La fascinació per Irene Polo, una periodista en un cànon d’homes

El desembre de l’any 2000, fa vint-i-cinc anys, Glòria Santa-Maria i Pilar Tur dataven la introducció del llibre La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), de la periodista Irene Polo i Roig. El llibre va arribar a les mans dels lectors tres anys després gràcies a l’editor Jaume Vallcorba, que l’inclogué en la col·lecció D’un Dia a l’Altre, de Quaderns Crema, inaugurades per les Quinze generacions d’una família catalana, del seu mestre Martí de Riquer, i en què va publicar Eugeni Xammar –ja n’havia publicat una primeríssima selecció, a cura de Josep Badia, el 1989–, Sebastià Gasch i l’èxit que va ser El món d’ahir, les memòries de l’europeu Stefan Zweig. La cultura catalana vivia una època de recuperació del periodisme d’abans de la guerra, començada per la Campana amb l’edició del Viatge en Transmiserià, els articles publicats a Mirador per un Carles Sentís de vint-i-pocs anys, seguit de les cròniques berlineses de Xammar aplegades a L’ou de la serp (1998) i els Gàngsters de Barcelona de Josep Maria Planes (2002). Alhora, sobre les espatlles de la feina feta per un pioner com el professor Josep Maria Casassús, acadèmics i periodistes aportaven noves recerques sobre D’Ací d’Allà –Joan Manuel Tresserras–, Imatges –Sergi Dòria– i Mirador –Josep Maria Huertas i Carles Geli o Carles Singla. Irene Polo, doncs, tornava en un moment procliu de recuperació d’allò que se n’ha acabat dient l’edat d’or del periodisme català, entre la Primera Guerra Mundial i la derrota republicana, amb els anys trenta com a període febril. El terreny era adobat, i el meteor que va ser la seva vida i la seva obra periodística anava destinat a fascinar-nos.

Irene Polo, la primera autèntica periodista

Ho escrivia, per exemple la companya Bel Zaballa en un article publicat a VilaWeb mateix: “Vaig trobar el llibre de Quaderns Crema en una lleixa de la llibreria 3 i 4 de València fa uns quants anys. Feia poc, havia llegit un article de la Laia Altarriba que reivindicava una tal Irene Polo de la qual a mi no m’havia parlat mai ningú. Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Trobar aquell llibre era un senyal evident, oi?, i tenia moltes ganes de fullejar-lo. Avui és ple de cantons de pàgines plegades, frases subratllades i paràgrafs marcats.” Fins a la publicació primerenca de les seves cròniques, no en sabíem res. A tot estirar, el cognom Polo havia estat evocat en la vellesa per alguns dels seus companys mascles, com Tísner i el seu cosí Sempronio, Josep Maria Lladó, Víctor Alba, o Sentís mateix. Tots en destacaven tant la singularitat d’una dona jove en unes redaccions que eren territori masculí, com el misteri en què embolcallaven una condició sexual que l’allunyava dels interessos amorosos o eròtics dels seus camarades, però, sobretot el dinamisme, l’audàcia, l’olfacte, l’esperit de reportera –mare d’un novíssim periodisme, abans no fos definit i ens arribés amb aquesta etiqueta dels Estats Units–, que la feia única respecte d’unes altres il·lustres pioneres, que s’hagueren de conformar a omplir revistes femenines o les seccions de moda, llar o cultura dels diaris i publicacions del moment. És evident que la seva recuperació coincidia amb la recerca de referents que el feminisme molt justament reclamava, i que el fet de ser dona –i LGTBI–, de classe baixa i nació oprimida, la feia especialment reivindicable després d’anys d’espessos silencis, però Irene Polo, per mèrits propis i del seu periodisme, fet i publicat en tan sols sis anys, és un gaudi per al lector d’avui. Vint anys després de la primera edició de la seva obra, la nostra primera autèntica periodista, tal com la definia Tísner, ja és a dalt de tot del cànon del periodisme català. Tan moderna com era, se’ns ha tornat una clàssica.

La nova edició del volum, amb el mateix títol i la mateixa icònica portada amb la fotografia de Gabriel Casas amb un Buster Keaton mogut tocant el barret de la periodista –ara en blanc i negre, i no vermellós–, arriba, doncs, quan no cal explicar a ningú qui és aquella periodista que va aconseguir fer-se un lloc en un món d’homes. Com m’agradaria imaginar que els professors de periodisme la fan llegir als seus alumnes, i la lectura dels seus articles encara té el poder de desvetllar vocacions o de reconciliar el periodista amb la professió… No m’imagino cap company de professió, per més mal pagat que sigui, incapaç de tornar-se a enamorar de l’ofici després de llegir el text que dóna nom al recull. Explicats per les mateixes estudioses que ara ens presenten aquest nou volum els seus anys americans i esclarits mites sobre el seu suïcidi que havien restat en l’imaginari, les digitalitzacions de premsa històrica accessible a la xarxa –pensem que aquells primers reculls d’articles de final dels noranta i començament del nou mil·lenni es van fer “gràcies” als odiosos microfilms o el paper cruixent i ple d’àcars de l’hemeroteca– han permès d’establir l’obra completa d’Irene Polo, a més de precisar detalls de la seva curta biografia.

Nou periodisme i estil propi

Anteriorment, Francesc Salgado n’havia aplegat els escrits del protoperiodisme cinematogràfic, quan aquesta filla d’un guàrdia doner, jugador i alcohòlic que maltractava una dona que treballava a escarada de cosidora, va començar a treballar de ben jove per a l’empresa cinematogràfica Gaumont. En aquells texts ja demostra un esperit autodidàctic combinat amb una gosadia i un esperit resolutiu que li feien aprofitar un viatge amb taxi per entrevistar una actriu –encara que fos donant una adreça equivocada per obligar el xofer a fer més volta– i un ús de la imaginació que prefigura les diverses entrevistes frustrades, ara amb Pastora Imperio, adés amb Francesc Cambó, que seran marca de la casa. Si el llibre del 2003 arrencava justament amb els fulgurants textos d’Imatges, entre la sordidesa de les “cases d’empenyo” i l’arrencada d’un somriure a l’impenetrable Keaton o la cursa rere unes paraules del pròcer lligaire, el nou volum engega amb els primers articles com a periodista professional, publicats al diari Las Noticias, el mateix on deu anys abans havia debutat Josep Pla.

Provinents d’aquesta capçalera i d’algunes altres –Mirador, Imatges, la Humanitat, la Rambla, l’Opinió, l’Instant, Última Hora o Mundo Gráfico–, nous texts, noves capçaleres, que no fan sinó afermar l’admiració per aquesta periodista que del cinema i la crònica costumista passa ràpidament a l’entrevista, la crònica i reportatge fins i tot d’incògnit –a l’hotel on els diputats discuteixen l’Estatut de Núria o a l’Escorial, en una concentració de l’extrema dreta. Una reportera que tant baixava a les mines de Sallent per a denunciar les condicions de treball dels minaires, com rebutjava els extremismes maximalistes de la FAI –que no dubtà a amenaçar-la amb la grolleria més misògina i masclista–, o la violència dels Escamots d’Estat Català. Una cronista del judici al govern de la Generalitat després del Sis d’Octubre, que convertia Eivissa en el seu paradís i relatava als lectors barcelonins les transcendentals eleccions andorranes del 1933, les primeres amb sufragi universal del principat. Sempre al lloc dels fets, sempre allà on tocava. “I l’estil. Hi ha un segell, en dic irenepolià. Hi ha una manera d’escriure que irenepoleja. Directa, punyent i literària” –escriu Zaballa en l’article suara esmentat–, “la forma del plural que tant s’ha perdut i que transmet modèstia i respecte, la combinació de l’entrevista directa amb la indirecta, la proximitat que traspua amb l’entrevistat, que com més natural sembla més devia haver treballat prèviament. La Polo és verb i adjectiu, oi tant”. Rellegint aquesta nova edició revisada i ampliada de la nostra primera periodista, a més d’un li vindran ganes d’exclamar: “Irenepolegem més, si us plau.”