Després de dos anys de desavinences, avui sembla que som més a prop que mai que els tres partits independentistes amb representació a Madrid voten units i voten que no, sense gens de vergonya, a la investidura de Pedro Sánchez. Els militants d’ERC dilluns faran una consulta interna, però tots els observadors consideren molt probable que el resultat siga negatiu a la investidura. La CUP ja ha deixat clar que no veu cap més opció que el no a Sánchez. I tot fa pensar que aquesta serà també la posició de Junts per Catalunya. La pilota serà en el camp del dirigent espanyol, que té una via fàcil si vol els vots independentistes: només cal seure i parlar. Però no crec que faça res per cercar-los si hi van amb condicions.

I si això es confirmàs la decisió tindria un impacte important tant en la política catalana com en l’espanyola. A Espanya tallaria de soca-rel l’intent, ben interessat, de diferenciar entre independentistes ‘bons’ i independentistes ‘dolents’. Alhora obligaria el PSOE a reconèixer que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya té un preu evident en l’estabilitat espanyola. Perquè el no dels tres partits catalans podria arrossegar, per lògica, el de Bildu i fins i tot el del BNG, de manera que els partits espanyols es trobarien amb un bloc autodeterminista i republicà de 29 diputats completament insensibles als cants de sirena, autocentrats en la realitat nacional pròpia i capaços de blocar gairebé qualsevol intent de governació de l’estat. Poca broma, tal com estan les coses.

Evidentment, cal imaginar que un acord en aquesta matèria tan sensible es traduiria a curt termini també en unes relacions molt més fluides i de més  confiança dins la política catalana. Perquè el no a Sánchez, si arriba, esborraria la principal diferència conceptual que hi ha hagut aquests darrers dos anys a les files independentistes.

D’entrada, no seria gran cosa més que això. Però eliminar de l’equació immediata la hipòtesi d’un trencament irreversible entre els grups independentistes és molt, ara com ara. Hi insistesc: això no vol dir que es trobe immediatament un nou full de ruta cap a la independència, tot i que al carrer ja es comença a dibuixar del 14 d’octubre ençà. I evidentment encara pesaran els errors comesos en el brogit de la batalla partidista, d’una manera molt especial el pacte entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona i alguns pactes municipals. Però, després de dos anys llargs de divergències i de relacions més aviat dolentes entre els partits independentistes, ningú no pot esperar que canvie tot d’avui per demà. Siga com siga, la tendència sembla que comença a canviar d’una manera clara. I a aquesta notícia, si es confirma, caldrà donar-hi el valor que té. Que és molt.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb