Joan B. Casas: “La situació fiscal de Madrid és absolutament immoral”

  • Entrevista a Joan B. Casas, membre del col·lectiu Economistes pel Benestar
  • "Els ciutadans de Catalunya tenen un progrés social molt inferior al seu esforç, a diferència de molts altres llocs d'Espanya"

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas
15.02.2023 - 21:40
Actualització: 16.02.2023 - 19:59

Joan B. Casas ha estat durant deu anys degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Forma part del col·lectiu Economistes pel Benestar, que la setmana passada va presentar el manifest “Cal gestionar els recursos propis per millorar la competitivitat i el benestar de Catalunya”, explicat per Jordi Goula en aquest article: “El dèficit fiscal ens enfonsa cada dia una mica més”. En l’entrevista aprofundim alguns aspectes d’aquest dèficit, que, tot i ser endèmic, no vol dir sigui menys greu, sinó a l’inrevés. El manifest i la memòria que l’acompanya són eines valuoses, imprescindibles per a entendre de quina manera l’espoliació afecta els ciutadans d’aquest país, en la vida diària: l’habitatge, l’escola, l’atenció mèdica… Si ho analitzem amb una perspectiva històrica, es palpa el deteriorament de la capacitat de donar resposta a les necessitats bàsiques dels ciutadans.

Casas posa un exemple que esgarrifa, i que és un advertiment: que no ens passi com a la granota, que la poses a bullir amb aigua freda i li vas augmentant la temperatura a poc a poc fins que es crema sense adonar-se’n. Esperem que no, però el silenci polític sobre aquesta qüestió es fa estrany, havent-hi unes dades tan clares i evidents. Economistes pel Benestar no es pensen aturar. Si ara han presentat el manifest –que pot signar tothom– amb empresaris, també ho volen fer amb organitzacions com ara col·legis professionals, sindicats i entitats.

Parlem de 20.000 milions de dèficit fiscal?
—Sí.

Heu rebut cap comentari de la Generalitat des que vàreu presentar el manifest? La consellera us ha trucat?
—No, no, però tenim relació. Òbviament, ells les saben, aquestes xifres. Parlo del Departament d’Economia, som del mateix gremi i ens coneixem tots.

Dieu que Catalunya és la segona a l’hora d’aportar recursos a Espanya i la desena a l’hora de rebre’n.
—Sí. En capacitat fiscal, és a dir, allò que s’aporta al pot global del finançament autonòmic, Catalunya és la segona després de Madrid, que té un tracte especial. A l’hora de repartir som la desena.

En xifres concretes, això quant és?
—Catalunya aporta 2.779 euros per capita, n’acaben repartint 2.519, que, si tenim en compte el cost de la vida –perquè no és igual un euro aquí que a Extremadura– són 2.263. És obvi que no és igual l’una quantitat que l’altra. I això passa pel model de finançament. És amb aquests recursos que es fa el pressupost de la Generalitat i que aplica les seves polítiques de benestar.

Les Illes Balears i el País Valencià tenen una situació semblant?
—A l’estat espanyol, que tinguin dèficit fiscal, és a dir, que aportin més que no reben, només hi ha Catalunya, les Balears i el País Valencià. El País Valencià és un cas una mica curiós, perquè fa quaranta anys tenia un PIB i una renda per sobre de la mitjana espanyola i ara està per sota. El País Valencià ha estat penalitzat i perjudicat per un model de finançament que no ha tingut en compte la seva aportació. Han estat molt castigats. En termes absoluts, el cas de Catalunya és molt significatiu, perquè és el 20% del PIB. Hi ha el cas de Madrid, però és molt diferent.

La hipercapitalitat de Madrid és un factor que accentua el desequilibri?
—Als anys vuitanta Madrid tenia un 15%, aproximadament, del PIB de l’estat i Catalunya un 20%. Han passat aquests anys i Madrid és l’única ciutat de l’estat que ha crescut fins al 20%, igual que nosaltres. En canvi, tota la resta o bé s’han mantingut igual o bé s’han reduït. Hi ha la gran concentració d’empreses de l’estat per a les quals la proximitat amb el nucli de poder és important. Per tant, hi ha una captació d’empreses i inversions bàsicament per la proximitat amb l’estat. Això és per l’efecte capitalitat, en un estat centralista. Als que diuen que hi ha autonomies i que Espanya no és centralista, només cal dir-los que són autonomies que gestionen, però que no tenen competència per als ingressos.

Aquesta situació privilegiada equival a més recursos?
—Nosaltres podem dir que l’impacte de la capitalitat de Madrid els representa uns 28.000 milions l’any, i per aquest motiu la situació fiscal de Madrid és absolutament immoral. A sobre de tenir els efectes beneficiosos de la capitalitat, que són molts –per exemple, són els únics que han guanyat població mentre 23 províncies n’han perdut–, fan dúmping fiscal. En política fiscal comparada, això no es troba enlloc. És a dir, que el nucli del poder acabi fent competència fiscal a la resta, en un estat que té un deute elevadíssim i que té un dèficit important que pren recursos del sistema, és literalment injustificable. Ara sembla que hi ha una idea que hem d’imitar Madrid en el terreny fiscal. No, no: és Madrid que s’ha de comportar dignament. No pot ser que tinguin la fiscalitat més baixa de tot l’estat, fent que s’hi concentrin les grans fortunes perquè no paguen, en un estat que té un deute brutal i que, a sobre, es beneficiï de les grans decisions de ser la capital de l’estat.

Madrid també és molt potenciada per les infrastructures?
—Hi ha un disseny de les infrastructures, sobretot les comunicacions ferroviàries, que situen Madrid com el gran centre. Nosaltres posem d’exemple el corredor mediterrani. Pel Mediterrani hi circulen aproximadament el 50% del conjunt d’exportacions del conjunt de l’estat, malgrat que, quan el 2003 es van dissenyar les grans línies de transport europees, Espanya no va proposar el corredor mediterrani, sinó el corredor central. El 2012 gràcies a la pressió que vam fer entre tots plegats, van fer el corredor mediterrani en dos ramals, un dels quals passa per Madrid. I això tenint en compte que el trajecte Tarragona-Barcelona és el tercer d’Europa en trànsit de mercaderies, i competeix amb el Ruhr alemany i amb el nord d’Itàlia. Això ja et dóna una idea fins a quin punt és irracional no potenciar l’eix mediterrani. Aproximadament, el 90% del transport de passatgers es fa amb tren. Però quan mires les inversions és exactament al revés: s’ha invertit el 90% en AVE i poc menys del 10% en rodalia, i la meitat d’aquestes inversions s’ha fet a Madrid. Els diners que haurien de retornar desapareixen pel baix nivell de les inversions de l’estat a Catalunya, que és un 11,8% i hauria de ser un 16%.

Les infrastructures són un factor que augmenta el dèficit?
—Del punt de vista de justícia equitativa, un percentatge d’inversions equivalent a la població no hi és. I si ens regim per l’aspecte econòmic, hauria de ser d’acord amb el PIB, i tampoc no hi és. Per tant, sistemàticament la mitjana d’inversió que s’ha fet a Catalunya és inferior a la població i al PIB. Si hi afegeixes la part que s’executa, encara és pitjor. Una cosa és el pressupost i una altra el que s’executa. Globalment, la part executada del conjunt d’inversions seria d’un 55% o 57% del que tocaria. Les gràfiques que podeu consultar a la memòria són escandaloses.

Si el dèficit fiscal no serveix per a la convergència, és a dir, perquè les autonomies de l’estat espanyol millorin la capacitat per a crear riquesa, a qui beneficia allò que s’aporta i no retorna?
—Beneficia una estructura jurídico-politico-econòmica de l’estat que pràcticament a tothom li va bé. Madrid n’és la gran beneficiada, és una raó d’estat i ho demostra el fet que ho han abocat tot allà. Navarra i el País Basc, amb el seu règim foral, estan encantats de la vida. Tota la resta de comunitats no convergeixen en PIB, és a dir, en riquesa, però, en canvi, tenen els mateixos serveis socials o millors que els d’aquí. Beneficia pràcticament a tothom, menys a nosaltres, que som els que hem de fer un esforç i no en rebem la compensació. La prova és que el model de finançament fa nou anys que s’havia d’haver renovat i no s’ha fet. No és mai el moment. Reben uns diners que els permeten de tenir uns serveis socials públics millors que els nostres. Per les competències que té la Generalitat, la de Cantàbria rep 3.200 euros per cap. Són molts euros per cap comparat amb el que rebem nosaltres.

Per què se’n parla tan poc del dèficit fiscal, si és tan greu? Abans del 2017 se’n parlava molt…
—Efectivament, hi va haver un moment que tot era molt clar i se’n parlava. Després es va entrar en la dinàmica estrictament política del procés independentista i segurament aquests elements van quedar absorbits. També s’ha de tenir en compte que a la gent li agrada relacionar les xifres amb alguna cosa que l’afecti. Et posaré un exemple no gaire agradable. Vam començar la setmana passada que hi havia 20.000 morts en el terratrèmol de Turquia, ara passem a 35.000. Si avui arribes a casa teva i et diuen 40.000, tot i ser molts morts, ja no et sacsejarà. Aquí es va arribar a divulgar la xifra de 16.000 milions, ara passem a 20.000 milions. Què passa? Que això es va integrant. Per recuperar el debat econòmic no ens hem de limitar a donar una xifra, sinó que l’hem de relacionar amb aspectes de la quotidianitat. Fa poc hi ha hagut una vaga de metges i de mestres, i no es relaciona amb aquesta capacitat de generar riquesa que no controles i no es reverteix. I hi té una relació directa.

Tants anys d’anar sumant dèficit pesen molt?
—Ens pot passar allò de la granota, que la poses dins una olla d’aigua freda, vas apujant la temperatura a poc a poc i s’acaba morint cremada del tot, sense adonar-se’n.

Esperem que abans de morir-nos reaccionem.
—Catalunya té una societat força dinàmica i anem suplint el que des del punt de vista econòmic no rebem. Però hem d’anar amb compte, perquè en aquests moments la renda per capita de Madrid i del País Basc i Navarra és més alta que la de Catalunya. El dinamisme econòmic que tenim no pot amagar les grans tendències de fons. Aquesta és la qüestió. Abans era igual o era pitjor, però parlem d’una experiència de més de quaranta anys. Tot està com estava.

El dèficit fiscal afecta la competitivitat de les empreses, però en el vostre manifest poseu èmfasi en com la repercussió que té en el benestar de les persones.
—No hi ha cap societat que pugui suportar d’una manera indefinida i crònica un drenatge dels seus recursos. Es pot fer uns quants anys, però perpètuament és evident que l’acaba afectant a tots nivells. Afecta la competitivitat de les empreses perquè són diners que surten i no tornen, però allò que afecta més perceptiblement és el nivell de benestar de la gent.

Com ho mesureu?
—Nosaltres utilitzem l’índex de progrés social (IPS) que elabora la Comissió Europea i reflecteix claríssimament que som lluny del que ens correspon pel nostre PIB, a escala europea. També a escala espanyola, que som a la dotzena posició. Molt avall tenint en compte que som la segona comunitat en capacitat fiscal del règim comú i la quarta en el conjunt de l’estat.

A l’àmbit europeu som molt avall?
—L’IPS analitza 240 regions i nosaltres som a la 173, però per nivell de renda som a la 74. Per veure fins a quin punt això és degut a la no-aplicació dels recursos que generem, ho comparem amb el País Basc, que és al número 49 de renda i PIB i en el 48 d’IPS. Per tant, hi ha una similitud entre la riquesa i el benestar. En el nostre cas, no. Produïm una riquesa que no es tradueix en benestar social dels ciutadans.

Catalunya recula econòmicament?
—Sí, hem reculat. Com he comentat abans, als anys vuitanta Catalunya tenia 7 o 8 punts més de renda que Madrid. Ara no, ara és al revés. Per tant, sí que és veritat que tant de temps d’aportació de recursos acaba beneficiant els uns i perjudicant els altres. No és possible d’imaginar que això no acabi tenint efecte.

En l’informe que acompanya el manifest s’evidencia que es podrien revertir, per exemple, els efectes de les retallades de sanitat i educació.
—Sí, perquè són serveis que presta la Generalitat. Els mestres i els metges cobren dels pressupostos de la Generalitat. Per tant, és obvi que el fet que rebem menys diners per capita acaba afectant tot això. Poso un exemple. Si tinguéssim el mateix tracte que el País Basc es calcula que es podrien aportar als pressupostos de la Generalitat 18.000 milions d’euros, sobre un pressupost de 41.000 milions. Imagina’t amb aquests diners si es podrien revertir retallades i tota una pila de coses. Vam fer un estudi comparat amb el País Basc i amb només 9.000 milions més cada any es pot tenir perfectament un nivell d’educació i sanitat bo. La gent ha de saber que en el pressupost de la Generalitat no hi ha una correspondència proporcional entre la riquesa generada pel país i els diners de què disposen. El pressupost creix segons el que defineix el model de finançament. El marge de maniobra és petitíssim.

Feu servir de referència comparativa el País Basc?
—A vegades es diu que ho fan bé, jo això no ho qüestiono. Simplement, dic que tenen molts més diners. El País Basc té aproximadament un terç de la població de Catalunya i té un pressupost que és la meitat del que tenim aquí. Ja està tot dit. Qualsevol ciutadà del País Basc té un 80% de recursos més dels que rep un ciutadà de Catalunya. És molt, és gairebé el doble. En el millor dels casos un català col·labora en la solidaritat territorial cinc vegades més que un basc. No és una crítica als bascos, sinó que dic que dins un mateix marc constitucional conviuen situacions molt dispars. Fem-ne una nova per a Catalunya. La diferència és que ells recapten tots els impostos i els gestionen. Enlloc no diu que a Catalunya això no es pugui fer…

A la memòria expliqueu que aquest dèficit fiscal també agreuja els problemes d’habitatge actuals.
—I tant que influencia moltíssim en la situació d’habitatge que vivim. Quan vam fer aquest informe vam dir: busquem allò que amb tota seguretat afecta qualsevol llar catalana. I per això vam anar a fons amb sanitat, educació, serveis socials, rodalia i habitatge. És impossible que hi hagi cap família catalana que no l’afecti una cosa d’aquestes. En el cas de l’habitatge, Catalunya té l’índex d’habitatge social per 100.000 habitants més baix d’Espanya i d’Europa.

Això sembla un mal endèmic. Es podria capgirar?
—Se sap que l’única fórmula de controlar el mercat immobiliari és amb habitatge social persistent, tant per al lloguer com per a la propietat. I això ho sabem perquè en altres països ho han fet: els Països Baixos, Àustria, fins i tot França. També al País Basc dediquen més diners a habitatge social que a tot Espanya junta. Totes les altres mesures no funcionen. Ara mateix posaran un topall als lloguers i d’aquí a quatre dies hi haurà una reducció de l’oferta de lloguer. Són mesures que traslladen al sector privat un problema que ha de solucionar el sector públic. Si tinguéssim la part que ens correspon podríem fer molt habitatge social i això sí que faria canviar les coses. La realitat és que els recursos per a fer-ho possible els generem, però, és clar, no els tenim.

Sense sobirania fiscal no hi ha solució per a gairebé res?
—En pots dir com vulguis, però sense controlar els recursos que generes, tant amb la recaptació com amb l’aplicació, és molt difícil de canviar-ho.

També feu referència a les pensions i expliqueu clarament que es pot afirmar que una Catalunya sobirana estaria en més bona posició per a afrontar el problema de les pensions, avui i en el futur.
—Tal com funcionen les pensions hi ha dos elements clau que, si els analitzem, ens fan veure que això és una realitat. La taxa d’ocupació a Catalunya és la més alta d’Espanya i tenim uns llocs de treball que poden aportar al sistema públic recursos prou alts, perquè són eficients. El dèficit que té la Seguretat Social es cobreix amb càrrec al pressupost. En principi, Catalunya tindria un pressupost més equilibrat, fins i tot potser amb superàvit, i això facilitaria les coses. L’equilibri de les pensions és molt més fàcil amb un pressupost equilibrat que no amb un pressupost amb dèficit com té l’estat espanyol. Tan senzill com això.

Quan parleu de sobirania econòmica dieu que no parleu de sentiments. Ho voleu deixar molt clar?
—Exactament. Nosaltres parlem de racionalitat econòmica. Que jo sigui independentista no afecta aquestes xifres. Parlem de com repartir i invertir equitativament els recursos públics des del punt de vista poblacional i econòmic. És d’això que parlem. I el que denunciem és que a Catalunya no es fa equitativament, ni racionalment. Les xifres són aquestes. Parlem del fet que els ciutadans de Catalunya tenen un progrés social molt inferior al seu esforç, a diferència de molts altres llocs d’Espanya, que el tenen molt per sobre del seu esforç. Es tracta de ser equitatiu. Quan mires les gràfiques de la memòria es veu clarament que no hi ha equitat.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any