La indefensió apresa: això que ens passa als catalans té nom i explicació

  • La impotència, el pessimisme i l’autoodi que s’observen en bona part del nostre poble no tenen cap correspondència lògica amb la realitat de la situació política

Vicent Partal
01.01.2023 - 21:40
Actualització: 01.01.2023 - 23:08
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’editorial que vaig escriure ara fa uns dies sobre Serrat, els presos polítics i la submissió al castellà m’ha causat un munt de correspondència que agraesc. Entre la qual he trobat particularment interessant l’aportació que m’han fet unes quantes persones a partir de la psicologia i, particularment, de la psicologia social i la política, respecte de quin és el sentit d’aquest comportament. Intentaré d’explicar-ho tan bé com puga, tot i que d’entrada us demane disculpes perquè els meus coneixements sobre la matèria són pràcticament nuls. Provaré de traspassar tan fidelment com sàpiga allò que em diuen.

Tècnicament parlant, aquesta reacció d’amagar la catalanitat per por de la repressió es podria incloure dins allò que es coneix com a “indefensió apresa”. La indefensió apresa va ser definida per Martin Seligman en el llibre Helplessness: on Depression, Development, and Death i és caracteritzada com un estat psicològic que es dóna quan algú percep que els successos que l’envolten són incontrolables, és a dir, que no té cap possibilitat de canviar-los. Com el títol mateix indica, la primera intenció dels autors era de trobar una manera de gestionar la depressió.

En la indefensió apresa, la persona se sent vulnerable i desemparada, sent que és tancada en una situació de què no sap com eixir. I aquest estat influeix no solament en la manera en què observa la realitat, sinó també en la voluntat que té de fer front a la situació en què es troba. Perquè la por, la por que causa creure’s que no es pot canviar res, passa a ser l’emoció predominant. Una por que, a més, finalment desenvolupa en la gent una actitud de passivitat i inhibició, que progressivament causa resignació.

Tal com explica un col·lectiu mataroní, “la indefensió apresa, en definitiva, construeix en la gent la percepció subjectiva de no poder fer res per modificar l’entorn”. I és important i cal remarcar molt aquests dos aspectes: és una percepció i es construeix. Cal remarcar-ho perquè vol dir que aquest estat de creure que no es pot fer res es pot superar i revertir.

Espere haver transmès fins ací de manera adequada l’explicació que he rebut. En tot cas, per anar més enllà, també caldria entendre com es relacionen aquests factors psicològics amb la política. I en aquest sentit m’ha cridat l’atenció el text següent, publicat al seu bloc pel conegut filòsof i assagista Ramon Alcoberro: “La periodista Jane Mayer a The Dark Side: The Inside Story of How the War on Terror Turned into a War on American Ideals (2008) ha dit tenir proves que torturadors de la CIA han estat formats en seminaris de tortura psicològica en què s’aplica la teoria de Seligman per aconseguir sembrar la impotència i l’autoodi en individus torturats. Les tècniques de Seligman també han estat divulgades en seminaris amb periodistes polítics espanyols per la Fundació FAES (2006) per ensenyar a causar estats de pessimisme i autoodi per mitjà de la manipulació d’informacions periodístiques i aconseguir de divulgar la creença que determinades situacions no tenen cap remei ni en podran tenir mai.

No he aconseguit de trobar més dades sobre aquesta referència interessant que Alcoberro fa a la FAES, però l’ús de la indefensió apresa per part de l’exèrcit americà és ben coneguda. Tal com explica aquesta investigació de la prestigiosa revista The New Yorker, el desembre del 2001 Martin Seligman va participar en una reunió per explicar com es podien fer servir les tècniques que havia inventat en el tracte amb detinguts, en el marc de la commoció creada als Estats Units pels atacs de l’11S. I, efectivament, en els anys posteriors, sobretot els presoners de Guantánamo van ser tractats, torturats, seguint les pautes marcades per crear-los un estat d’indefensió apresa. Tot va ser reconegut en el famós informe del Senat dels Estats Units sobre les tortures a la presó situada a l’illa de Cuba.

D’aleshores ençà, han aparegut multitud de texts que han descrit la interrelació entre la indefensió apresa i la política i entre la indefensió apresa i el paper dels mitjans en la conformació de l’opinió pública de diversos col·lectius i moviments. Dels col·lectius afroamericà, gitano, sense-sostre o feminista fins als moviments democràtics i partidaris del canvi en molts països del món –tant democràtics com dictatorials. Però m’ature ací. No en sé prou i, per tant, no aniré més enllà ni especularé sobre possibles solucions. En tot cas, confie que en les opinions dels subscriptors es puguen fer aportacions de gent més preparada que no pas jo i cercaré la manera d’aprofundir en aquesta qüestió, que em sembla important. Perquè crec que la impotència, el pessimisme i l’autoodi que s’observen en bona part del nostre poble no tenen cap correspondència lògica amb la realitat de la situació política.

Aquests dies, de fet, he llegit el llibre de Sebastià Frau De la nació a l’estat. El conflicte Catalunya / Espanya (Lleonard Muntaner Editors). És un volum que fa un exercici significatiu de sistematització de la crisi oberta entre tots dos països, tant en el vessant històric, com polític i legal. Un text molt bo que algú podria qualificar de fred i tècnic, però que, per això mateix, conté una dosi molt alta de realitat que fa pensar.

I respecte de l’afer que ens ocupa avui, m’agradaria transcriure una de les afirmacions que fa l’autor i que m’ha impactat, de tan simple, comprensible i lògica que és. Sebastià Frau –que, per cert, també fa una lectura molt crítica del paper dels presos polítics en el judici del Suprem– diu: “Espanya i Catalunya viuen, des de fa tres segles llargs, una situació de conflicte permanent. Per això, val a dir-ho, la manifestació actual del litigi dels darreres decennis –amb les fites destacades de la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010, el referèndum per la independència de l’1 d’octubre de 2017 i la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem del 14 d’octubre de 2019– constitueix una agudització de l’enfrontament i no pas un enfrontament nou escindible d’uns altres episodis anteriors. Que el poble català hagi arribat al punt de reivindicar de manera pacífica i democràtica, amb un grau tan alt de consistència i capacitat persuasiva, la consideració de subjecte polític susceptible de decidir el seu futur col·lectiu i que hagi estat capaç de fer un referèndum d’independència prohibit s’hauria de considerar –i així serà entès en el futur– un fet de dimensions històriques, pel que fa a la història particular de Catalunya, però també des d’una perspectiva d’abast general.”

“Agudització del conflicte”, diu Frau –i molt ben dit–, i per mi aquesta és la clau de tot. Perquè no té gaire sentit que en el moment històric en què la batalla és al seu cim un dels contendents es resigne. Potser, per tant, la indefensió apresa és una explicació i alhora el principal obstacle a superar.

 

PS1. Alguna resposta potser està en aquesta entrevista que Assumpció Maresma ha fet a Eudald Carbonell: “La independència tirarà endavant perquè no hi ha líders, hem de fer el possible perquè no n’hi hagi

PS2. En aquest primer editorial del 2023 em permetreu que us recomane el resum d’allò que l’any 2022 ha significat per a VilaWeb –“El 2022 ha estat un any extraordinari per a VilaWeb: us en fem el relat”– i que aprofite per donar les gràcies als nostres més de 23.000 subscriptors. Aquesta quantitat ingent de feina que hem fet en aquest diari no la podríem explicar sense tenir en compte la comunitat de lectors i, molt especialment, aquells de vosaltres que, amb la vostra generositat, ens permeteu de treballar cada dia i oferir-vos aquesta visió independent i compromesa de la realitat que és VilaWeb. Gràcies de debò.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Xavier Massot
Xavier Massot
01.01.2023  ·  23:03

Francis Ambrière va escriure el relat “Les grandes vacances” on va descriure les diferents actituds entre els soldats francesos vençuts pels nazis al 1940. Totes elles les trobem avui entre nosaltres, però el més interessant va ser el que ell va denominar “els refractaris”, els soldats que tot estar presoners i pressionats, a voltes seduits (tant pels alemanys com els de Vichy) per a col.laborar amb l’enemic, es van mantenir toçudament oposats a qualsevol cessió o concessió. És això exactament el que hem de mantenir, malgrat el desànim. És a dir, no col.aborar en res amb cap espanyolista organització espanyolista, aliens a qualsevol cant de sirena. Qui resisteix, finalment guanya, o és que no ho veiem amb Ucraïna?

Eduard Llaudó
Eduard Llaudó
01.01.2023  ·  23:05

Potser és tot més senzill, és només que hom no pot confiar en qui havia/ha de donar la cara i ni ho va fer ni ho fa. Els que és van entregar a judici feren una submissió fins i tot lingüística per aconseguir el perdó. Volien la independència els presos politics? Presos de partits que pacten lleis com la de l’audiovisuals que és una estocada a la llengua catalana. Tot això ho remata que a més vulguin entabanar la gent amb propaganda. Com deia l’antic eslogan: Fets, no paraules.

Daniel Llorca
Daniel Llorca
01.01.2023  ·  23:07

Benvolgut Vicent, si bé és cert que alguns mitjans difonen el pessimisme i el derrotisme, altres, com Vilaweb, ens ensenyen que la partida encara continúa i que, si ens mantenim ferms i no abaixem el cap, si no ens rendim i plantem sempre cara, som més forts del que ens pensem.
Gràcies una vegada més per posar llum a la foscor.

Josep Usó
Josep Usó
01.01.2023  ·  23:08

És molt cert que l’allau de propaganda que el ns arriba tdeix a fer-nos creure que tot seguirà sempre igual. Però és molt significativa la impotència davant aquells que no es rendeixen.

Xavier Clèries
Xavier Clèries
01.01.2023  ·  23:16

Aguditzar el conflicte implica denunciar sistemàticament les febleses d’un estat espanyol profundament autoritari, violent i corrupte. Trobo a faltar contundència en aquest cas. I motius en sobren: la corona, els crims de PP i PSOE, el sistema judicial antidemocràtic, fortunes il·legítimes, etc.

Gisela Vicenç
Gisela Vicenç
01.01.2023  ·  23:20

La diagnosi és ben interessant de conèixer xò encara ho és més trobar l’antídot, i l’antídot x mi i afortunadament x molts altres catalans és preparar-nos amb les eines q ens dóna la noviolència. Les tenim a l’abast, només cal estudiar-les, entrenar-se i ajuntar- se amb qui també les estudia i s’entrena. Qui no es resigna lluita i la lluita q ens farà guanyadors és la lluita noviolenta. Juntem-nos i preparem-nos x guanyar la infependència!

Joan Benet
Joan Benet
01.01.2023  ·  23:29

Vilaweb és la millor eina que els independentistes tenim.
Val més la redacció de Vilaweb que tot el govern i el parlament en ple.

Jaume Riu
Jaume Riu
01.01.2023  ·  23:38

NO HAVÍEM ARRIBAT MAI TAN LLUNY
L’activitat antifranquista és ara més potent, més compartida i més estructurada que mai, però a l’altre bàndol des de les estructures d’estat del regne d’Espanya tenen armes poderoses que no coneixem en profunditat com avui reconeix Vicent Partal a l’editorial.
Ens hem de preparar pel combat en un camp de batalla nou.
La primera etapa consisteix a ser conscients de la indefensió apresa, i que ells necessiten causar estats de pessimisme i autoodi per mitjà de la manipulació d’informacions periodístiques i aconseguir de divulgar la creença que determinades situacions no tenen cap remei ni en podran tenir mai.
Si tenen aquesta necessitat és perquè no havíem arribat mai tan lluny.

joan rovira
joan rovira
01.01.2023  ·  23:40

Breu resum a l’envit del primer editorial del nou any:

Catalunya
1. Referèndum d’autodeterminació 1/10/2017: Alliberament de consciències (ENERGIA)
2. Trànsit per la descolonització real i efectiva:
2.1 desprogramació mental individual: (depèn de cada generació).
2.2 descodificació format colonial: (depèn de la premsa i col.legis professionals).
2.3 desactivació format colonial: (depèn dels polítics i de les administracions).

Espanya
1. Involució autoritària a tots els àmbits: Col.lapse (MATÈRIA)
2. Intensificació del format colonial i acceleració del genocidi cultural.
2.1 intoxicació de la informació global: (impossible contrarrestar els nou mèdia individuals).
2.2 increment de les regulacions colonials: (tothom ho veu).
2.3 inutilització de les institucions autonòmiques: (immobilisme inoperant).

CONCLUSIÓ
Mentre l’energia alliberada a Catalunya es transforma lentament a Espanya es col.lapsa en matèria autoritària.

PS. Per tant, discrepo una vegada més dels qui confonen l’escenari oficial petrificat o col•lapsat amb l’escenari alliberat en procés de construcció. I, dels estats anímics de les tres generacions que varen celebrar i guanyar el Referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de 2017. En el que si coincideixo és en la manca de capacitat d’anàlisi i transmissió pels responsables polítics, de la premsa i de la resta de professionals del que significa transitar per la fase de descolonització. Que espero que reverteixin ben aviat; tal com observo està fent la generació z que lamenta aquesta manca de coratge i veritat de les suposades elits professionals del país que controlen la colònia catalana sencera, encara.

Carles Balbastre
Carles Balbastre
02.01.2023  ·  00:04

“He notat que fins i tot persones que diuen que tot està predestinat, i que no podem fer res per canviar-ho, mira abans de creuar la carretera”.
– Stephen Hawking

Jordi Romeva
Jordi Romeva
02.01.2023  ·  00:39

Entenc que la via de l’exili que van prendre el President i altres membres del seu Govern i altres dirigents polítics independentistes, tenia com a objectiu principal la preservació de les institucions bàsiques de la República acabada de proclamar i continuar la lluita contra l’Estat espanyol, i si bé, això no s’ha aconseguit del tot, sembla que fins ara ha estat una tàctica encertada.
En canvi i també segons el meu parer, la decisió de la resta del govern de lliurar-se voluntàriament a la justícia espanyola i l’estratègia seguida pels seus advocats en el judici del Suprem, sembla que va ser un error.
L’editorial d’avui parla de l’existència de textos que descriuen la interrelació entre la indefensió apresa i la política i les seves conseqüències però no diu res sobre la manera de revertir-les.
Una de les condicions necessàries que contempla el Full de ruta a debat en la 2a Conferència Nacional per l’Estat propi (www.mxi.cat) perquè els presos polítics indultats mantinguin la seva activitat política i trobin un lloc en la nova etapa del procés que s’obra a partir d’ara, és que expliquin clarament què va passar en les etapes prèvies i posteriors a l’1-O i assumeixin les responsabilitats que se’n derivin.
Potser aquest hauria de ser el primer pas: Reconèixer l’error i explicar les raons que els va fer prioritzar la presó a l’exili, defensar-se en castellà i acceptar les arbitrarietats i humiliacions del judici. Mentre això no passi, els dubtes i la desconfiança seguiran corsecant la gent que els hi vàrem fer confiança i afavorint els sentiments d’impotència, pessimisme i autoodi de què parla l’editorial.

Miquel M.Matas
Miquel M.Matas
02.01.2023  ·  03:29

Els dirigents politics dels procés no s’ havien d’ haver deixat enxampar mai , ni deixar que enxampessin a ningú. Si no t’ enxampen, no et torturen i si no et torturen no tens la indefenció apresa.
Es evident que no es pot seguir per aquest camí, fent el mateixos errors durant 300 anys.
Cal fer un projecte nou.

Miquel Matas

Lluís Paloma
Lluís Paloma
02.01.2023  ·  04:46

Sempre dic que cal no votar. Ara, a més, afegeixo que cal apagar televisions i ràdios i aprendre a buscar bona informació a internet, necessàriament en llengües que no siguin la castellana (Vilaweb funciona molt bé, i jo també empro l’anglès per a llegir portals estrangers). Es tracta de crear-nos l’antibombolla: que no ens arribi res controlat des de Madrid. Així anul·larem els esforços espanyols per a enfonsar-nos. Cal fer més coses, però a efectes psicològics i d’informació ja és un bon pas: desconnexió.

Josep Navarro
Josep Navarro
02.01.2023  ·  05:26

Ja Maquiavel ho esmentava…. El poble poc avesat a governar-se, sense líders tendeix a lliurar-se, en el pessimisme i la desorganització.

Albert Ventura
Albert Ventura
02.01.2023  ·  07:05

El pessimisme que passem no es deu nomes a la forca dels espanyols, es deu sobretot a la caterva de traidors que tenim al govern i a les principals institucions del pais. No es nomes que siguin uns venuts es que, al damunt, ens venen per no res.

Angels Jimenez
Angels Jimenez
02.01.2023  ·  07:09

Com sempre un editorial inspirador i esperançador. Moltes gràcies.

Carles Serra
Carles Serra
02.01.2023  ·  07:34

Gràcies Vicent per aportar informació que ens fa reflexionar; això de fer por i influir a una societat ja és molt vell, els romans varen ser els pioners amb aquestes accions, la diferència és que no hi havia TV ni ràdio; ara el Cèsar tenia molt clar de donar pà i circ en el poble perquè estigués conten i resignat; aquesta realitat també tindria que fer reflexionar els periodistes col.laboradors de Vilaweb, l’hora de descriure partits/polítics; com poden seguir definint PSC? quant TOTS sabem que és una sucursal del PSO€ a la colònia catalana, així com partit d’esquerres, socialista i democràtic? Vicent; com quant és defineix els Comuns, d’esquerres i d’una consciència social infinita, quan aquest són els apalancadors i participant d’aquest govern que ens roba, ens reprimeix i fa el genocidi de la nostra cultura i llengua; ja que dir Vicent això ue d’ER i Compromís, això ja és directament polítics de Vichy.
Per justificar ser un politits/partits Vichy, ho justicant, com ja fa molt temps ho va denunciar en Fachín, amb LA MENTIDA Vicent.

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
02.01.2023  ·  08:19

Sí, Vicent. Els psicòlegs coneixem bé la indefensió apresa, que alguns anomenen també “resignació apresa” o “impotència apresa”. Cada curs en parlava amb els meus estudiants perquè és un tema molt important. Voldria just fer un petit matís. En els experiments originals de Seligman, la reacció de diguem-n’hi desànim, de dimissió, de baixar els braços, era la conseqüència d’una situació en la que realment no hi havia escapatòria, no hi havia solució, no hi havia sortida. La reacció era doncs lògica, adequada: de res no serveix batallar, malgastar energia, quan no existeix cap eixida. Seligman utilitzà un dispositiu experimental molt senzill : col·locava una rata en una caixa dividida en dos compartiments que comunicarem entre ells per un passadís estret. Llavors enviava descargues elèctriques (o altres formes d’estimulació aversiva) al compartiment on es trobava l’animal ; però si aquest es desplaçava fins a l’altre compartiment, allà no hi havia descargues elèctriques. Podia escapar doncs. Podia tardar més o menys en descobrir, en aprendre, el camí de sortida ; però l’acabava trobant sempre. Però en una segona fase de l’experiment, Seligman tancava el pas entre els dos compartiments. Llavors, quan enviava l’electricitat, l’animal, fes el que fes, no podia escapar-ne i acabava desistint.
La qüestió és doncs de ser conscients que no ens trobem en aquesta situació sense sortida, com ens ho voldrien fer creure, i que la resignació no és la resposta adequada ja que hi ha un camí de sortida. Si les rates de Seligman acabaven trobant-lo, perquè no nosaltres ? (“Perquè no tú, Capgros?”, com cantava en Serrat del qual has parlat recentment…)

Pere Guarch
Pere Guarch
02.01.2023  ·  08:28

Una de les formes d’autoodi és menystenir les nostres institucions. Bon any!

Carme Tulleuda
Carme Tulleuda
02.01.2023  ·  08:31

Aquesta editorial fa que entenguis més coses de les que (exactament) diu.
El tema dels presos polítics em fa pensar.
L’estat va jutjar, condemnar i tenir empresonats els nostres líders per haver-nos portat on “no ens havien d’haver portat”, per “culpa nostra” , els hi “insistien”. Ara han estat “perdonats”. Espanya vol la “reconciliació “.
Això si!! Els nostres presos són independentistes, eh!! No ho podem negar. La presó els hi dóna un segell de garantia. Es pot ser independentista, és clar que si. Estem en una democràcia!! Però”allò ” que vam fer, no es pot fer.
Ara, es tracta de fer-nos sentir culpables. Hem de “mimar” i “compadir” a tots aquests indultats. No podem criticar-los, ni exigir que facin res de tot allò que van prometre. Han estat a la presó, han patit molt. Com podem dubtar del seu independentisme? Com gosem xiular a na Carme Forcadell? Com gosem dir que Junqueras és un botifler?
Som “dolents” o “inconscients” . Som culpables de no tenir sentiments i del patiment dels nostres “líders”.
És clar!! Profunditzar sobre la repressió, el judici, l’empresonament… això no!!
No parlem del pròfug que va fugir i va deixar als “companys” empantanegats.
Parlar de la tasca internacional dels exiliats…. això, no!!
Fer-nos sentir culpables de maltractar els presos polítics. És una tasca que estan fent molt bé.

Pep Agulló
Pep Agulló
02.01.2023  ·  08:45

VIES RETORÇADES…

Aquesta editorial demana la continuació. Aquest estat psicològic col.lectiu té unes altres conseqüències polítiques perquè la desesperança i la impotència no suprimeixen l’anhel de llibertat, el menen per altres viaranys, per altres “sortides” que no s’aferren en la força col.lectiva com seria el normal en una revolta.

I aquí ve com la voluntat de canvi és deixa en mans d’uns “herois” íntegres i valents que en portaran a la victòria. Hi ha un desplaçament dels atributs que pensem que no tenim com a ciutadania, pel que diu l’editorial, cap a uns protagonismes màgics… La gran decepció dels dirigents independentistes no només respon a la manca de responsabilitats ( si volem traicions), que hi són evidentment, sinó també, i de forma molt més soterrada, al concepte de que els donem tota la responsabilitat de ser els dirigents de la nostra llibertat de la qual no ens veiem en cor d’assumir…

La primera condició per exercir una força és reconèixer que la tens. Delegar-la a un altre, és un acte d’impotència…

Antoni Cuadrench
Antoni Cuadrench
02.01.2023  ·  08:50

És un error capejar el temporal, quan el temps ens dona la raó:
– Defensem un dret reconegut.
– Per construir el nostre futur necessitem descolonitzar-nos desobeint.
– No a les llistes tancades i els partits entesos com agències de contratació.
– A les escoles s’ha d’explicar la nostra historia, utilitzar la nostra llengua, formar els docents políticament.
– No soc creient però, els apòstols davant la desfeta van començar a viatjar.
– Arreu del país parlem a la nostra amb total transparència.

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
02.01.2023  ·  09:11

L’independencia, més que de psicologia és matèria de psiquiatria. Estem a un pam de del frenopàtic

Albert Miret
Albert Miret
02.01.2023  ·  09:14

D’acord al 100% amb en Pep Agulló.
A mi, el que cada dia em crida més l’atenció és que una societat tan mediocre i inculta com l’espanyola sigui capaç de mantenir-nos esclavitzats fins al dia d’avui. Ells, en la seva estultícia creuen que són superiors no als catalans, sinó també als europeus en el seu somniat “destino en lo universal”, i això que creuen que els fa triomfants, és el que de mica en mica els isola de la resta del món per enèsima vegada. Hitler també va dur a la pràctica aquest hiperorgull amb el poble alemany, i mentre va durar, era realment efectiu per facilitat l’obediència de les animalades més grans de la història, però com totes les societats i líders que han optat per a aquest model de societat estupiditzada, el fracàs va ser espectacular. El mateix succeirà amb la societat espanyola quan el nivell de coneixement vagi augmentant a pesar de tota la infinitat de mecanismes que ho frenen i ho intenten impedir, i l’adorada i fictícia “unidad española” es transformarà en la seva apocalipsi final per manca d’oxigen mental.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
02.01.2023  ·  09:53

Aquesta indefensio ens fa molt mal i ho posem facil al enemic dient mentides nosaltres seguirem endavant

Agustí Delgado
Agustí Delgado
02.01.2023  ·  09:54

Hem de viure l’autoafirmació prenent consciència de la pròpia energia i experimentar aquesta energia en cada acte de la nostra vida, fins i tot en els actes aparentment més insignificants.

Carles Benito
Carles Benito
02.01.2023  ·  09:54

CONEC PERSONES QUE AFIRMEN QUE ELS RESULTA POSITIU ANAR AL PSICÒLEG

PERSONALMENT TENC CERTA RECANÇA AL FET QUE ALGÚ ORIENTI DE MANERA EXPRESSA LES MEVES DECISIONS

VERITABLEMENT ALLÒ QUE OPERA UNA CATARSI ÉS LA REFLEXIÓ PERSONAL QUE CONDUEIX A L’ACCIÓ (O REACCIÓ) TAMBÉ PERSONAL

QUÈ EN FAREM DE SABER QUE L’ESMORTEÏMENT, QUE PATEIXEN ALGUNS, TÉ NOM ?
O ÉS UN PROCÉS CONEGUT I ESTUDIAT ?

ALLÒ QUE IMPORTA ÉS REACCIONAR, ÉS SOBREPOSAR-SE,

QUE CADA UN REFLEXIONI I “QUE NO EL CONFONGUIN LES MENTIDES QUE, ELS QUE PODEN HAN DIT, DIUEN I D’IRAN”

HEM GUANYAT !

MAI L’imperi NO HAVIA ESTAT “CONTRA LES CORDES” TANT COM LI TENIM ARA

REACCIONEM I PRENGUEM EMBRANZIDA PEL SEGÜENT COMBAT !

TANT SI ÉS EL FINAL COM SI SOLS ÉS EL PENÚLTIM !

ANÀVEM PEL BON CAMÍ I L’HEM DE REPRENDRE !

Maria Antònia Farré
Maria Antònia Farré
02.01.2023  ·  10:10

Absolutament d’acord amb el comentari de Jordi Romeva.

Jordi Torres
Jordi Torres
02.01.2023  ·  10:12

Quan he llegit el teu editorial, benvolgut Vicent, m’ha vingut al cap un llibre del Jorge Bucay que encara deu córrer per casa. Un dels contes tracta d’un gran elefant de circ que viu encadenat a una petita estaca clavada a terra. Cada dia l’elefant fa un número on demostra la seva força descomunal i altres proeses al públic, però en acabat, el lliguen amb una cadena a aquella estaca i ell, inexplicablement, sembla incapaç de deslliurar-se. Per què no s’escapa? Amb la seva força podria tombar aquella estaca amb facilitat. El que passa, explica en Bucay, és que el van lligar de petit a aquella mateixa estaca. Al principi va provar d’escapar-se, va empènyer durant dies, mesos, amb totes les seves forces; però era petit i no la va poder tombar, i al final va desistir. En el moment en què es va resignar, la impotència va quedar gravada com un mur infranquejable a la ment de l’elefant, que no és conscient que ara ha crescut i que, tot i que les circumstàncies han canviat -ell és molt més fort- el record no ho ha fet.

“No podreu, és inútil”, repeteixen els polítics espanyols i els catalans a sou dels espanyols. Mitjans subvencionats, tertulians a sou i comentaristes militants: “No es pot vèncer a Espanya, són més forts”. Aquesta és la idea que volen que arreli a la nostra memòria col·lectiva, i per això la repeteixen com un mantra, un cop i un altre. El que és cert és que els hi va anar del “canto d’un duro” que no tombéssim l’estaca, el 2017. Això explica la ferocitat amb què els espanyols ens han reprimit des de llavors: Per una vegada ens van veure capaços d’alliberar-nos. Com l’elefant, els independentistes no som conscients de la nostra força.

I quina força real té Espanya. Quants més embats democràtics podrà reprimir amb la violència? Quant de temps podrà encobrir els tribunals prevaricadors i els abusos dels seus cossos policials? Quants més escàndols (l’espionatge sistemàtic, la corrupció generalitzada, els monarques lladregots, etc.) podrà generar sense provocar una crisi general a Europa? Espanya no es pot permetre sortir del club dels estats democràtics per convertir-se definitivament en un estat pària i autoritari: No és autosuficient i crec que ni tan sols els espanyols, propensos com són a l’autoritarisme i a la manca de llibertat, tolerarien un retorn a la dictadura.

En fi, que estic d’acord que la indefensió apresa és un dels obstacles més importants que haurem de vèncer aquest any que comença.

Salut!

Rubén Cruz
Rubén Cruz
02.01.2023  ·  10:24

No soc expert en res, però trobo que aquesta indefensió apresa es fa servir amb les dones maltractades i les persones objecte de tràfic. És un mecanisme masclista (sinònim de supremacista) elaborat conscientment per assolir l’objectiu d’aclaparar la víctima.
Fora bo treballar tècniques d’alliberament ideològic dels col•lectius perseguits per raó de diferència (dones, transgènere, gais…), perquè tot allò humà sotmès a violència i opressió és indestriable.

XAVIER VIDAL
XAVIER VIDAL
02.01.2023  ·  10:31

1) La fugida de part del Govern ha estat l’unic encert del post-referèndum: sosté la denúncia del dèficit democràtic de Ñ arreu del mòn.
2)La gent (el poble) es el sobirà, en tots els sentits (també en la voluntat de la independència). Els polítics son gestors d’aquesta voluntat, no tenidors.
3)les urnes son la veu d’aquesta voluntat sobirana, no les declaracions ni accions dels polítics ni dels comentaristes, tertulians, periodistes, etc… .
4)La manipulació informativa es contínua i abasta tota la societat: aquest article n’es un bon exemple. La resignació era el meu estat natural abans dels 11 Setembres passats. Avui em sento eufòric esperant la DUI definitiva.
5)La nostra lluita és pacifica, tossuda i justa. Això deslegitima la repressió i ens motiva la nostra resistència.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
02.01.2023  ·  10:38

Com passa amb molts del conflictes (de qualsevol tipus i magnitud), el fet que s’empantaneguin té molt a veure amb la gestió de la Comunicació i el Lideratge, entesos aquests dos conceptes com els integradors i, alhora, resultants d’altres tan importants com la Estratègia, la Tàctica, la Planificació de l’Acció i el Control de l’Acció per re-ajustar el Pla convenientment i consensuada a la realitat.

Aquest model de gestió requereix d’uns actors competents (líders i col·laboradors) que mantinguin el focus permanentment en la resolució del conflicte. Aquesta competència i concentració exclou automàticament als Polítics professionals, doncs són majoritàriament uns inútils (moltíssims d’ells no han fet mai res més que llepar culs d’altres polítics i/o alimentar la corrupció) i el seu focus o prioritat està en la captura i retenció de vots (manteniment del seu contracte laboral i satisfacció del seu contractador).

El gir de 180 graus que han fet TOTS els partits fake-indepes (JUNTS, CUP i, d’una forma repugnantment insultant, ERC) s’entén perfectament quan es van adonar que la seva incompetència i incapacitat de gestió (Estratègia, Tàctica, Pla, Control, Adaptació,…) els portava a tots a l’ATUR. A la desfeta del seu Negoci. Tots ells treballen per la gran corporació que és l’Estat espanyol (amb la seva cultura i principis fundacionals antidemocràtics, corruptes, violents, mafiosos i anticatalans) i només una minimíssima minoria estava disposada a deixar la feina i endinsar-se en un escenari d’una gran incertesa, dificultat i patiment personal.

És normal que aquests polítics fake-indepes hagin virat tan ràpidament cap a la traïdoria i la col·laboració per motius de supervivència (i mancança total de valors i compromís amb el Poble, els seus votants) i que estiguin controlant els mitjans de Comunicació per difondre el pessimisme, resignació i sentiment de culpabilitat (ens ofereixen un gran ventall d’opcions per triar) que justifiqui el seu viratge de 180 graus.

I és per això que NO hem de tornar a votar a aquesta xusma dels partits fake-indepes. Amb ells mai arribarem enlloc i a sobre ens torturaran psicològicament per justificar l’injustificable.

Prou ja !!!
Organitzem-nos. Estenem la xarxa (ja existent) sense lideratges personalistes, sense polítics/partits professionals i amb persones provadament competents, íntegres i decidies. Teixim xarxes de protecció per aquestes persones a partir de les lliçons apresses. Treballem i millorem la Comunicació amb missatges verídics, contrastables, punyents, motivadors, guanyadors. Controlem les xarxes de Comunicació. Aixequem-nos novament i completem el camí. Podem fer-ho… tot i que ens torpedinin diàriament amb missatges contraris de rendició i submissió.

Considero que desprès de les eleccions municipals d’enguany serà un bon moment per analitzar la conveniència de crear una nova Organització Independentista del Poble i la seva representació electoral per futures eleccions més determinants.

Llista Cívica ja !!!
(o llistes / agrupacions d’electors sortides de la nova Organització Independentista del Poble en la forma guanyadora que acabi tenint i en el moment oportú…)

Salvador Aregall
Salvador Aregall
02.01.2023  ·  10:41

Estic totalment d’acord amb el què diu Sebastià Frau. L’enfrontament entre Catalunya i Espanya –podríem dir Castella- és antiga, pel cap baix, més de tres segles i el que ha succeït al 2017 és, efectivament, una agudització. En aquest sentit la “indefensió apresa” forma part del nostre DNA com a part d’una psicopatologia que s’ha teixint al llarg dels segles. En tots els punts àlgids de la lluita per la independència s’hi ha barrejat sempre massa interessos que han fet impossible la unitat. Va passar al segle passat en l’intent de Macià, als fets del sis d’octubre amb Companys o al cop d’estat del 36. Ja havia passat a la guerra del 1714. L’enfrontament entre Castella i Catalunya sempre ha estat molt desigual en termes de força. La repressió física que històricament hem rebut, però també a través de lleis i de canvis socials molt sobtats a causa d’onades d’immigració només comparable –en termes relatius- a les que van patir la Rússia de Stalin. En aquestes condicions moltes de les coses que hem salvat –que sempre estan en perill- molt probablement ha estat per la indefensió apresa. És el cas de la llengua. Els fets de 2017 han estat molt durs de pair. A mesura que passa el temps i guanyem objectivitat en la valoració d’aquells dies és fa més evident que la indefensió apresa és un recurs per mantenir els arguments i la força a punt, però a resguard, no és resignació. Quan en Serrat diu que millor en castellà perquè així ens entendrem tots –en una acció absolutament preparada- la gent del Sant Jordi no reacciona perquè sap que no és el moment, no és resignació. Qui s’ha resignat són la colla de polítics professionals que, sabent perfectament la cartografia històrica i les conseqüències de l’enfrontament amb l’estat, van fer un disseny nefast del procés.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
02.01.2023  ·  10:41

Fa tres-cents anys que una part important del poble català empra una combinació d’empentar i retirar-se, davant del fort. L’estira i afluixa ens ha permès sobreviure en un context molt hostil per la nostra cultura i pels nostres valors cívics. No seria rar que ara estiguéssim fent el mateix.
Altra cosa són els relats, anàlisis i diagnòstics apressats, interessats o directament equivocats.
També és cert que els temps canvien però això ja són figues d’un altre paner.

