El tast de Josep Roca Vins i incendis. Policultiu. Vins de foc i de gel , on el sommelier ens sensibilitzava sobre la crisi del canvi climàtic i els efectes i el compromís des del món de vi, em va crear la necessitat d’anar a més en aquest àmbit. Per això, motivada com estava, no vaig dubtar en visitar Després de la fi del món, una exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), de producció pròpia, que es pot veure fins al 29 d’abril.

Després de visitar l’exposició, la sensació és d’inquietud, perquè és una aproximació política a la crisi climàtica, que força l’espectador a prendre consciència de l’estat actual de la pell del planeta, plena d’abusos, plena de cicatrius, de com aquest abús que se n’ha fet en les darreres dècades desencadena unes conseqüències destructives en un futur pròxim, l’any 2100. L’exposició presenta vuit instal·lacions i compta, a més, amb un pròleg escènic a càrrec de l’escriptor Kim Stanley Robinson, un dels noms de la literatura de ciència-ficció contemporània, i un assaig-instal·lació en cinc capítols del filòsof Timothy Morton, pare de la «dark ecology» i del concepte d’hiperobjectes.

El pròleg que ens convida a iniciar aquest viatge al voltant del canvi climàtic, des de l’art, la ciència, la recerca, la literatura, l’enginyeria, és un punt de partida necessari. Diu:

«Al desembre del 2015, els ciutadans de les nacions del món vam subscriure un pacte, l’Acord de París, que ens vincula amb els humans, els ecosistemes i les espècies del demà.

En les pròximes dècades la humanitat s’enfronta a un dels reptes més complexos de la seva història: en la segona meitat d’aquest segle haurem de deixar d’emetre C02 a l’atmosfera i abandonar els combustibles fòssils per sempre. Tant si els objectius de l’Acord es compleixen com si no, el planeta entre el 2050 i el 2100 serà molt diferent del planeta en què vam néixer. No n’hi haurà prou amb substituir el petroli i el gas per energies renovables. Ens veurem obligats a esforços i renúncies molt més profunds i a reimaginar la nostra cultura sencera, la nostra manera de viure: des del disseny de les ciutats i les llars a la mobilitat o l’alimentació.

Si fracassem i la Terra el 2100 és de 3°C a 4ºC més càlida que avui, la vida dels humans i no humans tindrà lloc en condicions extremes. Es multiplicaran els incendis forestals, les sequeres i els huracans. La desforestació, la desertització i el desgel dels pols amenaçaran la producció alimentària global i tindran lloc grans migracions de refugiats climàtics, a mesura que la pujada del nivell del mar amenaci illes i ciutats costaneres. Es multiplicaran les espècies extingides.»

Instal·lació ‘Vista general’, de Benjamin Grant. © CCCB. Foto: Vicente Zambrano.

Què proposa el CCCB amb aquest projecte, comissariat per l’escriptor i investigador José Luis de Vicente?  Ho diu així: «Artistes, filòsofs, muntanyes de sorra, novel·listes, animals marins, dramaturgs, plantes, arquitectes, objectes, dissenyadors especulatius, rius contaminats, satèl·lits, científics… treballen plegats per imaginar escenes, explicar històries i construir estratègies per sobreviure al món que ve. El resultat és una experiència hipnòtica, d’estranyament, que parla del trauma davant la magnitud de la crisi i la pèrdua del món tal com el coneixíem, però també de l’oportunitat de canvi i la urgència d’un pacte entre generacions.»

Després de la fi del món té aire volgut de ciència-ficció, però res no provoca estranyesa, perquè tot el que ens mostra és del món d’avui. En aquest sentit, impacta la instal·lació Vista general, de Benjamin Grant, que explora les bases de dades de fotografia satèl·lit per extreure’n imatges que mostren com l’activitat humana transforma contínuament els paisatges. És la descripció de l’anomenat Antropocè, que dóna nom a un nou període geològic en què l’activitat humana ha començat a generar efectes massius a escala mundial. Imatges via satèl·lit de com s’ha domesticat en alguns casos i corromput en d’altres el paisatge portat al límit: una tala indiscriminada a la selva amazòmica de Parà (Brasil); la’elèctrica de carbó a Tolk (EUA); un dipòsit de desballestament de vaixells a Alang (Índia); una mina d’urani Arlit (Níger); les bases d’evaporació de potassa de Moab (EUA); una refineria de petroli a Ulsan (Corea del Sud)…

Una característica important de la mostra, que la singularitza, és la utilització del recurs de les accions immersives, que vol dir que posa l’espectador dins l’acció. Això provoca l’efecte de formar part de tot el que es planteja, de forçar l’espectador a no situar-se en una posició neutral, d’equidistància. Això en relació amb el canvi climàtic no és possible. En aquesta acció immersiva, hi ha un espai que destaca entre els altres. És la instal·lació de les meduses, obra de la companyia de teatre alemanya  documental Rimini Protokol, que desenvolupa una experiència dramàtica sobre les espècies guanyadores i perdedores en la crisi climàtica. La medusa, un organisme molt simple, sense cervell, és un dels que millor s’adapta a les noves condicions de vida del planeta. Així se’ns planteja: «Ens trobem competint amb les meduses, una situació surrealista, inesperada i incomprensible. I ens estan guanyant».

Experiència dramàtica de la companyia Rimini Protokol.

Aquesta instal·lació explica:

«Al planeta Antropocè les condicions per a la vida han canviat radicalment. Els organismes de la Terra han de sobreviure a una atmosfera nova, a un món més càlid, a aigües més àcides i a un depredador global, l’espècie humana, que monopolitza els ecosistemes i els sobreexplota.

No tots ho aconsegueixen. En quaranta anys hem perdut la meitat de la fauna silvestre. Al segle XX es van extingir 477 espècies vertebrades, i gairebé la meitat dels mamífers han vist reduïts els seus exemplars en un 80%. Hem desencadenat la sisena extinció massiva de la història. De tots els símptomes de la crisi climàtica, aquest és veritablement irreversible.

Però als espais que deixen les espècies desaparegudes, d’altres hi troben una oportunitat per prosperar. Als oceans, la sobrepesca i els residus de plàstic delmen espècies depredadores i faciliten que les seves preses naturals sobrevisquin. La pujada de la temperatura del mar, que redueix la quantitat d’oxigen de l’aigua, impedeix que algunes espècies es reprodueixin mentre que multiplica el nombre d’exemplars d’unes altres. El futur pertany a aquests guanyadors.»

L’exposició es complementa amb una intensa proposta d’activitats: conferències, tallers, i també la Clínica de salut ambiental x Barcelona, un projecte de l’artista Natalie Jeremijenko, comissariat per Josep Perelló. Submergiu-vos en Després de la fi del món. No us deixarà indiferents.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb