La Ludwig Band: “Ho hem de fer molt malament perquè el disc no vagi bé”

Quan encara no fa quatre mesos que van tancar, amb una sala Razzmatazz plena, la ronda de presentació del seu darrer disc, la Ludwig Band torna amb Pel barri es comenta (l’Animeta), el seu quart àlbum en sis anys. El grup barceloní s’ha consolidat ràpidament en l’escena musical catalana amb un estil marcat pel rock clàssic dels anys setanta i vuitanta, amb referències evidents a figures com Pau Riba, Bob Dylan o Bruce Springsteen.

Quim Carandell (veu i guitarra), Gabriel Bosch (guitarra), Andreu Galofré (baix), Pau Esteve (piano i teclats), Lluc Valverde (saxo i clarinet) i Roger Cassola (bateria) ens reben en un local d’assaig en un punt indeterminat de Barcelona. L’entrevista avança com una conversa entre amics: les intervencions es trepitgen, els torns de paraula es disputen i les bromes apareixen amb naturalitat.

—És el quart LP en sis anys. Quina creieu que és la clau per a ser tan prolífics?
—Pau Esteve [P.E.]: El bagul de les cançons [ho diu mentre mira a Quim Carandell].
—Quim Carandell [Q.C.]: Que treballem molt i ens agrada, perquè també hem publicat tres EP més perquè ens venia de gust.
—Gabriel Bosch [G.B.]: I per no avorrir-nos de fer sempre el mateix concert, ara tenim un nou al·licient!
—Roger Cassola [R.C.]: La necessitat.

—Ser tan productius és l’única manera de guanyar-se la vida amb la música en aquest país?
—Q.C.: Jo no diria que és l’única. Hi ha gent molt prolífica, com la Mushkaa, que publica un disc cada any, i d’altres, com els Figa Flawas, que fa dos estius que funcionen a màxim rendiment amb una cançó nova cada estiu.
—P.E.: És la que tenim nosaltres. Potser un altre grup pot fer-ho amb només cinc concerts i nosaltres n’hem de fer cent. Però així estem molt bé, tampoc és una gran càrrega. Treballem molt, però no ens explotem. És una feina que ens agrada i que funciona.

—Heu treballat en aquest disc mentre encara éreu de ronda presentant l’anterior. Com ha estat treballar a dues velocitats?
—Q.C.: A veure, tenim les neurones fregides! Aquest estiu, hem agraït molt tenir el directe tant per la mà i anar tant de memòria, perquè ens l’hem passat tot treballant de dilluns a divendres a l’estudi i el cap de setmana fent concerts. Realment, la bicefàlia era extrema! Com que els concerts anaven sols, podíem pensar més en el disc. Però ha estat cansat mentalment.

—Fins ara, heu mantingut una trajectòria clarament ascendent. Això fa que cada nou llançament tingui més expectació. Noteu aquesta pressió?
—Andreu Galofré [A.G.]: No ens sentim gaire pressionats. Potser el moment de sentir més la pressió és ara, quan ja pensem en el següent disc, perquè aquest anirà molt bé. Quan començàvem a escoltar les cançons que proposava el Quim, ja vèiem que eren molt bones. Ho hem de fer molt malament perquè el disc no vagi bé.
—Q.C.: Noto uns nervis saludables, és a dir, l’emoció de com serà la rebuda. Des del primer avançament anàvem molt confiats, però va funcionar molt millor que no ens esperàvem. Tots els avançaments han superat amb escreix les expectatives que teníem. Una mica al contrari que l’anterior disc, que potser anàvem més exigits i pressionats, i que va funcionar, però tampoc va ser un abans i un després. Ara sembla que cada nova cançó que surt, la gent la compra, i cada vegada hi ha més gent nova que se suma al nostre carro.

—La portada sembla inspirada en el Let it be dels Beatles combinat amb el pop-art d’Andy Warhol.
—Lluc Valverde [L.V.]: La idea era destacar les individualitats de cada integrant i fer una cosa que no havíem fet mai encara, que és presentar-nos individualment. En la mateixa línia, cada videoclip del disc també presenta un dels integrants del grup.
—R.C.: El disc té una voluntat més pop i suposo que l’exposició és una part necessària del pop.

—Parlant de pop, el primer avançament, “On t’has ficat aquesta nit?”, podria ser perfectament la cançó de l’estiu.
—Q.C.: Sí, una llàstima que la publiquéssim a l’octubre [riuen]. Mala jugada! L’estiu del 2010 ha quedat en els nostres caps com un anunci d’Estrella Damm, amb un ukelele sonant, un redoblament de bateria i una nit infinita plena de possibilitats.

—Bona part de les cançons del disc tracten directament o tangencialment sobre el desamor i les ruptures. Era una cosa buscada?
—Q.C.: Sí, però gairebé tots els discs que es fan són més de desamor que no d’amor. Sobretot, en el circuit més pop: el disc del Bad Bunny també és un disc molt més de desamor que d’amor, el de la Rosalia… Les desgràcies donen molt més arguments que les alegries!

—Abans del disc, heu reconegut que un dels objectius era millorar les balades. N’heu quedat satisfets?
—Q.C.: Les balades no ens funcionaven en els discs, però sobretot no ens funcionaven en els directes. Per resoldre-ho, hem aplicat l’estratègia evolutiva dels animals invertebrats: en lloc de tenir poques cries i cuidar-les molt, hem produït moltes balades confiant que alguna funcionaria, ens atreviríem a tocar-la en els concerts i arribaria fins a l’estiu vinent.

—Tanqueu el disc amb una balada que relata l’experiència en un concert de la Mushkaa.
—Q.C.: És un homenatge amb la crònica del dia que la Mushkaa estrenava el disc Sexysensible. La Mushkaa m’agrada molt. Hi va haver una època que no em sortien gaires cançons i li vaig traduir i adaptar alguna que ella té en castellà. Quan ella les va escriure, tenia disset anys, i jo, quan les adaptava, vint-i-set. Llavors, canviava algunes situacions. Em va ajudar molt en aquell moment.

—La cançó “Xavier, el tècnic de so” la dediqueu al vostre tècnic, Xavier Miñarro. Com sorgeix la idea?
—P.E.: Quan fas les proves de so abans de qualsevol concert, has de tocar quan t’ho demana el tècnic… però nosaltres som uns pesats i sempre toquem quan no és el moment! Llavors, quan el Xavier ens demanava de provar les veus, el Quim cantava la tornada de la cançó. El que no sé és en quin moment vas decidir que això podia ser una cançó! [Mira a Caradell.]
—Q.C.: Des del principi! Tenia una tornada enganxosa, això és indiscutible, i a partir d’aquí es tractava de trobar-li una història. Va sortir molt natural i em va semblar graciós, això de parlar del grup i del tècnic de so fent una mica d’autoreferència. És una cançó que, pensant en els concerts, ve de gust.

—A “Avui hem quedat a les quatre” heu col·laborat amb Pau Vallvé. Com ha estat l’experiència?
—R.C.: Molt bona. És graciós, perquè en aquest disc també hem treballat amb altres productors, com el Santi García d’Ultramarinos, i el Pau Vallvé ens va dir que esperava que no ens canviessin gaire les cançons i que no traguessin l’essència de la Ludwig… I ell va agafar la cançó que li havíem proposat i va fer el que li va donar la gana! Però va quedar molt bé i estem molt contents.
—Q.C.: Volíem fer balades i vam anar a buscar el millor autor de balades de Catalunya, l’autor del pop més ensucrat de Catalunya. A més, la cançó té la particularitat que quan l’escrivia ja ho volia fer imitant el Pau Vallvé: amb estructures molt repetitives, cicles molt curtets, com un bucle de pensament que va avançant, avançant, avançant… I, aleshores, ja que li havia copiat la cançó, doncs vam pensar que seria bona idea que la produís ell.

—Parlant de col·laborar amb altres artistes, fins ara no heu col·laborat amb ningú en els vostres discs. Per què?
—G.B.: Les col·laboracions són una cosa molt d’entitats artístiques formades per una persona o dues, o de rapers que s’uneixen i escriuen algunes estrofes cadascú… En grups com el nostre es fa una mica menys orgànic. També, com que no ens ha calgut per arribar a nous oients, no les hem arribat a fer mai. Ara, si en algun moment comencem a baixar gaire, ja trucarem a algú!

—Us n’han ofert?
—Q.C.: Sí. Hem dit que no i ens han dit que no. Ara, preferim no dir noms.

—“Tal dia farà un any” és un homenatge a “Simple twist of fate” i “True love tends to forget”, de Bob Dylan.
—Q.C.: No és un homenatge… És un robatori! [Entre rialles.]

—Us emprenya que els periodistes sempre busquem aquests mateixos referents? Dylan, Pau Riba, Bruce Springsteen…
—L.V.: Té poc sentit enfadar-se, perquè és la vostra feina…
—G.B.: Fa uns anys sí que en renegàvem una mica, d’això…
—L.V.: Crec que per manca de personalitat. Si tens les coses clares, vas fent i entens que els mitjans han de racionalitzar les coses per poder explicar-les.
—P.E.: Personalment, no tinc cap problema que ens etiquetin. Evidentment, si diguessin alguna cosa que no té cap sentit, potser sí.
—Q.C.: Els nous Donald Trump! [Riuen.] Si no volguéssim que ens etiquetessin així, podríem no haver fet uns homenatges tan clars com els que hem fet fins ara.

—També heu estat col·locats com les cares visibles del retorn a la primera línia mediàtica de l’escena rock, després d’anys de domini dels sons urbans i llatins.
—R.C.: L’escena sempre ha existit, però sí que és veritat que potser els programadors s’atreveixen més a programar aquesta mena de música a partir de nosaltres, perquè veuen que funciona. Però els grups sempre han existit, i amb molta qualitat.
—P.E.: Cada generació que arriba vol trencar amb l’anterior, per això la història de la música sempre és oscil·lant. Ara ve una cosa i se’n va una altra. Ara, pel que sigui, potser arriba un cert canvi generacional i això fa que canviïn els gustos. Suposo que tenim sort perquè nosaltres ja hi érem.
—Q.C.: La guitarra no ha passat mai de moda. Veig molt interessant el que deia el Roger, que potser ara es torna a apostar per aquest tipus de grups, però dir que les guitarres tornen és tenir una mirada molt superficial. Hi ha molts grups, com per exemple els Power Burkas, que fa molts anys que toquen la guitarra i que han fet grans cançons.

—Aquests darrers mesos, molts grups catalans d’èxit han anunciat que plegaven: Oques Grasses, Zoo, la Fúmiga, Roba Estesa, anteriorment Manel… Per què creieu que passa?
—P.E.: Totes les coses tenen un cicle vital, és normal. No tots els grups duren per sempre, alguns duren més que uns altres, alguns duren tota la vida, alguns duren un any…
—G.B.: Fa uns anys que només pots viure de la música si fas concerts. És una vida que desgasta força. En canvi, els Pets, per exemple, han pogut viure de la música quaranta anys perquè s’han forrat venent discos i potser no s’han hagut de trencar tant l’esquena fent gires cada estiu.
—A.G.: La notícia és que els Pets realment fa quaranta anys que s’hi dediquen. La normalitat és que no passi.
—R.C.: També és cert que cada grup ho deixa per motius diferents. Roba Estesa no ho han deixat pel mateix motiu que Txarango, per exemple.
—Q.C.: Catalunya és molt petita i s’ha de filar molt prim perquè la pots gastar en un estiu… I haver-ho fet tot i haver tocat sostre. És cert que això no és tan cosa nostra com dels nostres mànagers, que ens fan anar pels llocs i decideixen quin preu tenim. Però cal ser conscient que aquesta ha de ser la nostra feina per a la pròxima dècada, si fem les coses bé. Això ens dóna una responsabilitat de no posar encara la cinquena i anar més a poc a poc.