Existeix l’estat monolingüe?

L’estat nació aplica polítiques d’homogeneïtzació nacional per tal de procurar la uniformitat entre tots els habitants que habiten dins les fronteres d’un estat concret

Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
11.05.2022 - 21:40
Actualització: 11.05.2022 - 20:16
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Si agafem un llibre de text per a aprendre idiomes, sovint hi trobarem un exercici en què ens demanen que formem el gentilici i la llengua dels estats. Així, aprenem que a França hi viuen francesos que parlen francès; a Itàlia, italians que parlen italià; a Suècia, suecs que parlen suec; i a Espanya, espanyols que parlen espanyol. Però, com podeu imaginar, la realitat és molt més complexa del que ens mostren aquests exercicis: gairebé no existeixen els països monolingües. Quan pensem en països on es parla més d’una llengua sovint ens vénen al cap Bèlgica, Suïssa o el Canadà, els exemples clàssics de país multilingüe. Això no obstant, fins i tot els dos estats més petits del planeta, el Vaticà i Mònaco, presenten força diversitat lingüística. La Ciutat del Vaticà té dues llengües oficials, el llatí i l’italià, però el papa no és parlant nadiu de cap de les dues i la guàrdia suïssa es comunica en alemany suís. El Principat de Mònaco, en canvi, només té una llengua oficial, el francès, però a les escoles s’ensenya el monegasc –un dialecte del ligur amb forta influència occitana–, que també és la llengua de l’himne nacional i la llengua en què el príncep s’adreça de vegades als ciutadans del país.

La tendència d’associar cada estat amb una sola llengua no és nova. Apareix amb el desenvolupament dels estats nació, una idea que comença a aparèixer a Europa cap al segle XVII i que esclata amb la Revolució Francesa el 1789. S’estima que abans de la Revolució Francesa, menys d’un 15% dels ciutadans que vivien en territori francès parlava el francès. L’adopció del francès pels parlants de les llengües anomenades perifèriques s’agilitza després de la Primera Guerra Mundial, amb l’exaltació del sentiment de pertinença a la pàtria francesa i la instal·lació de milers de monuments aux morts pour la France per tota la geografia francesa. Estan documentats múltiples casos de famílies de Catalunya Nord i d’Iparralde –els territoris del País Basc sota domini de l’estat francès– en què les famílies parlaven en català o en basc al fill nascut abans de la Primera Guerra Mundial, però que van canviar al francès amb els fills nascuts a partir de 1918.

L’estat nació aplica polítiques d’homogeneïtzació nacional per tal de procurar la uniformitat entre tots els habitants que habiten dins les fronteres d’un estat concret. Així, les elits dominants imposen la seva cultura i la seva llengua i s’acostumen a fer polítiques perquè els parlants de les llengües perifèriques abandonin les seves identitats regionals i s’incorporin en el projecte d’unitat nacional. Aquestes polítiques poden ser explícites o implícites i més o menys coercitives. Un dels casos il·lustres d’aquesta aplicació és la frase del polític italià Massimo d’Azeglio que, després de la reunificació italiana el 1870, afirmava: “Hem fet Itàlia, ara hem de fer italians.” Menys d’un 20% d’italians parlava italià el 1960. Les conseqüències d’aquesta homogeneïtzació estatal, estesa per mitjà del sistema d’educació públic i els mitjans de comunicació, es poden veure en l’article del mes passat d’en David Ginebra sobre les llengües de Sardenya.

La diversitat lingüística, que com hem vist és inherent a l’espècie humana, es pot gestionar de diferents maneres. Hi ha països que no tenen llengua oficial, com Austràlia, Xile o Suècia. En cap article de cap decret ni en cap text constitucional d’aquests estats no es marca la llengua oficial. Ara bé, això no vol dir que els governs d’aquests països no emprin de facto una llengua en concret. De fet, els Estats Units i Austràlia són dos dels territoris on les llengües pròpies van desapareixent més de pressa. Els països sense llengua oficial acostumen a associar-se amb polítiques utilitaristes i de laissez faire. Molts altres països tenen una única llengua oficial, com és el cas d’Alemanya, França o Hongria. Aquests estats es categoritzen com a monolingües radicals i acostumen a tenir polítiques més explícites per a aconseguir homogeneïtzar lingüísticament la seva població.

En canvi, la majoria de països al món reconeixen més d’una llengua oficial. Es poden classificar en dos grups: el plurilingüistes d’autonomia tutelada i els plurilingüistes consocials o consensuals. En el primer cas, les llengües tenen un cert grau de reconeixement i d’autonomia, però aquesta llibertat sempre roman dins els límits que es fixin per part del grup dominant. És el cas del català, el basc o el gallec a l’estat espanyol o del gal·lès al Regne Unit. En canvi, els estats plurilingüistes consocials atorguen uns drets i unes obligacions que són semblants per a cadascun dels grups lingüístics. És el cas dels països multilingües prototípics: Bèlgica (neerlandès, francès i alemany), Suïssa (alemany, francès i italià) i Canadà (francès i anglès).

Tot i això, els estats no regulen aquests drets de forma simètrica. Per exemple, a l’estat espanyol hi ha un seguit de llengües que tenen una autonomia controlada, però l’asturià, l’aragonès, l’extremeny i les llengües de signes no han millorat el seu estatus un cop acabada la dictadura franquista, pateixen una gestió similar a la que aplica França cap a les seves llengües “regionals”. Al Canadà, per exemple, es reconeixen amplis drets a la població francòfona del Quebec, però, en canvi, la situació és dràsticament pitjor per als parlants de la vuitantena de llengües indígenes pròpies del Canadà. A Suïssa, hi passa el mateix amb el retoromànic, que no arriba a tenir els mateixos drets que els altres tres idiomes del país.

Les llengües no entenen en fronteres polítiques i per això el més natural és que, dins d’un estat amb unes fronteres sovint arbitràries, hi trobem diverses llengües, cadascuna amb les seves variacions dialectals internes. Sovint tendim a pensar que la diversitat lingüística, com la biològica, és cosa de les zones tropicals, però només cal començar a veure la quantitat de llengües que tenim a Europa per adonar-nos que la rara avis seria el país monolingüe. Tot i això, si no fem res en favor de la diversitat lingüística, potser d’aquí a uns anys sí que es convertirà en el patró més habitual…

Víctor Bargiela és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat

Placa d’un carrer a Mònaco en francès i monegasc. Imatge de Pepetps en llicència lliure a Creative Commons.

Monument als morts per la pàtria francesa a Ceret (Vallespir). Wikimedia Commons

“Parleu francès, sigueu nets”, inscripció del segle XX en una escola francesa.

Avís quadrilingüe en alemany, francès, italià i anglès en una pista d’esquí a Zermatt (Suïssa)© Roberto Caucino | Dreamstime.com.

Cartell quadrilingüe en alemany, francès, italià i anglès als ferrocarrils suïssos. Deposit Photos.

Cartells bilingües a Òttawa (Ontàrio, Canadà, zona anglòfona).

Cartell trilingüe en ladí dolomític, alemany i italià al Tirol del Sud (Itàlia). Wikimedia Commons. 

Caixer automàtic en llatí a la Ciutat del Vaticà. Wikimedia Commons.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €