Com Espinàs volia: sense més elogis dels indispensables ni aplaudiments… i amb pluja

  • Periodistes, escriptors i amics diuen l'últim adeu a l'escriptor Josep Maria Espinàs en una cerimònia que s'ha ajustat als seus desigs

VilaWeb
Joan Safont Plumed
08.02.2023 - 15:44
Actualització: 08.02.2023 - 18:32

“Per la meva edat m’ha tocat assistir a diversos funerals i enterraments, i més enllà d’una natural tristesa, no he pogut evitar gairebé mai una sensació d’incomoditat.”  Josep Maria Espinàs va escriure al seu llibre La vella capitana, dedicat a la mort, sobre el seu neguit pels espais asèptics i impersonals –el no-lloc, perfecte– que acullen els comiats post mortem, com els espais de Mémora al carrer de Sancho de Ávila, on lectors, amics, periodistes, escriptors i autoritats s’han reunit per dir-li l’últim adeu. Quatre anys abans, aquest mateix dia, en aquesta mateixa sala, Espinàs havia acomiadat la seva filla Olga, i al final, acostant-se al taüt, li va cantar “Piccolissima serenata”, de Renato Carosone.

“Les seves últimes voluntats són aquestes…”

Com s’ha difós a bastament aquests dies, Espinàs va deixar unes instruccions ben precises en forma d’article, que la seva còmplice i amiga Isabel Martí, amb qui va fundar l’editorial la Campana, en funcions de mestressa de cerimònies, ha tornat a recordar abans del funeral de l’escriptor –”el dia que tots sabíem que arribaria, però no ens podíem imaginar.” Sobretot, que ningú aplaudís. “El millor que es pot fer en un enterrament és fer com el mort, callar.”

De tota manera, Martí també ha tranquil·litzat els assistents, entre els quals, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, el secretari de govern, Xavier Bernadí, la presidenta del parlament, Laura Borràs, el president del FC Barcelona, Joan Laporta, i la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, apel·lant a la proverbial benvolença de l’escriptor. El funeral civil, articulat en deu intervencions que es volien especialment curtes, ha començat amb una lectura d’un text d’Espinàs, trobat en una capsa i escrit “quan ja es veia les orelles”, i en què assegura que “no voldria morir en un llarg procés, seria morir més”. Internat en una residència juntament amb la seva dona Lina, que no ha pogut assistir al funeral pel seu delicat estat de salut, ha passat els darrers anys apagant-se, però sense deixar mai una ironia i elegància que, com ha explicat Martí, el personal del centre encara li sabien veure.

“Que en el seu comiat no se li facin més elogis dels indispensables, si pot ser amb frases ben construïdes, perquè en la seva situació no es podrà defensar del ridícul”

Davant un auditori on destacaven un grapat de companys de professió, com Ernest Alòs, Francesc-Marc Àlvaro, Lluís Llort, Jordi Nopca, Toni Vall, Jordi Graupera, Assumpció Maresma, Vicent Partal, Albert Om, Anna Guitart, entre més, Antoni Bassas, amb qui va compartir dotze anys de ràdio, ha recordat aquell 11 de març de 2004, quan es va quedar tot el programa a fer-li companyia. “Has viscut molts anys, plens d’afanys”, ha dit parafrasejant un dels passatges més coneguts del Cant del Barça, i li ha agraït la seva tasca de salvaguarda dels mots: “Vau fer tanta feina de suplència, que ens vam creure que el dia que afluixés el temporal –santa innocència– estàvem salvats.” Mònica Terribas, que com ha evocat Martí va escriure-li una carta des d’Escòcia, quan tenia vint anys i escaig anys, ha destacat com deia que les coses no només s’havien de veure, sinó de saber associar, i des de l’experiència que els unia com a pares de fills amb discapacitat, ha desitjat que l’Olga i ell, allà on fossin, parlessin de roses i roses.

No tan sols hi han tingut veu companys del món de les lletres, també la propietària del restaurant Làzaro, que va conèixer gràcies al seu cunyat Nèstor Luján, i amb qui es va establir una relació de família a partir de molts dinars en una taula que es va convertir en un pou de saviesa, o en Carlos, que va conèixer Espinàs quan era un vailet d’onze anys i l’escriptor es va refugiar a casa seva durant un viatge a peu per la comarca de la Llitera, i que avui no s’ha volgut perdre el comiat d’aquell qui va arribar “en un dia de tempesta com un autèntic desconegut”.

“I que, sortint del tanatori, la gent procuri no parlar de política, ni de religió, ni de l’estat de la llengua catalana: que parlin de la calor, si fa bon dia, o de la pluja, si és que plou”

El sociòleg i professor Salvador Cardús, vell amic dels temps feliços de la Campana, com l’ha presentat Martí, ha destacat la llibertat de pensament “amablement incòmode” d’Espinàs, tot demanant un llibre sobre les idees que defensava fermament, amagat rere la crònica de la quotidianitat, i lamentant que, com era el desig de l’escriptor, avui no es pogués parlar de política, religió o l’estat de la llengua. El prec per tal que els elogis fúnebres almenys fossin amb frases ben construïdes l’ha pres com a referència la periodista i escriptora Eva Piquer, amb qui Espinàs va preparar un llibre sobre la llengua i l’escriptura que no va arribar a bon port. L’ha definit com “un senyor escriptor que va escriure molt i molt bé” i “va connectar amb el públic, no perquè s’ho proposés”. Per a Piquer, Espinàs era “un escriptor de majories, no sempre benvist i que no el va fer especialment pròxim al món acadèmic”, representat al funeral pel president d’Òmnium Cultural, el filòsof Xavier Antich, que ha definit Espinàs com una “estructura d’estat”, i que ha recordat que la mort de l’escriptor s’ha escaigut en febrer, un mes que “li resultava simpàtic, per la seva suposada monotonia, vulgaritat i manca de fites excepcionals”.

Finalment, un altre filòsof, Bernat Dedéu, ha estat l’encarregat de fer la darrera glossa fúnebre, com a representant de la nova generació d’articulistes que han seguit les passes d’Espinàs –que, al seu torn, va fer de baula entre l’abans de la guerra i la modernitat dels anys seixanta. Encoratjat per l’editora i organitzadora del funeral, Dedéu no ha deixat ningú indiferent, clamant que Espinàs havia guanyat sobre la banalització dels seus contemporanis i suposats aduladors, disfressat de gentleman i amb l’Eixample com a refugi: “Si Espinàs fos nord-americà es parlaria d’un tità de les lletres, capaç de demostrar que la nostra llengua té el poder que vulgui atorgar-se. Però vivim a Catalunya, i a Espinàs se l’ha folkloritzat com a mestre del llenguatge popular i el periodisme tranquil”, ha assegurat tot escarnint autoritats polítiques i col·legues escriptors, abans d’assegurar que ara només tocava una cosa: “A callar i, sobretot, a llegir.”

“I, sobretot, que no tinguin el mal gust d’aplaudir. El difunt agrairà que els assistents comparteixin el seu silenci”

Després de les paraules del nét Ricard –activista independentista represaliat i informàtic, com ell mateix ha explicat– i el fill Josep, ha estat la veu d’Espinàs la que ha tancat l’acte. En un enregistrament del 2014, amb el mestre Francesc Burull al piano, el vell membre fundador dels Setze Jutges s’ha fet present per dir-nos adeu amb la tendresa. “Recorda sempre això, un petó és un petó, un sospir, un sospir. El que és important només dura un instant”, com diu la cançó “As time goes by” –que canta Sam a Casablanca. “Summertime” i “Clopin Clopant”, abans d’un “Adeu, amics”, després del qual ningú ha aplaudit. A fora, començava a ploure, tot just per permetre l’inici de la conversa.

En una primera versió d’aquest article confoníem el nom de Lina, la dona d’Espinàs, pel de Tin. Demanem disculpes. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any