Estimat parlant monolingüe,

Segurament no podràs entendre aquesta carta, però tens la sort d’estar envoltat de parlants multilingües que te la podran traduir. Que fort que parlin més d’una llengua, deus pensar. Com aquell company de classe que tenies, que amb el pare parlava italià i amb la mare suec. O aquell que a casa parlava dàrija però mai ho hauries dit pel seu castellà. Ai, i també aquella dona que un dia et va explicar que parlava tagal i una altra llengua filipina que ara mateix no recordes, però que et va haver d’insistir que no era un dialecte, que era diferent. De fet –amb sort potser afegiràs–, com tots els parlants de català que has conegut ara que has vingut a viure a Barcelona, que van canviant d’una llengua a l’altra. Uns casos ben curiosos… Quin cacau mental.

O potser no, estimat parlant monolingüe. Potser aquests no són uns casos curiosos ni potser tot això és cap cacau, sinó la cosa més normal del món. Ja fa uns anys que l’Elisabet Oliver explicava que el monolingüisme és gairebé impossible perquè “la naturalesa dels estats del món és ser multilingües”. I no s’ha repetit prou. Arribar a aquesta conclusió no hauria de ser difícil. Sabem que al món hi ha moltes llengües. S’estima que actualment es parlen entre cinc mil i vuit mil llengües repartides en uns 193 estats. Tant si comptem a l’alça o a la baixa, per força passarà que parlants de llengües diferents coincideixin dins dels mateixos límits fronterers, com ja explicava Víctor Bargiela.

En teoria, això no implica que aquests parlants hagin de saber més d’una llengua. Tanmateix, sabem que moltíssims d’aquests estats fan que sigui indispensable conèixer la que han establert com a llengua de l’estat (en casos excepcionals, en seran dues o tres). Per tant, la gran majoria de parlants d’una llengua sense estat també coneixen, com a mínim, la llengua oficial del seu país, sigui perquè l’han de fer servir a l’escola, o amb les institucions, o la senten a la televisió… Aquesta ideologia d’estat-nació que té l’objectiu de crear societats monolingües –com que, per sort, encara no ha acabat la seva feina– ha creat parlants multilingües o parlants encara més multilingües que abans.

Has de saber, però, que el multilingüisme ve de molt més lluny i no sempre ha d’implicar una llengua oficial. Els humans som éssers socials i hem tingut molts motius per estar sempre en contacte. A vegades, per necessitat; altres, per curiositat; i altres, a la força. En molts dels casos en què grups de llengües diferents han entrat en contacte, parlants d’una llengua han après la dels altres. Si recordeu aquest article de David Ginebra, hi ha llocs del món (en aquest cas al Vaupès), on això esdevé una pràctica cultural obligatòria: l’exogàmia lingüística t’obliga a formar família amb algú de parla diferent de la teva. En aquests i molts altres casos, créixer amb dues o més llengües és inevitable. També sabem que les migracions són un fenomen tan actual com antic, i que moltes històries de migració generen parlants multilingües. Tampoc cal moure’s de casa per ser un parlant multilingüe. Per exemple, els parlants del totoli (Sulawesi, Indonèsia), sense haver de viatjar, han après la llengua bugui perquè és la llengua dels comerciants que se sentia més als mercats. Entre ells, ningú parla de l’esforç o el sacrifici d’haver d’aprendre aquesta altra llengua. De fet, en parlen com si simplement “hagués passat”.

Tendim a pensar que els parlants multilingües són casos excepcionals, però el que és fora de norma és el monolingüisme. El lingüista David Crystal apunta a How language Works que “parlar dues o més llengües és la forma de vida natural per a tres quartes parts de la raça humana”. Així doncs, estimat parlant monolingüe, formes part d’un 25% de la població i, per tant, ets tu el cas curiós. Potser el més excepcional dels parlants multilingües és que segueixen sent la norma, tot i la pressió a la qual estan sotmesos. Si ens mirem els censos de l’Institut Nacional d’Estadística, tot i que no especifiquen què s’entén per “conèixer bé una llengua”, veurem que en un estat que creiem tan monolingüe com l’espanyol, la meitat de la població entén dues llengües o més. De fet, al voltant d’un 45% dels habitants de l’estat espanyol viu en regions no monolingües. Imagineu-vos les dades de països com Indonèsia, on conviuen més de set-centes llengües.

A tot això, cal sumar-hi les dades que publiquen Lindell Bromham i el seu equip, on es demostra que les zones amb més diversitat lingüística (on la gent és més multilingüe) són les zones amb més vitalitat lingüística. I aquí, estimat parlant monolingüe, és on hauries de començar a lligar caps. Fa temps que als parlants de llengües sense estat se’ns demana que actuem per salvar la nostra llengua. I no ho hem de deixar de fer. Però perquè ens funcioni de veritat, et toca a tu moure fitxa. La supervivència de les llengües amenaçades és una lluita de tots, també de vosaltres, monolingües. Si només fos cosa de les comunitats que ja les parlen, no hi hauria cap discussió sobre la taula.

Per tal que nosaltres puguem seguir sent multilingües, tu hauries de ser una mica menys monolingüe. Això no vol dir que ara hagis de començar a dominar moltes llengües. Només cal que visquis la diversitat lingüística amb naturalitat, com fan tres quartes parts de la humanitat, o fins i tot més, perquè hi ha monolingües de llengües minoritàries que també la respecten. No cal que tractis el fet d’estar exposat a més d’una llengua com un atac a la teva existència. Ni com un desavantatge per als teus fills. Sinó com una cosa normal de la qual no s’ha mort ningú, sinó que s’ha perpetuat al llarg de la història de la humanitat perquè ens beneficia i perquè és part de la nostra essència, malgrat que existeixin les excepcions com tu.

Maria Bardají, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.