Benvolgut Toni Comín, apreciat conseller i honorable amic,

Quin plaer, Toni, sentir que et tinc davant una estona mentre t’escric aquestes paraules, encara que sigui dins la ficció en la soledat del meu estudi.

Aquesta vegada t’ha tocat a tu (a vosaltres) l’experiència de l’exili. Experiència dolorosament repetida en la nostra història:

«…Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.»

L’experiència de la qual parla el poeta és el 1939, després de tres anys de terrible guerra. La teva (la vostra) després de tants anys d’il·lusions segades (les nostres) per interessos colonitzadors.

La primera vegada que vaig topar-me amb el nostre exili va ser amb el del 1939 durant la meva estada a Mèxic: catalans, parladors d’un català acuradíssim amb una fortíssima ‘cantinel·la-mex’. Era l’any 1973. Ja feia trenta-quatre anys que eren fora de Catalunya:

«Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.»

Catalans de cognoms comuns que havien refet la seva existència amb relacions, oficis i paisatges tan llunyans del seu origen, com més cognoms il·lustres dins la nostra minsa mitologia que havien corregut la mateixa sort: buscar un redós on conviure amb l’enyorança quotidiana i, si podia ser, convertir l’enyorança en l’orgull del qui s’havia exiliat per la barbàrie.

Aquells exiliats catalans, orgullosos exiliats i orgullosos catalans, van ampliar la vida cultural d’un país d’acollida tan envanit del seu origen com és Mèxic. Van conviure i es van influenciar mútuament. L’Orfeó Català n’és l’exponent més clar: local de trobada cultural, ateneu per a debats d’arrels diverses, racó gastronòmic i de lleure per a totes les edats i per damunt de tot ambaixador de l’orgull de l’exili a causa d’haver defensat ideals de llibertat i república.

Durant mesos vaig ser testimoni afortunat de convivència a plena veu amb unes persones que ens havien acostumat a parlar-ne amb la veu baixa. Sobretot amb la Magda de la Llana, que creuà el Pirineu amb tres anys en braços de sa mare. Rubinenca irrenunciable i coneixedora del Mèxic més profund.

«En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
‘Com el Vallès no hi ha res.’»

I el record del Vallès i de Rubí em torna a tu, Toni Comin: rubinenc postís per decisió pròpia i per afecte familiar.

L’altre dia vaig sentir a un professional de la tertúlia televisiva que definia els exiliats com ‘els qui fan vacances’. Aquest tertulià no té vergonya; l’exili és l’exili. No es pot comparar allò que van passar els exiliats del 1939 abans que no deixessin el país (tres anys de guerra, bombardejos a les ciutats, morts, etc., etc.) amb què vau viure el 2017, però la situació (abandó, incertesa, soledat) és molt semblant, i a la llarga és la mateixa: tenir de buscar el teu lloc en el món en un país no previst, amb un idioma no previst i amb la buidor de l’imprevist. Dir ‘els qui fan vacances’ és insultar-vos amb la voluntat d’insultar-nos. Hi va haver qui va protestar en la tertúlia, naturalment, però es va obrir la possibilitat que algú pugui pensar que la vostra situació és comparable a unes vacances pagades. Indignant.

Nosaltres no farem vacances. Hem decidit que mentre els ostatges continuïn empresonats i vosaltres exiliats no en farem, de vacances. El dilluns a les vuit del vespre a la plaça de la Vila de Gràcia i el dimecres a la plaça del Rei a les set en punt de la tarda la coral cantarà i nosaltres llegirem textos dedicats a vosaltres, per tenir-vos presents i com a protesta cívica contra un estat incívic i injust i una justícia de vergonya. No farem vacances, preparem pel 9 de setembre, vigílies de l’Onze, el Festival de Poesia a la plaça de Sant Pere de Berga (plaça on se celebra La Patum), Paraula de poeta, per la Llibertat i la República, amb la participació de trenta poetes dels Països Catalans, una orquestra, la Polifònica de Puig-reig i més coses.

No podem fer vacances mentre estigui instal·lada la injustícia a la seu de la justícia.

«L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).»

La teva companya és molt diferent de la citada per Pere Quart, ho sé. Però no puc evitar l’associació amb tu i la teva família cada vegada que llegeixo aquests versos. No puc evitar de pensar en una criatura que l’anomenada justícia separa del pare… no puc evitar de pensar en la mare que veu com el seu fill ha d’exiliar-se per protegir-se’n. No puc evitar de pensar en la Betona, en Sergi i tota la família, i en la buidor quotidiana de sentir-te lluny perquè tens uns ideals i lluites per ells.

Aquestes separacions, aquests abandonaments, aquest dolor, són l’exili.

Ets (sou) la nostra veu a l’estranger. De millors veus, no en podem tenir. De millor força tampoc. Aquí us escoltem i us sentim.

He començat content de pensar que passaria una estona amb tu, Toni Comín, però el monòleg encara m’ha fet sentir-te més lluny. Com voldria trobar-te per sorpresa pels carrers com tantes vegades ens hem trobat… Com desitjo la teva (vostra) llibertat que també serà la nostra! Com desitjo prendre un cafè a l’antic bar La Oficina amb tu i tota la teva família, com quan veniu de celebrar l’aniversari de l’acomiadament del pare, i que puguis explicar-nos, potser amb humor, les facècies d’un temps llunyà que va ser el del teu exili.

Rep la meva admiració pel teu compromís, el meu afecte per la teva qualitat humana i el meu respecte per la teva fortalesa.

Enric Majó

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb