Fragment: ‘Cartes a la meva mare’, de Sylvia Plath

Acaba d’arribar a les llibreries Cartes a la meva mare, de Sylvia Plath, publicada per Edicions del Periscopi, amb el subtítol: Correspondència 1950-1963. Seleccionada i editada amb comentaris per Aurelia Schober Plath, mare de l’escriptora. D’ençà que va començar els estudis a l’Smith College fins el dia de la seva mort, Sylvia Plath va mantenir una correspondència regular amb la seva mare i els seus éssers més estimats. A les cartes que escrivia, hi explicava com vivia, les experiències acadèmiques, amoroses, la relació amb el marit, Ted Hughes, i els dubtes que li sorgien com a escriptora i, també, com a mare.

Sylvia Plath (1932-1963) va néixer a Boston, Massachusetts. Reconeguda com una de les principals poetes confessionals del segle XX, és autora d’obres de poesia i de narrativa, principalment, tot i que també va escriure teatre, reportatges, cartes i contes infantils. L’any 1960 va publicar El colós (Jardins de Samarcanda, 2019), i tres anys després, pocs mesos abans de morir, la seva única novel·la, La campana de vidre (Periscopi, 2019), fortament autobiogràfica i signada amb el pseudònim de Victoria Lucas. L’any 1981, un recull dels seus millors poemes, titulat The collected poems, va guanyar el premi Pulitzer i es va convertir així en la primera autora a rebre’l pòstumament. La prosa de Plath, suggeridora, simbòlica i amb especial sensibilitat pels detalls, mostra l’imaginari d’una ment brillant atrapada en la lluita contra els convencionalismes socials i el fantasma de la depressió.

Llegiu algunes de les Cartes a la meva mare, de Sylvia Plath (Periscopi).

L’editora de Periscopi Marta Rubirola, responsable de l’edició d’aquesta obra, en parla a VilaWeb:

“Que Sylvia Plath és coneguda principalment per la seva poesia i per la novel·la La campana de vidre és una evidència que no es pot negar de cap manera. I que el focus d’atenció i el reconeixement recau, justament, en aquestes obres, tampoc. Però Sylvia Plath era també una excel·lent contista, i per sobre de tot, una autora que duia l’escriptura a totes les facetes de la seva vida. Les seves cartes i diaris susciten un interès palpable entre els seus seguidors, que lamenten sovint l’obra escassa que va deixar, i que es veuen recompensats amb aquests textos, en què descobreixen el traç d’aquesta poeta i narradora admirable. És sorprenent veure com tots els seus textos estan travessats per aquesta consciència estilística, segurament innata, que la duia a crear peces en què la intensitat de les emocions, l’enginy i la desesperació s’entrellacen en un equilibri imperfecte però contundent. Aquestes Cartes a la meva mare, traduïdes per primera vegada al català per Marta Pera Cucurell, són, doncs, una mostra més d’aquest talent. Aquí hi trobareu un recull de les cartes que l’autora va enviar a tots els seus éssers més estimats, però, sobretot, a la seva mare, des que va marxar a viure a l’Smith College fins poc abans de morir. Una correspondència en què llegim el retrat de la felicitat domèstica i literària, l’energia juvenil i el trànsit a la vida adulta, i també, el naixement d’una mare.

És interessant recordar que aquest volum va ser concebut per la mare de Sylvia Plath, Aurelia Plath, amb la intenció gens dissimulada d’oferir al públic una visió molt concreta de la relació entre mare i filla, que diferia de la que havia quedat retratada a La campana de vidre. Tots els textos de Cartes a la meva mare van ser objecte de la mirada d’Aurelia Plath, que va decidir ometre’n alguns passatges en benefici de la imatge que volia oferir de la seva filla: la d’una jove apassionada que s’esforça per mantenir una correspondència amable amb la seva progenitora. En aquestes cartes, no hi veiem l’ansietat extrema que sembla que va acompanyar l’autora durant gran part de la seva vida. Sobreviure en un món que l’havia convertit en òrfena quan tan sols era una nena, que li havia negat el seu somni de Harvard, que l’havia deixat en mans d’una mare molt exigent i que l’havia dut a conviure i estimar un home infidel, li va comportar un patiment constant i extenuant, insalvable. Aquesta intervenció de la mare, des del nostre punt de vista, enriqueix sobre manera el discurs al voltant d’aquesta ment prodigiosa que era Sylvia Plath. ‘Soc molt més jo mateixa a les cartes’, deia. I és per això que justament la tasca d’edició i selecció d’aquestes cartes que va fer Aurelia Plath ens permet entreveure encara més la naturalesa de la relació entre aquestes dues dones. Darrere la Sylvia infrangible que semblava tenir una necessitat constant de presentar-se davant la mare com una persona en la seva plenitud, hi podem veure l’esforç titànic d’una jove per complir les expectatives maternals. Si ens aturem i llegim de manera meticulosa i atenta, però, veurem entre línies aquest petit crit d’auxili, aquest ofec constant que va perseguir Plath i que la va portar finalment a posar fi a la seva vida. I això ens ofereix, sense cap mena de dubte, l’oportunitat d’esclarir una mica més un aspecte de la vida d’una de les escriptores més singulars del segle XX.”
Marta Rubirola, Edicions del Periscopi.