Josep Ortiz: “La història de cada nació té molt a veure amb el seu present”

No hi ha cap edat establerta per a debutar en la literatura i no és mai tard per a publicar la primera novel·la. Especialment, si per escriure-la hom s’hi ha passat uns quants anys, compaginant-la amb la feina de cada dia. Aquest és el cas de Josep Ortiz Farré (Barcelona, 1967), un informàtic que ha treballat tota la vida a la Caixa i a qui la prejubilació ha obert la porta a la literatura.

Edicions de 1984 n’acaba d’editar el primer llibre, L’artefacte, una novel·la històrica ambiciosa protagonitzada pel físic hongarès András Éber, un personatge de ficció basat en la vida real d’alguns dels protagonistes del Projecte Manhattan, que va permetre als Estats Units d’aconseguir la bomba atòmica abans que els nazis. Una intervenció decisiva a la Segona Guerra Mundial que els va convertir, de retruc, en responsables de l’aniquilació de les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. L’artefacte és, alhora, una història d’amor i una profunda reflexió sobre la memòria i la identitat que ressegueix el segle XX.

—És la vostra primera novel·la. M’agradaria saber d’on ve la vostra vocació literària.
—He treballat durant trenta-tres anys d’informàtic a la Caixa, però sóc molt tastaolletes. M’agrada molt la literatura, la psicologia i la física, per exemple. Fins i tot em vaig apuntar a estudiar Ciències Físiques a la universitat, però ho vaig haver de deixar estar. Sempre he llegit molt, i quan t’agrada llegir hi ha un moment en què et demanes què passaria si et posessis a escriure. Em va passar això. Però, en el meu cas, ho vaig començar a pensar fa disset o divuit anys. Ara, arran de l’ERO per la fusió amb Bankia, que m’ha permès d’anar-me’n de la Caixa amb una indemnització, em podré dedicar a la meva vocació d’escriptor.

—Aquesta primera obra l’heu anat escrivint en les vostres hores lliures. Ha estat una redacció lenta?
—Molt lenta. Durant molts anys, cada divendres, he anat a la biblioteca de can Rosés, que ja no existeix, per escriure i documentar-me. La meva dona ja sabia que aquella era la meva estona d’escriptura.

—L’artefacte es presenta inicialment com una història d’amor entre un científic anomenat András Éber i la seva estimada Ari, que ell creia morta arran de la Segona Guerra Mundial.
—Volia començar la novel·la amb una mica d’intriga i per això plantejo com a inici què pot passar quan un home que a seixanta-set anys comença a redactar les seves memòries descobreix que la seva estimada, que creia morta vint-i-cinc anys enrere, és viva. Això obre la porta a qüestionar-se tots els seus records.

—A partir d’aquí, hi ha una immersió al voltant de la idea de memòria.
—Kafka deia que la literatura és una expedició a la veritat. Jo voldria que el lector, llegint les memòries fictícies de l’András Éber i tot el que s’hi diu sobre el record i la memòria, reflexionés sobre el seu propi passat.

—Per ordenar els seus records, el protagonista torna al seu país natal, Hongria, als anys setanta. Actualment, el passat sembla que no acaba de passar a Budapest.
—Hongria va ser humiliada després de la Primera Guerra Mundial, quan se’ls va escapçar una bona part del seu territori. Des de llavors, els hongaresos s’han sentit traïts per Europa. Ha passat més d’un segle, però, malgrat tot, la història perviu en el temps. De fet, la història de cada nació té molt a veure amb el seu present.

—A banda del vostre interès per la física, d’on surt l’interès pel Projecte Manhattan i tot el procés de creació de la bomba atòmica?
—Entre 2003 i 2005, quan vaig començar a escriure, em preocupava especialment el programa nuclear iranià. Em feia pensar molt la idea de posar-me en la pell d’un científic que permet que el seu coneixement serveixi per a la creació d’una arma que pot matar quantitats ingents de persones. Alhora, em sorprenia que hi hagués tan poques novel·les sobre la bomba atòmica d’Hiroshima, mentre n’hi ha tantes sobre el nazisme.

—De tota manera, el nazisme també hi té un paper destacat: el protagonista de la vostra novel·la és un exiliat jueu que participa en la creació de la bomba atòmica, com va ser el cas de molts científics reals.
—M’he inspirat, especialment, en el cas real de Leó Szílard, un científic jueu hongarès que va estudiar a Alemanya i va haver de fugir-ne quan Adolf Hitler va pujar al poder. Té una història extraordinària. L’any 1933, des de Londres, va llegir una entrevista al científic Ernest Ruthenford, el principal investigador de l’àtom, on aquest deia que extreure energia dels nuclis atòmics era una bajanada impossible. Allò el va impulsar a descobrir com extreure aquesta energia dels àtoms. Una energia que ell mateix era conscient que podia servir per a crear armes d’una potència inimaginable. Va preferir ocultar la seva troballa abans de permetre que aquesta tecnologia acabés en mans de Hitler. Aquesta mena de dilemes morals en què es van trobar els científics em semblen molt suggeridors.

—En van viure més?
—Sempre es diu que el projecte atòmic americà va començar amb una carta d’Albert Einstein, el científic europeu exiliat més famós, en què apressava el president Franklin D. Roosevelt perquè s’afanyés a aconseguir la bomba atòmica abans que els nazis. Però qui va escriure la carta que va signar Einstein va ser Szílard. Ningú va fer més pel Projecte Manhattan que ell i, alhora, ningú va fer més perquè no s’emprés contra la població civil que ell.

—Quina paradoxa: molts d’aquests científics fugien de la guerra i la destrucció i, per contra, van ajudar a crear una arma d’un gran potencial aniquilador.
—Els científics fugitius d’Europa sabien que, si Hitler obtenia la bomba nuclear, la seva victòria seria inevitable. I, per a ells, la victòria nazi només podia significar una cosa… Per tant, van fer tot el possible perquè els primers a dominar les armes atòmiques fossin els americans. S’hi jugaven la pell. Amb la derrota de Hitler, la majoria d’ells va continuar treballant en el Projecte Manhattan, però entre ells es va instal·lar el dubte sobre què passaria amb aquelles armes si es posaven en mans dels militars. Perquè no tenien cap dubte que l’exèrcit les faria servir contra la població civil.

—Malgrat la cursa amb Hitler, les bombes no van caure a Alemanya, sinó al Japó.
—Els Estats Units volien acabar la guerra a Àsia i es va imposar la solució de l’exèrcit de fer servir una bomba que evitaria una invasió amb moltes baixes, encara que fos a costa d’una gran mort de població civil innocent. Per als militars va ser un èxit. Però les víctimes d’Hiroshima i Nagasaki no van ser les darreres de la Segona Guerra Mundial, sinó les primeres de la guerra freda.

—L’amenaça nuclear i la por de les armes atòmiques va ser un dels grans temors de la guerra freda, i va impedir que els Estats Units i la Unió Soviètica s’enfrontessin obertament?
—La idea de la destrucció mútua assegurada era que si hi havia dos països que podien destruir el món, aquests dos països no es podien enfrontar. Ningú n’hauria sortit guanyant. Això ha fet que les armes nuclears no s’hagin tornat a fer servir des de llavors.

—Arran de la guerra d’Ucraïna s’ha tornat a parlar del perill nuclear…
—Sempre m’ha preocupat l’armament atòmic i veure que cada vegada hi ha més països amb la bomba nuclear, com l’Índia o el Paquistan, o amb capacitat de tenir-la, com Corea del Nord o l’Iran, m’esgarrifa.

—La crisi energètica ha emblanquit l’energia nuclear?
—Ara ens sembla un mal menor, comparada amb les conseqüències de les energies fòssils.