Francesc Font: “Els pagesos no han de llaurar, perquè és fer un mal irreparable a la terra”

  • Entrevista a l'especialista en agricultura regenerativa, que explica com fomentar la biodiversitat per evitar la pèrdua de sòl

VilaWeb
Esperança Camps Barber
29.08.2022 - 21:40
Actualització: 29.08.2022 - 21:45

Francesc Font ens convida a passejar pels camins que ajunten les tanques dels llocs (nom amb què es coneixen les finques agrícoles a Menorca) de Son Felip, la Font Santa, Alfurinet i Algaiarens. Ens vol mostrar de manera pràctica tot allò que ens ha explicat a l’entrevista que acabem de mantenir asseguts a l’ombra un capvespre de mitjan estiu. Un estiu cru, calent i sec que només un episodi de tempestes violentes interromp a final d’agost. Mentre condueix ens mostra una planta que neix entre les oliveres. “És l’olivarda, una planta que ajuda a combatre la mosca de l’oliva. De petit les havia d’arrabassar totes a la finca familiar. Si no ho feies, eres un mal pagès.” Amb aquesta explicació entenem millor el concepte d’agricultura regenerativa que Francesc Font, pagès de novena generació i enginyer tècnic agrícola, ha implantat als llocs de la Vall, a Menorca.

Amb la seva companya, Nuri Madeo, acaba de publicar el segon llibre, Agricultura regenerativa. El perquè, el com i el què, on explica per què l’agricultura només pot ser regenerativa i com es pot fer. Tant al llibre com a l’entrevista, Font trenca molts tòpics i va tant al fons que, fins i tot, lleva sentit al mot llaurador, que és com al País Valencià s’anomenen els treballadors de la terra. Llaurar la terra és fer-li un mal irreparable, diu. Els pagesos no han de llaurar, sinó que han de llaurar els insectes i tota mena de microorganismes.

Què és l’agricultura regenerativa?
—És un sistema de producció que es basa a regenerar el sòl. A vegades costa de fixar la idea perquè no hi ha una definició oficial i això fa que cadascú l’expliqui a la seva manera. Però la paraula que sí que té una definició oficial és ‘regenerar’, que és millorar. Amb cada acció que fem, intentem de regenerar el sòl i el conjunt de l’ecosistema. I a més, ho fem de manera resilient, alineats amb la natura. No regenerem el sòl aportant-hi molta energia o molts diners, perquè el dia que s’acabin l’energia o els diners s’acabarà el procés de regeneració, sinó que l’observem i actuem alineats amb la natura i l’entorn. Anem aprenent, per exemple, que els microbis són tan importants per al sòl com per a la nostra salut. Monitorem la seva presència i som capaços de tenir, per exemple, el doble de fongs, de bacteris o de protozous.

Sou la novena generació d’una família de pagesos de l’Empordà. Els vostres avantpassats no ho feien així.
—La majoria dels meus avantpassats sí que feien això, fins que van arribar els avis i els pares i la revolució industrial, la revolució verda, als anys cinquanta i seixanta del segle passat. Llavors van seguir el camí de l’agricultura convencional, que és el que vaig seguir jo també. Jo m’he format com a agricultor convencional, sóc enginyer… Fins que fa set o vuit anys, buscant alternatives, vam descobrir l’agricultura regenerativa i la vam adoptar. Primer, a casa, que és el nostre camp d’assaig, i després a la resta de projectes, entre els quals, aquest de Son Felip i Algiarens.

Com hi arribau?
—És una suma d’idees. No hi ha un punt d’inflexió clar, però hi ha un moment que t’adones que el model agrícola que utilitzes destrueix la teva finca, el sòl, perds fertilitat, hi ha erosió, et trobes amb nivells baixíssims de matèria orgànica, que vol dir carboni al sòl, i et planteges on ens durà això.

Quina és la resposta?
—Ens du a potenciar l’escalfament i la crisi climàtica, a contribuir a una caiguda bestial de biodiversitat. Són uns conceptes globals que apliques a la teva finca i et preguntes on et du a tu. I em du al fet que els meus sòls es van empobrint, que amb un episodi de pluges perdo uns quants centímetres de sòl, de les capes més bones. I que cada vegada necessito fer servir més productes de síntesi química i més fertilitzants. Com que la fertilitat natural del sòl es va perdent, l’única manera de produir és aplicant productes que cada vegada són més cars, i cada vegada necessito produir més per compensar els costos. Hi ha un moment que t’adones que cal buscar alternatives perquè no és sostenible. Quan visualitzes la teva explotació d’ací a vint anys, només hi veus desastres.

Per aclarir conceptes, quina relació hi ha entre l’agricultura regenerativa i l’agricultura ecològica?
—Abans de fer la transició a casa meva, ja feia molts anys que era consultor i formador en agricultura ecològica. Entenent-la com un canvi d’input. Deixar d’aplicar productes de síntesi química per aplicar productes permesos per una normativa ecològica. Ho ensenyava, però no ho feia a casa perquè per a mi no era viable. Amb això no solucionàvem el problema de fons. Treballàvem sobre els símptomes. Era com canviar el Gelocatil per les herbes, però el problema encara hi era. Els productes naturals eren com més va més cars perquè depenien de la mateixa indústria. L’agricultura regenerativa va ser la solució. Deixàvem d’aplicar productes de síntesi química i, a la vegada, restauràvem els valors naturals del sòl perquè aquestes alternatives fossin cada vegada menys necessàries, perquè la mateixa natura ens ajudés a cuidar-lo. A guarir les plantes, a preservar-les, a preservar el sòl. Per a mi no és una passa més, sinó que són moltes passes més.

Ara sí que ho heu posat en pràctica a casa vostra. Com és la vostra finca?
—Tenim unes seixanta hectàrees. És una finca tradicional. Cultius de vinya, d’olivera, de cereals. Fa set anys que ho vam posar en pràctica. Vam començar a experimentar i al cap de poc temps també ho vam implantar aquí, a Menorca.

A l’Empordà, us dóna per viure, fer aquesta model?
—Ens dóna més diners que no ens donava abans.

Però no viviu només de la finca. Sou consultor, feu altres projectes.
—Si ens dediquéssim a treballar-la, sí que en podríem viure tota la família.

 

Com arribau a Son Felip i Algaiarens?
—Com a consultor vaig conèixer-ne els propietaris. Volen ser anònims, volen que el protagonisme el tengui la finca i el que hi fem. Gestionem Son Felip, Algaiarens, la Font Santa i Alfurinet. Unes mil hectàrees. Sis-centes de bosc i quatre-centes de conreus.

Això a Ciutadella ho coneixem com la Vall. Les síndries que s’hi feien tenien fama de dolces.
—Encara les fem. Crec que ara encara són més bones i a més, les fem ecològiques.

La preocupació del propietari d’aquests llocs, quina era?
—Els coneixia perquè ja treballàvem en una altra finca que tenen a l’Empordà i em demanaren de replicar el model que fèiem allà, el model que fem a casa també, i crear un projecte sostenible des de tots els punts de vista.

Quants pagesos fan feina en aquestes mil hectàrees?
—Unes vuit persones.

Entre ells, hi ha cap pagès de tota la vida, que feia agricultura, tradicional?
—Tots.

Una de les vostres premisses és que la terra no s’ha de llaurar.
—Sabíem que quan es llaurava teníem molta pèrdua de sòl. Si plovia molt, perdíem fins a tres centímetres de sòl que se n’anava a la mar. Tal com ho fem ara, no tenim pèrdua de sòl. D’aquí a vint anys, tindrem el mateix sòl o més, perquè capturam molta matèria orgànica i enriquim el sòl. Si seguíssim amb les pràctiques que fèiem, segurament d’aquí a vint anys tindríem deu centímetres menys de sòl i això és un patrimoni molt important de la finca. Si no fem res per evitar-ho, les pròximes generacions hauran d’aprendre a fer agricultura sobre pedra, perquè no tindran sòl. Són dades que també anem contrastant i que ens indiquen que anam bé.

Quan els expliqueu que han de canviar la manera de treballar la terra, com us reben?
—Com ho vaig rebre jo la primera vegada, i com ho va rebre la meva família quan vaig proposar aquestes pràctiques. Moltes vegades són pràctiques que per a ells són girs de cent vuitanta graus. El que fem és deixar de llaurar la terra. Deixar d’aplicar productes de síntesi. Aquesta transició, jo la vaig viure a casa i això m’ha aportat una experiència que puc aplicar a altres llocs, sempre els explico que la transició és mental. Gestionar la terra d’aquesta manera no és complex. S’han de desaprendre alguns hàbits que havíem incorporat els últims cinquanta anys per aprendre’n uns altres que ja teníem incorporats fa milers d’anys. És fer aquest salt. És provar, és assajar, és equivocar-se. Cada finca és diferent, cada clima és diferent. La base de tot és restaurar el sòl. Deixar de degenerar. La gent es convenç.

Al País Valencià, els pagesos són llauradors. Com li dieu, a un llaurador, que ha de deixar de llaurar.
—Jo em dedico a dir als llauradors que han de deixar de llaurar la terra. I els demostro per què. Tenim moltes dades. Llaurar la terra ocasiona pèrdua de la fertilitat, pèrdua d’oxidació de la matèria orgànica, que és un dels components bàsics del sòl. Ocasiona desestructuració del sòl, i la mort de la microbiologia del sòl. Per tant, el que fem primer és entendre quines terres tenim i com funcionen, entendre com funciona la microbiologia, que és una cosa que no ens ensenyen a la carrera, i quan entens aquests conceptes t’adones que el millor que pots fer és deixar de molestar-los i que es reprodueixin. I al final, són les plantes, els insectes, els cucs, que llauren la terra per tu. No deixem de llaurar, llauren els organismes vius. Això és més rendible i més eficient.

Els pagesos que llauraven aquests llocs, quan han adaptat la seva manera de treballar, el primer any, el segon, han vist reduïdes les collites?
—Hi ha un procés i sempre sol ser igual, independentment del lloc. Aquest procés incorpora l’anomenat peatge productiu. Els cultius es ressenten quan canvies el procés de la nit al dia. I és per això que no tothom aplica l’agricultura regenerativa. El peatge pot ser més o menys gran segons com es facin les coses. Sol durar un any, dos, o tres. La producció es restaura a poc a poc. No podem saltar aquest peatge.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Un dels galliners portàtils
Les gallines

I amb quin coixí viuen els pagesos mentre dura aquest procés?
—Planifiquem i escalonem la conversió. No la fem tota de cop. Mantenim produccions paral·leles per no passar aquest peatge de manera gaire dura. Però cal tenir en compte que els productes augmenten de valor perquè són certificats en ecològic. Sense tòxics. Tenen un discurs ambiental darrere. Part de l’estratègia de l’agricultura regenerativa també és entendre la millor fórmula de comercialitzar i explicar els nostres productes. Buscar mercats de proximitat que puguin comprendre aquests valors. Que estiguin disposats a pagar una mica més. Això et manté una mica fins que la cosa flueix.

Es pot dir que les quatre-centes hectàrees d’aquests llocs d’ací baix ara ja funcionen al 100% d’aquesta manera?
—Pràcticament totes, sí. Però aquí treballem amb diferents productes. Tenim animals, fem una gestió més holística que incorpora biodiversitat. I en projectes tan grans, aquests recorreguts són més lents. Contínuament es modifiquen accions. Tota l’agricultura regenerativa és un procés. No és que comencis i al cap de tres anys ja estiguis. L’encant que té és que va millorant amb el temps i ho perceps. Nosaltres ho analitzem tot. Des del minut zero treballem amb diferents universitats. Ho monitorem tot. El carboni, l’economia, el sòl, la metodologia, l’estructura… Tenim molta informació per a demostrar que el procés va millor, però és un procés i s’hi ha de passar.

Què produïu?
—Oli, blat antic, que és la xeixa, el blat típic menorquí. Els pans que consumim a l’agroturisme són fets amb aquest blat… Hi ha forns de l’illa que fan pa amb xeixa. És un cultiu molt interessant. Per exemple, tenen un terç de gluten, són més digestius. De cara al sòl, són plantes que creixen molt, que capturen molt de carboni i estructuren molt el sòl. Tenen molts avantatges i un inconvenient que els ha fet perdre fama, que és la productivitat. Són blats que produeixen menys que els desenvolupats al laboratori… Això fa que el preu sigui més alt. Però el nostre consumidor ho entén. Tenim vaca vermella de Menorca. Dos-cents caps. És el mínim necessari per a la gestió del territori. Fem carn ecològica de pastura. Fem força mel. De tots els productes que fem aquí, la mel és el que més falta al món. Fem ous. Tots els animals que tenim pasturen, sempre. Són animals que són a l’aire lliure. És la manera més eficient. És com la natura produeix ous i llet o el que sigui. Tenim ametlles. Hem volgut crear molta biodiversitat dins la mateixa finca.

Som a Menorca. Quin paper tenen les vaques en aquest procés?
—Quan és possible gestionar animals dins la finca, el procés de regeneració s’accelera molt. A Menorca sempre hi ha hagut bestiar a les finques, però fora, el que fem és tornar a unir la ramaderia i l’agricultura que la revolució verda havia divorciat. Els animals són la millor eina per a la gestió del sòl, per a la millora de la fertilitat. Amb els seus excrements incorporen matèria orgànica, microbiologia, gestionen les males herbes, ens controlen les cobertes vegetals en els cultius de fruita. Els animals poden ser un gran aliat a l’hora de restaurar els sòls, o un gran enemic si no es fa la gestió correcta. En aquesta finca tenim vaques, gallines, porcs, cavalls, ovelles. Pasturem els animals enmig de les oliveres. Pasturem les vaques, i també les gallines perquè ens ajudin a dispersar els excrements de les vaques. Sempre expliquem que és una mena de dansa planificada amb molta ciència, en què fem servir els animals i els cultius de manera rotacional per tota la finca per anar potenciant la biodiversitat.

Hi ha massa vaques a Menorca?
—Hem demostrat que, tot i gestionar una quantitat prou gran de vaques, fixem el doble de carboni que no emetem. Ens fa molt feliços poder contar que, tot i usar animals, que a vegades són molt criticats, capturem més carboni que no emetem. Per nosaltres, la vaca, i l’ovella, i el cavall, i el porc, són els millors aliats per a combatre el canvi climàtic quan es fa una gestió correcta.

L’illa és un territori petit i finit immers ara en una crisi de creixement sense precedents. Hi ha pagesos interessats a adoptar l’agricultura regenerativa?
—Quan vam començar aquí, un dels objectius era crear una finca pilot, un model. Des del principi dèiem que volíem ser una finca far, i en cap cas una finca cova. L’objectiu era fer un model que fos reproduïble. A la consultoria amb què gestiono aquesta finca, actuem sobre un 10% del territori, a uns quaranta llocs de Menorca. I va creixent. Hi ha interès a utilitzar aquestes pràctiques a Menorca.

La Reserva de la Biosfera sembla que casa bé amb projectes així. Quins lligams teniu?
—Els nostres productes tenen el segell de Reserva de la Biosfera. És fàcil d’assolir per les pràctiques que fem. Estem en custòdia agrària amb el GOB. Tenim el segell de certificació ecològica del Consell Balear de Producció Ecològica… Creem sinergies i ens potenciem. Hem d’entendre Menorca com a model d’agricultura sostenible. Hi ha molt per fer, però s’avança molt de pressa.

Aquest model és aplicable als petits propietaris d’hortals que cultiven per a casa?
—Funciona. Treballem en finques de mitja hectàrea, d’una hectàrea o de mil hectàrees. La limitació no és la dimensió de la finca. És aplicable fins i tot a les plantes que tens al jardí o a la terrassa.

Tornant a la mida de l’illa. Veieu possible conrear i gestionar tots els llocs de Menorca d’aquesta manera?
—No tan sols visualitzo Menorca, sinó tot el planeta. L’agricultura serà regenerativa o no serà. No hi ha més remei. Hem trobat una solució boníssima per a tots els grans mals que ens envolten. Menorca, evidentment que sí, perquè té unes dimensions més petites. No és el sistema de produir i prou. És com es distribueixen els aliments. Hi ha un monocultiu, que és la llet. Es produeix molta més llet que no es consumeix, i I la que no es consumeix aquí s’ha de consumir fora. Amb uns costos com més va més alts. Un dels productes que més es consumeix és la fruita i la verdura i l’hortalissa i hi ha molt poca producció. No es pot fer fruita, verdura i hortalissa a gran part de Menorca per les condicions climàtiques i del sòl, però sí a molts més llocs que no es fa. És una oportunitat immensa.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Vista general del lloc de Son Felip
Oliveres
Vaques de raça vermella menorquina
Vaques de raça vermella menorquina
Bales de palla (fotografia: Prats i Camps).

Al llibre explicau la vostra aventura australiana. Ja hi ha països on no hi ha discussió sobre l’aplicació d’aquesta mena d’agricultura?
—No, no. És força minoritari, encara. La nostra experiència és que hi ha països com Austràlia, els EUA i Sud-àfrica on aquesta mena d’agricultura, tot i ser minoritària, es practica des de fa trenta anys o quaranta. Hi ha exemples de molts anys de bagatge on sí que veus els resultats. Sol coincidir amb països amb menys història, on tenen una motxilla més petita quant a prejudicis i maneres de treballar. Solen ser països on no hi ha subvencions per a l’agricultor, que s’ha de buscar la vida de la millor manera possible. També són països molt grans on hi ha zones molt desfavorables, molt desertitzades, climes amb pluviometries molt baixes que s’han hagut de buscar la vida… I aquí és on funciona. I com que funciona en llocs tan desfavorables, la conclusió és que pot funcionar a tot el planeta.

Vivim uns temps en què molta gent sap que és molt millor consumir producte ecològic, però no pot i ha de comprar taronges que vénen d’Israel… Supòs que us cansa aquesta pregunta, però hi haurà un moment en què els preus seran per a tothom?
—Jo espero que els productes sostenibles, fets en agricultura regenerativa o ecològica, no els puguem comprar mai al preu que comprem els productes de baix cost als supermercats, perquè no haurem après res. El cost real dels productes de baix cost és enorme des del punt de vista ambiental. El començarem a pagar nosaltres, però sobretot el pagaran els nostres fills. És una hipoteca que els passarem i que no sé si podran arribar a pagar mai. Pel menjar, s’ha de pagar el que toca i el que val. A vegades hi ha gent que ens diu que no pot gastar dos euros per un quilo de tomates o tres euros per una dotzena d’ous, però se’n gasta quinze en un gintònic. O mil en un mòbil. És un tema de valors que ha de canviar. I està més que demostrat que si ens gastem més diners en alimentació ens en gastarem molts menys en la salut. L’agricultura regenerativa proveeix d’aliments nutricionalment més saludables. Partim de sòls sans i els aliments també ho són. En l’agricultura regenerativa, com en qualsevol model, hi haurà productes d’alt valor perquè seran d’alta qualitat, perquè produir-los costarà molts diners, com un bon vi, com un bon oli, i hi haurà productes de preus més assequibles, però espero que la gent pagui pels productes allò que valen. Ara no passa, això, i el resultat és nefast a tots els nivells. Cada vegada hi ha menys agricultors. Avui hi ha un 50% menys d’agricultors que fa vint anys. Això és un desastre. Podem viure sense polítics, sense economistes, sense advocats, però sense pagesos que ens alimentin, ens morim. S’ha de donar a l’agricultor el rol que es mereix.

La finca de Son Felip s’ha convertit en un allotjament d’agroturisme de gran luxe. Casen bé el turisme i l’agricultura regenerativa?
—Econòmicament, és una font d’ingressos molt complementària a l’agricultura. I encara més, en un territori com Menorca, on el turista que ve busca aquests valors. Busca natura, alimentació saludable, un lloc tranquil… A banda, portar gent que s’allotja a la finca serveix per a ensenyar-los què fem. Aquest projecte té una part formativa i divulgativa molt important. La gent que ve aquí fa la teoria i la pràctica. Però a més, fem formació, fem visites, treballem amb escoles…

Damunt Menorca hi ha milers de persones, milers de cotxes. Si les zones de conreu i les cases rústiques es converteixen en espais on també van els turistes, no es contribueix encara més a la massificació?
—Si comparem el nombre de llits dels agroturismes amb el nombre de llits d’un sol hotel de Menorca… Si volem potenciar el turisme de qualitat que valori l’entorn i el territori, l’agroturisme és la fórmula perfecta. I veig molt difícil que es massifiqui aquest turisme, perquè la quantitat de llocs i de cases és la que és. Tots els agroturismes tenen molta cura. No es massifiquen. La gent que hi ve busca tranquil·litat. Està disposada a pagar més o menys diners, però vol tranquil·litat. Això ho pot oferir Menorca, però no gaires més llocs al Mediterrani. Per a mi és un valor interessant que cal preservar i potenciar amb uns criteris legals, tècnics, estètics, socials… adequats. És una fórmula meravellosa que voldrien molts altres indrets.

Rep cap subvenció, el pagès que fa agricultura regenerativa?
—No. Com que nosaltres anem més enllà de l’agricultura ecològica, ens costa poc certificar-nos en ecològic. I per l’agricultura ecològica sí que hi ha una subvenció i la rebem. Però realment, si aquest model acaba depenent d’una subvenció, no hem après res ni haurem solucionat res i haurem caigut en els mateixos errors de tota la vida. En algun moment, la Unió Europea s’hauria de plantejar de potenciar les activitats més sostenibles i més respectuosos amb l’entorn i ajudar-les econòmicament. No té sentit que se subvencionin segons quines pràctiques.

És una moda, l’agricultura regenerativa?
—És cert que sí que està una mica de moda i que, fins i tot, les grans multinacionals del sector de l’alimentació hi aposten. Espero que es generalitzi molt de pressa, perquè no tenim cap més remei.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any