Joan Safont: “Darrere l’estiueig s’amaguen molts paradisos perduts”

  • Entrevista a l’autor de ‘L’estiu passat’, una geografia de les vacances d’artistes i escriptors dels Països Catalans

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
17.08.2023 - 21:40
Actualització: 18.08.2023 - 10:23

Estiuejar és ben diferent de fer turisme o viatjar, implica de construir un lligam amb un paisatge, una gent i uns costums. Si més no, així ho entenien els artistes que van acabar fent dels llocs d’estiueig una de les seves fonts d’inspiració principals. Joan Safont Plumed (Mataró, 1984) en parla amb detall a L’estiu passat (Comanegra), una geografia de les vacances d’artistes i escriptors dels Països Catalans. Del repòs etern de Pere Calders a Llançà al balneari de la Garriga en què Eugeni d’Ors va anar a cercar el tedi; del Canet de Mar de Maria Aurèlia Capmany al paradís d’una Eivissa que Irene Polo va vaticinar que es moriria d’èxit. Safont recull els estius d’una quarantena d’autors i artistes, i sobretot se centra en com el paisatge els va marcar i com van marcar ells el paisatge. Parlem d’alguns d’aquests casos amb l’escriptor i periodista, que ara és immers en la preparació d’una biografia de Josep Pallach i també ha col·laborat amb Raimon en l’edició del dietari dels anys vuitanta. Té clar que, si hagués de triar el seu paradís perdut, seria l’Alt Urgell.

Hi ha més obres que no pensem fetes arran de la inspiració que suscita un lloc d’estiueig?
—És una mica l’origen del llibre. No és solament una tafaneria sobre on estiuejaven els artistes, l’objectiu és veure com aquests paisatges determinen la persona i l’obra. Allò personal és polític, diu la frase. I, en aquests casos, la decisió de passar les vacances en un lloc acaba tenint una influència artística. Els llocs de vacances també permeten una pausa que alimenta la inspiració. Fas uns cinc dies de desconnexió total i després ja comences a tenir idees, especialment en el cas de personatges de tant de talent…

Sobretot si parlem d’estiuejar en sentit estricte.
—Això només es podia fer amb un turisme i estiueig de proximitat, amb una certa fidelitat i voluntat d’amarar-te del paisatge i del paisatge humà. Amb el turisme d’una setmana amb tres vols interiors, un autobús i una visita de vint minuts a un museu no et fas una idea de què és un lloc, i la inspiració que et pot produir deu ser molt relativa.

Com era el turisme de final del segle XIX i principi del XX als Països Catalans?
—No deu ser gaire diferent de tot Europa. L’aristocràcia tenia uns usos i costums més fixos i molt antics, una vida ociosa no determinada per la feina. Amb l’aparició de la burgesia, la vida sí que és determinada pel treball industrial, amb uns dies de descans. I les ciutats, en aquesta revolució industrial, cada vegada són més grans i insalubres. La medicina aleshores recomanava de canviar d’aires i anar a la muntanya, primer, i després també al mar. A vegades la muntanya era al voltant de la ciutat, com ara Vallvidrera, el Vallès, el Montseny… I més a prop del Pirineu, quan fos possible. Això causa un sorgiment dels balnearis i dels hotels, bo i coincidint amb l’obertura del tren i amb unes carreteres més bones. Amb l’excusa de la salut es forma aquesta primera colònia d’estiuejants en pobles com ara Camprodon i Puigcerdà.

De tots els noms que repasseu al llibre, quins diríeu que eren els grans estiuejants?
—Per una banda, Carner, i, sobretot, Sagarra. Es podria fer un llibre solament de l’estiueig de Sagarra al Port de la Selva i en uns altres llocs de la Costa Brava. És un dels escriptors que ajuda a crear el mite de la Costa Brava, tot i que va estiuejar a molts llocs. Eugeni d’Ors, també: es va estar a Argentona; a la Garriga, al balneari Blancafort; a Cadaqués, on va fer embogir la famosa Lídia, una pionera del turisme que cuinava molt bé i acollia visitants. Es va enamorar totalment d’Eugeni d’Ors i sempre llegia els seus articles com si fos un diàleg entre tots dos. Encara que parlés de política, ella pensava que li intentava de dir alguna cosa. Ors de tots els llocs en va fer un llibre. D’Argentona, en va treure el mite de La ben plantada; de Blancafort, l’Oceanografia del tedi; de Gualba, Gualba, la de mil veus; va escriure sobre la Lídia; del mas de les Esparregueres d’Olot, també en va treure un llibre… I després hi ha mossèn Cinto Verdaguer, que anava a certs llocs –la Garriga, Argentona, la Presta, Caldetes…– com a capellà domèstic dels marquesos.

“Sagarra és un dels escriptors que ajuda a crear el mite de la Costa Brava”

Heu esmentat Eugeni d’Ors, a qui van recomanar de practicar el tedi durant l’estiu a la Garriga. És una manera de viure l’estiu que pràcticament ha desaparegut.
—Ara li llevarien les xarxes socials, també! [Riu.] Vol dir mirar la paret blanca del balneari i no fer res. No ho explica bé, però devia tenir una crisi d’hiperactivitat i esgotament i li van treure els diaris, la conversa, la tertúlia… Ell en va fer un cas relatiu, perquè va acabar explicant-ho en un llibre.

Dieu que la Costa Brava no seria la mateixa sense els escriptors. Quin és el mapa de tota la vida cultural que hi va aparèixer?
—La costa no era el primer destí turístic, era la muntanya, l’interior i llocs amb aigua, com ara els pobles que es diuen “Caldes de”. Com sempre passa amb el moviment catalanista, després hi ha una redescoberta del país, i sobretot en l’etapa noucentista es fan valdre els conceptes de mediterraneïtat i d’herència dels grecs. L’Empordà de seguida es converteix en la quinta essència de Catalunya: els grecs, la influència de França, el paisatge de muntanya i de mar… Més endavant es produeix l’experiència directa. Per exemple, hi ha el cas de l’Alexandre Plana, un secundari imprescindible de la literatura catalana, mentor inicial de Pla i molt amic d’en Sagarra. És fill de Figueres i estiueja al Port de la Selva. És un home de la tertúlia de la Penya de l’Ateneu i els convida.

Tot i que Pla és de la zona.
—A Pla no cal que li ensenyin la Costa Brava perquè és d’allà. Estiueja a Calella i la seva vocació de literat comença resseguint el paisatge. La majoria també escrivien en premsa i van començar a cantar les excel·lències de la zona. Hi ha tota una creació literària de la Costa Brava, que el 1906 havia batejat Ferran Agulló, el periodista que li va posar el nom. Els terrenys on es va construir la urbanització de S’Agaró no valien res i s’hi llençaven els cadàvers dels animals. Els van donar al senyor Ensesa en pagament d’un deute de farina i s’hi va acabar fent una urbanització noucentista. Era un lloc esplèndid, però per als pagesos no tenia gens de valor, a les penyes i cales no s’hi podia sembrar. Lentament, el més valorat passa de ser el terreny fèrtil del camp a la primera línia de mar.

De Pla destaqueu un amor d’estiu i la relació amb la gent de Palafrugell, i destaqueu el personatge de l’Hermós.
—És un personatge fantàstic! Primer, perquè el nom és propi del collonar empordanès. Era lleig, amb cara simiesca i sense dents, i per això li deien l’Hermós. Tot i ser analfabet, per Pla era ple de saviesa. Ell, que va conèixer tots els escriptors internacionals, polítics i personalitats de tota mena, sentia admiració pels paios de saviesa ancestral, que signaven amb el dit o amb una creu, però, en canvi, tenien la saviesa del paisatge, de la toponímia, del menjar… Molts escriptors més també tenien interès per la parla, les llegendes, els costums… Un mal costum que poden tenir els estiuejants és relacionar-se solament entre els membres de la colònia mateixa. En canvi, escriptors com Foix el que volen és parlar amb la gent del Port de la Selva, que diu “culs blancs” als estiuejants.

“Pla sentia admiració pels paios de saviesa ancestral”

Un dels punts més icònics de la Costa Brava en aquesta etapa és el Mas Juny. Per què?
—Li va donar un glamur a la Costa Brava. Josep Maria Sert, pintor amb reconeixement internacional, regala a la seva tercera dona aquesta casa, on convidaran totes les celebritats de l’època. Hauria triomfat a Instagram! Això també ha donat peu a llegendes de tota mena, com ara que s’hi feien orgies.

En el cas d’Arenys de Mar i Salvador Espriu, el lligam entre lloc i obra és totalment explícit i conegut.
—Sobretot m’interessa la idea del mite de Sinera, com tot allò que parla de Sinera forma part d’un univers que ell veu de petit. És la mitificació de la infantesa que es veu també en Maria Aurèlia Campany, Gabriel Ferrater… El món de la infantesa té tanta força que es converteix en un mite literari universal.

El paradís perdut.
—És un nom que ve de John Milton i de la seva obra, però Paradisos perduts podria haver estat un bon títol per al llibre, perquè darrere l’estiueig s’amaguen molts paradisos perduts.

A vegades també són llocs ambivalents, com en el cas de Lola Anglada.
—Tiana és el seu paradís perdut, però també el seu exili interior. És on, des de criatura, descobreix la natura, els animals, comença a pintar… Després de la guerra, patia per la seva vida perquè havia estat molt compromesa amb l’Estat Català, amb els del complot del Garraf, amb Macià… Es refugia Tiana i l’alcalde li diu que no li passarà res. El que havia estat el lloc de fantasia i descoberta del món es transforma en el lloc de reclusió on es pot fer el seu espai, fora dels perills. És l’exili interior.

Un altre lloc d’estiueig que deixa empremta en un artista és Horta de Sant Joan. Marca Picasso de jove i també és on acaba naixent el cubisme.
—El va fer universal perquè sempre va dir que tot ho havia après a Horta de Sant Joan. Un gran amic, Manuel Pallarés, l’hi va convidar. Picasso era un nen de ciutat sense experiència de poble, i allà anaven al bosc, es banyaven al riu… Feien una vida salvatge que el feia feliç. I el paisatge, a l’hora de definir el cubisme, té un impacte total; veia les muntanyes amb els ulls del cubisme. Quan hi torna, ja no és un noi, sinó un pintor famós que es fa enviar el diari de París i ve amb una senyora estupenda. Sotraguegen el poble.

“Picasso veia les muntanyes d’Horta de Sant Joan amb els ulls del cubisme”

Creieu que l’enamorament de Sorolla amb Xàbia és semblant?
—Sí, en aquest cas és la descoberta d’allò que no cercaves. Ell cercava la vinya per fer uns quadres i unes decoracions per a un industrial del món del vi. En canvi, va descobrir el mar, un enamorament total. De fet, Sorolla és el pintor del mar, de la platja i del color del Mediterrani, i l’impacte el té a Xàbia.

Alguns punts del llibre són impactants perquè reflecteixen l’evolució del territori. Per exemple, Rubió i Ors deia que el Llobregat era un “joiós i cristal·lí riu”.
—Sí, i va estiuejar primer a Cornellà i després a Sant Boi. El seu nom de ploma, lo Gaiter del Llobregat, ve d’aquesta vinculació. El Baix Llobregat era una comarca que no tenia res a veure amb el que és ara.

Respecte dels canvis, és especialment impactant com Irene Polo profetitza la massificació turística a les Illes.
—Sí, i ho diu el 1935, quan tot just Eivissa havia començat a esdevenir un lloc de turisme internacional. Hi van anar Walter Benjamin, Albert Camus… Va veure que, quan fos moda a escala internacional, això n’implicaria la desaparició. Ara parlem molt que la gent que hi vol treballar no troba lloc per allotjar-s’hi per la massificació. Ella ja ho va dir: “A la porta hi haurà un peatge i el cobrarà un alemany.” Bona part del món turístic és en mans estrangeres… El seu text és profètic. Ja va dir que l’illa s’ompliria de ciment i d’hotels, que deixaria de ser un paradís poc conegut per ser un espai massificat. Hauran de passar anys, perquè fins als setanta no comença la massificació, però ella ho veu molt abans, i això és ser un profeta.

Al principi del llibre esmenteu les xarxes socials i el paper que tenen a l’estiu. Heu pensat quin ús n’haurien fet alguns dels artistes?
—Molts d’ells són influenciadors avant la lettre, perquè posen de moda espais, els literaturitzen i ajuden a crear un mite, així com els influenciadors d’avui: volem anar a un lloc determinat perquè en parlen. La part més periodística podrien ser avui publicacions d’Instagram o coses semblants.

A algun d’ells li agradava especialment això que avui se’n diu postureig?
—Bé, Carner, a Lloret, organitza uns Jocs Florals. Ell dóna molt al lloc on va, seria el contrari del postureig.

Li deien “el divo”.
—Sí, és que anava molt ben vestit i es ficava tothom a la butxaca. Sí que la casa de Blasco Ibáñez a Malvarosa és megalòmana. Té un punt de postureig sobre allò que ha de ser un escriptor, amb una taula de marbre davant del mar, certa grandiloqüència.

Com que el llibre és un viatge pels paradisos perduts, volia acabar demanant-vos quin és el vostre.
—Estiuejo a l’Alt Urgell des de fa temps gràcies a la família de la meva parella. No hi ha tanta gent com a la Cerdanya, però també és un paisatge de muntanya, riu i poblets amb bon menjar i una temperatura agradable. Miro de fer una mica allò que feien ells: conèixer el territori i la gent, descobrir racons i productes… I combinar-ho amb el descans.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor