“Già la mensa è preparata”

En lloc de dissimular el conflicte, cal destapar-lo en les seves arrels i conseqüències.

Joan Ramon Resina
Joan Ramon Resina
23.01.2022 - 20:51
Actualització: 19.01.2022 - 21:59
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’independentisme, com més va, més s’enreda en la xarxa que ha teixit. S’hi enreda no pas com l’eruga que trama el capoll d’on sortirà el miracle aeri de la papallona, sinó com l’aranya presa en la pròpia teranyina. Si per “xarxa” entenem “estratègia”, tot esdevé clar. Suposem que l’estratègia de resposta al 155 hagués estat realment negociar uns objectius que l’estat ha dit i repetit que són innegociables. Suposem-ho, perquè l’alternativa deixaria els qui avalen aquest diàleg no ja interruptus sinó non inceptus molt per sota del purgatori de CiU, en algun dels cercles de l’infern dantesc, no diré pas quin.

Prenguem, doncs, la hipòtesi més concorde amb l’esperit abacial del màxim defensor de l’estratègia i suposem que hi ha estratègia i no sols estratagema. Estratègia, que en grec vol dir l’art del general, l’strategos, implica pel cap baix saber que hom és en guerra i contra qui. Abans he dit negociar i no pas dialogar, car dialogos no vol dir res més que conversació. Es tracta de vèncer amb arguments algú que en principi en respecta la preeminència, com es comprova a qualsevol dels diàlegs en què Sòcrates empra la dialèctica per a extreure la veritat mitjançant la deducció assistida. Però per més que un dia, en un accés de vanitat, el líder d’ERC es comparés amb Sòcrates, Pedro Sánchez no és cap Alcibíades. Malgrat les giragonses i els cops de punyal a l’esquena per a conservar el poder, al president espanyol li manca talent i gosadia. Les comparacions sempre són arriscades, però la moral d’aquella història d’amor entre filosofia i poder és prou coneguda. Encara que la paraula “diàleg” soni més conciliadora i amb més llustre intel·lectual que no pas “negociació”, hom no dialoga amb l’enemic quan hi ha hagut baixes i s’han fet presoners. En tot cas hi negocia, si hi és a temps i reté alguna capacitat coercitiva. Per a negociar calen trumfos i no jugar-los debades. Mireu, si no, com Putin fa escac a una Unió Europea atemorida i a uns Estats Units que, més capficats en el desafiament de la Xina, no tenen gens d’interès a empantanegar-se en una guerra continental.

La força de Putin no són sols els cent mil soldats desplegats a la frontera d’Ucraïna. Són també els seus nervis d’acer i el control dels temps. Fins per a fer una catxa cal saber triar el moment que l’adversari és feble. Investint Pedro Sánchez, l’independentisme perdé la reina sense menjar-se cap peça contrària. Sánchez era més responsable del 155 que no pas Mariano Rajoy. Al cap i a la fi, el llavors president, sotmès al maximalisme del seu partit, estava obligat a reaccionar a la declaració d’independència. Mentre que Sánchez hauria pogut demostrar mà esquerra, literalment, imposant una alternativa mesurada. Acatant les consignes del PP i l’ala més dura del propi partit, Sánchez evidencià la seva feblesa i encara l’extremà quan impulsà la moció de confiança contra Rajoy. Car amb aquell pas lliurava als independentistes les claus del regne i la possibilitat de fer i desfer a Madrid allò que fessin o desfessin a Catalunya. I així com Isis apareix a l’ase Lucius al final del conte d’Apuleius, a Sánchez li aparegué la deessa Fortuna en forma de ruc català.

Com un gladiador pendent del fat que fixi el polze imperial, Sánchez es jugava la vida en aquell vaitot. I fatalment l’independentisme mogué la peça equivocada. D’aleshores ençà, tot ha estat perdre peces, alguns peons però també torres i alfils. La darrera inèpcia ha estat aprovar el pressupost general de l’estat, escull que Sánchez superà gràcies a una badada d’ERC.

“Desescalar”, apaivagar, rebaixar la tensió, renegar del Primer d’Octubre, normalitzar, és de fa anys la manera de justificar un horitzó de renúncia. La taula de diàleg no ha estat mai res més que un brindis al sol, però els republicans han acabat serrant-li les potes. El mandatari espanyol n’ha tingut prou deixant passar el temps per a convertir l’únic compromís d’investidura en una gràcia pendent del seu humor i sentit de l’oportunitat. Amb la impassibilitat d’un Putin o d’un Rajoy, Sánchez ha acorralat ERC a la casella triada per aquest partit. La incondicionalitat amb què s’exposen cada vegada a més humiliacions serà la corda amb què Sánchez penjarà els seus “interlocutors”. Mentre aquesta fatalitat no arriba, la ficció de diàleg permet a Sánchez de pregonar que ha reconduït Catalunya al corral autonòmic i ja tot és lligat i ben lligat.

La hipòtesi amb què he començat l’article no tolera cap més possibilitat? O traïdors o irresponsables? Tertium non datur? Resta una altra possibilitat, certament menys versemblant però no absolutament inadmissible. La taula de diàleg podria encara girar-se contra Sánchez si, havent exhaurit el temps per abordar la resolució del conflicte, ERC demostrés que l’estratègia consistia a destapar el fals dialogisme del president espanyol. Es tractaria de desemmascarar-lo davant el món com el falsari que sempre ha estat i clausurar l’absurda etapa de bonhomia i d’adulació per retrobar-se amb l’estratègia de l’exili.

En aquesta tercera hipòtesi, la idea delegada en un moble tan simbòlic com ineficaç consistiria a reforçar la legitimitat de l’única eixida racional al conflicte: un referèndum sota els auspicis de la Unió Europea. És a dir, una solució imposada a Espanya perquè afronti políticament un conflicte polític i no posi més en perill la democràcia al continent. Es tractaria, en definitiva, d’activar el pla B previst a l’acord d’investidura de Pere Aragonès per la contingència que la fantasmagòrica taula de diàleg no permeti d’avançar en la consecució del dret dels pobles.

Havent passat més de quatre anys d’ençà de l’aplicació del 155 sense que el diàleg hagi donat cap més resultat que l’indult parcial d’unes poques persones, i encara per exigència de la Comissió Europea, no sembla intel·ligent d’exhaurir els dos anys de coll que ERC va concedir-se amb l’inexplicable vist-i-plau de la CUP. Sobretot perquè els jutjats continuen interpretant els drets com a delictes. Però ERC defuig el conflicte, parla de grans consensos i s’agafa a la taula de diàleg com a una taula de salvació. La solució no pot mai consistir a dissimular la realitat que no hi ha ningú a l’altra banda de la taula. I no hi ha ningú perquè la submissió ha liquidat qualsevol voluntat de compromís. Per arribar a la taula en condicions de negociar, l’independentisme ha de definir i concretar clarament el conflicte, que és nacional i no l’enfronta amb un partit ni amb dos, sinó amb l’entramat d’interessos que s’amaguen darrere la icona “Espanya”, un ídol per a les masses amb què els poderosos suporten la bastida de l’estat.

En lloc de dissimular el conflicte, cal destapar-lo en les seves arrels i conseqüències. I cal sostenir-lo, però no en els termes de l’estat, que malda per homologar a Catalunya l’escenari basc d’unes dècades enrere. Aquest parany convé d’evitar-lo, però alhora extremar el conflicte democràticament, ço és superant la legislació espanyola. Això es pot fer aprofitant la contradicció entre la jurisprudència espanyola i el marc legal europeu per carregar-se de trumfos reals i no sols de paraules buides. Sols si són capaços de demostrar als demòcrates espanyols i als europeus que Espanya no serà mai una democràcia autèntica mentre no resolgui el seu conflicte amb la minoria nacional catalana, els independentistes podran avançar amb la confiança que dóna disposar d’algun ascendent sobre el rival. Però el poder de negociar solament pot venir d’equilibrar la por que infligeix l’enemic amb la que hom és capaç d’infligir-li.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies