L’exotisme sota revisió

La lingüística fa temps que pateix d’un greu eurocentrisme i, sobretot, d’anglocentrisme. I aquest no és un problema petit, sinó un de molt gran que afecta el rigor científic de la disciplina

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els parlants del mangarayi, una llengua aborigen australiana, són molt més precisos que nosaltres a l’hora de parlar. En aquesta llengua, és imprescindible indicar la veracitat de la informació que es transmet. Quan algú vol compartir un fet que ha sentit o ha deduït, no el pot transmetre de la mateixa manera que si l’hagués vist ell mateix. Si, per exemple, un parlant mangarayi veu el terra moll o sent dir que durant la nit ha plogut, a l’hora d’explicar-ho, haurà de fer servir un morfema especial que no necessitaria si hagués estat despert mentre plovia. La frase, acompanyada d’aquest morfema, es traduiria com “hi ha evidència que aquesta nit ha plogut” o “es diu que aquesta nit ha plogut, tot i que no puc assegurar-ho perquè no ho he vist”. Això no vol dir que en mangarayi no es pugui mentir, sinó simplement que les fonts d’informació que no siguin la percepció pròpia s’indiquen morfològicament. Però els mangarayi no només parlen amb exactitud en aquest aspecte. Un altre exemple el trobem amb l’ús del pronom “nosaltres”. Quan diuen “nosaltres avui anirem al riu”, poden escollir més d’una forma per referir-se a “nosaltres”: una d’exclusiva i una d’inclusiva. Si fan servir la forma exclusiva, ŋaya, indiquen a l’interlocutor que no és inclòs en el “nosaltres”. És a dir, ŋaya podríem ser jo i qualsevol altre (el meu marit, el meu veí, la meva cosina, etc.) però ŋaya no t’inclou a tu, interlocutor. En canvi, si el parlant fa servir la forma inclusiva ŋaḷa, el “nosaltres” inclourà també l’interlocutor. És a dir, ŋaḷa vol dir “tu i jo”. I amb aquest sistema, els parlants del mangarayi s’estalvien malentesos a l’hora de saber qui està convidat i qui no.

Quin sistema lingüístic tan excepcional, el mangarayi, oi? Doncs la veritat és que no en té res, d’excepcional. Tant els morfemes per indicar la font d’informació (anomenats evidencials) com l’ús de més d’un pronom de primera persona del plural són trets que trobem en moltes llengües. I no només a Austràlia. Només a tall d’exemple, tots dos aspectes es poden trobar en guaraní (Argentina, Bolívia i Paraguai), chamorro (Guam i Illes Marianes), comanxe (Estats Units), abkhaz (Turquia), garo (Índia i Bangladeix)… Com es pot veure en els mapes del WALS (World Atlas of Language Structures), els evidencials i la distinció entre pronoms exclusius i inclusius són característiques tipològicament comunes. Això vol dir que es troben en diverses llengües que no comparteixen origen. L’únic motiu que ens fa pensar que són trets exòtics és que no els trobem ni en la nostra llengua ni tampoc en les que acostumem a aprendre els europeus, com l’anglès o l’alemany.

El que ens falla és la perspectiva. La lingüística fa temps que pateix d’un greu eurocentrisme i, sobretot, d’anglocentrisme. I aquest no és un problema petit, sinó un de molt gran que afecta el rigor científic de la disciplina. Els psicòlegs Henrich, Heine i Norenzayan alertaven en aquest article que les poblacions que es tenen en compte en els estudis de psicologia i el comportament humà (molts d’ells derivats de l’estudi del llenguatge) són les poblacions menys representatives a l’hora de fer generalitzacions sobre els humans. Els autors descriuen aquest tipus de societats amb l’acrònim WEIRD, que en anglès significa “estrany”, i que fa referència a les Western Educated Industrialized Rich and Democratic Societies, és a dir, les societats occidentals, educades, industrialitzades, riques i democràtiques. Tot i que és discutible fins a quin punt aquest acrònim també generalitza, l’article demostra a través de diversos experiments com les societats WEIRD es comporten de manera atípica en àmbits com la percepció visual, la presa de decisions o la descripció de l’espai. Per tant, qualsevol generalització sobre la humanitat que s’hagi fet partint d’un estudi de les societats WEIRD corre el perill de ser poc representativa o fins i tot falsa.

Queda clar, doncs, que els estudis sociolingüístics haurien de revisar el seu valor representatiu en funció de les societats que investiguin. Però tenim també el mateix problema amb l’estudi de les estructures gramaticals, independents del món on vivim? Exactament el mateix. Michael Cysow, en un estudi del 2011, explorava la distribució geogràfica i filogenètica de les característiques lingüístiques menys comunes. Per a l’estudi, Cysow va establir el que ell anomena “índex de raresa”, un índex que descriu el nivell d’ubiqüitat de les característiques d’una llengua, grup lingüístic o àrea geogràfica. El resultat va ser que un dels grups geogràfics amb els índexs de raresa més alts eren les llengües del nord-oest d’Europa (anglès, alemany, francès, holandès, frisó…). Paradoxalment, però, la majoria de membres d’aquest grup es troben entre les llengües més estudiades del planeta.

Les característiques “rares” d’aquestes llengües no són petits detalls extravagants. La llista de Cysow inclou coses tan conegudes (des de la nostra perspectiva) com, per exemple, el canvi d’ordre dels constituents en les frases interrogatives –en anglès you are tired és una oració declarativa, mentre que are you tired és interrogativa– o els temps verbals de perfectiu construïts amb el verb haver, com en francès (o també en català) j’ai fini, he acabat. El problema d’assumir que les característiques de les llengües europees, en especial l’anglès, són canòniques ens porta a una descripció esbiaixada de la situació real. Majid i Levinson en posen un bon exemple (vegeu l’article aquí). Fa temps que diem que els parlants de tal llengua no distingeixen entre tal color i tal color, que una llengua només té quatre termes per anomenar colors o que aquesta llengua no té un terme per a un color determinat. Resulta, però, que les llengües europees són de les més curioses en aquest àmbit, perquè el nombre de categories en què divideixen l’espai color és més elevat que en moltes (però no totes!) altres llengües del món. Davant d’aquesta dada, potser hauríem de reformular les descripcions anteriors i no parlar de la mancança de termes en un gran grup de llengües, sinó de la presència d’un nombre elevat de termes en les llengües europees (i en algunes de no europees, com el coreà).

En definitiva, és innegable que els lingüistes disposen de moltes més dades de les llengües parlades a Europa que no de les llengües que es parlen a la resta del món. L’accessibilitat d’aquestes dades a la vegada també fa que aquestes llengües s’estudiïn més i tinguin més representació en els estudis tipològics. Això no vol dir que l’estudi d’aquestes llengües no sigui positiu ni necessari. El que això ens fa veure és que ens cal ampliar la base de dades i prendre un enfocament que abraci la diversitat real. L’antídot contra el problema de l’eurocentrisme és la descripció lingüística. Com més llengües s’estudiïn i es descriguin, més completa i verídica serà la imatge que ens podrem fer del llenguatge humà. Però només amb això no n’hi ha prou. L’estudi i la descripció lingüística ha d’anar acompanyada d’un canvi de perspectiva que abandoni l’anglès o les llengües europees majoritàries com a punt de referència. D’aquesta manera no anomenarem excepcional allò que realment no ho és.

Maria Bardají i Farré és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes