Jocs al Pirineu: qui té por dels referèndums?

“Qui té por dels referèndums?”

Un referèndum és més difícil de manipular que no pas unes eleccions. Per aquí va la resposta.

Qui te po del referendum , demostra el baix nivell democratic
Dimisio gobern catala , no vull un gobern dictatorial

Si no vius a Suissa els referèndums són el diable amb potes. Qüestió de ” democràcia orgànica catalano-hispaní”. Que vagen fent que s’ho trobaran.

I per què no mirar què fan els que realment saben d’aquestes coses?. Molt informatiu llegir l’entrada a la Wikipedia sobre votacions a Suïssa (https://en.wikipedia.org/wiki/Voting_in_Switzerland).

Per cert, sembla que en referendums constitucionals tenen un mínim de participació, bastant raonable diria jo, del 40%. Que per aquí és per on plora la criatura molt sovint (quin va ser el percentatge de participació de la consulta de la Diagonal?, per sota del 10% oi?)

Gràcies Vicent per l’editorial; crec que comentar el alt nivell de cinisme i hipocresia de la Colau i el seu partit alçades d’ara, és com comentar lo que són el PP-VOX-Cs-PSO€; però per lo que es veu hi han partits catalans que tenen la mateixa cultura i valors democràtics com els partits que faig esment, exemple ER.
La realitat Vicent mai podrem arribar agrair el procés, ens ha fet veure la realitat d’aquesta espaÑa franquista, però també les misèries i molts tics franquistes de la catalana.

La resposta és senzilla:

a) Els déspotes il·luminats i exalabrats que es pensen que ells saben el que convé al poble millor el el poble mateix.
b) Els corruptes que el que volen que es faci no és per afavorir els governats sinó per motius inconfesables.

En el cas dels catalans, amb la mala sort qe tenim amb els polítics, probablement tinguem una fusió de les dues categorias.

Els referèndums donen l’opinió de les persones que volen opinar. No hi ha cap mesura millor. Per això tots els demòcrates mediocres els temen; perquè els deixa en evidència amb molta facilitat. I sense capacitat de resposta. Qui els tem no és de fiar.

Haver de recordar que territori i habitants interrelacionats són el “hub” natural d’una societat o, que sense eines democràtiques no hi ha democràcia; explica per què som on som. Tal com posa en relleu l’entrevista, d’ahir, a En Bernat Lavaquiol sobre les comarques pirinenques.

Haver de recordar que la mancança d’inversions als Pirineus com a la resta del territori català té dues causes principals: primera, l’espoli fiscal estatal -16.000 M€/anuals- i, segona, la desigualtat planificada des de la macrocefàlia de BCN.

Als Pirineus calen, com explicava, serveis bàsics en infraestructures viàries en xarxa, que arribi el digital arreu. Una economia diversificada de qualitat –agricultura, ramaderia i indústria-. I no esdeveniments pensats i programats des dels despatxos de Madrid i Barcelona.

Per tant, cal un referèndum als habitants dels Pirineus per si els hi cal per viure en comú, a la catalana, que és compartir i no, a la castellana, “en común”, que vol dir, “me pertenece”; tal com, mitjançant la “dissonància cognitiva”, manipulen les elits espanyoles i catalanes.

PD.
Els Jocs d’hivern Barcelona-Pirineus 2030, és una ocasió per adonar-se com les elits espanyoles i catalanes utilitzen la “planificació programada” per interessos aliens al territori i els habitants dels Pirineus –després de no invertir els diners que els hi pertoca per l’espoli fiscal i la macrocefàlia barcelonina- i, mitjançant la “dissonància cognitiva” des del llenguatge -posar contingut castellà a mots catalans- fins al que haurem de veure si els demòcrates no ens plantem, tal com vàrem fer el Primer d’Octubre.

Com ni tan sols cap dels partits actuals, unionistes i suposadament independentistes, han respectat la consulta del TRAM a Barcelona. Imaginin el què veurem en aquest assumpte, com en el tema de l’aeroport o, pels que viuen a Barcelona; com un cop foragitada l’activitat del centre, la ciutat esdevé un decorat perfecte pels negocis de la “sharing economy” –pisos turístics dels grans inversors estrangers- que està darrere totes aquestes proves maldestres de les mal anomenades “superilles” i “l’urbanisme tàctic” de les pilones i els colors. Pobre urbanisme barceloní, com t’has de veure! Compte, que els mateixos, ara van pels Pirineus!

Si ens acostumaven a decidir entre tots allò que ens interessa, els polítics serien sobrers, i no tindrien el paper aparentment protagònic de mitjancers amb els veritables poderosos que s’amaguen dels sotmesos, paperot pel qual cobren prebendes i comissions.

MANUAL D’ESTIL DE LA POLÍTICA
No he conegut mai cap programa de partit polític que s’hagi construït a partir de respectar les necessitats i expectatives de la població.
Per part meva, i amb la intenció de comprendre la discrepància, ja fa anys que llegeixo els programes de partits de dretes i els programes de partits que haurien de tenir propostes d’esquerres per comparar-los, i sempre, en tots els casos, per desgràcia, puc confirmar que semblen redactats pel mateix equip. Tots els programes de partit polític semblen seguir el protocol del mateix Manual d’Estil, encara que amb objectius i metes que poden ser radicalment diferents, però l’estil és idèntic, amb els mateixos defectes.
L’error compartit en tots els cassos consisteix a fer promeses i definir objectius que el partit o el govern “ja sap” per definició.
Els partits polítics i els governs fan servir els mitjans per influir en l’opinió de la població i detesten la consulta a la població en referèndum que podria obtenir resultats diferents als interessos polítics.
Trobem molts exemples de referèndum que ha sigut vetat per partits o governs de dretes i molts exemples de referèndum que ha sigut vetat per partits o governs d’esquerres.
Com diu Partal a l’editorial d’avui, el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre ha obert una línia argumental dins el règim segons la qual els referèndums són dolents perquè divideixen la societat i no són efectius. Aquest és el panorama.

Efectivament, en Joan Rovira ho ha dit: Barcelona està feta malbé i els qui han perpetrat el crim ara van a pel Pirineu.
Als nostres cal que els fotem calbots fins que es dobleguin al mandat: Espanya ens l’hem de treure de sobre, si no traspassen que no traspassin, ja construirem de nou.
Punt i final.

Fa una pila d’anys, 10 en concret, vaig escriure aquesta entrada 08- juliol de 2011. Arran del Cabanyal de València i la perllongació fins la mardel Passeig de València a la Mar, esbucant pel mig el barri marítim del Capi casal del sud. Una fita urbanística generada des de la racionalitat d’aquells gents, tan semblant a d’altres formacions urbanes de Ca Nostra com són els barris de Vilassar de mar o la Barceloneta feta per un enginyer francès.

Aleshores vaig proposar un referèndum tal i com es fan a la Confederatio Helvatica a cada barri o ciutat. Implicant-hi la població directament afectada. Contravenint aquella idea de Rita Barberà, en què en haver-la feta batlessa de VAlència, deia “que l’esventrament del Cabanyal havia estat sancionat i aprovat per la població de València, i n’era el seu aval per a fer-ho.

Com a resposata immediata vaig escriure desenes de vegades, que un servidor, ni cap altre ciutadà de València d’algun altre barri i districte teníem dret a dir què hi havia de ser El Poble Nou de la mar, açò és els 3 nuclis conformadors de la façana marítima de la ciutat: Canyamelar-Cabanyal i Cap de França.

En aquells temps, una mica abans hi havia feta una rehabilitació d’un habitatge que queia a trossos però que paradigmàticament vaig recuperar al cantó dels carrers d’Antoni Joan, travessera amb c./ d’en Rocafull.

I mostrar com podíem actualitzar un habitatge dels anys 1920′ al temps del segle XXI.

I vam fer-hi un vídeo on barrejàvem la condició urbana del barri amb la petita intervenció que volíem com a model iteratiu i adaptatiu en cas de recuperació sostenible.

A València, aleshores estava de moda l’arquitecte anglès David Chipperfield que hi havia projectat l’edifici emblemàtic de l’America’s Cup, el “Veles e Vents”, i vaig aprofitar que a Zuric hi havia guanyat també la intervenció del Museu de les Arts, el Kunsthaus, i que un referèndum de barri hi havia obligat a modificar el seu projecte després d’haver-lo guanyat perquè l’ombra projectada queia sobre uns arbres i una plaça que els enfosquia. A més de la nosa que podrien produir les cues de visitants al veïnat….

Per cert, la música inicial que acompanya l’inici del vídeo de Björk “Declare Independence” no és baldera:

Declare independence!
Don’t let them do that to you!
Declare independence!
Don’t let them do that to you!
Declare independence!
Don’t let them do that to you!
Declare independence!
Don’t let them do that to you!
Start your own currency!
Make your own stamp
Protect your language
Declare independence
Don’t let them do that to you
Declare independence
Don’t let them do that to you
Make your own flag
Make your own flag
Make your own flag
Make your own flag
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Declare independence!
Don’t let them do that to you!
Declare independence!
Don’t let them do that to you!
Damn colonists
Ignore their patronizing
Tear off their blindfolds
Open their eyes
Declare independence!
Don’t let them do that to you!
Declare independence!
Don’t let them do that to you!
With a flag and a trumpet
Go to the top of your highest mountain and
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Raise your flag (higher, higher!)
Declare independence!
Don’t let them do that to you!
Declare independence!
Don’t let them do that to you!
Raise the flag!

https://blocs.mesvilaweb.cat/josep_blesa/cabanyals-paradigm/

Josep Blesa (València)

Algú pot dir-me si hi ha alguna societat,al mon, que no estigui naturalment dividida o trividida.?. Emprar els referendums com a causa de divisió de la societat és un recurs de prederrotats o d’idiotes. Les eleccións i els referendums només son útils
si les societats estan dividides,. Guany l’un o guanyi l’altre, continuaran dividides.
Naturalment dividides.

Suïssa dividida en quatre per culpa dels referèndums. Espanya unida gràcies als no-referèndums… I als borbons. I a l’exèrcit. Jutges. Palco del Bernabéu. Bisbes. Caspa.

Quanta mediocritat que hi ha al govern AUTONÒMIC de Catalunya del reino d’spanistan. Cada vegada és veu més clar que partits autonòmics autoanomenats independentistes no volen una República on el poble tingui veu i vot. Sols un mini spanistan voldrien, cas contrari, la versió original ja els està bé.

Suposo que, qui ha de votar, son els que han de pagar la festa, o sigui, tots els catalans, no nomes els que esperen els Reis Mags gratis. Distreure al personal en gilipollades es la feina d’aquest govern de regional autonómica que encanta al Sanchez y su Rufian

Crec que caldria fer un referèndum, però no tinc clar que s’hauria de limitar a les sis comarques pirinenques. Suposo que, per exemple, patinatge sobre gel o hoquei es podrien repartir perfectament entre els palaus de gel de Viella, Puigcerdà, el Sant Jordi i Can Barça. Potser la gent de Barcelona (o de Les Corts i Montjuïc) també hi tinguin alguna cosa a dir. Potser hi ha altres poblacions amb palaus de gel que també voldrien votar. També caldria veure què fer si en alguns indrets guanya el “si” i en altres el “no”. Si volem ser un país normal, hauríem de començar a actuar com un país normal.

Sobre els referèndums: en la meva opinió, no tot es pot dur a referèndum. Només aquelles qüestions que desperten un interès social evident, aquelles en que el debat és intens i hi ha prou informació com per que la gent, els individus, un a un, puguin prendre partit amb prou coneixement de causa. Sinó, un referèndum pot ser usat pel polític de torn, per reforçar la pròpia postura, sabent que els seus aniran a votar i la resta no perquè tant els fot.

Però qüestions com l’aeroport i les olimpíades son d’aquestes que mereixen un referèndum, sempre que s’hagi donat a la població tota la informació necessària… i a això de moment, ningú s’hi ha posat…

Estic totalment a favor dels referendums sempre i per tot.
Que cal per fer un referendum? molta informacio documentada, incloint presupost clar del cost, que no sempre hi es i compromis escrit que es respectara el que surti, no sigui que passi com amb el tranvia que sembla que l’Alcaldessa de Barcelona el te amagat.
Quan les idees dels politics aniran acompanyades del cost i d’on es treu el presupost?

Els referèndums haurien de ser la norma i no l’excepció, la demòcracia directa i les llistes obertes també, però a cap partit li interessa, i mentre anem a votar com acòlits adoctrinats pels aparells propagandístics dels partits, no hi haurà canvi possible, això val tant per Catalunya com per la resta dels ibèrics, ells s’ho fan i desfan segons les conveniències del partit.
I ja posats a demanar referèndums, els demano per:
#Model de desenvolupament econòmic:
# Idem medi ambiental
# Idem model immigració
# Idem model demogràfic i sostenibilitat territorial
# Idem model salut pública: enfocada només a solucions farmacèutiques, o mixta amb altres disciplines com acupuntura, homeopatia, fifoteràpia, i el multi usos universal, el Diòxid dd Clor per posar alguns exemples
I la llista es podria allargar molt

I com que presumim de demòcrates i pro referèndums Vicent, aleshores jo et demano un REFERÈNDUM entre subscriptots, per saber qui vol que el diari faci un debat OBERT, sobre les vacunes i alternatives a elles, entre experts de tendències diferents

Bon dia !
A mi em sembla que els referèndums son útils però també molt manipulables . Per evitar això només hi ha un camí : donar informació veraç, no fer “ propaganda”
Sempre recordo Felipe González , que primer va guanyar les eleccions amb el NO A LA OTAN i després , inmediatament va organitzar un referèndum defensant el SI i també el va guanyar . I es que on no hi ha coneixements tècnics no hi pot haver debat . La majoria de la gent podem tenir una opinió però no som experts en tot . Jo soc metge : se’m posa la pell de gallina quan escolto bestieses sobre les vacunes
Evidentment la gent del Pirineu ha de poder dir la seva sobre una qüestió que els afectarà directament , i no se que hi pinta aquí la Sra. Colau , apart de que sempre aprofiti totes les ocasions per fer demagògia i xuclar càmera , pero si hi ha referèndum es bàsica una informació asèptica, veraç i plural .

Angels Fortuny, d’acord.

També recordo el referendum sobre el Brexit i la gent que plorava després d’haver sabut el resultat i les consequéncies mentre deia: “jo això no ho sabia”…..

Manipulació pura

Un referèndum divideix a la població tant com una anàlisi de sang et fa enmalaltir. Són eines que t’ajuden a saber on ets i, per tant, a prendre millors decisions.

En el cas de la política això només aplica si ets un demòcrata, és clar, el que ara en dirien ‘demòcrata premium’, ja que els demòcrates de marca blanca que transiten pel règim del 78, ja sigui amb l’etiqueta de dretes o esquerres a l’envàs, només ensalcen ‘la gran festa de la democràcia’ el dia que surten elegits. Després, mentre dura el seu mandat, sembla com si la veu del poble els hi molestés: aquest poble maleducat i brut, que crida molt i vota ‘malament’.

Referèndum ?

Segurament votaran que sí…

No per que vulguin uns Jocs Olímpics si no perquè hi hagi inversions reals!

Granados (PSC):
12 de set. 2019 — Granados (PSC), sobre l’autodeterminació: “No creiem que la ciutadania hagi de dirimir una qüestió com aquesta”.

Una bona cultura democràtica demanaria algun referèndum de tant en tant. Ben programat, ben organitzat, amb preguntes ben plantejades sobre dos o tres temes, ja fossin del barri, del poble o municipi, de la comarca o de la vegueria, del país…
Uix! Què estic pensant? Cultura democràtica?

ELS REFERÈNDUMS REQUEREIXEN REPÚBLICA

L’editorial té tota la raó. Ara, ni que fos la més insignificant qüestió a decidir, si es fes un referèndum, no seria pas vinculant. Només faltaria que les formes democràtiques per decidir fessin arrel al país… L’1-O és present.

En deien malbaratar somnis, però és ben bé una contrarevolució autonòmica en paraules d’en Vicent: l’aeroport, els jocs d’hivern al Pirineu, negociar incompliments de Madrid, etc. El marc no pot ser més autonòmic quan ja hem fet un referèndum d’independència i l’hem guanyat !

La generalitat “republicana” i l’aeroport més “verd” del món… Quina vergonya.

Tothom té mòbil. Saben exactament el mòbil de cada un.
Una eina de control, que podria ser una eina de participació política directa.
No caldrien polítics.
Cada nit, amb el mòbil podríem votar sobre jj.oo., aeroports, el nom d’un carrer, el lloc d’un parc.

Fer-ho possible, legitimat, no seria més car que unes eleccions normals.

Només una precisió: no es va fer un referèndum directament sobre el tramvia per la Diagonal. Es va fer un referèndum sobre una reforma urbanística on es donaven tres opcions (Rambla, Bulevard o cap de les anteriors).

En una Catalunya independent, els referèndums haurien de ser tan normals com a Suïssa. Amb les reserves que ja altres opinadors han expressat: 1. Participació definida per l’àrea de població afectada pel tema. 2.Mínim de participació per ser considerat vinculant. 3. Campanya prèvia d’informació objectiva, si cal controlat per un ens (oficial o no) de reconeguda imparcialitat. Però que lluny que n’estem…

Em continua estranyant molt la manera amb com vota la gent en aquesta colònia ocupada. Com pot ser que una persona com l’alcaldessa de la capital sigui alcaldessa per segona vegada? Com pot ser que arribant al poder com a gran lluitadora contra els desnonaments il·legals dels bancs, durant el seu exercici n’hi hagin el doble que abans i la gent la torni a votar? Com és possible que un partit que ha malmès les teves esperances de la manera més bruta possible, sigui el més votat l’endemà. Molts votants no llegeixen res, i fan el dinar i el sopar mentre els colen al subconscient reguitzells de mentides malintencionades utilitzant informatius que havien estat fiables abans de la contractació en les seves direccions de persones més espanyolistes que la faria, imitant -això sí- ser catalans, però que avui són un model de perversió periodística. Així es produeix el fet que molta gent voti alegrement a personatges que són enemics públics coneguts per poc que hom s’informi i treballaran de ben segur a la seva contra, impediran el seu progrés i, la majoria de vegades es faran rics a costa dels seus propis votants. D’aquí el gran amor a l’estultícia, a la incultura i a la desinformació d’una gran part de l’espectre polític d’aquest país tant i tan fet malbé.

I si es fes, quines garanties tindria de respectar-lo. Ho dic perquè el referendum que es va fer pel tramvia a Barcelona, va sortir que No i la Colau amb el consentiment d’ERC sho passen pel forro.

EL CAMÍ CAP A ÍTACA ÉS JUST AQUEST

Aquest és el veritable camí, amb o sense estat, amb o sense llengua, avançar cap a una societat on els ciutadans votin les decisions essencials, atansar-se a la democràcia tal i com l’entenien i la duien a terme els grecs, qui anava a la guerra votava si anar-hi o no. Suïssa és potser qui s’hi acosta més.

Avui amb una bona alicació tothom podria votar còmodament des de casa si es despenen els diners amb Jocs o no…

Però Sr Partal us heu deixat el més important: poder votar els pressuposts que els parlamentaris han votat primer al parlament… i axò canviaria el mateix polític que hauria d’esser molt pedagògic i transparent perquè els ciutadans donessin el vist-i-plau final.

Una cosa… als referèndums se’ls ha de fer cas, no passi com a Tortosa amb el monument franquista. No podem fer servir els referèndums d’estudi estadístics, són per saber com procedir davant d’una qüestió que afecta la ciutadania.

Estic d’acord amb l’editorial. Perquè no celebrar referèndums sobre aquests temas? Només per mesurar com d’al·lèrgica és Espanya als referèndums ja val la pena probar-ho. Aposto que ni tan sols ho permetran. No obstant això, invalidaria la meva papereta escrivint: “Ara no toca. Independència ja!”.

Un referendum és la millor manera democrática per la gent pogui decidir el seu futur. Lamento que tinguem uns politics de baixa volada

Em sembla que un referendum seria encertat. També em faig una altra pregunta: I la neu? Cal que hi hagi neu en abundància per uns jocs olímpics. Si és mal any de neu com n’hi ha hagut darrerament, què passarà?

Si, el millor és un referèndum en les comarques afectades i que es doni informació veraç. Però sobre tot que es faci en condicions i sigui vinculant. Seria una bona manera de demostrar la voluntat del govern d’escoltar i servir al poble enlloc d’acotar-se davant les decisions de Madrid.
Però em sembla que a aquest govern el poble li importa un rave.

Perquė funcioni una democràcia cal pràctica, pràctica i més pràctica; votar, votar i votar, sobre el que afecta directament les persones. Les coses no es poden decidir en despatxos a centenars de quilòmetres. Un cop ens agradaran els resultats i altres no. La democràcia és això. No té res a veure amb el que fem ara; votar cada quatre anys. Els afectats hi han de dir la seva i s’ha de respectar.

De la diversitat d’opinions, en diuen divisió. Actitud típicament autocràtica, més pròpia de les dictadures que de les democràcies. Pel mateix motiu, quan diuen unitat volen dir uniformitat.

El problema dels referèndums és que necessiten un recorregut llarg i sostingut de cultura democràtica per part dels ciutadans i dels polítics i, en això, nosaltres en aquestes latituds som encara de mamella. De fet, en vam fer u, i no calen més explicacions de què va passar. Un fiasco, a efectes pràctics i la culpa no va ser només de la Corte del Reino.

Suïssa és l’únic país al món que practica la democràcia directa. Califòrnia, Colorado, Utah, Dakota del Sud, Oregon tenen un sistema similar, però res a veure amb el suís perquè al país Sense Nom, fins i tot, el poder de l’Estat Federal, que emet el dòlar, és Déu -In God We Trust-.

Suïssa practica la democràcia directa sota diverses formes des de fa 8 segles, i des del segle XIX és un sistema consolidat. És un munt de temps i això forja cultura, cultura democràtica en la ciutadania.

Jo, en la meua ingenuïtat proactiva, proposaria començar a exercir la democràcia directa al nivell dels municipis, però per això cal comptar amb la benedicció dels partits polítics, i ací crec que hem topat amb l’Església. Però, podem guanyar-les la partida perquè n’estic segur que la proposta, als municipis, rebria el suport de la majoria dels veïns, tiris o troians.

Unes dades sobre el sistema suís.

100000 signatures per iniciar un referèndum a favor o en contra d’una llei ja promulgada.

50000 signatures per iniciar un referèndum vinculant per la “creació” d’una nova llei (fins i tot si això implica la modificació de la Constitució).