La moral a la cultura

A La riquesa de les nacions, Adam Smith observà que als països civilitzats hi havia dues morals, una d’estricta, admirada per la gent del comú, i una altra de més laxa, seguida per la gent de moda. La civilització, doncs, es caracteritza pel fet de tenir doble moral.

És una coincidència, però sens dubte farcida de sentit històric, que la publicació d’aquest llibre coincidís amb la declaració d’independència dels Estats Units. Temps a venir, aquesta nació esdevindria la més rica del planeta i feu de la democràcia, règim que fascinava i inquietava observadors europeus com Alexis de Tocqueville. Aquesta doble actitud envers l’experiment americà ha caracteritzat la mirada europea fins avui.

Fa un segle, les primeres mostres de la cultura popular americana que arribaven a Europa esdevenien instantàniament icones de la classe il·lustrada: el jazz, els balls de Josephine Baker, la boxa de Jack Dempsey, el cinema, la publicitat lluminosa de les ciutats (penseu en el “Barri Xino” o Chinatown de Barcelona retratat per Josep Maria de Sagarra). Al “Manifest del futurisme” Marinetti contraposava els valors d’una modernitat exacerbada pels Estats Units –l’electricitat, la velocitat, els automòbils, les multituds– amb els d’una Europa museïtzada. A Catalunya, el “Manifest groc” de Gasch, Dalí i Montanyà promovia el maquinisme, les multituds, l’aviació i el music-hall americà. Un any abans de la Segona Guerra Mundial, Jean-Paul Sartre a La nàusea convertí la cançó “Some of these days”, interpretada per Ethel Waters, en símbol de la vida no-reïficada. Però alhora els mandarins de la cultura europea bescantaven l’americanització d’Europa. Sartre mateix esdevingué un enemic acèrrim dels Estats Units, i darrere seu tota la progènie d’aquest pensador. França ha estat i roman antiamericana, potser, com diagnosticava Jean-François Revel a L’obsession anti-américaine, per l’amargantor d’haver perdut la categoria de gran poder.

A Catalunya la prevenció antiamericana té molt de mimètic de la francesa i molt d’inconseqüent, pel fet de reflectir a un segle i quart de distància l’amargantor espanyola per la pèrdua de la il·lusió de ser un gran poder. El ressentiment és una passió de llarga durada; encadena les causes per a sobreviure als canvis i les vicissituds. Sols així s’explica l’enardiment amb què molts catalans que potser no saben la lletra de l’himne nacional, quan coregen l’havanera de rigor, entonen el recoble “tingueren la culpa els americans”. Però aquesta rara unanimitat no els priva d’assimilar les modes i consumir els productes d’aquella cultura amb una voracitat digna d’anàlisi.

Tanmateix, avui no es pot parlar pròpiament de doble moral civilitzada en el sentit de Smith. El nivell de vida aconseguit per la classe mitjana d’ençà dels anys seixanta i el consumisme resultant han democratitzat l’hedonisme. La bohèmia, que fins als anys vint era una classe social a part per a una minoria d’autoexclosos de la moral burgesa, s’ha generalitzat i els “vicis” d’aquella avantguarda han esdevingut comuns, si no normatius. Les “desviacions” estudiades per Kraft-Ebing i professades per escriptors com Oscar Wilde o el grup refistolat de Bloomsbury, avui es promouen a les institucions. El març del 2022 vaig veure a València cartells oficials –no recordo si del govern municipal o de l’autonòmic– promovent el plaer exclusivament femení. Una crida a l’onanisme? La gratificació immediata, l’exhibicionisme, la promiscuïtat han esdevingut objectius populars. A la universitat, les tendències antiintel·lectuals, que s’havien manifestat amb l’elisió de la diferència entre alta cultura i cultura de masses, s’han aguditzat, passant de l’anàlisi de les idees a l’interès per l’experiència somàtica i els “cossos que importen”. Una proporció notable dels llibres, cursos, tallers i congressos es dediquen a la cultura culinària, tàctil i olfactiva, i desplacen la vella dialèctica racional amb una mística dels sentits que sedueix molts estudiants amb la il·lusió de presència de la matèria consumible.

Amb la institucionalització de la permissivitat costa d’ubicar els límits de la conducta. Tota proposta d’acotar la llibertat és blasmada automàticament com a censora, autoritària o directament feixista. La lògica de l’alliberament porta a transgredir qualsevol límit que s’intenti de posar a la voluntat de l’individu. La infinitització del jo esdevé ominosa en una època en què la tecnologia fa possible de desafiar els límits naturals alhora que el mercat expandeix les necessitats. En l’anivellament de les dues morals que separaven les classes socials del segle XVIII crida l’atenció la pervivència de la moral estricta en grups socialment conservadors però econòmicament transversals, i l’expansió de la moral hedonista a les capes socials caracteritzades de progressives, però igualment transversals en capacitat adquisitiva. Aquesta nomenclatura –progressista (o liberal), conservador– és preferible a la de dreta i esquerra, perquè el transvasament de característiques entre els dos pols socials és evident. D’una banda, hi ha un puritanisme progressista sovint autoritari i d’una altra un conservadorisme ideològic que revoluciona els costums perquè ha de generar noves necessitats en totes les àrees de la vida. És conservador en l’àmbit dels valors, però econòmicament depèn de l’expansió de l’hedonisme i el culte de l’aparença a fi de sostenir l’expansió del mercat.

La contradicció entre els valors tradicionals i l’expansió del capitalisme no és estrictament d’origen americà –recordeu La comèdia humana de Balzac–, però va rebre un fort impuls amb la conjunció americana de democràcia i capitalisme. Avui a aquesta conjunció se li esquincen les costures. Malgrat dos segles d’encavalcament de democràcia i capitalisme, cal recordar que la democràcia precedí el capitalisme i que no el pressuposa. La doble moral que observava Smith era de fet l’estructura del capitalisme incipient. D’una banda, una capa molt àmplia de treballadors i burgesos addictes a una moral austera, que permetia de generar riquesa social mitjançant l’estalvi –d’acord amb la tesi clàssica de Weber–; i d’una altra banda, una minoria aristocràtica lliurada al luxe, que propulsava la producció i el consum sumptuari –conforme a la teoria de Werner Sombart. Però aquesta contradicció d’una doble moral capitalista compatible amb la democràcia, la globalització l’ha superada o, més ben dit, l’ha diferida a un àmbit ja no estrictament moral sinó conspícuament natural. Avui la contradicció pren la forma de xoc entre l’explosió demogràfica provocada per la difusió de la tecnologia i els límits de l’equilibri planetari.

Mentre es covava la crisi, la doble moral que regí els estils de vida diferenciats durant segles es desplaçà a l’esfera de la cultura, on actualment s’escenifiquen els conflictes que abans eren de classe. Amb la diferència que si els conflictes de classe es podien moderar mitjançant acords (per exemple, la negociació col·lectiva i l’arbitració), les lluites culturals no admeten resolucions consemblants, car són guerres de principis. Allò que defineix millor la tensió d’aquesta època no és tant el retorn del feixisme com la institucionalització de la cultura adversària dels anys seixanta i la insatisfacció que provoca en les noves generacions, que l’acusen de ser el nou establishment opressor. Uns pretenen radicalitzar els radicals d’ofici, mentre que uns altres malden per recuperar els referents axiològics del passat. Tots ells lideren l’assalt contra l’status quo i l’estructura social dominant, i això, més que no pas les contingències del capitalisme global, per atzaroses que siguin, explica el desencís generalitzat amb els polítics.

A Catalunya la qüestió té una circumvolució afegida amb la dicotomia nacional. Tanmateix, aquesta dicotomia per si sola no explica el conflicte intrínsec del catalanisme, car és precisament la que hauria de consolidar la moral col·lectiva en un exercici d’abnegació transversal. Allò que fa irreconciliables els grups i irreparable la trencadissa és la politització de les qüestions culturals. És així perquè aquestes qüestions no admeten relativisme i es defensen fins a les últimes conseqüències. Ho fa l’espanyolisme, ho fa l’independentisme, ho fa el maquiavel·lisme d’ERC, ho fa Aliança Catalana i ho fa la CUP. Cada un amb la radicalitat que li és pròpia. Els pactes són circumstancials i de curta durada, perquè les visions no són negociables i ningú no es conforma per sempre amb la pau perpètua que proposa l’altre.