es veurà el rigor del teu treball. La investigació acadèmica (sobretot) és una cadena, et sumes a altres investigadors que han treballat l’assumpte abans que tu i has de deixar que altres hi puguin continuar després de tu. Si la hipòtesi que vols demostrar té una sola resposta i tanca el tema, t’equivoques, la investigació no s’acaba mai, ha d’aportar més, ha d’obrir més portes i finestres, no tancar-les. Ah, i desterrar l’adverbi “molt” (davant de “important”, “necessari”, el que sigui), que només és un vici, un mal vici, del periodisme gandul per a atraure l’atenció. La investigació, ni acadèmica ni periodística, no ha de ser refistolada ni cridanera ni ornamental.

Un mestre de coneixement enciclopèdic (dels enciclopedistes francesos de la Il·lustració i la Revolució Francesa, era especialista en l’obra de Diderot), que va aplicar a la confecció de l’enciclopèdia Larousse engegada el 1963: formava part de l’equip direcció i fou el responsable de la secció d’història; de no donar res per petrificat, d’insuflar vida a tot allò que fas, complex i sense contemplacions davant la ignorància dels que no volen saber, juganer i combinatori del llegat cultural, en totes les vessants, les populars i les cultes: tot això me l’acosta a Godard, rondinaire com l’Espinet, romàntic com l’Espinet. Al Godard referencial tothora, les paraules i el llenguatge omplen la pantalla, són imatges essencials del film. Si les caces, bé; si no, també, hi pots posar les teves pròpies paraules i frases estimades, i no t’estranyi que anys després copsis les d’ell que, a diferència de l’Espinet, no inclouen la fitxa corresponent: saber qui ho ha dit, filmat, escrit o compost és cosa teva. Un dia li van preguntar què li aportava la literatura que no li donés el cine i Godard ho tenia ben apamat: “El llibre, justament. Podem tornar enrere. En la literatura hi ha molt de passat i una mica de futur, però no hi ha present. Mentre que en el cine només hi ha el present que no para de passar. A la pantalla, el present és allò que se’t presenta quan se’n va”, que si l’Espinet ho coneixia el devia fer feliç.

Francesc Espinet l’agost del 1965 (fotografia privada cedida per Julià de Jòdar).

Les alineacions culturals no van, per a mi, per les semblances, que no deixo de considerar, és clar, sinó sobretot per les dissemblances, que, sent-ho, dibuixen igual constel·lacions en el món de la cultura, que algunes sincronies en el temps em fan advertir. Com ara que Francesc Espinet va morir l’Onze de Setembre cap a un quart de la mitjanit i Jean-Luc Godard a primera hora del dimarts 13.

Set anys més gran, de la mateixa generació, Godard parlava, filmava, provocava en el cine la història com a experiència interior –així es poden veure tots els seus films, del primer a l’últim– i Espinet va ser el primer acadèmic del país a donar entrada i cabuda de categoria acadèmica a les fonts sorgides de l’experiència interior de la història: la literatura del jo –les memòries com a document del mateix rang que els de la investigació històrica basada només en documents oficials “neutres”. Va concloure aquesta seva llarga investigació fa vint-i-vuit anys, el 1994: Teoria dels egodocuments: la literatura del jo i la història. Amb el mateix títol publicaria a Llibres de l’Índex la primera part de la investigació i, la segona part, a les edicions Bellaterra de la UAB, com a Notícia, imatge i simulacre. La recepció de la societat de comunicació de masses a Catalunya, de 1888 a 1939, obra germinal de referència, original i avançada, ara que la literatura del jo campa arreu. Que la terra acompanyi Francesc Espinet i el recordi per sempre, que no li sigui lleu, que l’alè del país saludi i escorti la seva empremta.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes