29.04.2024 - 21:40
Esmorzar en un balcó admirant la torre Eiffel és possible a quasi 10.000 quilòmetres de París. També ho és passejar-se pels jardins de Versalles o pels Camps Elisis tot admirant l’arquitectura parisenca. És la realitat que han fet possible uns inversors xinesos en una ciutat no gaire llunyana de Xangai. En un continent en què molta gent té idealitzada la capital francesa, que veuen com la millor ciutat del món, això ha estat el colofó d’aquest fervor desproporcionat. Els qui ho vulguin poden “visitar” la ciutat sense haver d’agafar avions ni gastar-se un dineral.
Tianducheng, el nom oficial d’aquest curiós barri, va convertir-se fa uns quants anys en tot un fenomen mediàtic. La rèplica de la torre Eiffel es podia veure a telenotícies de països de tot el món, sobretot els occidentals. En aquells reportatges es parlava del projecte com un fracàs absolut, atès que aquells nous habitatges no havien aconseguit de captar l’atenció de nous residents, i ho catalogaven de “ciutat fantasma”.
Com que volia veure què hi havia de cert, vaig decidir de visitar-la. De fet, Tianducheng és un petit barri de la ciutat de Hangzhou. Si bé no és gaire coneguda internacionalment, és una ciutat important al país i té prop de dotze milions d’habitants. La “petita París”, tal com l’anomenen a la Xina, fins i tot té una parada de metro, que s’ha estrenat fa poc. Així és com hi vaig arribar jo, en transport públic. Era tot el que calia per a transportar-se a la ciutat de l’amor.
Les primeres sensacions van ser molt estranyes. Els edificis emulaven amb molt d’encert els que es poden trobar a l’estat francès. Tenien les parets blanques i els teulats foscs, seguint l’estil Haussmann que s’imposa a París. A més, l’avinguda principal era un lloc molt tranquil, sense cotxes, amb zones enjardinades, fonts i estàtues, unes característiques gairebé impossibles d’imaginar a la Xina. Passejant per aquells carrers, els ulls deien “París”, però els altres sentits cridaven “Xina”. Les barreges d’olors dels restaurants o les motocicletes reproduint cançonetes en compte de clàxons em recordaven que allò no era Europa.
De fet, una volta la vista va parar més atenció, va començar a trobar amb avidesa tot allò que desentonava en aquell entorn afrancesat. Tal com sol passar al gegant asiàtic, no hi havia cap espai desaprofitat a les plantes baixes. Tot eren comerços i, tots, lògicament, tenien cartells en xinès. A més, als balcons s’hi podien trobar peces de roba esteses d’una manera molt més oriental que no pas europea. Fins i tot hi havia un edifici governamental amb un gran escut amb la falç i el martell del Partit Comunista de la Xina.
Tianducheng es va idear el 2000. El projecte era una opció de Zhejiang Tiandu Industrial Company, un gran grup inversor amb centenars de milions d’euros de beneficis any rere any. Veien en aquella nova construcció la possibilitat de complir el somni de molts xinesos: visitar la ciutat de la llum. I també, tot cal dir-ho, era una manera de fer doble caixa: tant pels nous inquilins i la compra-venda d’immobles, com per l’esperada arribada de turistes nacionals que voldrien meravellar-se amb la torre Eiffel i els encants de la capital francesa. El 2007 es van posar a la venda els primers habitatges. Però l’operació va ser titllada de fracàs per la inhabilitat d’atraure-hi gent més enllà de fer-s’hi fotografies de casament o enregistrar-hi videoclips.
I aquella no havia estat l’única aposta d’aquestes característiques. Amb el gran creixement econòmic i immobiliari del país, a la Xina van aparèixer més projectes semblants. És per això que ara com ara s’hi trobar una rèplica de la ciutat de Londres o una altra de Venècia, amb els canals i góndoles. Fins i tot han creat la seva versió del suposat poble més bonic d’Europa, la vila de Hallstatt, una pintoresca vila ubicada als Alps austríacs.
Abans d’endinsar-me en el decorat hiperrealista de Tianducheng, vaig decidir passar per l’únic allotjament de tota la zona. Era un hotel que s’etiquetava a si mateix com a ressort. Naturalment, l’estètica seguia l’estil barroc francès del segle XVIII. Era un edifici de tres plantes que ben bé podia ser un palau de l’època. A l’entrada, una font d’aigua enorme donava la benvinguda als visitants. L’interior era encara més espectacular. El terra era encatifat del tot i esmorteïa els passos de les desenes de treballadors que es movien d’un costat a l’altre deixant-ho tot a punt per als nous convidats. A les parets hi havia tota mena de quadres clàssics, rèpliques pintades a mà d’algunes de les obres més famoses de la història, com ara la Mona Lisa, el retrat de Lluís XIV de Rigaud o alguns quadres de la sèrie Els nenúfars, de Claude Monet. Alhora, tot era decorat amb armadures, sofàs de vellut i, per sobre de tot, un salamó gegant que, això sí, estava apagat. Tot plegat semblava extret d’un castell del Loira, si bé solament calia fixar-s’hi per veure que eren imitacions. L’efecte, això sí, era molt reeixit.
No calia ser un detectiu per entendre que aquell hotel formava part de l’estratègia de Tiandu Zhejiang. Era l’única opció d’allotjament turístic a tot el barri i monopolitzava el sector per complet. I la veritat era que era una opció fins i tot assequible. El preu per una habitació doble era d’uns quaranta euros, i això que l’hotel era de cinc estrelles.
Ara sí, arribava l’hora d’anar-me’n cap a l’altra punta del complex residencial, cap a la torre Eiffel, que, igual que a París mateix, es veia de gairebé qualsevol punt de la petita ciutat. Em va sorprendre trobar molta gent al carrer. La major part es movia, però molts altres hi feien vida. Alguns feien exercici, i alguns altres fins i tot estenien roba a l’avinguda principal o jugaven a cartes. El més destacat de tot era una petita fira que hi havia ben a la vora de la torre Eiffel. Hi havia tota mena de menjar i espectacles musicals. Els comerços eren moderns i en sortien contínuament repartidors. En contra d’allò que en deien, allà hi havia vida.
Efectivament, els primers anys del projecte van ser un fracàs. No es venien prou habitatges ni s’executaven les obres en els terminis prevists. No hi havia oferta comercial i, per tant, allò era poc més que un decorat descuidat. La inversió a fons perdut era tan gran que el conglomerat que englobava Tiandu Zhejiang Industrial Company va anunciar el 2015 que deixava el sector immobiliari, i així ensorrava el somni del creador de Tianducheng. No obstant això, un nou grup immobiliari va comprar el projecte i Tiandu Zhejiang. A partir d’aquell moment, es van desenvolupar les zones comercials, es van crear escoles i instituts internacionals. Tot plegat, conjuntament amb l’arribada del metro, va canviar Tianducheng. Ara sí que era atractiu anar-se’n a viure a aquella utopia. Ara com ara es calcula que hi ha prop de 40.000 habitants.
Finalment, em vaig plantar als peus de la torre Eiffel. Era una construcció que impressionava, i això que era tres vegades més petita que l’original. Però, amb cent metres d’alçària, és la segona rèplica més gran del món, després de la de Las Vegas, als Estats Units. La parcel·la on és fa d’eix vertebrador de la zona residencial. Això sí, a part del monument, el terreny semblava abandonat, amb vidres trencats, material de construcció pertot arreu i la vegetació creixent-hi a voluntat.
Per més irònic que pugui semblar, allà, rodejat d’aquell desgavell urbanístic, es podia veure quin era l’atractiu d’aquell estrany projecte. Als voltants de la torre s’aixecaven dotzenes de blocs d’apartaments de desenes de plantes. I tots eren iguals que el del costat. Grisos, repetitius i sense personalitat. Aquella era la norma a la Xina. Complexos residencials que semblaven copiats i enganxats per tot el país. Però Tianducheng oferia alguna cosa diferent. La possibilitat de viure en un lloc més amable, sense cotxes, amb moltes zones verdes i una mínima oferta cultural. I també, evidentment, unes vistes de luxe a la torre de ferro que han vist milers de vegades en pel·lícules, xarxes socials, o en les decoracions de la gran majoria de cafeteries del país. Si es confirma l’èxit del projecte, potser ens haurem d’acostumar a veure com les rèpliques de París es multipliquen pel país. Qui sap, potser no tardarem a topar-nos amb una “petita Barcelona”, amb una versió reduïda de la Sagrada Família, al gegant asiàtic.
