La inferioritat enorme de l’armament republicà a la guerra del 1936-1939

Franco tenia armes i efectius de Hitler i Mussolini · La República espanyola, traïda per les democràcies, va haver de recórrer al mercat negre i a la il·legalitat

VilaWeb
Metralladora Hotchkiss de l'exèrcit basc al front d'Otxandio.
Xavier Montanyà
04.04.2022 - 07:58
Actualització: 04.04.2022 - 09:58

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Europa s’aboca a la guerra d’Ucraïna amb ajuda militar, humanitària i acollint milions de refugiats. Tots som conscients de la importància cabdal que tenen l’armament, la munició, els míssils, avions i carros de combat per a combatre l’agressor. En canvi, els anys trenta del segle passat, la República espanyola va ser traïda i aïllada per totes les democràcies, que li van dificultar enormement la compra i el trasllat de material bèl·lic per a combatre els sollevats. Franco d’ençà del primer moment comptà amb l’ajut ràpid, experimentat i eficaç d’Itàlia, Alemanya i, en menor mesura, Portugal. La primera i més important derrota del bàndol legítim va ser els primers mesos de guerra. La van causar les democràcies europees i els EUA.

La insolidaritat d’Europa amb la República, expressada en el pacte de no-intervenció, que per Alemanya i Itàlia era paper mullat, va causar una immensa desigualtat d’armament entre tots dos bàndols. Mentre Franco tenia el suport efectiu en armes i sobre el terreny de nazis i feixistes, la República va restar aïllada. Oficialment, l’estat francès, Gran Bretanya i els EUA s’hi van girar d’esquena i la van forçar a tractar amb mafiosos del mercat negre, estafadors i xantatgistes. I, després, introduir clandestinament al país, i per mitjà d’intermediaris, les poques armes i efectius més o menys en condicions que trobaven.

La inferioritat enorme de l’armament de la República espanyola podia haver estat una de les claus decisives de la derrota després de tres anys de guerra. De fet, quan es va acabar el primer any, els republicans ja estaven sentenciats.

Carro de combat C.C. T-2 soviètic capturat pels nacionals.

Contra la mentida oficial

A Armas para la República. Contrabando y corrupción, julio de 1936-mayo de 1937 (Crítica, 2022), el doctor en història Miguel Í. Campos aporta dades i descobertes molt significatives. Explora els efectes nefasts per a la República espanyola del pacte de no-intervenció i l’escanyament internacional del govern republicà, engegat pels països democràtics que l’havien reconegut. De fet, tal com diu l’historiador Angel Viñas al pròleg, a la República el món sencer li va negar el dret de la legítima defensa.

De tots és sabut el tòpic que la història l’escriuen els vencedors. Ricardo de la Cierva i Ramón Salas Larrazábal, per exemple, van fer creure, sovint sense suport documental ni proves, que la qualitat de l’armament havia estat equilibrada entre tots dos bàndols. Era una mentida oficial ben protegida i alimentada per la propaganda i les notícies falses que ja circulaven el 1936-1939.

Coberta del llibre ‘Armas para la República. Contrabando y corrupción, julio 1936-mayo 1937’.

De fet, l’ex-jesuïta franquista i ministre de Cultura per l’UCD, Ricardo de la Cierva, sostenia a més que “l’aportació estrangera, inicialment, era molt superior en quantitat i qualitat a la zona republicana”. Una immensa falsedat que va esdevenir mentida d’estat, repetida per tots els historiadors afins, d’ençà del franquisme fins als nostres dies. Una mentida que es posa absolutament en evidència en aquest rigorós treball de recerca històrica

Els estudis d’Angel Viñas, professor de Miguel Í.Campos, i de més investigadors, ja havien començat a demostrar la falsedat dels historiadors franquistes. La tasca ja s’ha engegat definitivament i encara hi ha molta cosa a saber. Han calgut molts anys per a poder investigar en molts arxius oficials opacs i desclassificar documents que contradiuen la versió franquista i neofranquista de la història. Ara es demostra, i la recerca de Campos és important, el desequilibri enorme i la situació difícil, a voltes patètica i vergonyosa, que van viure els diplomàtics republicans perduts en els laberints del mercat negre internacional, amb totes les estafes, errors i complots imaginables en contra seu i de la República espanyola.

L’estudi se centra en el primer període, del 18 de juliol de 1936 al maig del 1937, fins a l’ascens al poder del govern de Juan Negrín i l’estabilització de l’ajuda de l’URSS. Aquests deu primers mesos van ser decisius per a determinar la força i les capacitats de tots dos bàndols en guerra. Al llibre, Campos hi aboca anys i anys d’investigació en arxius espanyols i internacionals per desmuntar les mentides oficials.

Una de les quals, tal com ja havia argumentat Mussolini, és que els nazis i els feixistes italians i portuguesos van decidir de col·laborar amb Franco perquè l’estat espanyol havia ajudat la República. És rotundament fals, i així ho demostra l’autor. Itàlia i Alemanya ja havien fet contactes amb els sollevats i havien compromès el seu suport d’ençà de la planificació de l’aixecament militar. Val a dir que mentre que l’ajuda soviètica, en forma d’avions, carros de combat, armes, bombes i munició, va començar a arribar la tardor del 1936, els nazis i els feixistes s’havien avançat dos mesos. Un lapse de temps que va ser clau.

La Legió Cóndor, un ajut decisiu als sollevats feixistes.

La traïció del pacte de no-intervenció

En principi, l’estat francès havia estat disposat a ajudar la República, però la pressió contrària de la Gran Bretanya, i de la dreta i l’extrema dreta franceses i les seves campanyes de premsa tòxiques, van frenar-la. Londres va dir que si l’ajuda de París als republicans causava un enfrontament amb Alemanya, no els ajudarien. Aleshores va néixer la farsa hipòcrita del pacte de no-intervenció, que van acabar firmant tots els estats europeus importants. Alemanya, Itàlia i l’URSS, també, però se’l van saltar d’ençà del primer dia. Per contra, els altres majoritàriament el van complir i fer complir, tot abocant els diplomàtics republicans al mercat negre, el contraban i les màfies de venda d’armes.

De fet, el pacte de no-intervenció va ser una traïció en tota regla a la causa republicana que no podia adquirir armes ni dels estats, ni de l’empresa privada. L’ambaixada espanyola a París va ser literalment assaltada per comissionistes, estafadors, espies, agents comercials, fantasmes i lladres de tota mena. Les divisions internes van fer que diversos organismes republicans, sindicats i governs autònoms també fessin gestions europees pel seu compte, la qual cosa feia que hi hagués interferències amb el govern de la República, més confusió i ampliava el marge de maniobra dels delinqüents internacionals i diplomàtics feixistes.

Si bé a la llarga va ser certa la frase de Léon Blum que es tractava d’una “no-intervenció relaxada”, les forces republicanes van ser condemnades al desproveïment i la feblesa d’ençà del primer moment. El terme relaxat emprat per Blum obeïa al fet que certs funcionaris francesos prorepublicans feien els ulls grossos. No obstant això, les quantitats d’armes que arribaven per aquesta via eren irrisòries en comparació amb les que enviaven Alemanya i Itàlia.

Inexperts i estafats

La poca experiència dels diplomàtics republicans com ara Álvaro de Albornoz, Fernando de los Ríos i Pablo de Azcárate en el mercat d’armament i en el transport clandestí o mitjançant tercers països, com ara Mèxic, es veu molt clarament en el llibre. Sovint va originar situacions de gran negligència i frau. En canvi, l’autor qualifica de lloable, valenta i arriscada la tasca que va fer Luis Jiménez de Asúa. L’autor ens descriu un món gairebé novel·lesc amb els múltiples personatges estranys i excèntrics, inclosos agents franquistes, espies i infiltrats, que van aconseguir molt sovint de desbaratar els plans de la República a l’estranger.

Cartell de Carles Fontserè.

Alguns es van apropiar els diners i es van fondre per sempre, uns altres van comprar armes antigues o en desús. A molts els van estafar en les quantitats, la qualitat, o bé enviant material incomplet sense recanvis ni mecànics o, fins i tot, amb les instruccions en idiomes com ara el letó i el lituà, del tot indesxifrables pels militars espanyols. Moltes operacions van ser un frau premeditat o van acabar avortades per la vigilància europea en el compliment del pacte de no-intervenció.

Els sollevats rebien tranquil·lament material bèl·lic en vaixells de càrrega italians i alemanys que atracaven sense perill en ports com ara el de Vigo, Cadis, Melilla, Palma i Lisboa. Per contra, l’enfonsament de vaixells que transportaven armes per a la República va ser habitual, sobretot dels que provenien de Marsella carregats clandestinament o amb bandera de conveniència.

En aquest terreny van jugar un paper important els espies de Franco que actuaven en territori francès. Un cas decisiu va ser el del Servicio de Información del Nordeste de España (SIFNE), dirigit per Josep Bertran i Musitu, finançat per Francesc Cambó, i amb col·laboradors estrella, com ara Josep Pla i Carles Sentís. El llibre no explora aquest afer, tot i que defineix molt bé l’ex-ambaixador monàrquic a París, José María Quiñones de León, un dels caps de l’espionatge franquista a l’estat francès.

El blocatge financer de la banca internacional

Les Brigades Internacionals, a la batalla de Belchite.

La banca internacional també es va girar d’esquena a la República. Negrín se les va haver d’enginyar com va poder, traslladant les reserves d’or del Banc d’Espanya a l’estat francès i a l’URSS. No tenia cap més opció per comprar material bèl·lic. Per exemple, el llibre explica el cas de l’ambaixador espanyol als EUA, Félix Gordón Ordás, que no va aconseguir d’obrir un compte corrent en cap entitat bancària, ni tan sols a la dels sindicats. L’únic estat que permetia de fer bé les transaccions de compra i venda va ser l’URSS. D’ací potser ve un altre dels mites recurrents i manipulats dels historiadors franquistes: el de “l’or de Moscou”.

La diplomàcia europea tampoc no va col·laborar a facilitar les coses, alguns d’ells fins i tot van fer sabotatge a moltes operacions. Europa era un vesper, i el cos diplomàtic era ple d’agents dobles que ja treballaven a l’ombra pel feixisme que el mateix any 1939 faria esclatar la Segona Guerra Mundial. La gran excepció va ser Mèxic. El president Lázaro Cárdenas va posar el seu cos diplomàtic a col·laborar amb la República espanyola i li va facilitar operacions comercials i d’armament, suport logístic i solidaritat de tota mena.

El laberint mafiós de les armes

A Armas para la República. Contrabando y corrupción, julio de 1936-mayo de 1937, l’historiador Miguel Í. Campos ens relata documentadament diverses històries sobre els esforços de la República espanyola per aconseguir armes que, d’una en una, totes podrien ser l’origen de novel·les negres, entre l’espionatge, la diplomàcia i l’acció.

André Malraux i Abel Guidez, de l’esquadrilla España, davant un Potez 542.

Hi ha la traïció del govern de París, d’ençà del primer telegrama rebut de Madrid demanant ajuda fins a la comèdia hipòcrita de la no-intervenció, amb tots els seus alts i baixos diplomàtics i polítics. La controvèrsia sobre l’ajuda dels avions francesos, que els franquistes van exagerar bo i creant un fals mite. La sobredimensió de l’ajuda i efectivitat de l’esquadrilla aèria de l’intel·lectual André Malraux, sense desmerèixer la seva actitud valent i ferma, a contracorrent de l’estat francès i d’Europa, de solidaritat total amb la República.

El llibre també s’endinsa en les activitats antirepublicanes dels agents de Franco a l’estat francès i en els errors dels anarquistes que volien anar pel seu compte i van causar algunes catàstrofes, amb traïcions i assassinats en el miserable món de la màfia dels traficants d’armes. Es detalla el cas dels anarquistes i també els embolics que es van organitzar per part dels partits, sindicats i governs autònoms, com el català i el basc, que pretenien de solucionar la seva qüestió tots sols i van disgregar les possibilitats reals i l’experiència d’unitat republicana que els hauria afavorit a tots.

Decebuts i blocats per l’actitud de França, la Gran Bretanya i tot seguit dels EUA, que van optar per declarar un “embargament moral” que ni tan sols era legal, els diplomàtics republicans van córrer món. El llibre explora la ronda per Europa dels diplomàtics republicans bo i cercant partides d’armament i munició. Primer, a l’Alemanya nazi i a la gens amigable Bèlgica, amb poc èxit i grans complicacions en general. Les imprudències i negligències dels republicans i els seus intermediaris no van ajudar gaire.

La República espanyola mai no va poder comprar avions militars adequats

Van comprar avions vells a preus exorbitants. L’autor deixa ben clar que malgrat disposar de l’or del Banc d’Espanya, la República mai no va poder comprar avions militars adequats quan els necessitava. Les ofertes de material en desús, inservible per al combat, a preus abusius, van ser una constant a tots els països. Als Països Baixos els van espoliar. La República va pagar per avançat i no va obtenir res. Ironies de la història, quan es va acabar la guerra, Franco els va demandar i va recuperar els diners estafats.

Sovint, els venedors aconseguien divises o or, es desfeien de material vell i, després de passar la informació del transport cap a la península Ibèrica, el material acabava essent confiscat i, o bé el recuperaven o, si era en bones condicions, solia acabar en mans dels franquistes. Així, els traficants doblaven els guanys.

Negrín s’acomiada dels brigadistes internacionals, l’octubre del 1938.

Txecoslovàquia també es va girar d’esquena a la República. I en major o menor mesura també s’hi van girar Polònia i Suïssa. El gran col·laborador sincer i honest va ser Mèxic, que va posar a treballar el seu aparell diplomàtic a Europa i els EUA per ajudar la República. I, més tard, l’URSS, per bé que amb l’objectiu d’afavorir els seus interessos.

Com a conclusió general del llibre, es veu ben clar que la República va ser forçada a una enorme inferioritat militar. Causes principals: el pacte de no-intervenció i el fet que les banques francesa, anglesa i americana van obstaculitzar sistemàticament les transaccions del govern de la República, que no va poder adquirir l’armament que necessitava, malgrat tenir les reserves d’or del Banc d’Espanya. Amb aquest llibre, ja són certeses rigorosament provades i documentades. Contràriament a allò que han defensat fins avui historiadors franquistes i neofranquistes, i també molts estrangers amb mala consciència, o que escriuen encara sota el prisma de la guerra freda.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes