Gràcies majúscules, bell hooks

La setmana passada em vaig despertar a la nit. Quan vaig obrir els ulls desvetllats per un insomni sobrevingut, a les palpentes, vaig agafar el mòbil de la tauleta de nit per desblocar-hi la pantalla. En obrir la primera xarxa social, ho vaig veure. S’ha mort bell hooks. Pam! Dolor. En plena matinada catalana, la família de l’activista ja havia comunicat als Estats Units que Gloria Jean Watkins, coneguda per bell hooks, s’havia mort. “Una llarga malaltia”, com a explicació, i aquella sensació de tenir el silenci de la nit per a fer-li el dol. Jo no fa gaire que conec bell hooks, potser fa tres o quatre anys. En aquest temps he provat de llegir-la de valent, amb la intuïció d’una honestedat inusual, lluny del pamflet i les consignes gastades. La bell m’arribava, potser com a escriptora activista o com a activista escriptora, no sé què devia anar abans. En català l’han traduïda poc. Que jo sàpiga, només Tigre de Paper va publicar a final de setembre d’enguany La voluntat de canviar, en què l’autora parla sobre la masculinitat tòxica. L’editor presentava l’obra a VilaWeb. La seua bibliografia, encara que no tota, l’he llegida del final al principi, començant per les darreres publicacions i anant cap a les primeres. A l’inrevés, si parlem d’ordre cronològic, en una ruta que va de la maduresa a la joventut. De la integració gairebé espiritual de les seues lluites al crit enrabiat de la bell jove. La vaig conèixer escrivint des d’una biografia, la seua, plena de clarobscurs, de disfuncionalitats, com diu ella, que no es poden revelar si no t’arromangues fort durant tota una vida. Encara que ja havia passat a la història com una de les grans feministes negres i antiracista, no semblava que el seu sol propòsit fos aquest, que ja és molt i prou. De fet, ella deia, els últims temps, que la seva funció era revelar els misteris que connecten les nostres vides amb les nostres lluites, una connexió sovint no gaire evident en alguns circuits activistes que miren des d’enfora més que des d’endins. “Si realment em demanessin que em definís, no començaria per la carrera; no començaria per la negror; no començaria amb el gènere; i no començaria amb el feminisme. Començaria despullant-me d’allò que fonamentalment informa la meva vida, que és que sóc una buscadora en el camí. Penso en el feminisme i penso en les lluites antiracistes com a part del feminisme. Però la meva posició espiritual és, fermament, un camí sobre l’amor”, deia hooks a Teaching to Transgress: Education As the Practice of Freedom (1994). Es mantingué en aquesta exploració sobre l’amor durant dècades, com si cada llibre l’ajudés a trobar el propòsit de la seua investigació. A All about love: new visions (2000), que Paidós ha publicat fa poc en castellà amb el títol Todo sobre el amor: nuevas perspectivas (2021), i que vaig llegir aquest estiu a la platja de les Cases d’Alcanar, afegeix: “L’elecció d’una vida espiritual exigeix alguna cosa més que la lectura d’un bon llibre o un retir en algun lloc on l’esperit es restauri; requereix una pràctica conscient, la voluntat d’harmonitzar la manera de pensar amb la manera d’actuar.”

Un nom amb minúscula

El primer aspecte que crida l’atenció de bell hooks és el seu nom escrit amb minúscula. No és ni un descuit ni una equivocació. Com han fet unes altres veus, com l’activista lesbiana argentina val flores, bell hooks revisa el seu nom propi i l’adapta eliminant-ne les majúscules. El llenguatge, i les majúscules en els noms propis, afirmava ella, marquen la convenció de la propietat en l’autoria, un jo que parla i emet. Per a bell hooks, com havia manifestat en més d’una entrevista, el pensament no és tan sols de qui el verbalitza, sinó una mica de tothom, perquè qualla gràcies a afectacions mútues i interferències imperceptibles. De fet, a qui primer ret homenatge amb el seu canvi de nom és a les dones de la seva família, perquè va elegir bell hooks en honor de la seva besàvia materna, Bell Blai Hooks, per honrar la seva ascendència materna.

Trobar una veu (i no tan sols)

Una altra cosa clara després de llegir-la és que només es pot escriure des de la mateixa experiència, i ella ni tan sols es queda aquí. “Accedir a la veu no és tan sols la narració de la pròpia experiència. És utilitzar aquesta narració de manera estratègica, accedir a la veu per poder parlar també d’uns altres temes”, deia. Quantes opinions, quantes línies de text han estat sovint deslocalitzades, descontextualitzades. En el seu llibre All about love: new visions (2000), hooks comença despullant la seva experiència abans de teoritzar. “Vaig créixer en una família on l’agressió i la humiliació verbal coexistien amb muntanyes d’afecte i atenció. Em costava d’acceptar el terme disfuncional –deia–. No volia fer servir un terme per definir-los (els pares) que impliqués que la nostra vida junts havia estat només negativa.” Tot això ho escriu en aquest llibre que mescla les representacions culturals sobre l’amor, la part social, amb les vivències que determinen els aprenentatges inconscients en el si de la família. Bell hooks assegura que en les seves relacions d’adulta continuava reproduint els mateixos patrons apresos de petita, sentint-se ofesa o humiliada en el fet de donar i rebre amor.

La caiguda dels vells refugis

Com a buscadora, com ella va acabar definint-se els últims anys de la seua vida, va qüestionar els tòtems o el tabú –tal com diu Judith Juanhuix en el llibre Una dona (2021– dels vells refugis –difícils de posar en dubte–, com la família, el matrimoni o l’amor romàntic. Va voler parlar no tan sols de feminismes, sinó també de masculinitats, perquè una obra exhaustiva no podia deixar la meitat de la població en suspens. Com diu al pròleg de La voluntat de canviar: homes, masculinitat i amor, aquest llibre tracta de “la nostra necessitat de viure en un món on les dones i els homes formen part els uns dels altres. Tenint en compte les raons per les quals el patriarcat ha mantingut el seu poder sobre els homes i les seves vides, ens insto a reclamar el feminisme per als homes, i a demostrar que el pensament i la pràctica feministes són l’única manera com avui dia podem abordar realment la crisi de la masculinitat […]. Els homes no poden canviar si no hi ha plans establerts per al canvi. Els homes no poden estimar si no se’ls ensenya l’art d’estimar”, diu.

Una estranya força va fer que em despertés la matinada de la seua mort, i potser per aquest motiu, ara, escric això, connectant una baula més del misteri de l’expressió. Gràcies majúscules, bell hooks.