Pascal Comelade, a casa seva a Ceret, la setmana passada (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

Pascal Comelade (1955), reconegut músic nord-català, acaba de treure nou disc, Deviationist Muzak (Disc Medi), amb material inèdit de 2017 i 2019. Es pot escoltar en CD o en vinil, que compta amb la portada feta per Claudia Comelade, filla seva. Al setembre, Comelade va anunciar que no faria més concerts, però en aquesta entrevista deixa clar que continuarà fent cançons i discs. VilaWeb va visitar el senyor Comelade a la casa on viu i on crea, a Ceret, al Vallespir, al cor de la Catalunya Nord que tan de moda s’ha posat darrerament. L’entrevista és un repàs biogràfic a un dels creadors catalans més originals.

—Sou fill de psiquiatre i de cuinera.
—El meu pare era psiquiatre, es va instal·lar a Montpeller, on vaig estudiar, i ell es cuidava de l’associació dels estudiants catalans a Montpeller, l’Alzina. Montpeller va formar part del reialme i és on va néixer Jaume I. Als anys cinquanta i seixanta hi havia molts catalans, a Montpeller, i jo amb el meu pare parlava català. Per ell era una obsessió. El meu pare, després del Maig del 68, va fer venir cantants de la Nova Cançó a Montpeller: Enric Barbat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor. La meva mare, encara viva, es dedica la recuperació i la pràctica de la cuina catalana aquí a Catalunya Nord. N’és una experta.

—La idea de fer música us ve d’aquestes visites?
—Els meus pares eren tots dos amants de la música. A mi m’interessava la música electrònica, repetitiva, americana. Philip Glass. Jo vaig començar a fer música, més o menys, el 1974, i fins al 1981 feia música electrònica tot sol, a casa, amb un sintetitzador antic, un magnetòfon de cinta i dos cassets. El 1983, vaig deixar l’electrònica perquè volia muntar tota una orquestra, una mena de big band, però només amb instruments de joguina, o reduccions. Totes aquestes joguines i instruments els trobava al carrer, a la brossa, als encants. He arribat a tenir-ne centenars, després de trenta o quaranta anys de comprar-ne i trobar-ne. N’he donat molts al Museu del Joguet de Figueres.

—Us heu guanyat bé la vida?
—Al començament, no. De 1983 a 1991 feia música de manera marginal, contracultural si en voleu dir. Si parlem d’economia, la vida de debò, i la real politik, jo em vaig començar a guanyar la vida als anys noranta. Tenia quasi quaranta anys. Abans no tenia cap somni ni desig de tenir pis, casa, família. Els drets d’autor és el que em dóna diners. El 1991, vaig signar amb Virgin França. I a partir d’aquell moment, la cosa canvia. No tant per la venda de discs, perquè el disc mai va ser la meva manera de guanyar-me la vida. Jo he fet els diners amb l’ús que feien de la meva música per a curtmetratges, publicitat, teatres, dansa. Això va durar fins al 2008, quan va arribar internet i s’ho va menjar tot. La paradoxa de la meva vida és que, com a músic instrumental, en cap moment no m’ha trucat cap director per treballar amb mi per fer una música expressament. Música original de veritat. Encara avui hi ha gent que fa servir música meva per a tota mena de suports i concerts, però és música ja feta.

—Teniu una filla, Claudia Comelade. Hi parleu en català?
—Parlem en català amb la filla, sí. Va fer educació a la Bressola. La meva dona és de Tolosa de Llenguadoc. Parlem en francès. La pràctica del català aquí és complicada. Si un dia, als anys setanta, et trobes pel carrer en català, quaranta anys després, hi continues en català. Si la primera vegada és en francès, quaranta anys després, en francès. Em passa amb Pere Figueres, amic de tota la vida. Quasi l’únic cantant del Rossellonès. Parlem en francès. Amb Enric Casasses parlem en català i en francès. Parla un francès impressionant. Amb Víctor Nubla parlem en francès.

—La vostra relació amb Barcelona, quan comença?
—El 1972, vaig viure un any i mig a casa d’en Lluís Llach, al carrer de la Indústria. I vaig anar-me’n a final de 1974, juts abans de l’assassinat de Puig Antich. Vaig començar una relació molt forta amb la ciutat. Realment molt forta, encara dura. Decideixo que aquesta ciutat és la meva capital. Barcelona, capital. I a partir d’aquest moment la meva vida com a músic tindrà aquest aspecte, aquesta direcció o perspectiva. Països Catalans. O Barcelona, capital. Per a mi, França i París són cosa perifèrica. A Barcelona hi he viscut poc, però hi he passat la meitat de la meva vida. Als anys vuitanta i noranta m’hi passava el dia. I Catalunya, també: Reus, Olot, Terrassa, Sabadell, Banyoles, Tarragona.

—Justament a Barcelona vau fer el darrer concert. Ho deixeu?
—Deixo un aspecte molt concret. Els concerts amb el meu nom, la meva orquestra, el meu repertori. Un concert de Comelade, tot això s’ha acabat. El gran plat combinat. Estic gran i cansat. No m’interessa la part de burocràcia paral·lela, que em costa molt. En canvi, continuaré fent col·laboracions. Continuaré fent discs, però els concerts de Comelade s’han acabat. En aquests moments estic acabant el disc amb la Ivette Nadal, un altre disc amb un cantant francès, una pel·lícula per a un director de Girona, David Pujol, amb qui ja havia fet la música per al seu documental de Ferran Adrià. I ara presento Deviatonist Muzak. Per cert, que en recomano el vinil, perquè hi ha més material.

—Josep Pla, grafòman. Comelade, també? Hi ha anys que heu fet tres discs.
—Potser sí, potser sí. És la feina, també. Sóc mig gandul, mig stakhanovista.

—Com us inspireu?
—No sabria explicar-ho. No puc parlar d’una inspiració. És com un estat de salut. Com un mal de cap. Hi ha una part de la pràctica de la música poc normal. Imagineu-vos-ho. Pujar a un escenari davant un públic és surrealista. A mi mai m’ha agradat la representació. El concepte d’artista no m’agrada. No puc. Hola, sóc artista. Arg! Sóc un actor cultural. Arg! La representació de l’artista. Esnobisme, postura.

—Creeu amb ordinador?
—No. Tinc un piano i un casset. Jo creo amb un piano i un casset. El disc amb en Pau Riba el vaig fer amb un casset. No faig servir ordinadors per a crear, no. No m’interessa.

—No us interessa internet?
—És evident que som al començament d’una altra història de la producció musical. I es nota en quina música domina. Un vinil és cara A, cara B, la portada. És com un llibre. Tot això afecta el contingut. A Facebook, vaig entrar-hi un cop. Faig servir el correu electrònic. Això sí que és un progrés. I Youtube. Vaig descobrir Youtube fa dos anys. Vaig al·lucinar. Tinc una obsessió amb el rock’n’roll dels anys cinquanta i seixanta. Trobar discs i notícies i elements de biografia era molt difícil. Ara trobes joies increïbles.

—I per què, tan obsessionat amb el rock’n’roll?
—Perquè aquest és el període més frenètic del món de la música popular en tota la història de la humanitat. De final dels cinquanta a final dels vuitanta. Tres dècades, que no és res. Cada dia novetats. I un dia tot això s’acaba. Perquè surt el teclat. El teclat i la caixa de ritme mata molta cosa del rock’n’roll. El casset ha matat la cobla. La caixa de ritme i el teclat han matat el grup d’envelat de tota la vida.

—Artistes que hàgiu conegut?
—Famosos, tipus Tom Waits, no. Amb Robert Wyatt, correspondència epistolar molt llarga. Una carta i un casset de música. Des dels anys setanta. I s’acaba amb el fax. El fax ha matat la postal. I el mail ha matat el fax. L’any passat va ser el primer any de la meva vida que no vaig rebre cap postal de Cap d’Any. Ni una. L’última va ser de PJ Harvey. Jo n’enviava 150. I en rebia 120. Que les guardo. Tot això s’ha acabat.

—El Japó sí que us el coneixeu.
—Va durar deu anys, la relació. Del 1989 al 1999 hi anava un cop l’any, com a mínim. Per una obra de teatre, de dansa, que feien amb la meva música. Després, al Japó va sortir un grup que encara existeix, els Pascals, que fan versions de les meves cançons. Fan versions de versions. I van de gira per tot el món. Els conec. Simpàtics. Realment hi ha un amor molt fort per la cultura europea. Molt. Vénen sovint a França.

—Els heu vist actuar?
—Mai! És una patologia. No puc, no puc. Veure uns japonesos que em versionen a mi, que ja faig versions? No, no. No puc.

—Què opineu de la música francesa?
—No m’ha agradat mai, la cançó francesa. No puc. Cent mil violins lacrimals. No m’agrada tota aquesta colla de cantants catalans que van a la francesa. Ah, la cançó francesa. El cinema de Truffaut. Oh, là là. Cada vegada ho tinc més clar: adoneu-vos que al nostre país, als anys setanta, gent com Pau Riba, Jaume Sisa i Toti Soler van produir una música sense equivalent a Europa. Trobeu-me un equivalent del Dipotria de Pau Riba. No el trobareu. Un dia el vaig fer venir aquí. Havia de fer un text de presentació. I l’havia de posar en context. És el Frank Zappa català? I Albert Pla? És el Gainsbourg català? És impossible. És la part més interessant de la cultura catalana. Quan trobes gent com Casasses, en Pau o l’Albert, que no tenen equivalent a Europa. Un paio com en Casasses, que et pot parlar sense impostura del punk i els trobadors. Que et diu i et demostra per què Salvat-Papasseit i Tom Waits són iguals.

—I quins llibres llegiu?
—Novel·la negra, sobretot. És que m’encanta. No vull passar per intel·lectual. La llegeixo en francès, tot i que l’han traduïda molt malament. Chandler, per exemple. En català llegeixo poesia, llibres històrics, biografia. Dels darrers que he llegit en català, hi ha una cosa sobre els fets de Prats de Molló molt interessant. I la vida de Salvador Seguí, el Noi del Sucre.

—El Tsunami Democràtic i el procés han revitalitzat políticament Catalunya Nord?
—Això seria una altra conversa. La realitat i la situació serien una altra entrevista. La realitat d’aquest país és poc coneguda, al sud. Sempre hem tingut un nucli de persona molt militant. Però la gran població a Catalunya Nord menja, dorm, pixa i pensa a la francesa, amb premsa francesa i televisió francesa. A França, hi ha un silenci absolut sobre el tema. És a dir, complicitat. Això de les autopistes, a les notícies franceses, molt poca cosa. Frontera tallada un dia i mig i gairebé no en parlen? En fi.

Quan sortirà un llibre sobre Pascal Comelade?
—Fa dos anys a França va sortir Pascal Comelade. Une Galaxie Instrumentale de Pierre Hild. I Donat Putx, periodista musical, ha començat a fer-ne un en català. Hem tingut cinquanta mil converses aquí. Jo tinc poca memòria. I fa dos anys que hi som.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb