16.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 29.06.2023 - 20:18
The Washington Post · Stefano Pitrelli i Anthony Faiola
Roma – La mort de Silvio Berlusconi, el multimilionari playboy que va arribar a definir el Club dels Nois del Poder italià, arriba en un moment que hauria estat difícil d’imaginar durant la seva època carregada de testosterona: quan les dones italianes han heretat el terreny polític del país.
El magnat dels mitjans de comunicació, de vuitanta-sis anys, que va governar Itàlia més temps que cap primer ministre d’ençà de Benito Mussolini, va morir dilluns a Milà, i va deixar un llegat com a polític formidable, empresari implacable i bastió del masclisme més xovinista. Durant la campanya electoral del 2008, va dir a les dones que havien de “cuinar” per als representants masculins del seu partit. Una vegada va dir que la mà ferma d’una periodista era massa forta perquè pogués trobar marit. I va convertir “bunga bunga” en un terme comú.
El feminisme continua essent un tema controvertit a Itàlia. Però en petits passos, els anys post-Berlusconi han vist progressos cap a la igualtat de gènere. La proporció de dones en els consells d’administració de les empreses italianes, el 38,8%, és ara la segona més alta dels 27 estats membres de la Unió Europea, només darrere de França. El nombre de dones al parlament ha disminuït respecte dels nivells màxims. Però les dones italianes han fet història política: la dretana Giorgia Meloni es convertí l’any passat en la primera ministra italiana i Elly Schlein ha estat elegida enguany com a primera líder de l’oposició de l’esquerra moderada. Mariangela Zappia també ocupa el càrrec d’ambaixadora italiana als Estats Units, de manera que tres dels càrrecs més alts de la política i la diplomàcia italiana són ocupats per dones.
“Crec que aquest és un moment històric al nostre país”, diu Elena Bonetti, matemàtica i legisladora nacional. “La presència d’una dona com a primera ministra i al capdavant del principal partit de l’oposició representa un canvi èpic: lideratge femení. No havia sorgit mai amb aquest poder i aquesta visibilitat. És un procés de normalització de la nostra democràcia. És el resultat de les batalles i els passos fets en el curs dels anys. És una revolució.”
No obstant això, hi ha matisos.
L’ascens espectacular de Meloni no es va produir trencant amb el vell club de nois, sinó aprenent a prosperar dintre seu. Va ascendir en les files del partit dretà Fratelli d’Italia dominat pels homes, com a defensora de rols de gènere tradicionals, i va guanyar la presidència en una coalició amb el partit desaparegut de Berlusconi.
Meloni, que és mare soltera, ha intentat d’animar les dones italianes a capgirar el declivi demogràfic tenint més fills, i ha adoptat posicions conservadores cristianes sobre l’avortament i els drets LGBTQ. Alhora ha tingut un gest que ha desesperat algunes dones italianes: ha refusat d’abraçar una versió femenina del seu títol en italià, mantenint l’article masculí “il” en compte del femení “la”.
“Meloni també és sexista”, diu Rosi Braidotti, una acadèmica feminista italiana. “Mireu quantes dones promociona… Meloni no té cura del mèrit ni de la situació de les dones, perquè està convençuda de la seva excepcionalitat, com tendeixen a pensar les dones de dretes… Tenir cura de les mares i la taxa de natalitat, és clar. Però per a les dones, res.”
Tanmateix, amb un equilibri magistral d’estil i de substància, Meloni emergeix ràpidament com una de les veus més astutes i respectades de la dreta política global, i com el portaveu més acceptable per a moltes de les polítiques conservadores que Berlusconi va defensar en el passat. Va aconseguir que l’extrema dreta tornés al poder a Itàlia en part erigint-se en una opció més sensata que Matteo Salvini, el seu barroer vice-primer ministre, que una vegada va pujar a l’escenari d’un míting polític amb una nina inflable que feia servir com a substitut d’una rival política. Durant els vuit mesos que Meloni ha estat al càrrec, ha navegat amb èxit per qüestions complexes, mantenint-se ferma amb Occident contra Moscou i oferint respostes sobre qüestions com la immigració irregular més matisades que no havien previst alguns dels seus crítics.
A l’altre costat de l’espectre polític, l’elecció de Schlein com a cap del Partit Democràtic d’Itàlia implica un canvi molt més radical en l’escena política italiana. Ciutadana italo-nord-americana-suïssa que s’identifica com a LGBTQ, i que va fer campanya dues vegades als Estats Units per al president Barack Obama, aborda la qüestió de la igualtat LGBTQ i els drets de gènere en un país famosament incòmode amb tots dos.
“Vaig rebre un mandat per a canviar les persones, els mètodes i la visió”, va dir després de la sorprenent victòria a la direcció del partit el febrer passat. “Posarem la lluita contra tota mena d’iniquitat i precarietat al centre de l’escenari.”
En un discurs del 2019, Meloni es va presentar dient: “Sóc Giorgia, sóc una dona, sóc mare, sóc italiana, sóc cristiana.” En una inversió d’aquestes paraules, Schlein, en la nit de la seva elecció, va dir: “Estimo una altra dona i no sóc mare, però això no em fa menys dona.”
Tant els partidaris com alguns dels detractors de Berlusconi argumenten que ell, tot i ser políticament incorrecte, sempre va ser erròniament categoritzat com algú que menyspreava les dones al poder.
Vist per molts com un precursor del president Donald Trump, Berlusconi podia ser arrogant i despectiu amb les dones. El 2011 va afrontar acusacions d’haver mantingut relacions sexuals amb una prostituta menor d’edat –acusacions que després va guanyar– i va dir en defensa seva que ja havia tingut relacions sexuals amb el 70% de les dones i que l’altre 30% segurament hauria dit que sí.
Fins i tot amb la salut deteriorada aquests darrers temps, va prometre d’enviar un autobús ple de prostitutes a un equip de futbol masculí si aconseguia de vèncer un rival destacat, i va minimitzar les crítiques a la seva tria de paraules com si haguessin estat solament una “broma de vestidor”.
El 2018, el partit de Berlusconi va donar suport a dues de les seves estrelles femenines –Maria Elisabetta Alberti Casellati i Mara Carfagna– com a cap del senat i vice-presidenta de la cambra baixa, respectivament. En aquell moment, va dir que la tria d’Alberti tenia un “gran significat” i va elogiar el seu “rigor” i “experiència seriosa i profunda” com a advocada.
“Deixeu-me subratllar que [aquestes eleccions] es basen en el mèrit individual, no en un acte de feminisme ideològic”, va dir Berlusconi. “És una elecció que recompensa les capacitats, no el gènere.”
“La gent sempre ha estat impressionada pel llenguatge i la ironia de Berlusconi sobre les dones, que és bastant vulgar i antiquat, sens dubte”, diu Andrea Cangini, un ex-senador del partit Forza Italia, de Berlusconi. “Aquesta manera de fer-se ‘agradable’ demostra que o bé no havia entès com havien canviat els temps, o bé potser parlava als seus seguidors, que encara eren ancorats al passat. S’hi adreçava de manera que fossin receptius, i això va funcionar.”
“No obstant això”, afegeix Cangini, “hi ha una diferència entre la teoria i la pràctica. Meloni va ser la ministra més jove de la història de la nostra república. Va ser una ministra dona, i va ser Berlusconi qui la va posar allà”.
El 2008, Berlusconi va nomenar Meloni ministra de la Joventut, càrrec que va ocupar fins el 2011. En la seva biografia, Meloni escriu: “Berlusconi em coneixia només de passada.” Diu que quan va sorgir fricció entre tots dos al llarg dels anys, li van dir que era “desagraïda”.
L’any passat, ella va desafiar l’octogenari, el partit del qual continuava tenint influència, però amb una representació minúscula en comparació amb els Fratelli d’Italia de Meloni.
Una setmana abans de prendre possessió l’octubre passat, es va fer pública una nota escrita a mà per Berlusconi en què descrivia Meloni com a “prepotent i arrogant”. Després van sortir filtracions que mostraven Berlusconi vanagloriant-se d’un regal d’aniversari del president rus, Vladímir Putin, i interpretant la invasió russa d’Ucraïna com un intent comprensible del seu vell amic al Kremlin de col·locar “dirigents més sensats” a Kíiv.
Meloni hi va respondre llançant el guant: qualsevol que no donés suport als principis atlàntics i europeus, va dir, “no podrà formar part del govern, tot i que això impliqui no formar un govern”.
Dilluns, Meloni va emetre un vídeo breu en què deia adeu a Berlusconi: “Amb ell, Itàlia va aprendre que no ha de tenir límits imposats, va aprendre que no s’ha de rendir mai”, va dir. “Amb ell hem lluitat, guanyat i perdut moltes batalles. I per ell, també, aconseguirem els objectius que ens vam proposar junts. Adeu, Silvio.”
Anthony Faiola ha informat de Miami estant.
