La llengua de la terra

Parlar la llengua de la terra al nostre país -de Salses a Guardamar i de Fraga fins l’Alguer- és una simple qüestió de dignitat. No ens diuen adesiara que tots els espanyols som iguals? -i en l’accepció de peninsular i de ciutadà d’un estat ara vigent, ho sóc. Doncs comencem per creure’ns-ho i no fem concessions subordinades i gratuïtes a cap altre idioma ni ciutadà cregut superior. Veig que, massa, encara teniu el vici de seguir-los la veta dient l’español al seu. No ho entenc. És regalar-los la victòria abans de començar la brega, treballar per l’apartheid sent negre.

Sempre és d’agrair una lectura de la llengua tan lligada a una cultura i a una terra.

Però què fa l’elit institucional de la llengua, ací o allí? Doncs desfan el que Fabra, Ruaix, Germà Colon… van fer i fan els qui són vius encara.

El català ja ha perdut el registre col·loquial, avui quan parlem de català col·loquial un hom ha d’acceptar que és un sociolecte de l’espanyol, aquest registre convergeix i depèn estructuralment de l’espanyol. Aquí tenen la dosi de descripció que tan reclamen el català del carrer. Fixeu-vos quin català col·loquial parlen els de la Catalunya nord. És francès. Escoltar la TV catalana o valenciana en registres col•loquials fa pena.

I el català també ha perdut l’estàndard, perquè n’han creat un per cada ‘comunitat’. La convergència de tots plegats és l’espanyol o francès Pirineus enllà. Fabra proposava arribar al català clàssic per fases. Però els passos van cap al col·lapse. Uns quants estudiosos de la llengua ja van preveure-ho.

Ni col·loquial ni estàndard, el clàssic que és l’autèntic estàndard és repudiat. La hispanització i l’espanyolització

D’ençà del 155 m’ha semblat percebre una castellanització profunda en l’idioma inicial dels treballadors de moltes empreses.

El català ha retrocedit molt com a llengua vehicular.
Hem de ser nosaltres com a clients que forcem el canvi començant sempre en català, i no canviant automàticament, actuació que malauradament està molt interioritzada.

Si parles en català i et contesten en castellà, abans de canviar pots preguntar “entens el català? “, frase que fins i tot un castellà de Madrid entendria. Si la resposta és afirmativa cal continuar en català.

A tall d’anècdota, el DL a un restaurant de menjar ràpid em va atendre una noia de color. Vaig vèncer el condicionat inicial de passar al castellà, i li vaig fer la comanda en català.
La meva molt agradable sorpresa és que em va parlar en un català perfecte, la situació em va produir un gran goig, per haver vençut els condicionants inicials que em portaven a l’automatisme del castellà perquè veia una noia de color, per cert molt amable i simpàtica.

Fantàstic Ferran Zurriaga, i el record a Jesús Tusón magnífic, rememorar-ho, LA LLUITA PER LA LLENGUA al País Valencià té molts plus, l’agressió constant, només comptat els anys des de la UCD, “vamos a apuñalr el catalaniasmo por la espalda en Valencia”, munió de diner públic, per matenir grups d’extrama dreta, a tots els Països Catalans es pateix, però els valencians han patit fins i tot assaassinats, tot roman impune, incorportat a la història del Reino espanyol, que s’ha guanyat foragitar-lo del concert de les nacions.

Em va semblar durant la preparació de l’1O quan segurament a causa de l’entusiasme creient que ja s’acostava el moment de la llibertat, tots parlàvem amb tothom en català sense complexos, que hi havia molta més gent cada dia que el parlava i el parlava bé. Em va semblar que el castellà passava a ser una llengua realment forana, una mica com el francès o l’italià, que més o menys tots l’entenem i/o el parlem, però l’utilitzem només de tant en tant quan anem a aquelles terres. D’aquells dies m’ha quedat el costum de contestar el telèfon amb un “digueu-me” en lloc de dir “hola” com feia abans al telèfon, sobretot quan veig que em truquen de Madrid. Es fa el silenci i al cap d’un moment pengen i m’estalvio la cantarella del: “Holaaaa, mi nombre es pepita i le llamo de pepafone”. També he observat que si entro en un lloc públic, inclús quan és de l’Administració espanyola o espanyolitzada – i dic això perquè hi ha molts serveis de la Generalitat de Catalunya que es parla generalment en castellà aixi com a l’immensa majoria de comissaries dels Mossos d’Esquadra-, saludo amb un “bon dia”, molt més sovint em parlen ja d’entrada en català que no dient “hola”, que és bilingüe. És una qüestió -com diu en Vicent -, d’acabar amb l’heretat de tants segles de sotmetiment i mostrar-nos segurs del dret de parlar el nostre idioma, i si algú se sent ofès, vol dir que és monolingüe i no hem de facilitar-l’hi que ho continuï sent per sempre. Hem de canviar els nostres paradigmes i els costums complaents amb aquells que no ens respecten, siguin d’on siguin. Podríem començar per no dir-ne “espanyol” sinó “castellà”, perquè espanyol no és només el castellà, sinó també tots els altres idiomes de la península i no hi ha cap raó per a donar-li un lloc d’honor a una d’elles, i menys quan se l’han atorgat ells solets, com sempre per l’article 29.

Fa un cert temps es va fer una especie de enquesta-xat al twitter on es demanava qué pensàvem que hauria d’incloure la constitució catalana en diversos aspectes; un d’ells la llengua.
Jo vaig dir que la única llengua que s’hauria de reconeixer com a propia i obligada era la nostra. Que cadascú pogues parlar amb la llengua que volés a casa seva i fins i tot al carrer, faltaria mes!, però que el coneixement del català havia de ser obligatori per tothom que voles viure aqui.
Perque si no passaria justament el que esta passant. Que les persones monolingües del castellà dirien que ja que la seva llengua es tan oficial com la nostra no necessiten aprendre-la.
Tothom va posar el crit al cel.

“Fins i tot davant els insults d’aquells –també des de l’independentisme– que, siga per partidisme o siga perquè creuen que la nació és un instrument bescanviable, consideren ara de sobte que desfer tot allò que s’ha construït durant dècades és justificat.”
Aquests són els més perillosos, perquè als altres se’ls veu venir. Si volem persistir, hem d’estar molt atents a aquests últims, doncs fàcilment ens podem trobar en una situació tristíssima d’aquí una dècada. La complexitat del moment, mai pot ser excusa per prioritzar el partit a res, precisament per la complexitat, ara més que mai hem de fer pinya i protegir la llengua, la sobirania i conquerir d’una vegada per totes la llibertat.

Molt bon editorial, moltes gràcies. Trobo que hauríem de parlar-ne més, de la situació de la llengua, perquè la gent vagi prenent-ne consciència. El discurs que han anat escampant els polítics i mitjans de comunicació durant tots aquests anys és molt nociu i costarà de desfer.

Gerber van, bon apunt. Jo vaig començar a fer això que dieu aquest darrer estiu quan sóc el client. Quan vaig anar a la Catalunya Nord, feia veure que no entenia el francès. I quan sóc al sud de l’Albera, dic que “no visc aquí i no parlo l’espanyol” (que no és pas cap mentida: ara no visc a Catalunya, tot i que hi torno tan sovint com puc, i no parlo l’espanyol per convicció, tot i que en sé).

Pel que fa a la post-data del comentari d’en Josep Blesa, malauradament em sembla que teniu raó: molts independentistes principatins són “blaveros”, sigui per la mentalitat d’esclau de tants anys de submissió o bé perquè només volen la independència per qüestió de calés. Només cal fixar-se en tots els que volen matar la llengua amb l’excusa d’atreure els que l’odien. I no volen veure que, si perdem la llengua, perdrem el país.

La frase d’En Ferran Zurriaga, valencià d’Olocau del rei:

‘Cal canviar molt els hàbits ancestrals heretats com a poble sotmès; el model que intenten inculcar-nos com una obligació de pobles bilingües.’

Servidor entén una altra cosa:
“Canviar els hàbits heretats…”-> seria fer-ne ús com a poble no sotmès. Idò, com a poble sobirà.

I com en fan les gents on el seu poble és sobirà?

A mi m’agrada mooooolt escoltar i sentir els feixistes balenzianos, per què saben escatir perfectament el seu perill que presentem a cada instant. Adesiara fan el mantra: “El valenciano sólo sirve para trabajar en la administración i en À.Punt, el resto se hace en español”…com si l’ús de l’español en les seues colònies actuals fóra una sort natural i caiguda del cel.

Funcionen i pensen de manera inconscient (nacionalisme banal). Els pobles sotmesos cal que ho fem en 2 nivells.

Un nivell com si fórem inconscients (ignorants i descurats), i l’altre -secret- amb tota la consciència del món per tal de substituir l’idioma del colonitzador.

Quan un hom empra un idioma, la resta d’idiomes del món queden en la inòpia. És com el sistema bàsic dels ordinadors. O és 0 o és 1.

Els feixistes balenzianos han detectat que el govern del Botànic està creant l’entrellat d’un mercat de treball i de subsistència ací per a molta gent, que l’estudia amb igual perspectiva que ho fa qualsevol veí a Màdrix, tot estudiant i perfeccionant el coneixement de la llengua d’aquella terra.

El que els fot és el fenomen de desplaçament que un altre homenot del Cap i Casal, Lluís-Vicent Aracil, va esbossar en aquells 2 llibres -recull “Dir la realitat” i “Papers de Sociolingüística”.

Invertint-hi els termes establerts de substitució des d’uns paràmetres llibertaris. (Jordi Martí Font, apunta’t el nom per a aquest per als teus llibres, encara que imagine que ja el tindràs clissat)

No sé si fou el tercer valencià de la ciutat esmentat, en Jesús Tuson, qui advertint-nos, al remat, que un idioma és un mercat. Bé que ho sabien els monarques dels almogàvers.

Per a tindre mercat cal tindre poder. I no que ens caiga del cel, com els passa a alguns que ja tenen tribunals, exèrcit, centres d’intel·ligència, tv’s, ràdios, ministeri d’hisenda i economia, etc.

PS-1: no deixa de ser curiós la inhibició que es produeix quan apareix un tema del “Capital natural” la inhibició pregona de tantíssima gent del Principat i les Illes, com si ja visqueren en un paradís “artificial”. Només Gerber s’ha mullat a intervenir-hi en el moment d’escriure aquest comentari. Josep Usó de Vila-real i Ignasi Mora de Gandia.

Comence a creure que l’independentisme TAMBÉ està ben farcit de “blaveros”.

PS-2: Vaig tindre hostatjada la Belén de Madrid a casa quan era professora a Càrcer (Ribera Alta) i a les nits tornava esparverada del que veia i em deia:

” és increïble el que passa al País Valencià, els darrers xiquets monolingües en català són valencians, ni vigatans, ni empordanesos, ni òsties….no entenen el castellà!, això sí, són més espanyols que la guàrdia civil”

Era l’època del PP de Camps i Conseller d’educació Font de Móra. I jo li deia t’han contractada perquè han vist que eres de Madrid, però s’han disparat l’escopeta de canons retallats, amb tu, als dos peus. Això, ara, sembla que va ser, fa mig segle.

Hi ha moments on es pot posar en valor la llengua. Per exemple, quan algú que no l’entén ens importuna a hores intempestives per a vendre’ns alguna cosa que no necessitem. O quan anem a comprar alguna cosa i no ens entenen. O quan deixem propina i diem que ho fem perquè ens han arlat en la llengua que parlem. Més enllà dit això, hi ha molta gent, al País Valencià que s’ha passat la vida defensant la llengua i els costums sense demanar res a canvi. El pitjor és que, sovint, les modes imposades per indocumentats, amenacen la seua tasca valenta i fonamental. Com ara allò de “els valencians i les valencianes”, pose per cas, sense res més al darrere que la postura “no discriminativa”. Només de paraula, per descomptat. .

La complexitat de pensar i dir fa que les evidències sovint no tinguen el caràcter d’evidències. Com en el cas de la llengua catalana. La llaengua pròpia de valencians, illencs i catalans és la llengua pròpia, mentre que el castellà és la llengua prohibida i menystenida, i de manera subconscient si voleu, perseguida. Si la terra parlara, de segur que diria que tot axil és cert, certíssim.
Una altra cosa és que transigim per les circumstàncies històriques en considerar la lengua pròpia en no pròpia o secundaritzada. Sí, circumstàncies històriques, però també l’escassa valencia de parar les peus a la colla de feixistes, dretans sense cervell i gent que no sap pensar ni dir, probablement perquè ningú els hi ha ensenyat.
Però hem arribat a un punt que deixar-ho córrer significa perdre-ho tot, si una llengua folklòrica i sense cultura no és tant com no tindre’n cap. No cal abandonar el pacifisme per actuar d’una manera molt més valenta i enérgica que com fins ara. I quan a les institucions, no permetem que passen quatre anys més sense que es preocupena fons pel principal patrimoni cultural de valencians, illencs i catalans.