Fons europeus: es podria fer millor!

Un dels pilars sobre els quals s’ha edificat l’estructura d’una part del creixement futur immediat de la nostra economia és l’arribada i l’execució dels fons europeus. I a la Píndola ho hem dit manta vegada: se’n parla poc i hi ha poca informació. Això no vol dir que no es faci res. Em consta que sí, que es fa tant com es pot, si més no en les institucions de Catalunya, però les coses van més lentes que no esperàvem i desitjàvem. Cal fer-ho millor!

La Cambra de Comerç de Barcelona va llançar una alerta important la setmana passada sobre els Fons Next Generation EU: va revelar que dins el teixit empresarial encara era un camp molt poc conegut. De fet, gairebé el 40% dels establiments empresarials no n’és conscient, un resultat que no ha millorat pas gaire respecte de l’any passat, i que, evidentment, dificulta el compliment de la transformació sostenible i digital de l’economia, que és un dels objectius prioritaris d’aquests diners.

En concret, un 38,6% dels establiments empresarials de Catalunya declara no tenir constància dels fons de recuperació europeus i un 61,4% assegura que sí que els coneix. Aquesta és la principal conclusió que s’extreu dels darrers resultats de l’Enquesta de Clima Empresarial, que fan trimestralment la Cambra i l’Idescat. El primer trimestre del 2023 el mòdul d’actualitat es va dedicar a analitzar el grau de coneixement i aplicació dels fons europeus (van respondre-hi més de tres mil empreses de Catalunya).

La segona conclusió a mi em preocupa més que l’anterior. Resulta que, en relació amb un any enrere, el percentatge d’establiments que han sol·licitat algun ajut ha augmentat del 17,1% al 23,5%. Sí, una mica s’ha avançat, però em sembla poc. La Cambra considera prioritari que aquests fons, que tenen per objectiu accelerar la transició cap a un model econòmic més sostenible i resilient, “no deixin ningú endarrere”. Per aquest motiu, conclou: “Caldria reforçar la seva comunicació i difusió, especialment entre les pimes, perquè arribin al màxim nombre d’empreses possible.”

I hi ha una tercera conclusió, que ens hauria de preocupar a tots. Segons que posa en relleu l’enquesta, si fa no fa la meitat dels establiments catalans no fan actuacions ni tenen previst de fer-ne els dotze mesos vinents en cap d’aquests dos objectius claus. Recordem-los: la transformació del model productiu cap a una economia sostenible ambientalment i digitalitzada. Per aquest motiu, la Cambra insisteix a reclamar una estratègia d’execució i comunicació efectiva dels fons de recuperació europeus, que impulsin les empreses a fer actuacions per a assolir aquests dos objectius, car els compromisos climàtics i els objectius de digitalització no s’assoliran amb la meitat del teixit empresarial i prou.

Bé, poc coneixement dels fons, avenços minsos i una certa desídia en relació amb els objectius, vet aquí el resum del que pensen els empresaris. Però si ens quedem aquí, el panorama que tenim davant és desolador, del punt de vista de l’interès empresarial sobre els passos que cal fer. Ara, crec que no és correcte no fer un pas més enllà per procurar de situar la realitat catalana en aquest punt. Per això parlo amb Joan Ramon Rovira, cap del Gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra, perquè em faci una valoració de l’enquesta, amb els matisos, que de vegades resten al tinter, en un comentari molt sintètic.

I la primera cosa que em diu és que l’enquesta reflecteix fil per randa el teixit empresarial català. “Aquesta fidelitat de la mostra vol dir que hi ha moltes petites empreses a les quals interessen poc aquests fons. Penso en petits comerços, per exemple, que no hi tenen gens d’interès i són inclosos en aquest 40% de desconeixement”, em comenta. Certament, aquesta és la realitat de la nostra xarxa productiva. Una part important n’és exclosa. Arribar al 100% és una utopia. Per tant, cal matisar la dada del 40%, perquè pot aportar una idea falsa.

Li pregunto sobre la segona conclusió, que m’ha cridat l’atenció: la lenta progressió en les empreses que demanen l’ajut. Segons l’enquesta, el 46,3% consideren que l’activitat del seu negoci no és objecte dels fons i, per tant, no demanarà cap línia d’ajut, el 23,5% ja n’ha sol·licitat algun, el 13,3% preveu de fer-ho aviat i el 16,9% ho sospesa, però demana més informació. Rovira em diu que, efectivament, “el ritme és molt moderat, però de cap manera això ens pot fer caure en el catastrofisme”. I seguidament afegeix: “L’objectiu era molt ambiciós i el repte molt complicat. Cal dir que s’ha avançat, però també que voldríem que s’hagués recorregut més terreny i més de pressa.”

No passem per alt que, a més de millorar la comunicació, les empreses que opten a aquests fons assenyalen que les tres principals traves que els impedeixen un accés més fàcil són els obstacles burocràtics, la resposta poc àgil a les sol·licituds presentades i la manca de claredat en la informació facilitada per l’administració.

Vet aquí que hi ha marge per a millorar, sobretot en dos camps, el de la comunicació i el de l’agilitat. De totes maneres, pel director del Gabinet d’Estudis, el camí de la millora no és fàcil, sobretot en el segon cas: “Tenim davant projectes en què tenen una gran importància les garanties de cada pas que es fa. I això no és precisament ràpid, amb els recursos amb què es compta. Es tracta de trobar un equilibri entre més agilitat i el manteniment del caràcter garantista que es necessita. I això no resulta mai senzill”, diu.

L’explicació que dóna Rovira a la realitat d’avui és que probablement havíem suscitat massa expectatives en aquests fons. “Fa dos anys crec que ens vam equivocar amb la creació d’expectatives. Sobretot en el termini d’obtenció d’objectius. A hores d’ara hi ha consens que l’impacte que tindran enguany sobre el creixement de l’economia no serà l’esperat. L’impacte hi serà, però més diluït en el temps, durant el 2024 i el 2025.”

Una de les dificultats afegides que tenim ara com ara és que el seguiment de la situació es fa difícil, per la manera com arriba la informació final de la feina feta. I, tal com és organitzat, costarà de saber els termes de compliment de les execucions. Pensem, per exemple, que quan l’estat espanyol transfereix diners a la Generalitat perquè faci les licitacions corresponents, les comptabilitza com una obligació reconeguda, és a dir, que per l’estat ja s’ha executat la feina (en realitat, només la seva, que és la d’enviar els diners).

En definitiva, després de veure el seguiment dels fons europeus que fa la Cambra amb aquesta enquesta, tot i que reconeix –i, en part, comprèn– les dificultats existents, els retards i les traves que hi ha en el camí, la conclusió a què arriba és molt plana i entenedora: es podria fer millor.