Jordi Sanahuja
Jordi Sanahuja
02.01.2023  ·  10:50

Llegint el discurs de Zelenski per Any Nou, tinc enveja sana per l’orgull dels ucraïnesos, malgrat els enormes sacrificis que implica haver de combatre a una potencia militar com Rússia comandada per una bèstia com Putin. La nostre bèstia es un bluf al seu costat però amb Aragonesos i Junqueras sempre perdràs, sigui amb qui sigui la lluita i siga el què siga que defenses, fins i tot defensar la llengua tenint la seva governabilitat a les teves mans. Covards e incompetents, la recepta perfecta per autodestruir-nos.
Aquest comportament covard e incompetent que hem vist en ERC i molt especialment en el MHP Aragonés els darrers 5 anys, és el anti-exemple de líder, que juntament amb la manipulació dels Media catalans (tot el Grup Godó, l’ARA, El Periodico i els públics TV3 i Catalunya Ràdio), ha portat a una part important de la població al que defineixes com “indefensió apresa” que ens pot portat fins i tot a la depressió.
És evident que Espanya amb el seu comportament violent, antidemocràtic i amb una justícia prevaricadora alimenta aquesta sensació, però el veritable problema el tenim aquí amb el seus col·laboradors d’ERC.
Ja des del 2017 / 2018 l’eslògan “independentisme màgic” adreçat als que no es volien rendir, va ser un exemple perfecte de la voluntat de extendre la “indefensió apresa” en la població, amb el missatge de no siguis un ilús i conforma’t, ja que ara sabem que Espanya és molt violenta i ens poden fer molt mal. Conclusió: has de tenir por i no podem fer res. Un altre similar va ser l’acusació de que els hiperventilats voler el “quan pitjor, millor”, donant a entendre que no hi ha res a fer i només volem generar més patiment.
Com explica Resina avui a VilaWeb, un altre manera de promoure l’indefensió apresa és centra-se en els blocs “esquerra / dreta”. Això dona l’oportunitat a la gent amb por inconscient a amagar-se darrera la confrontació ideològica i votar amb el pensament de no prendre mal. D’aquí, la falera de ERC amb els Comuns a Catalunya i amb el PSOE a Espanya i l’odi a Puigdemont i a tot el que defineixen (amb molt poca base, però això és un altre tema) de postconvergent.
També la nova llei de disturbis públics, (substituint a una de sedició que tenia els dies comptats abans que Europa la tombés), la va promoure i aprovar ERC per atemorir a la població que es volgués manifestar i així aprofundir (amb raó) la indefensió apresa.
El fer de deixar més de 4.000 represaliats a la seva sort i no fer res per ells, provoca també en la població aquesta sensació se indefensió, d’estar sol devant del monstre espanyol i amb propi govern en contra.
Ara sabem que “exeplar la base”, un altre eslògan recurrent de ERC, es referia a incrementar el nombre de gent amb un sentiment de indefensió apresa, que per òsmosi els acabarien votant a ells.
Per contrarestar aquesta malaltia mental, el primer pas és ser conscient del què et pasa i voler posar-hi solució. Tant la neurofisiologia com el mateix budisme demostren que la ment és la creadora de les nostres pors i creences i que la neuroplastisitat del nostre cervell fa que tinguem la facultat de revertir els nostres pensaments si ens ho proposem i aprenem a fer-ho, siguin quines siguin les forces manipuladores als que estem submisos.
Daniel J. Siegel -Doctor de Harvard en psiquiatria- ens diu que les emocions positives son constructives perquè generen un estat d’integració de la nostre ment que ens equilibra, i que les sensacions negatives ens fan sentir malament i poden ser destructives: generen una sensació de amenaça que fa que desconnectem de la resta i de nosaltres mateixos. Aquí estem gràcies a ERC.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
02.01.2023  ·  10:52

Gràcies, enhorabona i per molts anys, VILAWEB. Gràcies al Director per les seues impagables editorials que tan bé ens re-actualitzen cada dia i per tot el periodisme de qualitat que ens ofereixen els seus col·l. aboradors. I gràcies també a tants subscriptors que amb el seu nivell i fondària ens enriqueixen amb les seues opinions impagables com un valor afegit, eixamplant nostra mirada. Feliç 2023 a totes i a tots, creador(e)s de lligams humans i proximitat afectiva entre els PPCC (i més enllà).

Marià Armengol
Marià Armengol
02.01.2023  ·  11:05

L’octubre 2017 la il.lusio de la poblacio va superar, de llarg, aquest estadi de por. Estavem disposats a tot, i, si ho mirem fredament, JA haviem vençut. Uns foscos personatges van impedir anar endavant. En altres temps aquests TRAIDORS haguessin estat ‘passats a ganivet’, o afusellats… aqui, poble sempre molt correcte, molt emocional, vem plorar la seva condemna, vem demanar ‘llibertat’ per ells, oblidant la seva indigna rendicio, i pitjor, el nostre REAL objectiu.
Ara, ells ens premien amb discursets de merda, pretenent atontinar-nos encara mes, i tots els medis sota la capa del Sol ens bombardegen dia si, dia tambe amb missatges de rendicio condicionada : Que siguem ‘bons’ trenta o quaranta anys mes. Que ara no es pot fer res. Que ho deixem tot a les seves ‘bones’ mans.
PS: Que les ‘marranades’ me las faci l’enemic ho entenc. Es el que han de fer… Que me les facin els’molt bons’ companys de lluita (haurien de ser) es d’una maldat extrema.
PS2: Ho sento, per a mi, tal com vec el que diuen, fan, i sobretot, el que pretenen, s’els podien haver quedat uns anyets mes. Les traidories NO haurien de tenir CAP premi a casa nostra.

RAMON PROS
RAMON PROS
02.01.2023  ·  11:08

Aquest matí TV3 barrejava les imatges dels Reis Mags amb les del Rei i la seva filla, hereva a la Corona, que aviat farà 18 anys. Les cares d’ella i d’ell feien realment por.
No sembla facil entrar en diàleg amb ells, per molt que portem 300 anys de conflicte. M’en penedia d’haver votat sense llegir, la Constitució del 78. Potser hagués sigut millor un dictador que aquest Rei? Potser hagués sigut més fàcil de derrocar!

Carles Ortiz
Carles Ortiz
02.01.2023  ·  11:09

Si hi ha tècniques per causar pessimisme i autoodi, també hauran d’haver tècniques per defensar-se i superar-les i contra atacar. Per exemple, promocionar la nostra veritable història,no som una nació? Doncs demostre-m’ho.

Mireia Costa-Pau
Mireia Costa-Pau
02.01.2023  ·  11:20

(Soc Daniel Bonaventura)

Exemple viscut d’autoodi:

Un company de feina posa Spotify en mode silenci sempre que escolta música catalana “perquè els meus amics no ho vegin”. Aquest home vota Comuns. Viu immers en la indefensió apresa, en un entorn de gent vençuda i covarda, que accepta l’espanyolització com un fet irreversible. Quin horror!

Enric Emo
Enric Emo
02.01.2023  ·  11:32

L’editorial d¡avui d’en Vicent Partal és molt interessant. Algunes reflexions:

1. Conec independentistes enfadat i desorientats, però i això és molt important, no en conec que hagin deixat de ser-ho (a banda d’una sèrie d’indultats i les seves titelles en els partits polítics).

2. Podem fer moltes coses: no contractar companyies de l’Ibex ni espanyoles, deixar la Caixa i el Banc Sabadell, comprar preferentment llibres en català, no comprar La Vanguàrdia ni El Periódico, parlar sempre en català (ens costa però si ho anem fent cada vegada serà més fàcil, a mi m’entenen i no protesten i si ho fessin seria el seu problema), donar suport als represaliats abandonats pels partits polítics i pels indultats que no tenen vergonya, manifestar-nos sempre que podem (ens fa sentir vius i comprendre que existim i també fem por a l’enemic que ens vol destruir), no votar als partits autonomistes, etc

Ànims!

ernest ramos
ernest ramos
02.01.2023  ·  11:42

Sr. Partal, ja mireu bé el dessota del cotxe abans d’engegar-lo ?

JAUME GUIU
JAUME GUIU
02.01.2023  ·  12:07

Hi ha un subscriptor que parla de menystenir de les institucions com a forma d’autoodi, crec que s’equivoca per dues raons, no es critica o es fa befa de la instituciò en si mateixa si no dels administradors que no estan a l’alçada. i si anem al fons de tot veurem que les institucions que patim no son res mes que subdelegacions del gobierno d’escanya.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
02.01.2023  ·  12:11

Amb tot el respecte.

“Indefensió apresa”, masturbacions mentals.

1. Molts catalans, tot i que siguen independentistes, es passen al castellà perquè no estimen la seua llengua. Només la parlen. Com parlen castellà, francès i algú… suahili.

2. Molts independentistes, la majoria, no ho són per una qüestió identitària sinó per una qüestió crematística, de diners, butxaca, vaja.

3. Els polítics líders “independentistes” no són diferents de la majoria dels seus votants. Només volen, volien i voldran un millorament econòmic. Recuperar l’Estatut perdut (per raons mai prou aclarides) durant la Transició, i si això s’aconsegueix, estic convençut que el nombre d'”independentistes” baixa en picat.

Conclusió

Si no aprofiteu, ara, per a demostrar que sou una nació sotmesa, oblideu-vos de la resta perquè no arribarà mai. A Catalunya, l’establishment catalanista, autonomista i pseudoindependentista talla massa bacallà amb l’establishment de la Corte del Reino de España per partir, definitivament, peres.

Joan Royo
Joan Royo
02.01.2023  ·  12:29

La indefensió apresa potser ha donat lloc a allò que popularment diem “meninfotisme”. Són 300 anys d’opressió, de batalles perdudes, de “parla bé”, “habla cristiano”, “no lladres”, “polaco”, “catalufo”, “catalino”…Ens sorprén la indefensió apresa? Ens sorprén l’autoodi? Gens ni miqueta. El que sorprén és que encara conservem forces per alçar-nos altra vegada i dir “PROU”. No dubte, malgrat tot el que hem viscut, que ens tornarem a alçar i guanyarem la batalla definitiva. Amb molts anys al damunt i tantes batalletes guanyades, altres de perdudes, veuré un país lliure, si més no una part de la nostra nació, el meu sud potser ja no el veuré lliure…qui sap. I quan dic això, ni fantasies, ni hiperventilació, ni altres parides dels enemics.

Josep Soler
Josep Soler
02.01.2023  ·  12:38

Són molt interessants aquestes teories que expliquen els comportaments humans, com són les explicacions que els economistes –grans experts en la matèria– et donen per justificar la poca correspondència amb aquelles previsions anteriors.
Recordo que l’única experiència positiva -no ho hauria pensat mai- que vaig treure d’aquell “servei militar obligatori” d’aquella època tan fosca del franquisme, van ser les reaccions dels companys, que vam coincidir -per sort o per desgràcia- dins de la mateixa Companyia .
Va resultar que els “llestos”, els que ja ho sabien tot abans d’entrar, van ser els més putejats i els que amb més dificultat van saber sobreviure a aquella immensa pèrdua de temps que era, fer el “Servei militar”.
Avui, quan constato la mateixa reacció d’entrega i de plena submissió, amb el poder establert (l’equivalent amb aquells militars de professió) penso que aquests soldats-diputats-periodistes-tertulians… tampoc han entès res de res i que la seva, és una covardia genètica que en tota circumstància, no sap o no pot amotllar-se mai, a l’alçada del que cal estar, en certs i decissius moments importants de la vida.
Per edat, el més probable és que no vegi la independència del meu país, però del que sí que estic convençut, és que aquesta gent que ciclicament reacciona com aquells companys de mili, al final sortiran escaldats i putejats per no haver sabut estar a l’alçada de les noves circumstàncies.

Núria Tintó
Núria Tintó
02.01.2023  ·  12:50

És una mania meva, però, per higiene mental, quan parlem del idioma, no hauríem de dir “castellà” en lloc d'”espanyol”? El castellà és l’idioma de Castella que s’ha imposat a tots els altres. Quan li diem espanyol ja el reconeixem com a amo i senyor
Ja he dit que era una mania meva, mai ningú m’ha donat la raó, però segueixo pensat que la tinc
Bon any a tothom !

Antoni Sans
Antoni Sans
02.01.2023  ·  15:38

Escriu Rosa
Molt bo el conte de l’elefant, Jordi Torres (10,12hs)!

Eduard Rogero
Eduard Rogero
02.01.2023  ·  18:16

La manca d’autoestima ha estat cultivada molts anys a Catalunya des-d’Espanya a còpia de tòpics com la tacanyeria i el només estar per la feina.
Quan vaig anar per primera vegada a Castella, (1957) en saber que era català els meus cosins i colla em penjaven l’adjectiu de separatista, que jo no havia sentit fins aleshores.
Per altra part sempre deien la frase que inclús el Serrat haurà escoltat de “tú no pareces catalán” perquè el concepte d’ensopit i dòcil avorrit que tenen après quadra amb nosaltres.
Dels millors còmics d’Espanya han estat catalans (Charly Rivel, Cassen, Eugeni etc).
Jo prefereixo que ens considerin educats que esquerps, però no mansois, dòcils i manejables que és el que volen els que no es volen bé que per descomptat no són tots.

Salut Carbonell
Salut Carbonell
02.01.2023  ·  18:27

El comentari del Sr. Rafael Benavent (10.12) és el que m’hagues agradat de saber escriure jo.
En resum: Moltes gràcies al Senyor Partal pels seus editorials que ens ajuden a aixecar el cap.
Gràcies als comentaristes de tota mena, de dreta, d’esquerra, de independentistes, de pragmàtics, de pesimistes i d’optimistes. Tots aportan un gra de sorra a la reflexió i al anàlisi ajudant a confirmar les pròpies conviccions.
A tots Molt bon any 2023 amb el desig que mai no ens cansem de creure i lluitar per la independència de Catalunya.

Miquel Urquizu
Miquel Urquizu
02.01.2023  ·  19:17

Tot el pessimisme, la impotència i l’autoodi que s’observen en bona part del nostre poble giraria com un mitjó si el president legítim guanya la batalla a la UE i pot tornar amb plena immunitat al país. Totes les rates usurpadores sortirien espaordides. Això és el que desitjo per al 2023. I que VilaWeb des de les seves pàgines ens ajudi a aconseguir.

Josep Garcia
Josep Garcia
02.01.2023  ·  19:36

Quedo molt gratament sorprès pel nivell de comentaris de la “família VilaWebiana” – no sé si l’expressió és correcta -, d’aquest any que tot just hem iniciat. I ho dic de tot cor. Estaré molt amatent, als propers escrits. De seguir així, serà molt enriquidor, almenys, per a mi.
PS. Naturalment, sense deixar les Editorials del nostre director, Senyor Partal. Per cert, fa uns dies, en una conserva amb un amic en comú, li vaig recordar l’anècdota del Parenostre en arameu…

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
02.01.2023  ·  19:59

Certament va ser un a concessió molt valuosa a la IN-justicia espanyolista el canviar l’idioma al castellà durant el judici del procés.
Tots sabem que els fatxendes són de mena covards, que es creixen amb la por de la víctima i reculen si aquesta no abaixa el cap i planta cara.
Per a mi hi havia dos tipus entre els polítics que es van lliurar dòcilment als espanyols, els que no van tenir prou senderi per saber on es ficaven, i els traïdors que sabien on anaven i esperaven un tracte de favor essent submisos. Aquests segons van arrossegar als primers, no sabent que “Roma no paga traïdors”. No els va servir de res, les penes en la farsa de judici haguessin estat les mateixes si haguessin mantingut la dignitat en català.
Aquests segons son els que ja s’han tret la màscara ara, parlo del Gran Botifler Oriol Junqueras i acòlits, clar, que ens parlen de tauletes de diàleg i pactes de claredat per tal de tapar i devaluar el 1-O, i així tapar la seva traïció.

Finalment vull cridar l’atenció sobre aquestes paraules del Sr. Lluís Paloma
02.01.2023 · 04:46
“…
Sempre dic que cal no votar. Ara, a més, afegeixo que cal apagar televisions i ràdios i aprendre a buscar bona informació a internet,…
…”

M’han fet pensar, per semblança conceptual, en el fracàs total de la bombolla de la política Covid-0 de la Xina.
No Sr. Paloma, respecto la seva opinió, però la trobo totalment errada, NO podem viure en una bombolla i esperar que el mal passi. És la política de l’estruç, política que va molt bé a les dictadures, i empra apòstols per a escampar aquesta idea i dominar al poble.
Per tant haig de donar un NO ROTUND als suggeriments de no votar, sempre els he vist com vinguts dels apòstols de l’espanyolisne per aplanar el seu camí. Si no votem accelerem el genocidi cultural de Catalunya deixant totes les institucions en mans de qui farà política de terra cremada, legalment, durant 4 anys.
Si un partit, com la ER de Junqueras ens ha mentit i traït, simplement no el votem gens, que desaparegui. Sempre trobarem altres partits independentistes que com a mínim frenaran la invasió institucional. VOTAR SEMPRE.

Ramon Perera
Ramon Perera
02.01.2023  ·  20:49

Efectivament, posar nom a les coses ajuda a superar dificultats. Ho recordava Carme Junyent en un article d’aquest proppassat més desembre: “Saber què em passa, haver-hi posat nom, m’ha permès de trobar una explicació…”
[https://www.vilaweb.cat/noticies/posar-nom-coses-opinio-carme-junyent/]

“La indefensió apresa.” No és una cosa nova. Pel nom i pel contingut és lo mateix que “el desemparament après.” Del desemparament après ja en va parlar el psicòleg Quim Gibert l’any 2000. Dono una pista per tal de que es pugui recuperar aquest antecedent:
– Cicle “La catalanitat: una identitat maleïda?”
– Mequinensa, dissabte 13 de maig de 2000
– 10.15.- De què parlem, quan parlem de desemparament après?
Quim gibert, psicòleg i articulista.
– 11.- El desemparament après des d’una perspectiva política i jurídica. El cas dels catalans de l’Aragó
Juli Pallarol, professor jurista.

PS. Té molta raó Núria Tintó [12:50] quan diu: “per higiene mental, quan parlem del idioma, no hauríem de dir “castellà” en lloc d’”espanyol”? El castellà és l’idioma de Castella que s’ha imposat a tots els altres. Quan li diem espanyol ja el reconeixem com a amo i senyor.”

Els espanyols mateixos ho expliquen:

– Pregunta. ¿Por qué se llama lengua ‘castellana’, más generalmente que ‘española’?
Respuesta. Porque empezó á hablarse en Castilla.
[Epítome de analogía y sintaxis de gramática castellana para la primera enseñanza elemental por La Real Academia Española. Trigésima edición. Madrid. 1887]

– “El castellano es la lengua española oficial del Estado.” [Artículo 3º, CE]

L’explicació és ben clara, dient ‘espanyol’ al castellà reforcen el menysteniment i exclusió de les altres llengües parlades a l’estat.

Josep Pericas
Josep Pericas
02.01.2023  ·  23:47

Una explicació i exemples de Veritasium:

https://www.youtube.com/watch?v=YMPzDiraNnA

Nicolau Sagrera
Nicolau Sagrera
03.01.2023  ·  00:31
Núria Castells
Núria Castells
03.01.2023  ·  00:54

Bon Any a tothom, per començar!

La quantitat i qualitat de comentaris que ha provocat aquest editorial d’en Vicent ja deixa clar l’interès i la importància que té el tema. No afegiré cap reflexió més. Penso que s’han dit coses molt interessants i que, en tot cas, caldria una síntesi i in aptofundiment que ni puc fer ni aquí podria fer-se.
Però sí que voldria DEMANAR una cosa al director!
Crec que som prou conscients de la necessitat que professionals experts expliquin als lectors tot un seguit d’aspectes psicològics que influeixen/conformen els fets polítics i que, en canvi, són poc coneguts dels ciutadans en general.
Des de les característiques psicològiques dels diferents tipus de lideratge (narcisista, autoritari, etc.) i les conseqüències probables de la seva acció, fins a les reaccions actuals que podem observar en els grans grups de ciutadans del país (desencís, autoodi, resiliència, fugida a la fantasia, paràlisi, etc.)
Un dels grans temes que cal abordar amb coneixement, profunditat i sense por és el de la IDENTITAT. Per què no se’n parla? O per què se’n parla tan superficialment, tan poc documentadament? És un dels grans temes, en un món globalitzat! Un gran tema, a Catalunya… Però veiem com l’adjectiu “identitari” s’ha convertit, pràcticament en un insult… sense que s’hagi aprofundit GENS en el concepte d’identitat!
És, només, un exemple.

Vicent, crec que Vilaweb és la tribuna ideal per explicar BÉ tots aquests temes.
Busqueu-nos, si us plau, algun bon professional que des de la psicologia social o la psicoanàlisi o, millor, des del coneixement plural (no hi ha res pitjor que els dogmatismes per estrafer la visió de la realitat!) posi… llum a la foscor.
No amb UN article, sinó amb una secció.
No és pas menys important la psicologia que l’economia o la política internacional!!
Aquest sí que seria un GRAN REGAL de Reis per a subscriptors i lectors, Vicent!
Una labor d’INFORMACIÓ imprescindible, quan tants i tants mitjans es dediquen a des-informar, amb les conseqüències nefastes que tots sabem.
Moltes gràcies.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes