La gent, com ho explica Fontana

  • Fontana explica en els seus llibres que a Catalunya allò que és determinant és la gent, no els partits

Vicent Partal
08.12.2022 - 21:40
Actualització: 09.12.2022 - 09:33
VilaWeb
Fotografia: Museu d'Història de Catalunya (fotògraf: Pep Parer), CC BY 3.0 / Wikimedia Commons

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquests dies de festa i plujosos, interrupcions al bell mig de la setmana i amb poques notícies a contar, conviden molt a passar la vesprada llegint –o rellegint, que ja sabeu que Fuster deia que era l’única manera de llegir en propietat.

El cas és que aquest dijous he passat una bona estona repassant alguns dels volums del gran historiador Josep Fontana, sobre el capitalisme, sobre la identitat catalana, sobre l’ofici d’historiador mateix. Fontana era un intel·lectual rotund, escrivia molt bé i també era un home d’una sola peça: sòlid per tot allò que sabia, honrat en tot allò que creia, valent. De manera que, en realitat, no em calen excuses per a recomanar-vos d’obrir de tant en tant les seues pàgines.

En el seu llibre Apologia de la història, Marc Bloch diu que escriure història reclama “fer-ho honestament, verídicament, i anant, mentre es pugui, vers els ressorts més ocults”. I encara afegeix, per si no havia estat prou clar, que això reclama “fer-ho difícilment”. Remarcar tothora la complexitat dels fets socials que s’hi estudien, defugir la simplificació pamfletària del passat. I entendre aquest compromís. En molts llocs del món, els historiadors han tingut un paper fonamental per a ajudar la gent a prendre consciència d’allò que són, d’allò que han estat i, per tant, d’allò que podrien arribar a ser. Cosa que ha fet que, molt sovint, hagen estat clau, determinants, en termes polítics.

Per això sempre m’ha impressionat, per exemple, la feina dels historiadors hongaresos, especialment de l’admirat Jenő Szűcs, que en la dura Europa oriental de la postguerra van ser capaços de refer, gairebé tots sols i aïllats del món i la societat, la consciència europea i lliure d’aquelles terres a còpia d’explorar i explicar d’una manera indiscutible un passat que la política concreta del moment volia anorrear. Demostrant que el redescobriment de la història pròpia, la presa de consciència, pot galvanitzar una societat en els moments més difícils.

I el cas és que la vesprada passada, tot llegint Fontana, vaig acabar anant a parar en aquesta magnífica entrevista que li va fer fa uns anys, el 2014, Andreu Barnils –que, per cert, tornarà a escriure aquest diumenge, després d’uns mesos de parèntesi.

En aquesta entrevista, Fontana parla més lliurement encara que en els llibres, en definitiva, perquè comenta l’actualitat com un ciutadà més. I hi ha dues respostes que m’han cridat molt l’atenció perquè crec que és fonamental que les retinguem en uns moments políticament tan complicats com els que vivim ara mateix, amb els partits polítics i els seus entorns com més va més crispats contra la gent que no els obeeix, que no està disposada a acceptar les seues ordres.

Primer, hi ha una descripció memorable de la sorpresa dels polítics, concretament de CiU, en aquest cas, davant la tossuderia de la gent. La copie:

—[Andreu Barnils] Dieu que us vau animar a escriure el llibre [La formació d’una identitat] després d’assistir a la manifestació independentista de l’any 2012.
—[Josep Fontana] Els de Catalunya Ràdio, no sé per què, m’inviten al seu estand, a l’Estació de França. Ho veig tot, i amb els monitors de televisió al voltant. Hi tinc una percepció de la manifestació diferent, i d’un final que no sé si la gent va copsar: quan es presenten les peticions a Núria de Gispert, presidenta del parlament, la gent xiula. M’adono que agafa de sorpresa la gent de Convergència i que per primera vegada es produeix una mena de resposta clara sobre la petició d’independència. Això em fa pensar que allí hi ha alguna cosa. Sobretot una, per mi fonamental: aquella gent es mobilitza des de sota. Això em lliga amb unes altres experiències. Per exemple: com és que l’any 1977 surt un milió de persones al carrer? Qui ho ha preparat, allò? Ningú. No havia estat ensinistrada, aquella gent. No hi havia propaganda catalanista, aleshores. La manifestació em fa pensar en aquestes coses.

I després, remata l’explicació amb un fragment que caldria que ens el gravéssem amb foc i ens el repetíssem gairebé cada dia.

Diu Fontana: “Aquest llibre és fet per a la gent d’aquí, per a explicar-los que aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de lluny. El protagonista d’aquest llibre és la gent. Podria dir el poble. No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l’impacte del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el 1977 surt un milió de persones, és la gent. I el 2012 és la gent que surt. La meva idea és que aquest país, si s’ha de salvar, el salvarà la gent.”

En això estem, doncs. Continuant la història de la nació catalana.

 

PS1. Després de publicar l’editorial s’ha sabut que el govern espanyol ha decidit forçar la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional a través d’esmenes a la llei que reforma la sedició. No hi ha cap dubte que aquesta decisió portarà al punt més àlgid la crisi constitucional que Espanya està trampejant com pot des del 2014. Molta atenció, doncs, a tot el que puga passar a partir d’ara en aquest tema que, cal recordar-ho avui, té el seu origen en l’intent de combatre, saltant-se la democràcia, el procés d’independència català.

PS2. Esperança Camps entrevista avui Joan Llinares, un dels homes que coneix més i més bé la corrupció i concretament la corrupció als Països Catalans. Us recomane també el Bots i Barrals d’Ot Bou, que torna a parlar contra aquesta moda d’acusar d’antipolítics als qui volen una altra política.

 

VilaWeb necessita el vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Maria Boixareu
Josep Maria Boixareu
08.12.2022  ·  22:10

Totalment d’acord.

Neus Ballbé
Neus Ballbé
08.12.2022  ·  22:32

Vaig tenir el privilegi, en el marc del màster d’història del món de la UPF, de tenir com a professor el mestre Fontana, en els darrers anys de la seva docència. Era la persona més sàvia que he conegut, tant era si parlava de la guerra freda, de la història de l’Àfrica, dels conflictes latents a l’Amèrica llatina, dels arxius dels EE.UU., de Catalunya o de qualsevol altre tema. Ho coneixia tot. I una mostra és la seva biblioteca que, molt generosament, va deixar a la universitat. S’hi poden trobar llibres editats arreu, d’història política, econòmica, social…
I com a professor va ser una persona que mai et jutjava. Et donava tota la informació perquè la païssis, en traguessis les teves pròpies conclusions i fossis capaç de bastir el teu propi discurs. Un veritable mestre

Josep Usó
Josep Usó
08.12.2022  ·  22:33

Sempre és igual. La gent som aquells que no tenim res d’especial; però que de tant en tant, fem “allò que s’ha de fer”. Llavors no hi ha res que ens puga aturar.

Francesc Valls
Francesc Valls
08.12.2022  ·  22:42

No sóc capaç d’articular una ampliació a lo llegit per què crec que no tinc el bagatge intel·lectual com per fer-ho i tinc al mestre Fontana “rovellat”, però si puc dir que he gaudit de un article senzill i sublim.

Anna Linares
Anna Linares
08.12.2022  ·  23:38

No tots els historiadors o professors de històri són iguals, n’he conegut algun que explicava les coses molt desde el seu punt de vista, gens neutral, i si no te n’adones ja t’havia adoctrinat, en lloc de fer-te reflexionar i que treguis tu les teves conclusions!

Gerber van
Gerber van
09.12.2022  ·  00:16

Aquests dies estic en Boston, on va començar la independència dels Estats Units. Aquí tenen (almenys el tenien en aquest momen) molt present: ‘We the people’.

Només nosaltres mateixos ens podem alliberar.

M’ha agradat molt l’editorial d’avui. Gràcies Vicent.

Tomàs Moreta
Tomàs Moreta
09.12.2022  ·  08:37

“La gent” si que les prepara les coses però necessita temps.
Amb els amic, reunions de família, a la feina, al poble o al barri, i sempre.
Que això no pot ser, que ja n’hi ha prou, que què carai es pensen, és que no es pot aguantar.
Fins que un dia una espurna, una ocasió, una data, ens du al carrer a empènyer.

Pep Agulló
Pep Agulló
09.12.2022  ·  09:14

És això.
6
PS. L’expressió “no hi ha cap dubte” s’hauria de limitar a la percepció personal: “no tinc cap dubte”. Trobo la frase d’una afirmació massa absoluta.

Xavier Mendez
Xavier Mendez
09.12.2022  ·  09:14

totalment d’acord. Article “collonut”

Jaume Riu
Jaume Riu
09.12.2022  ·  09:19

LA GENT I NO ELS PARTITS
Celebro recuperar Josep Fontana que era un intel·lectual capaç de fer una recerca històrica amb les ulleres de canviar el punt de vista per veure allò que altres acadèmics més conservadors no s’han atrevit mai a mirar.
Fontana en el seu llibre “Por el bien del imperio” descriu el fracàs d’un nou ordre social després de la segona guerra mundial, i ens explica de forma didàctica la contrarevolució conservadora, la fi del socialisme realment existent i el triomf del capitalisme realment existent, com ho diu ell, però sobretot descobreix que sense canviar de punt de vista no és possible adonar-se que a Catalunya la gent és determinant i no els partits.

Fernando Oller
Fernando Oller
09.12.2022  ·  09:26

gracies vicent i totalment d’acord.
son els politics que han d’entendre i portar a fi el que nosaltres volem.
el que volem no es un deixem fer (autonomia), sino vull fer.

Antoni Sans
Antoni Sans
09.12.2022  ·  09:31

Escriu Rosa:

Per això hem de tenir clar que la independència la farem la gent des de l’oposició, no des de les institucions. No us perdeu aquest article de Josep Costa.

https://www.larepublica.cat/opinio/lindependentisme-a-loposicio/

Francesc d'Assís Cortiella
Francesc d'Assís Cortiella
09.12.2022  ·  09:40

En relació al fet de conèixer d’on venim per saber on anem, us recomano el llibre de l’historiador Jaume Borràs “Lo Carrasclet. Crònica d’un irreductlble (1687-1743)”. Hi diu que des del poder s’ha titllat de bandoler un militar heroic per tal de desmotivar la gent. Com avui en dia: un fugit (per tant delinqüent) en comptes d’un president!

Josep Salvador
Josep Salvador
09.12.2022  ·  11:36

Mireu, no em considero ni de dretes ni d’esquerres, si un ciutadà que de cada programari m’agraden coses i unes altres no m’agraden. Amb això vull pensar que el que volem tots es una pais lliure, pròsper, lliure de pensament, lliure de corrupció, lliure de imposicions que arrosseguem des de els segles passats. M’agradaria que com ciutadans catalans els serveis com aigua gas i llum fossin públics a cost, les escoles bressol, tota la educació, una sanitat que envegés europa per la seva qualitat i servei. Una indústria puntera tecnologica basada en el cooperativisme no només amb els guanys. Veiem com cada vegada tenim més rics mega rics i gent més pobre, desapareix la classe mitjana. Necessitem una societat mes justa sense diferències de classes pensament o raza. Només el poble des de la base pot aconseguir el pais que volem.

Tomas Pérez
Tomas Pérez
09.12.2022  ·  11:45

Brutal el fragment del Mestre Fontana sobre la “gent” d’ací i d’arreu, ho veiem cada dia a EU, Iran, Xina, Àfrica o Amèrica . No és el poble sinó la gent qui força els canvis i el preu a pagar és molt car i dolorós, alguns es deixen la vida per ells.

Clara Costa
Clara Costa
09.12.2022  ·  12:24

La gent a la qual fa referència l’historiador Fontana és un poble molt diluït i una societat molt fragmentada.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
09.12.2022  ·  13:07

“We the people”, digueu el poble o la gent, som el depositari del dret i la sobirania, no els partits que, amb llistes tancades, control de les bases per les elits i altres mals usos, els usurpen burlant elementals principis democràtics com l’exigència constitucional de tenir una estructura interna i un funcionament democràtics. Ja no dic res d’acomplir programes i promeses electorals.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
09.12.2022  ·  13:33

Justa la fusta!

Gràcies, Vicent.

Justament, com que els qui hem de salvar el país som la gent, crec que fóra molt convenient que deixéssim de plànye’ns (que planye’s fa perdre inútilment moltes energies).

Crec que trauríem més profit de, cadascú, formar un grup amb una o dues persones de confiança, trobar-se regularment per exemple un cop per setmana, i parlar entre tots de què es pot fer, com es pot fer, arribar a acords i posar-los en pràctica. Que de la pràctica en surt l’experiència, de l’experiència el coneixement, del coneixement un augment de les pròpies capacitats, i de tot plegat una més gran seguretat en un mateix.

Per exemple, pel que fa a l’ús de la llengua catalana al carrer. Si les dues o tres persones del grup arriben a decidir de parlar català sempre amb tothom, de com cal fer-ho i de què cal fer per a sentir-se’n capaç, els serà molt més fàcil que no pas ara, sols, sense companyia i sense acord amb ningú concret.

I aquest exemple el podem aplicar a qualsevol altre àmbit.

No esperem més que ningú ens digui el que hem de fer. Exercim la creativitat que tenim, que la gent en tenim molta, de creativitat, si volem.

És la meva opinió.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
09.12.2022  ·  14:05

Tant l’editorial d’avui com l’entrevista de Barnils a Josep Fontana el 2014 no tenen pèrdua i no són per oblidar, Vaig llegir al seu temps “Els orígens d’una identitat” – per a mi la millor síntesi d’Història de Catalunya- però no l’entrevista. Llegida ara és plenament vigent. Gràcies Vicent per recordar-ho.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
09.12.2022  ·  18:32

La gent es molt important però el concepte té un component difús.
M’afegeixo a Clara Costa.
Amb tot el respecte pel professor Fontana, hauríem de no fer servir a “la gent” envà perquè és un material sensible, divers i finit.
Era gent la de la Via Catalana, era gent la del 1-O; també era gent la de la manifestació del 6D.
Però de 2.000.000 a 4.500 …o 20.000 hi ha reflexions a fer.
Més que res per no errar el diagnòstic ni les atribucions.

Joan Royo
Joan Royo
09.12.2022  ·  20:11

La gent catalana és rebel, desconfia sempre del poder, recordem la CNT anarquista sindicat majoritari fins a la guerra espanyola, el caràcter “anàrquic” de les associacions culturals o de lleure, el “pensat i fet”. Una mentalitat dominada pel desordre ordenat, de la qual també sorgeix la creativitat. I aquesta manera de ser, aquest substrat s’estén clarament del sud al nord i de l’est a l’oest dels PPCC.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes