Sóc a una sala de reunions de la universitat, a fora fa fresca però es nota que s’acosta la temporada de pluges. Entren tres estudiants, ens saludem i començo l’entrevista:

―Quins motius us han portat a estudiar català?

Contesten:

―Perquè m’agraden els formatges de la Garrotxa.

―Perquè m’interessa el concepte de diglòssia.

―Perquè vull entendre què diu l’himne del Barça.

Benvinguts al país del sol ixent i a l’aula de català de la Universitat d’Estudis de Llengües Estrangeres de Tòquio. Durant el mes de maig d’enguany vaig fer una estada d’un mes per terres japoneses per investigar les motivacions dels alumnes japonesos a l’hora d’aprendre català i en aquest article voldria compartir algunes reflexions al voltant d’aquesta qüestió. L’estudi de les motivacions en les disciplines de l’adquisició i la didàctica de segones llengües ha esdevingut un tema central pel fet que els motius que tenim a l’hora d’aprendre llengües són un factor clau relacionat amb l’èxit o el fracàs en el procés d’aprenentatge d’una llengua (quants de nosaltres hem començat a aprendre una llengua i no hem estat capaços de continuar?). A més d’aquesta raó, que poden anomenar didàctica, n’hi ha una altra per la qual és interessant d’estudiar les motivacions dels alumnes que trien d’estudiar català, i és que les seves raons sovint reflecteixen la situació socio-política o socio-cultural de la llengua que s’aprèn i les ideologies que en tenen els estudiants. Per exemple, si bé és bastant compartit que molts aprenem l’anglès per motius professionals, ens hem de preguntar com és que avui dia acceptem com a normal que hàgim d’aprendre aquesta llengua i no una altra? Com és que l’anglès aquests darrers cinquanta anys s’ha convertit en la llengua global? En el cas del català, què fa que els alumnes japonesos aprenguin el català? Ho fan per feina, per curiositat, per activisme…?

Durant la meva estada al Japó* vaig visitar les quatre universitats on s’hi ensenya el català:

La relació entre Catalunya i el Japó quant a la difusió i ensenyament del català va estretament lligada a un nom, Ko Tazawa, professor de la Hosei University a Tòquio, que ha desenvolupat la seva tasca de traductor, escriptor, lexicògraf i autor de materials didàctics d’ensenyament del català des dels anys vuitanta del segle passat. La seva tasca va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi l’any 2009 i recentment amb el Premi Internacional Ramon Llull (2019). Si voleu veure el tarannà amable i alhora profund del professor Tazawa, no us perdeu la seva participació al programa ‘Katalonski‘ de TV3 dedicat al Japó.

Si bé al començament de la relació entre Catalunya i el Japó les connexions anaven molt lligades a noms concrets i iniciatives puntuals, aquests darrers anys les relacions s’han intentat coordinar a partir del Pla Japó del Govern de Catalunya (dels anys 2009-2011, 2012-2015 i 2015-2019). Dins del pla s’hi inclouen diverses mesures concretes relacionades amb l’ensenyament de la llengua: en l’àmbit d’universitats-recerca s’inclou l’acció de detectar estudiants de cultura i llengua japoneses a Catalunya, i en l’àmbit de cultura apareixen dues accions concretes: consolidació de la docència de llengua i cultura catalanes en universitats japoneses i promoció de d’activitats culturals a les universitats japoneses amb estudis catalans. Quant a l’acció sobre la consolidació de la docència de llengua i cultura catalanes en universitats japoneses, sembla que es va per bon camí, gràcies a la tasca de l’Institut Ramon Llull: aquests darrers anys s’ha consolidat l’ensenyament de la llengua catalana a la Universitat Hosei (des del 2012) i han continuat els intercanvis d’aquesta universitat amb la Universitat de Barcelona i la Universitat de Vic, i des del 2015 s’ofereixen classes de català a tres universitats més, que també tenen relacions sòlides amb altres universitats catalanes. En el futur caldrà encara consolidar més aquesta oferta i si és possible d’investigar noves universitats per tal de crear una xarxa amb més massa crítica d’estudiants. Quant a l’acció sobre la detecció d’estudiants de cultura i llengua japoneses, al pla s’esmenta que es vol fer un seguiment dels cursos de llengua japonesa impartits a les universitats catalanes i se citen la UAB, la UPF i la UOC. Això és important però també cal tenir en compte que el gruix dels estudiants de japonès actualment a Catalunya no és a les universitats sinó a les acadèmies privades i en alguns organismes no universitaris (per exemple, Casa Àsia). Per això fóra bo de tenir en compte no solament les universitats sinó totes les institucions que imparteixen cursos de japonès.

A la tornada a Catalunya del meu viatge a les quatre universitats japoneses, les dues preguntes més freqüents han estat: ‘Hi ha gent que estudia català al Japó?’ i ‘Per què estudien català?’ Les preguntes van sovint acompanyades de cara d’estupor.

Doncs sí, al Japó hi ha gent que estudia català (per què no n’hi hauria d’haver?). De fet en una de les universitats on s’estudia la nostra llengua (Tokyo University of Foreign Studies), especialitzada en l’aprenentatge d’humanitats i llengües estrangeres, els estudiants trien i sovint s’especialitzen en una de les següents llengües: anglès, alemany, polonès, txec, francès, italià, espanyol, portuguès, rus, uzbek, mongol, japonès, xinès, coreà, indonesi, malai, filipí, tailandès, laosià, vietnamita, khmer, birmà, urdú, hindi, bengalí, àrab, persa i turc.

Aquest any acadèmic, hi ha al Japó aproximadament uns seixanta estudiants de català a les universitats nipones en cursos impartits sempre de manera entusiasta i professional pels docents Raquel Vila (Tòquio), Yoshitomo Okuno i Lídia Sala (Aichi) i Shinya Hasegawa (Osaka). Una pregunta relacionada amb el fet de si hi ha estudiants al Japó és si n’hi ha molts o pocs. La resposta és relativa perquè depèn del punt de referència. Jo diria que són bastants si es té en compte l’oferta de llengües que hi ha a les universitats i els interessos tan diversos dels estudiants. D’una altra banda, podem considerar que són pocs si tenim en compte la popularitat de Catalunya al Japó. Aquesta popularitat es pot copsar, per exemple, en la quantitat de japonesos que visiten Barcelona: dels 400.000 turistes japonesos que van visitar Espanya l’any 2018, el 50% van venir a Catalunya, el 23% a Madrid, el 7% a Andalusia i el 17% a la resta de comunitats autònomes.

Quant a les raons per les quals els alumnes universitaris japonesos estudien la llengua catalana, durant la meva visita vaig poder conversar amb els docents i estudiants de català de cada universitat i, a grans trets, diria que hi ha dos grans tipus de motivacions. D’una banda, les motivacions principals són de caràcter cultural i inclouen l’arquitectura i Gaudí, el futbol i el Barça, i els viatges a Barcelona (menció especial per a la Sagrada Família i la gastronomia). D’una altra banda, també hi ha les raons que podem anomenar lingüístiques, que se centren en el contrast entre llengües romàniques i el contrast del català amb el japonès.

Potser les motivacions del formatge de la Garrotxa i l’himne del Barça ens semblen sorprenents, però la veritat és que el Barça com a factor iniciàtic de l’aprenentatge del català és molt freqüent en els estudis de català a l’estranger. En el cas del Japó, aquesta raó és central i sovint va acompanyada de l’arquitectura i d’Antoni Gaudí. Com és que el Barça i Gaudí desperten més passió que la llengua catalana en si mateixa o que les altres raons? L’explicació la podem trobar segurament en la força del Barça i Gaudí al Japó com a modes de la cultura catalano-espanyola. Faig servir l’adjectiu híbrid perquè, segons els alumnes amb qui vaig parlar, molts japonesos no distingeixen de manera clara què és la cultura catalana de l’espanyola, i per això molts tenen clar que Barcelona és una ciutat d’Espanya però no tenen tan clar que Barcelona sigui la ciutat més gran de Catalunya. Si això us sona estrany, segurament pocs de nosaltres podríem dir quina és la ciutat més gran de la prefectura de Kanto al Japó.

En concret, la importància de l’esport com a motiu per l’aprenentatge de les llengües al Japó no és exclusiu del català. Víctor Ugarte, actual director de l’Institut Cervantes de Tòquio (el més gran de tots els Instituts Cervantes arreu del món), en un article de 2012 que descriu les motivacions dels alumnes japonesos a l’hora d’aprendre espanyol, parla de tres booms de l’estudi de l’espanyol al Japó, en algun cas, com veurem, molt lligats a Catalunya. El primer boom és a partir de les dècades de 1970 i 1980, en què s’obren nous departaments d’espanyol a les universitats japoneses sobretot arran del desenvolupament d’Amèrica Llatina i el desig de conèixer les obres d’un altre boom, el de la literatura llatinoamericana. És el moment, per exemple, de la fundació l’any 1988 de la Confederació Acadèmica Nipona, Espanyola i Llatinoamericana (Canela), que edita la publicació acadèmica Cuadernos Canela. El segon boom, segons Ugarte, és l’exposició universal de Sevilla i més en concret els Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992. És durant aquests anys en què es popularitzen alguns elements folklòrics i culturals d’Espanya que obtindran gran popularitat al Japó, com ara el flamenc, la paella, l’Alhambra de Granada i també la Sagrada Família de Barcelona. Finalment, el tercer boom, en el qual encara estem instal·lats, se centra en els èxits de l’esport espanyol, inclòs el català, i en concret del futbol. A partir d’aquests tres booms, constatem dos fets. Primer, les motivacions per l’aprenentatge de l’espanyol i el català no semblen tan diferents. Segon, molts motius per l’aprenentatge de l’espanyol realment es relacionen de manera molt pròxima també amb què podria ser l’aprenentatge del català (segon i tercer booms).

Les motivacions a l’hora de triar el català i altres llengües com a estudi a la universitat també estan molt relacionades amb la configuració dels estudis universitaris japonesos. En concret, hi ha principalment dues maneres d’estudiar llengües estrangeres a les universitats al Japó: o bé s’estudia una llengua com a especialitat i es dedica gran part dels quatre anys a estudiar la llengua i cultura concretes (seria semblant a les antigues filologies catalana, hispànica, anglesa, etc. de les nostres universitats), o bé estudia una llengua estrangera perquè és un requisit. A pràcticament totes les universitats japoneses (també a la majoria de les universitats dels Estats Units) tots els alumnes de totes les carreres han d’estudiar dos anys de llengua estrangera. Això vol dir que un estudiant d’enginyeria robòtica o de química, per exemple, ha d’estudiar dos anys d’una llengua estrangera. I quina llengua trien els alumnes? Doncs si no tenen un interès concret, la que els pot interessar més pot ser aquella que estigui relacionada amb temés lúdics, de turisme o perquè t’agrada un cantant… I si t’agrada molt el futbol… tries la llengua que es parla al Barça, que és per a molts el castellà. I uns quants s’assabenten que, ep!, quan sona l’himne del Barça no és en castellà sinó en una altra llengua. I ja hem arribat al cap del carrer: a alguns alumnes japonesos els interessa en particular d’estudiar la llengua que es relaciona amb una de les seves aficions, el futbol, i en particular amb un equip de futbol molt reconegut al seu país perquè hi ha ex-jugadors del Barça que hi juguen i perquè la fama planetària del Barça no té límits.

Hi ha diversos estudis que s’han dedicat a estudiar les motivacions dels alumnes nipons a l’hora d’estudiar castellà a la universitat. Penseu que les seves raons per a aprendre espanyol són diferents de les que tenen els alumnes japonesos per aprendre català? En un estudi del 2012 del Grupo de Investigación de la Didáctica del Español basat en una enquesta de l’any 2010 a 3.662 estudiants d’espanyol de quaranta universitats japoneses es va demanar als alumnes per què estudiaven espanyol. Les raons possibles eren les següents:

  1. Perquè he viscut en un  país de parla hispana.
  2. Perquè l’he estudiat abans.
  3. Perquè sóc d’origen hispanoparlant.
  4. Perquè m’ho han recomanat el meu professor, els meus pares, un amic, etc.
  5. Perquè m’agrada la cultura del món hispà: música, esport, cine, literatura, arquitectura, història, menjar, etc. En especial:
  6. Perquè vull anar-me’n de vacances a un país hispanoparlant. País:
  7. Perquè el necessito a la meva feina.
  8. Perquè crec que em servirà a la meva feina en el futur.
  9. Perquè l’espanyol és una de les llengües més parlades el món.
  10. Perquè m’han comentat que l’espanyol és fàcil per als japonesos.
  11. Perquè no m’agraden les altres llengües que ofereix la universitat.
  12. Unes altres.

Quines raons diríeu que van ser la més i la menys freqüent?  La menys freqüent va ser la número 7, que és la raó laboral (0,1% dels participants). I les més freqüents van ser la que fa referència a l’espanyol com a llengua mundial (número 9, 22,6%) i la justificació cultural (raó número 5, 18.9%). En aquest sentit, podem comprovar com els aspectes culturals són particularment importants també en el cas de l’espanyol, juntament amb la idea que és una de les llengües més parlades al món, fet que es pot relacionar amb la possibilitat de viatjar o de treballar també.

La poca projecció laboral de l’espanyol al Japó, arran dels resultats que acabem d’esmentar, porten Ugarte, en l’article esmentat abans, a afirmar el següent sobre l’espanyol al Japó:

«En cuanto al español en las universidades contemplamos que su situación … necesita del componente práctico y económico para dar un salto relevante y crecer como lo hace en países de desarrollo similar al de Japón. Por ello, se puede predecir un crecimiento paralelo a la situación económica de Iberoamérica en el mundo y su relación con Japón… Sin duda, el crecimiento de la región hispanohablante –no olvidemos que el mundo que habla en español registra un PIB mayor que el de China– hará que el español sea también contemplado como una necesidad, como hemos visto que fue considerado en la década de 1960. Solo el factor económico hará que las políticas educativas japonesas favorezcan la enseñanza del español y a las loables motivaciones de los alumnos actuales, especialmente culturales y turísticas, se unan las de la utilidad práctica para mejorar su proyección profesional.»

En el cas del català, també hauríem d’aspirar a un major nombre d’alumnes de llengua catalana lligat a una utilitat pràctica i no solament cultural i turistico-esportiva? D’una banda, sí, perquè el volum de negocis –que inclouen els esportius– entre el Japó i Espanya es vehicula en part mitjançant Catalunya. En aquest cas, però, que es vehiculi mitjançant Catalunya vol dir que es vehicula en català? Segurament no prou. De fet, els estudis sociolingüístics sobre la comunitat japonesa a Barcelona duts a terme per la Dra. Makiko Fukuda de la UAB han mostrat que es tracta d’una comunitat en què els membres que viuen temporalment a Catalunya solen tenir poc contacte amb la llengua catalana i tenen actituds lingüístiques més aviat homogènies afavoridores de l’espanyol. També és veritat que sovint molts es queixen que els catalanoparlants canviem a l’espanyol encara que ells comencin una conversa en català. Per això, del meu punt de vista serà difícil a curt termini capgirar la situació i fer que la comunitat empresarial nipona a Catalunya i també la catalana al Japó canviï. Amb tot, caldrà fer més difusió de la importància que té Catalunya per al Japó i dels recursos que hi ha a les universitats i centres culturals japonesos per difondre la idea que el català també és una llengua de negocis (com l’anglès, l’espanyol i altres).

Per acabar, veiem que els estudiants universitaris japonesos tenen motivacions de caràcter divers a l’hora d’aprendre llengües estrangeres i que, de moment, són més importants les culturals que no pas les econòmiques i laborals. Del punt de vista motivacional això és positiu perquè es relaciona amb una motivació més intrínseca que extrínseca, que sovint porta a millors resultats d’aprenentatge. Des d’aquesta visió, la justificació d’aprendre català perquè t’agrada el formatge de la Garrotxa o el Barça no s’ha de veure com a banal i poc profunda sinó com a inspiradora per a conèixer noves llengües i cultures. Tot i que és positiu que hi hagi un nombre important d’aprenents de català per garantir la presència als programes d’estudi de les universitats i es puguin consolidar les carreres professionals dels docents, també és veritat que per a aprendre i valorar una llengua totes les raons són vàlides. Una sola persona pot despertar l’interès per la llengua i fer-la irradiar cap a nous aprenents i contrades. Això va fer durant molts anys Ko Tazawa i continuen fent els docents i aprenents de català al Japó.

Llorenç Comajoan-Colomé, GELA-UB (Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades) i GRELL-UVic (Grup de Recerca en Educació, Llenguatge i Literatura)

[*Vull agrair a la Beca Horitzó de la Universitat de Vic i l’Ajuntament de Vic l’ajut proporcionat per dur a terme la visita al Japó durant el mes de maig de 2019. Vull fer menció de l’amabilitat de tots els docents i alumnes de llengua catalana de les universitats japoneses que van fer possible la meva estada, i en especial de Ko Tazawa, Raquel Vila, Yoshitomo Okuno, Mei Takeuchi, Lídia Sala, Shinya Hasegawa, Junko Kume i Naomi Sasaki. En aquest article em centro en l’ensenyament del català a les universitats japoneses però cal fer notar que també s’ensenya català a l’Institut Cervantes de Tòquio, al Casal Català de Tòquio i al Centre Català de Kansai (Osaka).]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb