La independència el febrer del 2025 a tot estirar? I per què no? (i III)

Una cosa clau per a encarar el nou envit és netejar-nos de tanta toxina com ens han posat a sobre de manera interessada

Vicent Partal
01.06.2022 - 21:40
Actualització: 02.06.2022 - 08:04
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Comence allà on vaig deixar ahir aquesta sèrie: Tot això té sentit exactament perquè ja sabem com es fa la independència perquè ja l’hem fet. I aquest és el tresor més preuat que ens ha deixat l’octubre del 2017.

L’afirmació ve a tomb d’allò que molts lectors saben que és una de les meues preocupacions principals de fa anys, que és el baix nivell intel·lectual de la nostra classe política i la facilitat amb què es deixen entabanar per les fabricacions espanyoles. Concretament, vull parlar de dues d’aquestes fabricacions que, si no les retornem al seu lloc, faran molt difícil d’avançar en la línia del que explicava en els dos capítols anteriors. Cal desmuntar-les. L’una és la caracterització pejorativa interessada del fet indiscutible que el procés és un procés, i l’altra, la negació, com més va més insistent i irritant, del fet que vam arribar al final del camí i es va proclamar la independència. Que no sabérem mantenir-nos-hi després és tota una altra història –que no saberen mantenir-nos-hi els nostres polítics, per ser exactes. Però insistir en la “inexistència” de la declaració d’independència del 2017, com fan alguns grups cada vegada més, és un error monumental. Dels més grans possibles.

Això és un procés, és clar que sí

La primera volta que vaig veure que algú feia servir la paraula “processista” en to pejoratiu em vaig alarmar molt. Vaig pensar, de fet, que algú a Espanya era llest, havia entès la perillositat del moment i havia maniobrat d’una manera molt encertada per als seus interessos. Fent córrer la burla del processisme es desarticula la palanca principal del moviment, que no és sinó créixer en forma d’un procés. Portar el país d’un punt A a un punt B, a poc a poc si cal, però de manera molt consistent.

El procés d’independència de Catalunya no és que siga un procés, és que ha de ser un procés o no serà res. I, per tant, hauríem de bandejar de la manera més eficient aquest ús espuri de la paraula processista com si fos un insult, com una manera d’identificar precisament –i contradictòriament, vet-ho – els qui volen frenar-lo.

Un procés, qualsevol procés, té alts i baixos i, per això, entendre’s com un procés és l’instrument útil i adequat si la tasca que s’ha de fer és enorme. Les coses fàcils no necessiten processos, passen i prou. Tanmateix, les coses difícils sempre han de seguir un procés de transformació, que pot ser més llarg o més curt, però que només es dóna per tancat quan s’ha acabat tot. Si vius en un procés, les contrarietats es poden entendre com un aprenentatge. Però si negues el procés, si negues l’acció de progressar seguint el fil dels esdeveniments, qualsevol sotragada pot fer-ho tot miques i causar un desànim insuperable.

La independència, la vam fer

En aquest sentit, empalme amb la segona preocupació. La d’aquesta negació tossuda de la proclamació de la independència del 2017. Una negació obligada per a la nostra classe política, perquè l’octubre del 2017 és irreconciliable amb l’opció autonomista, però que no ho hauria de ser per a nosaltres.

Ho diré d’una manera que espere que siga comprensible. Siga per un segon, siga per un minut, siga per mitja hora, siga per unes hores, siga per un cap de setmana, el 27 d’octubre de 2017 tots vam saber que Catalunya era una república independent. No tan sols nosaltres. També Espanya. Si no, per quins set sous tots els seus ambaixadors van fer gestions davant tots els estats del món demanant que aquesta independència no fos reconeguda? Allò que va venir a continuació és molt discutible, evidentment. I molt decebedor. Però també és una lliçó que aporta llum en el procés.

Negar aquesta proclamació, fer veure que no va existir o que simplement va ser un engany premeditat, a parer meu, és jugar el joc dels altres i rebolcar-se gratuïtament en el fang. El Primer d’Octubre, la població va superar de lluny allò que esperaven i volien els polítics –aleshores ho intuíem, però durant molt de temps no vam ser conscients de fins a quin punt això els va agafar amb el pas canviat. Els ciutadans van marcar un objectiu el Primer d’Octubre, i encara més el 3 d’octubre, que anava molt més enllà del que els polítics havien planificat o previst. I del que la majoria estava disposada a fer. Però la independència es va acabar imposant per sobre la voluntat de no arribar-hi, de frenar just abans. Tots sabem que podríem haver acabat aquells dies convocant unes tristes eleccions autonòmiques, però, per sort, això no va passar. Finalment, es va proclamar la independència, el Parlament de Catalunya va proclamar la independència, obligat per l’impuls de la gent i per la por dels partits de veure’s arrossegats per aquella força volcànica que eren els nostres carrers.

Que hi havia dos projectes, dues hipòtesis, dues disposicions, avui ho sabem fora de tot dubte. Aleshores, no tant. Però siga com siga, és des d’aquest punt de partida que és important seguir. El carrer va aconseguir el seu objectiu, que era la proclamació de la independència. Però el carrer va fallar, vam fallar, a l’hora de confiar excessivament en la classe política i no prendre amb les nostres mans la disputa del poder amb Espanya.

Dos anys després, en canvi, el carrer, la gent, ho va fer. La reacció a la sentència del Suprem és el moment de la història recent en què Espanya ha estat més a punt d’anar-se’n en orris i l’hem posat més contra la paret. El canvi d’actitud de la gent entre el 2017 i el 2019 és espectacular si es mira en termes de procés. Literalment increïble. Però encara vam fallar el darrer segon, acceptant de deixar el control de la situació el darrer instant als partits. Avui sabem que l’aeroport ja no el podien defensar més, la policia espanyola i catalana, i que els antidisturbis se’n van anar d’Urquinaona amb la cua entre les cames, espantats i morts de por per la reacció popular. Ens van frenar el darrer moment en aquells estranys tripijocs del Tsunami, però no em negareu que amb tot plegat vam aprendre molt. Fins i tot que el Tsunami, tan criticat, ens va permetre de saber com en som, de forts.

Siga com siga, la qüestió és què passarà ara quan hi haja un nou embat. I és imprescindible que aquesta volta no es repetesca la situació anterior, raó per la qual és imprescindible, completament imprescindible, alliberar-nos del relat que situa la independència únicament i necessàriament en el marc de l’acció de la classe política i del parlament autonòmic. I, per tant, fer valdre la potència de la gent. I, sí, això significa dir amb orgull i en veu alta que nosaltres, el 27 d’octubre de 2017, vam forçar el Parlament de Catalunya a proclamar la independència i el parlament la va haver de proclamar. No és que fóssem a un pam i ara siguem a dos pams. És que érem a un pam i vam arribar a tancar la mà amb la llibertat dins. Si després la vam tornar a obrir i ens hem deixat prendre una part d’aquesta victòria, això és una cosa que s’explica i es pot entendre, però que no pot negar el valor de tot el que es va fer.

I en aquest punt em permetreu que retorne al començament d’aquesta sèrie d’articles que començava dilluns a propòsit d’una magnífica intervenció de Ramon Folch. La corba portadora del conflicte i la impossibilitat d’entendre’ns entre Catalunya i Espanya s’ha enfilat, sens dubte i de manera clara, d’ençà del 2017, i s’ha enfilat precisament, justament, perquè vam fer la independència. Per aquesta raó, Espanya tem de manera visceral i irracional que ho tornem a fer. I aquesta és la clau de tot el que ens passa i això ho explica tot. És perquè vam desbordar les organitzacions, els partits i el govern el Primer d’Octubre que després va passar tot el que va passar. I la repressió que va posar Espanya a un pas del precipici l’octubre del 2019 només s’explica perquè el Primer d’Octubre vam desbordar les organitzacions, els partits i el govern i vam portar el país més enllà del que era escrit i preparat. Ep!, i tot això que vivim avui –l’espionatge amb Pegasus, la batalla judicial europea, els atacs irats contra el català, l’assetjament públic del catalanisme, aquesta maniobra per terra, mar i aire contra els Països Catalans– s’explica únicament perquè el Primer d’Octubre vam desbordar les organitzacions, els partits i el govern i vam fer la independència. Perquè haver fet aquesta independència obliga Espanya a reaccionar amb tot per evitar el canvi de frontera. I com que ho fa de manera descontrolada i antidemocràtica, no pot sinó elevar el nivell de la crisi. Facen el que facen els nostres polítics.

Espanya és un estat gran i amb anys de tradició. Ha vist nàixer i morir estats, canviar fronteres –les seues mateixes un munt de vegades– i caure règims. Per això saben del perill de la persistència d’aquest procés i de la força que emana d’un fet fundacional del nivell que va tenir el referèndum d’autodeterminació. Per això es gasten milions perseguint i espiant, posem per cas, Marta Pascal, per dir un nom xocant. A nosaltres ens pot semblar ridícul perquè encara no hem assumit que això és un combat nació contra nació. Però per a ells, tot ha canviat d’ençà del Primer d’Octubre i és ben simple: nosaltres som l’enemic. Tots. Ja no som d’ells. Ja no som dels seus i, per aquesta raó, allò que val per a qualsevol ciutadà del seu estat ja ha deixat de valer per a nosaltres. Fins i tot Marta Pascal, si se’m permet abusar del concepte.

La corba descriptora, la d’aquesta setmana o la passada, pot ser penosa i trista. Molt penosa i trista. Tot això del govern autonòmic i els pactes sobre el català i els jocs olímpics i tantes altres mandangues. Però la corba portadora –la que marca l’avanç del procés– és allà dalt, en un moment àlgid, si no en el moment àlgid. Perquè no hi ha hagut mai un enfrontament total de la dimensió colossal d’aquest que hi ha ara entre Espanya i Catalunya.

Precisament per això és tan important entendre el valor de les paraules i no deixar-se portar pels seus interessos propagandístics, pels interessos espanyols. I si ho sabem fer i sabem ressituar-nos, el 2025 pot ser una bona data per a tornar-hi, més forts que mai, sabent més coses que mai i probablement més endurits que mai. Per què no? Aquesta és la pregunta: per què no?

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
01.06.2022  ·  22:12

Hi ha dos processos, en realitat. El de Catalunya cap a la independència i el d’autodestrucció d’Espanya. I pense que tots dos són impossibles d’aturar. I sí; nosaltres som l’enemic. Només per ser qui som. Pel que fa als polítics professionals (en tant que cobren un sou) de Catalunya només hem de recordar que són hostatges que poden tornar a la presó en qualsevol moment. Què voleu que defensen? La força la té el poble, com sempre ha sigut. Seguim i deixem de mirar què fan els partits. Al capdavall, fora de l’abast de l’enemic, tenim el Consell de la República.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
01.06.2022  ·  22:16

Aetos 2025!

Rabha Hmmane
Rabha Hmmane
01.06.2022  ·  22:17

Au doncs, vaig a dormir fins el 2025.

Que be, quina il.lusió..

Ferran Lorente
Ferran Lorente
01.06.2022  ·  22:31

La prova més clara de que els governs espanyols estan convençuts de que acabarem independitzant-nos, son els baixos pressupostos respecte a la població i per més inri l’incompliment d’aquests.
Tu no et gastes calers en actualitzar una propietat que saps que perderás. Així de sencill.

joan rovira
joan rovira
01.06.2022  ·  22:54

Efectivament, el Referèndum es va fer i guanyar el primer d’octubre del 2017. I la independència es va proclamar el 27 d’octubre del 2017.

I, a continuació, de manera inevitable per la societat catalana s’obre la descolonització (fase 2) del procés d’alliberament respecte a les baules interiors.

Però, de moment, després de quatre anys, ni els patits polítics, ni la premsa, àdhuc VilaWeb, ni els col•legis professionals han fet autocrítica i exposar-ho.

Suggereixo aprofundir, en la línia de l’editorial, en el concepte de temps; a partir d’un petit comentari sobre la coneguda cita de Virgili: “Tempus fugit”.

La versió que es divulga fa referència al fet que (el temps vola); però, com s’han preguntat altres: el temps vola, NO, l’home vola. (El temps queda).

Una segona reflexió ens porta a prevenir-nos del qui emparant-se en el “Carpe diem” d’Horaci, són mandrosos i alentidors d’aquest procés en progrés.

Perquè, el Primer d’Octubre del 2017 el poble català es va autodeterminar respecte de la metròpoli i el 27 d’octubre del 2017 es va declarar la independència.

Llavors, a què esperen els partits polítics, la premsa, tots els col.legis professionals i les associacions que són els qui controlen, de moment, la descolonització; a fer-la efectiva?

Joan Vilarnau
Joan Vilarnau
01.06.2022  ·  23:18

No se m’escapa que el 2025 l’exili i tot el front jurídic europeu poden tenir un paper determinant, catapultador.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
01.06.2022  ·  23:25

Siguem conscients que estan treballant per a que la corba portadora vagi cap avall. I compten amb la nostra classe política, que si bé és cert que tenen un baix nivell intel·lectual això no és incompatible amb tenir mala fe còsmica. El mateix podríem dir de la nostra classe periodística que són els que marquen el relat de la percepció de la realitat. Amb les excepcions que calgui fer constar en cada cas.

Mireu el jovent actual. L’ús que fan de la llengua. La poca estima que tenen per ser catalans. El jovent d’avui és el futur de demà. Si no capgirem la situació difícilment aconseguirem la independència, i si l’assolim potser serà a l’americana, això és per motius econòmics, liderada per criolls i sense cap sentiment nacional profundament entroncat a la història mil·lenària del país. És a dir, volíem ser una Holanda del sud i seriem una nova república sud-americana però a Europa. I amb els vicis espanyols: corrupció generalitzada, demagògia i populisme, servilisme al poder públic i desaparició de la cultura de l’esforç i el treball.

L’any vinent comença un cicle electoral que s’allarga fins al 2025 (municipals i autonòmiques a la primavera del 2023, espanyoles a la tardor del mateix any si no s’avencen, europees a la primavera del 2024 i catalanes al febrer del 2025). Això si no s’avencen les eleccions catalanes, cosa que no crec perquè tan Junts com ERC saben que poden perdre la majoria. Fins i tot encara que ERC planegi fer un tercer tripartit amb Comuns i PSC és conscient que ho té complicat per a mantenir la Presidència. Així doncs, aguantaran tot el que puguin.

Durant aquests, si fa no fa, dos anys i 3/4, veurem com se seguirà la tendència a fer-nos tornar a la cleda, desmobilitzar-nos o (donat que sembla que tenim a la cantonada una incertesa econòmica i social d’abast global) voldran diluir la causa de la independència i la llengua (tot és u) en coses “més generals i globals”, com sempre vaja, intentant mostra això nostre com una cosa no tan important com d’altres. O directament, ridiculitzant-nos i tergiversant com explica molt bé l’Editorial. El relat, és clau tenir el control del relat.

Però passaran coses. Com diu l’Ot Bou al seu article d’avui Espanya ja no té res a oferir-nos i sembla que som on érem fa quinze anys: el català emprenyat per la poca inversió a Catalunya, el greuge amb Madrid, etc etc.

En realitat no sabem com estarem d’aquí a un mes o sigui que aneu a saber com estarem al febrer del 2025. Però segur que no és la bassa tranquil·la que agradaria a Espanya i als autonomistes. De la nostra actitud dependrà que la corba portadora pugi o baixi.

Josep Gualló
Josep Gualló
01.06.2022  ·  23:30

VICENT PODIES APROFITAR LES TRES PARTS QUE QUEDAVEN D’AQUEST EDITORIAL PER FASCICLES.

Les podies aprofitar per desfer la mentida de “La paradoxa del Indedependentisme Reformista”. Que ens ha portat a aquest govern de titelles . La primera ja l’has deixat passar.

Et queden dues oportunitats per recuperar la credibilitat que mai hauries d’haver perdut. Aprofiteles i torna a ser la persona que tant hem admirat.

Xavier Clèries
Xavier Clèries
01.06.2022  ·  23:36

Hauríem de saber fer mal a l’estat espanyol. Liderar una denúncia sistemàtica a la manca d’inversió, a l’incompliment de les seves pròpies lleis que perjudiquen fins i tot als qui se senten espanyols i viuen a Catalunya, a la prevaricació de la justícia espanyola i, en definitiva, a la manca de democràcia. Al maltractament se li planta cara amb fermesa i decisió. Però cal organitzar-se…

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
01.06.2022  ·  23:38

Dia 3. A part dels recordatoris no avancem gaire en noves propostes que em semblin efectives.
El director manté l’argumentari. La independència sembla que ja està feta. Per sort avui accepta la idea del procés com un camí que cal fer.
No se m’acut una bona manera d’explicar que les corbes portadores no són possibles sense les corbes descriptores. Que les portadores sobrevolen les que toquen a terra cada dia.
Perquè no? o Perquè sí?
Seguim en el camí. Ara la descriptora baixa…però seguim.

Gerber van
Gerber van
01.06.2022  ·  23:44

Una sèrie d’articles que aclareixen molt. Moltes gràcies per això Vicent!

L’article se centra en els fets de l’1 d’octubre de 2017 i els dies després, però no parla tot el que el va precedir, com les massives manifestacions de protesta de l’11 de setembre al llarg de 6 anys i la cadena humana. És a dir, tothom ho podria haver vist venir, però el govern de Rajoy ho va burlar i ignorar totalment i els nostres polítics no els va arribar el misatge, tot i que alguns s’hi van sumar com si es tractés d’una celebració folklòrica. I ara tots els polítics, els d’aquí i d’allà, estan aterrits.

Tant de bo hem après alguna cosa, és a dir, a no escoltar una veu central com el Tsunami Democràtic dient que hem assolit el nostre objectiu i ara podem tornar a casa pacíficament. A me no m’enganyaran per segona vegada quan torni a l’aeroport, la frontera o Camp Nou. Em quedaré allà fins que hem arribat al nostre objectiu final.

P.D. A banda de la corba d’augment del CO2 que l’editor utilitza com a il·lustració. A ningú no li sorprèn que la tendència a l’alça continuï el 2021 malgrat les emissions més baixes per la pandèmia de Covid? Sembla que aquest augment no és causat per l’acció humana!

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
01.06.2022  ·  23:53

I una vegada independents , tindrem de president de la República un Pere, o un Oriol o una Laura fent els jocs olímpics del Pirineus o el 50% de castellà a les escoles?

Carme Juncà
Carme Juncà
02.06.2022  ·  00:26

Gràcies Vicent per aquests editorials.
Crec que ens seria molt estimulant un canvi de xip: Deixar d’estar pendents del retrovisor (de ser reactius) i cada vegada que hàgim de decidir alguna cosa preguntar-nos: què faríem ara si “ja” fóssim un estat? i empènyer amb tota la nostra força en la bona direcció, tensionar les costures i trillar el camí ja ben orientad@s i sense deixar que es distreguin de l’objectiu.

Jaume Riu
Jaume Riu
02.06.2022  ·  00:26

GESTIÓ PER PROCESSOS
Això nostre és el Procés català, i no una altra cosa, però hem de ser conseqüents i hem de fer la gestió per processos, que té una importància descomunal.
L’alternativa seria fer una gestió només d’activitats deslligades, per exemple per conselleria, per departament, per convocatòria electoral, per partit polític…
Un procés no es caracteritza pas per se una actividaf que “va passant” i evoluciona en el temps.
Un procés és una activitat que transforma entrades en resultats. Els valors inicials es transformen en resultats amb valor afegit.
Aquest concepte ja es va desplegar per tot el món de forma organitzada a través de la International Organization for Sandardization (ISO) que acull 164 països membres, amb seu a Ginebra, i des de fa gairebé 25 anys, es reconeix com a l’únic model de gestió vàlida per tot tipus d’organització, govern o empresa, capaç de satisfer les necessitats i les expectatives de totes (totes!…) les parts interessades, en contra del model de gestió anterior que consistia -només-, a intentar ser millor que els altres, amb resultats nefastos.
El Procés general d’independència de Catalunya ha de tenir un Mapa de Processos que permeti visualitzar la interrelació dels processos parcials, de manera que les entrades d’un procés són les sortides de processos anteriors, i així hi ha col·laboració i no competència, fins al resultat final que satisfà les necessitats i les expectatives de l’1-O.
Cada procés parcial necessari per aconseguir portar el Procés fins al final, ha de tenir un objectiu aprovat i un lider per gestionar els recursos i, fins i tot, gestionar la capacitat de les persones.
Tot plegat es tracta d’una tècnica depurada, experimentada i potser revolucionaria, perquè en l’estructura de cada procés, entre altres diverses eines de gestió, hi ha la més innovadora, que consisteix a dissenyar els indicadors oportuns per detectar la desviació del procés en el moment que passa, i no al final.
Això de poder corregir el rumb cada cop que es detecta que seguint per aquí no arribaríem a l’objectiu, es la idea adoptada per la democràcia radical. Ja n’hem parlat en ocasions anteriors i, si no vaig errat, es pretén la democràcia radical en el funcionament dels òrgans de govern del Consell per la República. Recordem allò de poder retirar la confiança als carrecs electes quan no es compleixen les promeses.
Només faig un tast, perquè no es pot pas desplegar tota la tècnica i tots els avantatges de la Gestió per Processos en aquest espai de comentaris, però fa anys que hi penso i en el Procés català hi trobo a faltar un suport tècnic de gestió política i, malgrat aquesta mancança evident, avancem pel bon camí en la direcció força adequada, perquè a l’altra bàndol estan molt pitjor. Allà acumulen tots els exemples de mala gestió.

Jordi Romeva
Jordi Romeva
02.06.2022  ·  01:17

Entenc que aquest editorial és el darrer de la sèrie. Modestament, doncs dono la meva opinió: Primer, entenc perfectament la teua sintonia amb en Ramón Folch. Fa anys, per raons professionals vaig tenir l’oportunitat i l’honor de relacionar-m´hi, aleshores ja era una savi, magnífic conversador i millor persona. M’hagués agradat poder-lo saludar. Segon, sobre el calendari: el 2025, per què no?: d’acord però, i si es donen les condicions, perquè no abans?. Pot haver-hi una moció de confiança al President del Govern de la Generalitat, pot haver-hi eleccions anticipades, poden ser unes eleccions plebiscitàries, pot ser que l’ANC i el Consell per la República es posin d’acord i pot ser que les forces independentistes mantinguin o fins i tot superin el 52 % actual, i aleshores, per què no?

Ramon Perera
Ramon Perera
02.06.2022  ·  01:25

Nota prèvia.- En català tenim la paraula ‘procés’ des del segle XIV – fa 700 anys – amb el significat ‘acció de tirar endavant una cosa’. La trobem en escrits de Pere III i de Bernat Metge [Joan Coromines].
Visca el procés!
Nosaltres som els actors del procés.
Actor = el qui obra o és agent de quelcom [Llull].

“El Primer d’Octubre, la població va superar de lluny allò que esperaven i volien els polítics […], però durant molt de temps no vam ser conscients de fins a quin punt això els va agafar amb el pas canviat.” En realitat als polítics els vam agafar amb el pas canviat l’11 de setembre de 2012 i això no va canviar fins l’octubre de 2017.

L’editorial fa una anàlisi molt sentida de la situació, però jo voldria destacar un punt que em sembla especialment decisiu. Diu: “Però el carrer va fallar, vam fallar, a l’hora de confiar excessivament en la classe política i no prendre amb les nostres mans la disputa del poder amb Espanya.”
I això, com es fa? Una acció col·lectiva necessita una força organitzada ad hoc i l’única força organitzada que teníem eren els partits.

Més avall trobem una pista de per on ha de començar la recerca d’una solució: “és imprescindible, completament imprescindible, alliberar-nos del relat que situa la independència únicament i necessàriament en el marc de l’acció de la classe política i del parlament autonòmic.”
Com a punt final insistir en aquest només és el punt incial i que la recerca ha de començar ara mateix.

Josep Calbet
Josep Calbet
02.06.2022  ·  04:42

Hi ha un partit que vol ser independentista in eternum. Mai independents. Fer creure a la gent, que es questió d’apropar-se poc a poc, asintòticament a la independència.

La independència, però, es un procés en que hi ha un moment de trencament, de creuar la ratlla. El 27O del 2017 hi vam ser una moments a l’altra banda i en les manifestacions post sentència gairebé també.
Totes dues vegades i va haver dos problemes,
1. El partit que vol ser independentista sempre. (ves a saber que havien pactat amb la SSS).
2. Si creues la ratlla has d ‘ estar preparat per quedar-t’hi el temps suficient perque el forat negre del estat espanyol no et reabsorbeixi.. A l’ Octubre del 17, ERC no va fer la seva feina (l’ estat estava molt tranquil, conversa gravada d’en Salvadó amb en Murcia, amb en Pere i l’ Oriol d’ oients).

Cal passar la ratlla tenint una posició de força per negociar. El sit and talk, la taula de diàleg, ja veiem per on se la passen

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
02.06.2022  ·  05:30

Moltes gràcies, Vicent, pels tres artícles sobre aquest tema. Totalment d’acord amb que ja hem fet la independència i, bé, molt d’acord amb gairebé tot als tres articles.
Que la classe política es deixi entabanar per les fabricacions espanyoles, una de les teves preocupacions, a mi em deixa molt sorpresa cada vegada que passa, és que no ho puc entendre de cap manera. Tanmateix, a mi em preocupa més encara que moltíssima gent catalana i independentista es deixi entabanar per d’altres fabricacions espanyoles, fabricacions que tenen la funció i el resultat de dividir-nos entre nosaltres.
L’any 2025 podria ser una bona data, sí, però poden passar tantes coses fins a arribar-hi, tal com va el món, Espanya, el canvi climàtic i tot plegat, que com abans ho enllestim molt millor.

Carles Blas
Carles Blas
02.06.2022  ·  05:37

Delenda Carthago est. El govern autonomista ha de plegar.

Només recordar que Alexandre Deulofeu va preveure la fi de l’imperi espanyol pel 2028.

Joana Casadevall
Joana Casadevall
02.06.2022  ·  06:24

Jo des de el 2017 no entenc res.
Els politics mediocres que estan governant no se si volen conservar la cadira o realment es que tenen por. Pero la realitat es desabedora i depriment.

Montserrat Amich
Montserrat Amich
02.06.2022  ·  07:06

Benvolgut, no se si us heu assabentat, a Celrà hi ha en Salvador Ribot fent vaga de fam, defensant la llengua, ja porta 6 dies, rep moltes visites d’activistes, polìtics i companys, però els mitjans no s’en fan resó. No estaria gens malament que vilaweb informés. Segur que estarà encantat d’atendre-us

DOLORS SOLER
DOLORS SOLER
02.06.2022  ·  07:33

Estic molt d’acord amb el comentari de Carme Junca. Ja va sent hora de canviar de prespectives i mirar cap el futur, i sobretot que es el que volem ser i empenyer per aconseguir-ho.
Gracies Vicent pels editorials

Salvador Molins
Salvador Molins
02.06.2022  ·  07:53

“El carrer, , va aconseguir el seu objectiu, que era la proclamació de la independència. Però el carrer va fallar, vam fallar, … de no prendre amb les nostres mans la disputa del poder”

Totalment d’acord amb aquests tres editorials.

D’acord també amb els comentaris de Ramon Perera 02.06.2022 · 01:25, el de Jaume Riu
02.06.2022 · 00:26, el de
Carme Juncà
02.06.2022 · 00:26, el de Xavier Clèries
01.06.2022 · 23:36, i el de Joan Rovira
01.06.2022 · 22:54, amb les precaucions de Jaume Ortí 01.06.2022 · 23:25 i d’altres comentaristes d’aquesta comunitat de Vilaweb.

El que ens cal és saber-nos organitzar com a Moviment per a la Independència que som i dotar-nos d’unes obligacions de lleialtat i presència bàsiques en aquest “Procés” “de recuperació de la nostra Independència”.

Hem d’estar apunt perquè quan arribi el moment que arribi, sigui temporal o definitiu, no ens ho haguem de plantejar, ni ho haguem de dubtar, sols fer-ho.

Com ara amb la llengua, que ens sentim cansats i aclaparats.

Aquesta organització que ens cal, vull dir el fet d’estar organitzats i coordinats, ha de ser la suma de molts. No pot ser sola l’ANC, els seus estatuts i la seva naturalesa és vital que sigui bona però comporta handicaps que frenen, el mateix passa amb el CxR, és la coordinació entre totes les organitzacions i cadascun de tots nosaltres, l’acceptació de tots nosaltres, catalans intransigents com escrivia fa pocs dies Jaume Sastre de les illes.

Necessitem organització i el lloc comú millor possiblement és el Consell de la República, petita, incipient, … viva. On el CxR sigui la institució fonamental. Però res ens ha de condicionar i hem de corregir el rumb i refer-lo quan calgui.

Jo, ja he trencat absolutament amb Espanya i per això ja m’he censat al cens de la República, declarada amb la DUI del 27 d’octubre de 2017, vaig votar amb tots vosaltres amb coneixement de causa, fe i esperança absolutes el 1r d’octubre del 2017.

La DUI per a mi fou vàlida i la reafirmo cada dia, no penso demanar permís a ningú, ni esperar ordres de ningú, vull viure-ho ara que encara em bull la sang, no penso esperar quan ja sigui mort!

Som tots que ho hem de viure, ho hem de fer i hem de preparar-nos per estar apunt.

A mida que anem assolint aquesta preparació i els seus valors de presència i compromís, serà la més gran victòria enfront de l’enemic, de totes les seves ofenses i atacs.

Era Ho Chi Minh el dels túnels del Vietnam? Doncs això, fem túnels per a la nostra determinació i esperit resolutiu.

Gràcies a tots. La lluita continua, cada dia més viva que mai.

Ana Garcia
Ana Garcia
02.06.2022  ·  08:03

El que el 2025 la República Catalana esdevingui un estat independent i reconegut no es fa sol. Busquem al nostre voltant i segur que trobarem on podem contribuir. La gent som nosaltres. Fem que el 2025 sigui el nostre objectiu comú i treballem-hi!

Jordi Torres
Jordi Torres
02.06.2022  ·  08:11

Comparteixo la teva preocupació pel control de la narrativa que fa l’espanyolisme. De vegades de forma barroera i infantil, com amb la campanya dels ‘lazis’ de la molt tòxica Sra. Arrambades, però també més elaborada, embrutant o degradant el significat de molts dels termes que necessitem de camí a la independència: procés, nacionalisme, catalanisme, secessió, presos polítics, democràcia, estat de dret, rebel·lió, revolta, pacifisme… i un llarg etcètera.

No ens deixem prendre el llenguatge (ni la llengua!), el necessitem.

República independent al 2025? Per què no? Però no tenim marge per experimentar amb nous embats polítics tradicionals. Ja vàrem dipositar un costós capital democràtic en els partits actuals i l’han dil·lapidat a canvi del seu propi benestar polític. Això no es pot tornar a repetir.

Ferran Puig
Ferran Puig
02.06.2022  ·  08:24

Tenir un negacionista climàtic a la comunitat és molt irritant. Avui li ha donat per confondre emissions amb concentració atmosfèrica. O és un ignorant absolut o és un professional. M’inclino pera segona opció.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
02.06.2022  ·  08:31

No son els nostres politics, son els seus politiquillos d’erc.junts. Fins que no destruim aquests dos partits botiflers españolíssims no culminarem la LLIBERTAT DELS CATALANS. Som espanyols gràcies a ERC.JUNTS

Adrià Arboix
Adrià Arboix
02.06.2022  ·  08:49

Tres editorials magnífics.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
02.06.2022  ·  09:01

L’agressivitat d’espanya envers Catalunya (contra tot allò de l’àmbit “Català”), el nivell de submissió a l’Estat espanyol dels líders fake-indepes (govern de la Generalitat, partits polítics, organitzacions socials i culturals,…), el nivell d’intoxicació dels mitjans públics de comunicació i l’actual frustració dels indepes són indicadors inequívocs del que diu en Vicent: estem en un punt àlgid (no crec que definitiu) de la guerra que espanya ens va declarar formalment el 2017. L’anticatalanisme espanyol ve de molts segles abans, però el que vivim ara és una guerra oberta i no declarada perquè aquest és el tarannà covard i mesquí de l’Estat espanyol.
Si en 5 anys només s’han rendit els que cobren de l’Estat o els que es van posar a la diana fins al 2017, és que anem molt bé. Es podria dir, fins i tot, que anem guanyant (és a dir, que no ens poden vèncer). Les estadístiques segueixen donant un altíssim percentatge de suport a la Independència (en aquestes condicions !!!!).
Fa 5 anys que ens estan obligant a veure el got mig buit i amb un forat a la base. FAAAAAALS !!! El got segueix igual de ple. No hi ha més forat que el dels traïdors als que hem d’expulsar del procés.
El Procés es molt viu, perquè nosaltres estem molt vius i molt emprenyats. Només cal canviar d’estratègia, CANVIAR DE LIDERS (urgentíssim) i re-activar l’acció.
NO ENS HAN VENÇUCT i tenim l’experiència, la il·lusió intacta, el coneixement de com és l’enemic i la capacitat per GUANYAR !!!
Ens organitzem ja???
O tirem una miqueta més d’aquest masoquisme tant català??

Pep Agulló
Pep Agulló
02.06.2022  ·  09:02

SI NO ÉS UN PROCÉS, ELS FETS ES PODEN INDIVIDUALITZAR, TRENCANT LA SEQÜÈNCIA…

Si el camí cap a la independència, en rigor, no és un procés, que m’ho expliquin. La denigració de la paraula i també del llaç groc, està ben perfilada per l’unionisme de les “esquerres”. Fins i tot de la CUP, recordo la Reguant associant el procés (processisme) amb la dreta catalana. Si no hi ha procés no hi ha camí…

La segona preocupació d’en Vicent. Només es pot negar la proclamació de la República des de la negació que eren les classes populars qui empenyen a la classe política, que va poder esquivar de seguir, amb totes les conseqüències, frenant en sec. Aquí caldria que ens aturéssim a pensar perquè van poder frenar un moviment tan potent.

En ambdós casos es tracta d’esborrar el caràcter de revolta des de baix i sobretot fer creure’ns, que aquesta hagués fracassat en un clamorós ridícul, de tot plegat per res.

LA TASCA MÉS IMPORTANT ARA ÉS ELEVAR LA CONSCIÈNCIA DE LA NOSTRA FORÇA

Manllevo unes paraules d’en Julià de Jòdar: “El fet verificable és que allò que s’anomena “societat civil”, massa temps subjecta al bany maria autonomista, no té suficient musculatura política ni organització ni lideratge per a revoltar-se…” Estem aquí…

Però venim del 3-O, on varem deixar tota la iniciativa de la revolta, l’autoorganització des de baix, a la classe política institucional que tots sabem què en va fer. Per tant siguem autocrítics. Des de llavors, hem posat sempre tots els ous a la cistella de les eleccions autonòmiques. La força de la revolta dins la cotilla autonòmica, com si el 52% ens faria tocar el cel republicà. Ens van fer creure el relat dels vençuts…

En el comentari anterior parlava d’una motxilla plena de percepcions que condicionen la nostra visió de la realitat, afegiria, de percepcions interessades per l’unionisme que ens les hem empassades i fetes nostres, tant la classe política com la ciutadania. Tenim un relat de perdedors que afebleix la nostra potència. i cal una reacció. La voluntat de potència o de poder que deia Nietzsche…

Editorial important. Perdoneu la llargada del comentari.

Xavier Floresví
Xavier Floresví
02.06.2022  ·  09:59

Bon dia,
Gràcies Vicent per aquests editorials.
El procés d’alliberament mental i individual penso que es va fent per part de les persones.
No obstant, si com va dir el president Torra, l’Autonomia és un llast per fer la independència, potser cal que (igual com va passar amb Unió) vagin desapareixent partits autonomistes (pressuntament independentistes) que ja no serveixen i sorgeixin partits i líders nous.
Perquè la força del Poble hi és.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
02.06.2022  ·  10:03

L’embat que Catalunya planteja l’1 d’octubre de 1917 a Espanya no té precedents en la història contemporània, almenys en els darrers dos-cents anys. El que més s’hi assembla són els fets d’octubre de 1934 en que Companys proclama l’Estat Català “dins de la República Federal Espanyola”. D’aquells fets en sabem les conseqüències i també sabem el poc entusiasme i recolzament de la ciutadania si ho comparem amb el 2017. La distància és enorme. Per tant, sí, l’estat espanyol es va espantar i és veritat que, des d’aleshores, tot el que ha vingut no és res més que un “s’ha acabat el bròquil” i “això no ha de passar mai més” i “a Catalunya no hi ha catalans, hi ha espanyols que hi viuen” –com va dir Rajoy- i, efectivament, tot el què ens està passant, les represàlies, el dret que ens apliquen (dret penal de l’enemic), l’intent, bastant reeixit, d’anorrear la nostra llengua, l’espoli i la manca d’inversió, etc, tot és conseqüència de l’1 d’octubre. No nego la proclamació d’independència del 27 d’octubre – que algun dia haurem d’aixecar- i no discutiré més si vam ser independents durant 1 minut o una hora, em sembla ridícul. La diferència entre ser o no ser independents, per exemple, és anar a l’aeroport, ocupar-lo i tornar a casa a l’hora de sopar o bé ocupar-lo i no marxar d’allà, essent un reclam tan gran que fes impossible la seva evacuació. La diferència entre ser o no ser independents podria ser un 3 d’octubre que durés fins l’1 de novembre o podria ser una batalla d’Urquinaona a totes les ciutats de Catalunya. Què hem aprés de l’1 d’octubre?, a parer meu: Que el procés iniciat per arribar a ser independents serà difícil, una tasca gegantina i que caldrà arriscar a perdre-hi bous i esquelles per guanyar. Que l’estat espanyol no és una democràcia homologada i no es pot fer el transit de la llei a la llei. Els polítics no poden, no han d’anar al davant d’aquest procés i, com a la manifestació de juliol de 2010 – Som una nació. Nosaltres decidim- els hem de foragitar de la primera fila. Hem de ser conscients que estem sols com a poble i que Europa no mourà ni un pel per nosaltres fins que Espanya no ens pugui controlar. No hi ha prou policia a l’estat espanyol que pugui controlar una acció ben coordinada de més de 50.000 persones –a la concentració espontània i gens coordinada davant de la Conselleria d’Economia al setembre del 17 s’hi contaren aproximadament 60.000 persones- i només ho podrien fer utilitzant foc real –descartable?-. Per acabar torno a la idea magnífica de convocar una conferència nacional independentista capaç de proposar l’algoritme definitiu.

Imma Ramisa
Imma Ramisa
02.06.2022  ·  10:17

Tots hauríem de ser del Consell per la República si volem avançar cap a la independència.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
02.06.2022  ·  10:30

Tens tota la raó Partal. Cal capgirar la “lògica” enbogida de l’estat España i donar-li la volta com a un mitjó per entendre el que ha passat i el que passa.

Una pregunta que fa molt temps em roda pel cap, i segur que no sóc l’únic : per què España davant les reclamacions i propostes de Catalunya ha reaccionat de manera tan irracional i estúpida, fent-nos mal fins i tot a costa de fer-se’n ella mateixa? Què hi ha sortit guanyant amb aquesta reacció? Res de res! Al contrari : hi ha sortit perdent clarament. Aleshores la pregunta següent és: per què no ha reaccionat racionalment admetent la independència de Catalunya i establint acords importants amb el nou estat? No hagués sigut tot més fàcil per a tothom? No hi hagués guanyat tothom? És evident que sí.

Aleshores quin és aquest misteri que fa segles impideix a España ser una nació normal i racional? Un atavisme històric, una mutació racial local, una disfunció mental colectiva, un fanatisme religiós….? Potser una mica de tot plegat. O uns condicionants geopolitics propis de nació de terres més aviat desèrtiques que l’empenyen a conquerir i colonitzar compulsivament altres terres i nacions? Crec que és important analitzar els errors de l’adversari i saber perquè els comet.

Josep Soler
Josep Soler
02.06.2022  ·  10:48

Em sembla que es l’editorial que mes d’acord estic amb el Vicent.
La descripció que fa dels esdeveniments la veig perfecte i en conseqüència, preparar l’embat definitiu amb l’Estat el 2025 em semble prudent i oportú, per mes que a mi, ja m’agradaria que la nostra societat estigues en prou sintonia per llençar-se de nou a l’acció, després la brutal parida del “Junquerisme” encara avui resolutiu i decidit, per acabar amb la nostra voluntat -irrenunciable- de ser un país lliure i sobirà.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
02.06.2022  ·  11:06

Completament d´acord la força del carrer és la pressió més forta que és pot fer a la classe politica seguim endavant

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
02.06.2022  ·  11:12

I repetint obvietats fins a l´eternitat. I el poble? On són els 2.3 milions d´independentistes? O ens quedem al sofà criticant als quatre polítics al servei de Castella! Vinga movem el cul, el MHP Puigdemont ja avança que cal mobilitzar-nos! LLoc, dia i hora!

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
02.06.2022  ·  11:56

Uf! Quin batibull Sr. Partal!

Doncs, el pecat original és nostre, és del poble: “… el carrer va fallar, vam fallar, a l’hora de confiar excessivament en la classe política i no prendre amb les nostres mans la disputa del poder amb Espanya”. Doncs, pot ser, Sr. Partal, que el poble també va fallar a l’hora de confiar excessivament en la classe periodística, en vosté?

Si no es pot confiar “excessivament” (quina figura de retòrica buida!!!) ni en els seus polítics, ni en la seua classe periodística, què fem els del carrer, us calem foc a tots vosaltres?

Sr. director de Vilaweb, no insulte la nostra intel·ligència, per favor.

Per finalitzar, trobe que quan diu “La primera volta que vaig veure que algú feia servir la paraula “processista” en to pejoratiu em vaig alarmar molt.”. Aquest comentari o és el d’una persona amb un nivell intel·lectual baix, com el dels nostres polítics, o és un comentari cínic.

A vore, Sr. Partal, li done un exemple de processisme, de procés que no té cap intenció d’assolir l’objectiu declarat en els seus principis fonamentals i, si el vostre nivell intel·lectual us ho permet, trobeu la similitud amb la realitat “política” catalana.

EL PNV (Partido Nacionalista Vasco).

Partit que fa processisme des de fa 127 anys sense cap intenció d’assolir la independència del País Basc. Per cert, els d’Otegi, sembla que volen emular al pare. Trobeu que hi ha una similitud amb la realitat “política” catalana?

Doncs, sí, Sr. Partal, jo dic que a Catalunya, el processisme, el procés, és un negoci amb la Cort del Regne i que cal denunciar-lo.

Hui he après que no puc comptar (excessivament) ni amb la classe política, ni amb la classe periodística.

Gràcies, per la informació.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
02.06.2022  ·  12:15

I – Som en la pendent ferroviària.
II – Malgrat qui frene, no hi ha retorn.
III – Tenim Espanya, a la força, més que experimentada.
IV – NO SOM Espanya, sinó “DE” Espanya. Súbdits.
V – Seguir amb ella és llepar-nos i perpetuar les llagues de
nostra dependència servil a tots nivells.
VI – MHP Puigdemont: No té cap amiguet mallorquí i
valencià, al governen, en qui poder fer un esmorzaret
junts?

Albert Miret
Albert Miret
02.06.2022  ·  13:04

Espanya ens va declarar la guerra l’u d’octubre, i nosaltres fem com que no ens ho podem creure i mirem cap a una altra banda quan el que hauríem d’estar fent és preparar-nos per tots els mitjans per a la pròxima envestida, que indubtablement guanyarem nosaltres. Espanya no ens pot guanyar perquè està totalment podrida.

Joana Rubio
Joana Rubio
02.06.2022  ·  15:19

No sé com estaríem si no s’hagués anul·lat la DUI. Però el que penso és que els partits ens van abocar a la venjança de l’estat espanyol. Sempre ens han maltractat com a catalans però aquesta venjança era d’esperar si no executàvem el resultat de les urnes i tiràvem enrere.

D’altra banda no estic d’acord quan et refereixes a l’enfrontament entre l’estat espanyol i el govern català.
No veig enlloc cap resposta per part del govern que respongui a un enfrontament. Es baixen contínuament els pantalons i no fan res més que bla,bla,bla. L’enfrontament de l’estat espanyol contra Catalunya si és una realitat. La no resposta del govern català , també.

Joan Ferrús
Joan Ferrús
02.06.2022  ·  15:25

Em costa veure-ho de la manera tant positiva com ho veu el Sr. Partal. A l’aeroport hi va haver ferits greus. S’ha pagat un preu molt alt i els resultats no són els esperats de moment.

Roser Caminals
Roser Caminals
02.06.2022  ·  16:30

La independència no la vam fer, la vam proclamar. Fer-la és materialitzar-la, i aquí no hi hem arribat. Altra cosa és treure valor a la proclamació i els seus efectes immediats, per simbòlica que fos.
No va ser el punt d’arribada però ha de ser el punt de partida de la que, idealment, hauria de ser la fase final del procés.

M. Carmen Revéa
M. Carmen Revéa
02.06.2022  ·  16:48

Tots sabem que la situació política i social en que vivim no té sentit, és surealista, no tenim cap més sortida, perquè Espanya no ens pot oferir res. Cal, per la nostra economia i salut, marxar el més aviat possible i no malmetre el que vam fer.

Josep Maria Puig
Josep Maria Puig
02.06.2022  ·  18:27

Si comences a ser independent quan l’has proclamada i un sol estat te’n reconeix, jo vetllaria molt les relacions exteriors. La convidada a la presa de possessió de la Marta Alsina n’és un bon senyal. Jo no tinc el nivell d’informació per fer les afirmacions intuïtives que ara diré. Però fa uns anys que fora totalment de pressupost l’Estat es va gastar 8.000.000.000€ comprant avions d’aquests que vigilen espais aeris. Ara els tenim vigilant les fronteres dels Estats Bàltics en nom d’OTAN. Cap Estat Bàltic ens reconeixerà. Israel podria fer-ho sota l’amenaça que Espanya reconegui l’Estat de Palestina? No sé si Deulofeu és la providència. L’oportunitat l’hem de treballar sagaçment, perquè no ens vindrà sola.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
02.06.2022  ·  23:00

Al meu parer, en Juan Martín Alegria (02.06.2022 · 11:56) és qui encerta més el comentari.

Al meu parer, és qui s’acosta més a la veritat.

Federació de Comitès Poble Català Albert
Federació de Comitès Poble Català Albert
02.06.2022  ·  23:37

Per a que el poble votés l’! O 2017crear (recuperar) l’Estat català independent d’Espanya, i que pogués ser efectiu i reconegut quan es declarés, no s’havia d’haver fet des del Parlament i el Govern de la Generalitat de l’autonomia, com si es tractés d’un referèndum per decidir fer una autopista.
Es el què dèiem a l’Agència del Cens Nacional del Poble Català (ACNPC) aplicant el que, en realitat emanava del dictamen del Tribunal Internacional de Justícia (ONU) de 2010 sobre la declaració de independència de Kosovo, validada perquè havia sigut feta des de fora de l’autonomia de Sèrbia. Però els dirigents del independentisme majoritari de l’època ho havien estès al revés. Ho van fer des de la Generalitat què forma part d l’Estat espanyol i va anar con es va veure i es veu. Amb molt dolor per el poble de la nació catalana i per al dirigents equivocats què el van orientar malament.
La sèrie de tres editorials d’en Vicent Partal obra pistes per a que nous dirigents, des de fora de l’autonomia, prenguin la direcció en mà i orientin el poble cap a assolir l’Estat propi què ell es va merèixer l’octubre 2017. No dic “implementar”, em sembla retòric.
A l’actual Federació de Comitès Poble Català (FCPC), successora des de maig 2018 de l’ACNPC (abandonada pels adherents seduïts per seguir els dirigents de 2017) estem acabant la redacció d’un esborrany de programa de nou procediment en 7 etapes i 2 situacions intermèdies, a executar pel poble de la nació catalana per arribar a la situació de poder proclamar l’Estat independent al territori del Principat amb reconeixement internacional, inclosa Espanya.
Al lloc Web de de la FCPC es troben els principis bàsics de la proposta de programa i es pot sol·licitar rebre’n l’esborrany, en revisió fins que sigui adoptat pel nous dirigents que el prenguin en mà.
Albert Bertrana President de la FCPC

Berta Carulla
Berta Carulla
03.06.2022  ·  01:10

No em crec res, tot el que no sigui fer-la avui, i ara….
Que dels milers de milions destinats al corredor mediterrani cap hagi anat ni tan sols a projectar el tram Barcelona València em fa pensar que ens deixaran tan secs que, tan de pressa com es mou tot, el 25 no tindrem ni veu ni força.
Caldria provocar tant l’estat que cometés errors significatius com el de l’1-O i un rere l’altre amb l’únic propòsit que els cometi sense que ens importin les conseqüències. Però ja no escriuré més aquestes coses perquè no se li ha de donar pistes. Només demano que tothom pensem a articular xarxes i fer-les servir per a aquest propòsit. I fer-ho discretament i perseverar. Particular i col.lectivament. No vull que marxem enlloc sinó expulsar el tumor que és aquesta espanya infecta. No vull que ens massacrem uns als altres; que no ens apuntem al carro de qui ho fa perquè ens equivoquem sempre que ho fem.

Per exemple els ximples de Junts defensen uns JJOO però no són mala gent només una mica imbècils caiguts al parany de l’estat, i així tot. El tram Barcelona València no ens el faran però petar-nos el territori de pelotassos castellans que en minoritzin els valors i precaritzin encara més els recursos nacionals això sí. Però no hem de carregar contra Junts sinó donar-li escalf i no tornar-lo a votar. I als d’Esquerra i al nostre patètic ‘president’ que baveja assegut al costat de les maries espanyoles, bitxarres infectes, tampoc els hem de disparar sinó donar-los ‘escalf’ i no tornar-los a votar. Emplenem el Parlament d’aquests ‘hiperventilats ‘ extraparlamentaris que estan com tots nosaltres fins a la monyeta i vejam que passa, això si abans un dia no se’n munta una de ben grossa perquè espanya és contra nosaltres criminal i ja que paguem paguem-li en la seva moneda.

I per cert, no penso renunciar als diacrítics. Però tant se val perquè no crec que aquest comentari d’avui me’l publiquin.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes