La llengua pròpia en dos silencis

  • L’ús general de la noció ‘llengua pròpia’ s’estén amb el primer catalanisme cultural contemporani

Grup Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
25.01.2023 - 21:40
Actualització: 25.01.2023 - 21:43
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“El català és la llengua pròpia de l’Alguer i de Catalunya”, algú podria afirmar i no haurien passat ni dos segons que per terra, mar i Twitter tertulians i opinadors titllarien aquesta afirmació d’essencialista i deutora de no sé quants pensadors romàntics germànics (preferiblement). Els menys culturetes no perdrien el temps fent d’arqueòleg en el subsol de la història de la cultura. “Ho he sentit bé? Has dit l’Alguer i Catalunya? Ha, ha –poseu-hi un to de supèrbia i commiseració–, els territoris no tenen llengües pròpies, els drets els tenen les persones que les parlen i no pas els territoris; és més, des de quan hi ha alguna relació entre la llengua i un país?”, etzibaria amb un punt d’irritació el ciutadà més tanoca, amb l’autosatisfacció del qui creu que acaba de fundar tota una escola de pensament crític.

No sé si la cultura catalana ha estat excepcional a l’hora de llegir els romàntics del món germànic, com a vegades es deixa anar en el debat públic. No sembla, en tot cas, que les millors històries de la cultura europea ho apuntin. El que sí que sabem és que l’ús general de la noció llengua pròpia s’estén amb el primer catalanisme cultural contemporani, començant pel més apolític, des de Valentí Almirall fins a Antoni M. Alcover, per esmentar dos perfils prou diferents entre els més primerencs. El que es veu clarament en aquell context és que el sintagma llengua pròpia es fa servir com a refugi de les envestides de l’estat-nació que persegueix, d’una banda, el coneixement i l’extensió de la llengua oficial (el castellà) i de l’altra, l’exclusió explícita de les altres llengües, sovint amb el català com a principal destinatària.

“Catalunya té una llengua pròpia i que és aquesta que parla i no la castellana, la qual no entenen generalment els catalans, i que el decret sobre l’ensenyança del catecisme en les escoles és un greuge a Catalunya. Sí, Catalunya, València i les Balears tenen una llengua pròpia, tan digna, tan noble com cap de les que parlen els homes, i tenen el mateix dret a parlar-la en tots els actes i ocasions de la vida que els castellans la seua. ¿Amb quin dret l’estat espanyol imposa el castellà a les regions que no el parlen? ¿Són aquestes regions terra de conquista? ¿Les conquistà l’estat en guerra justa ni injusta?”

El lingüista Antoni M. Alcover va publicar aquesta reflexió dins l’estudi Qüestions de llengua i literatura catalana, considerat una de les primeres històries de la llengua. L’obertura d’aquesta obra, però, parteix del present d’aquell moment, el 1902: el decret del comte de Romanones i tot el debat que es produeix en l’opinió pública catalana i espanyola de l’època. El decret establia que el castellà havia de ser l’única llengua de l’ensenyament i del catecisme. “En el seno de las familias, en el solar doméstico pueden hablarse todos los idiomas o dialectos que se quiera; en la escuela del Estado, sostenida y vigilada por la acción del Estado, no se puede enseñar más que en el idioma nacional”, va afirmar el ministre d’Instrucció Pública. Alcover va dedicar tot un llibre de tres-centes pàgines ple d’erudició i mordacitat per respondre a un actor del debat públic d’aquell moment, l’aleshores joveníssim catedràtic Ramón Menéndez Pidal, que en l’article periodístic “Cataluña bilingüe” va negar que l’estat hagués dut a terme una política lingüística favorable al castellà. Alcover va replicar amb arguments com aquest:

“La imposició del castellà com a llengua oficial és una injustícia, una tirania, la violació del nostre dret, i per la mateixa raó, un greuge, per quant és un perjudici, una ofensa en el dret de totes aquelles regions que no tenen per llengua
pròpia la castellana.”

A mesura que l’estat-nació va determinant amb més insistència i amb més recursos l’obligació d’estendre per llei el coneixement i ús del castellà entre la població catalana, el catalanisme cultural més divers troba sovint aixopluc en el paraigua de la llengua pròpia i, d’aquesta manera, intenta contrarestar el projecte estatal de llengua oficial (o també anomenada llengua nacional), concebut per excloure les altres llengües, que Espanya intensifica a final del s. XIX. En aquell moment la majoria d’expressions culturals escrites, així com tots els àmbits formals i institucionals, passen pel castellà, amb la qual cosa molts dels primers catalanistes recorren al concepte de llengua pròpia per defensar determinats gèneres literaris o, entre altres camps semàntics, per confrontar l’ús general del català com a llengua oral (la llengua pròpia) a l’ús general del castellà com a llengua escrita o com a llengua exclusiva en el món educatiu. Almirall, per exemple, reivindica que els catalans poguessin aprendre la seva llengua en l’àmbit educatiu.

“Sols per aquests passos llargs i pausats arribem a fer-nos amos de la llengua pròpia. ¿Què ha de succeir, doncs, als catalans, que a l’arribar a estudi hem d’oblidar la llengua del bressol i de la mare, i que al sortir d’estudi hem de tornar a la llengua de casa? Ha de succeir irremisiblement que no arribem a fer-nos llengua pròpia, perquè ni hem adquirit les idees en castellà, ni hem metoditzat ni completat el català. Vegi’s, doncs, si es transcendental la qüestió, que no intentem avui sinó deixar plantejada. No tenint llengua pròpia, ens trobem, en males condicions per a tota mena d’estudis, i les nostres facultats intel·lectuals arriben a ressentir-se’n, i per a tenir llengua pròpia no hi ha més que dos camins: adoptar per complet la castellana, fent de manera que des del bressol no en sentim d’altra, o conservar la catalana, introduint-la en les escoles, metoditzant-la i completant-la en elles.”


La primera opció no era viable socialment, ja que el 1880 la immensa majoria de la societat catalana no s’havia bilingüitzat (es calcula que l’analfabetisme afectava més de la meitat de la població). El catalanisme optaria per la segona opció que Almirall plantejava, és a dir, per vincular el projecte d’alfabetització amb l’escolarització en català, cosa que es va intentar muntar no sols sense un estat, sinó amb un estat en contra, almenys fins a la segona República (salvant els primers passos de la Mancomunitat). Fins aleshores es confrontaran dos models, que perseguiran solucions antagòniques: un projecte de resta, definit per l’estat (una única llengua i exclusió de totes les altres) i un projecte de suma, sostingut per la societat catalana més activa (en català també, i sobretot).

L’argumentari del catalanisme cultural s’anirà transvasant cap al catalanisme polític i el projecte de la societat catalana activa podrà entrar en joc amb les noves regles de la Segona República. Una vegada més, el discurs lingüístic del catalanisme es construeix davant el projecte de l’estat-nació: “La llengua pròpia de Catalunya és la catalana”, recull un article de l’anomenat Estatut Interior, en un intent de la Generalitat republicana d’evitar que el reconeixement indirecte anteriorment recollit en la constitució de la República espanyola fos merament decoratiu. De fet, les elits polítiques espanyoles ni s’havien plantejat la qüestió de l’oficialitat: en l’avantprojecte de constitució espanyola, amb data 6 de juliol de 1931, encara no hi havia cap article previst sobre les llengües i la seva oficialitat. Ara bé, quan des de Catalunya s’envia a Madrid un Estatut en què s’estableix el català com a llengua oficial de Catalunya, les corts espanyoles ho anul·len. És més, al cap de poques setmanes s’aprova una constitució espanyola que incorpora aquest article:

“El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones.”

En el màxim rang legal de la República espanyola, el català passava a ser una llengua reconeguda (de manera indirecta), tolerada però subalterna. Aquell article es tancava amb una ordenació ben explícita: “A nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.” Cal tenir en compte que el context dels usos i coneixements lingüístics de fa cent anys no té res a veure amb l’actual: una part important de la societat catalana era monolingüe, la bilingüització general tot just era incipient i els ciutadans de llengua castellana devien representar a Catalunya al voltant d’un 15% del total de la població (i una bona part es catalanitza per simple osmosi social).

Per superar aquella garrotada legislativa, la Catalunya republicana va aprovar l’Estatut Interior que acabem d’esmentar, en un intent de donar més personalitat política al govern català i pel que fa a la llengua, intentar que l’oficialitat de les dues llengües no impliqués que el català fos una llengua complementària o prescindible, sinó que realment es pogués impulsar una política que donés almenys un caràcter preferent al català, tal com passaria en l’àmbit educatiu i institucional del breu i entrebancat període de la Generalitat republicana.

Espanya havia estat construint durant dècades l’estat-nació sobre la base del monolingüisme –a vegades amb el suport d’una part de les elits catalanes. La Segona República posa fi a la prohibició secular, tàcita o explícita, del català en el món de l’ensenyament (a través del decret del bilingüisme) i de la vida pública en general, però amb pors i línies vermelles. L’article sobre l’oficialitat en la carta magna republicana és un reflex perfecte de la por de les elits espanyoles que el castellà deixés de ser símbol d’unitat de l’estat i perdés terreny en àmbits en què les altres llengües, i molt especialment el català, li podien discutir l’hegemonia. L’argumentari polític espanyol de feia unes dècades partia de la base que el castellà era la millor garantia per a la unitat de l’estat (per això havia de ser l’única llengua oficial de veritat), encara que en la realitat de diferents territoris, hi hagués una majoria de població que ni tan sols l’entengués. El tractament del català com a llengua pròpia en l’Estatut Interior és una resposta possibilista al supremacisme lingüístic consagrat en la constitució republicana. Els estatuts de 1979 i 2006 beuen d’aquest precedent, dins un marc constitucional diferent dels anys 30, però amb jerarquies i asimetries entre les llengües no tan llunyanes.

Després del franquisme, el primer ideòleg (per dir-ho d’alguna manera) de la croada contra la relació entre llengua i territori va ser Blas Piñar. Durant el procés d’aprovació de l’Estatut de Catalunya en el Congrés de Diputats, aquell líder falangista va argumentar que “la igualdad y la justicia exigen que el castellano, hoy por hoy, sea considerado también como lengua propia de Cataluña o, al menos, del pueblo catalán”. Per això, proposava d’eliminar “la distinción discriminatoria y peyorativa en la práctica entre la lengua oficial y propia (el catalán) y la oficial pero impropia (el castellano). Para alcanzar la plena igualdad idiomática a que se refiere el mencionado párrafo tercero deben equipararse en su calificación, como propios y oficiales, el catalán y el castellano”. Aquesta proposta feia un tuf massa fort de passat franquista, que al cap de pocs anys s’aniria esvaint cada cop més, i es va convertir en l’excepció dins el diguem-ne consens general de la transició espanyola.

Quan la normalització lingüística començarà a caminar, nous sectors del castellanisme lingüístic, a vegades com a revers perfecte del seu antipujolisme, tornaran a trobar en la noció de llengua pròpia un terreny abonat per a tota mena de crítiques contra els avenços del català. L’argumentari del castellanisme lingüístic sovint parteix d’un exercici argumentatiu que silencia la política generalment monolingüista de l’estat i descontextualitza nocions clau fins a convertir en irracionals els fonaments que en bona part, han sostingut l’arquitectura jurídica favorable al català i les polítiques que s’han desplegat a favor d’aquesta llengua. Des de les posicions contràries a la noció de llengua pròpia, sovint s’han silenciat les dinàmiques històriques que l’han fet emergir i s’han arribat a fer afirmacions sense solta ni volta. Per exemple, Mercè Vilarrubias ha escrit que “el término lengua propia no es un concepto ni jurídico ni sociolingüístico, es un término acuñado por el primer gobierno de CiU precisamente para frenar las potenciales reclamaciones sobre la no oficialidad en la práctica del español”. No ens consta que ni Almirall ni Alcover, morts el 1904 i el 1932 respectivament, haguessin ressuscitat per poder convertir-se en assessors de partits recents. Hem donat algun tastet que la cosa ve de lluny i per un context ben diferent del que apunta aquesta afirmació.

El concepte ha anat fent via, ha anat tenint una vida pròpia (potser encara millor). En el nostre present nous actors hi han tornat i l’han ressituat en altres contextos, amb altres finalitats argumentatives. Després d’una llarga i laboriosa recerca, Montserrat Sendra ho acaba de mostrar. Aquesta jove investigadora ha defensat fa uns dies a la Universitat de Barcelona una tesi monumental que analitza l’intensíssim debat sobre l’oficialitat lingüística que s’ha produït a Catalunya entre 2012 i 2018. S’hi analitzen els actors i els arguments més variats, i la qüestió de la llengua pròpia hi torna a treure el nas, per bé que en un segon pla. Esperem que aquesta jove investigadora ens expliqui ben aviat aquest present recent en futures publicacions i puguem veure com ha anat evolucionant el debat sobre la llengua.

“El español es tan propio de América como de España.” Aquest va ser un titular de molts mitjans espanyols i americans per cobrir una informació entre cultural i política publicada el març de 2019. És una de les declaracions pronunciades pel rei Felip VI en el seu discurs d’inauguració del VIII Congreso Internacional de la Lengua Española. El rei d’Espanya es feia seves les paraules de l’independentista Andrés Bello, primer acadèmic americà a entrar a la RAE. Ara no estirarem aquest fil, però sí que en mirarem la posada en escena. El monarca espanyol hi interpretava el paper de primera autoritat en el Teatro del Libertador General San Martín de Córdoba (Argentina), on va tenir lloc aquell congrés. Entre el públic, no hi va faltar un escriptor com Mario Vargas Llosa, un referent obligat pels sectors que fan mans i mànigues per descontextualitzar un present de tot vincle amb una comunitat que es construeix en un marc advers definit ahir i avui per unes regles del joc concebudes i interpretades de tal manera que les jerarquies i asimetries entre les llengües es perpetuïn.

Caldria aclarir que més de tres anys després d’aquell discurs reial, cap tertulià ni cap opinador s’ha fixat en aquella declaració?

Caldria aclarir que no es va obrir cap debat ponderant si aquella afirmació era essencialista o deutora de vés a saber quants pensadors romàntics?

Un altre silenci molt eloqüent, també.

Narcís Iglésias és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

NB. Les citacions d’Almirall i Alcover s’han modernitzat d’acord amb les convencions ortogràfiques actuals.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes